Na Maria Antònia i en Manel van a Beirut

No hi entenc gens ni mica de música. Tot i així quan els reis em van portar els walkmans em quedava badant durant hores, sentint aquella música que semblava que toquessin dins meu. La guitarra me la van regalar abans que al Serrat, i m’’encanta sentir com els altres la toquen però jo vaig anar poc més enllà del La Re Mi. El treball de recerca me’’l vaig passar escoltant un grup de música però només vaig intentant dir alguna cosa intel•·ligent sobre les seves lletres. Vaja, que tot i que no en tinc ni idea, m’agrada molt, així que ningú s’’ofengui amb aquest text si comparo coses que no tenen res a veure.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Fa temps que us parlo dels Beirut, un grup encantador amb un cantant que té una veu amb molt de caràcter, i que es fa acompanyar per una orquestra, la Boban Markovic Orkestar, que és parisenca però té molts fans a Sèrbia (com els nostres Antònia Font es van fer acompanyar de l’’Orquestra Simfònica de Bratislava per fer més belles, encara, algunes cançons). Beirut, perquè us en feu una idea, està entre la banda sonora d’Amélie (The Flying Club Cup, l’últim disc) i una processó de Setmana Santa andalusa (Gulag Orkestar, el primer).

I ara apareixen els Manel a Catalunya i tothom embogeix i els comencem a perseguir com ans solíem amb Els Pets (aquest divendres al Clap de Mataró). I després de sentir “Els millors professors europeus” un parell de vegades començo a trobar-hi moltes semblances amb Beirut, i això que aparentment no tenen molt a veure, però sonen a música tranquil•la, melòdica, amb ukeleles i sons estranys, com ja feren els Maria Antòniaaaaa (amb neutra) Font abans. Estarem davant d’’un nou estil de música, tranquil·•la, estranya, moderna i antiga alhora? Doncs m’agrada.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Potser la pista per relacionar conceptes me la van donar aquests “videoclips”, vegin i comparin:

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I a part de l’’anterior, dels Manel m’agraden especialment:

I dels Beirut:

el 01 April 2009

Wa Yeah!

No tinc paraules…

el 03 abril 2008

I els ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva

S’’apropa el concert del segle, per primer cop els meus peus trepitjaran el Liceu, em vestiré amb les millors gales i deixaré de pensar en com serà per començar a viure’’l. Molt bé, no pretenc semblar una adolescent a punt d’’entrar corrent al Sant Jordi per escoltar els Back Street Boys (què deuen escoltar les adolescents d’’avui?) però és que és així exactament com em sento.

La meva història d’’amor amb els Antònia Font és recent, i probablement per això és així d’’intensa: ja se sap que l’’enamorament inicial és el que fa veure més papallones. I aquest amor, per què? Si és un grup estrany, fan música més estranya encara i les lletres són estranyes de mena!? Als inicis, la pintura abstracta va agradar molta gent?

És evident que Antònia Font no fa cançons convencionals, però quin és el resultat? Les seves combinacions de sons són originals, sí, però també belles. A qui no se li han posat els pèls de punta escoltant Batiskafo Katiuskas? I les lletres? Incomprensibles? No pas, almenys no totes. Tot és qüestió d’una mica de voluntat d’’entendre’’ls. Us donaré unes quantes pautes de collita pròpia, susceptibles de ser millorades pels vostres comentaris:

– Substituirem sempre extraterrestres per turistes (escolteu Extraterrestres, L’’univers és una festa…).
– Substituirem astronautes, robots, satèl·•lits pel JO poètic (és a dir la veu de Joan Miquel Oliver) molt sovint sol o enamorat. (UF, hi ha tants exemples…)
– De la mateixa manera intentarem trobar el veritable significat de qualsevol paraula aparentment inadequada. (Tots es motors: “ja torn a ser un satèl•·lit que fa voltes en línia recta” serà que està desorientat sense el seu “centre de gravetat”, és a dir, la seva mossa?)
– Estarem disposats a sentir formulacions originals per parlar de temes ben banals (Bamboo: “m’he clavat un fil de coco dins un ull” Doncs clar! Què ha de dir un tauronet a la seva mama? A mi els nebots em diuen “Maria, em fa mal el dit”, versió humana del mateix nen).
– Acceptarem que a nosaltres també ens queden més properes les màquines que les flors del prat. (Quina imatge més bona per parlar dels sentiments la del títol d’aquest fotolog, dins Alegria, el Bon Dia d’’Antònia Font)
– Destriarem entre milers d’elements quotidians l’oració principal per descobrir el veritable sentit de la cançó. (a Wa Yeah!: Si els poetes antics cantaven a la natura per parlar de l’’amor, per què no podem cantar a un llapis d’Ikea? Fixeu-vos: “Jo cant (…a tot el que diu) quan dius: tu podries ser meu”)

I tot aquest univers de vocables, per què el volem? Us proposo que agafeu alguna cançó de la ràdio: “Te quiero para toooda la vida, te quiero para toooda la vida…” No sé, crec que això ja ho tenim molt sentit. L’’art figuratiu sempre serà. Per mi l’’estranyesa dels Antònia Font només és la marca de la seva genialitat. Permeteu-me que faci una comparació també una mica estranya. Per mi que una cançó de Joan Miquel Oliver és com el quadre de les sopes Capbell d’Andy Warhol, per maco, per popular, per abstracte, per original.

el 30 marzo 2008