Ploreu, fans d’Star Wars

L’he robada de: http://fantcast.blogspot.com.es

No n’hi ha prou amb la notícia que faran tres pel·lícules més amb alguna història que es trauran de la màniga i que suposadament ens ha d’alegrar als fans, sinó que a sobre el museu de cera ens ha fet aquestes rèpliques perquè ens fem fotos al costat dels nostres personatges preferits! Però qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència: el Luke sembla una dona, la Leia té cara de militar de les SS, el Han un reverend calb d’una pel·lícula de Jane Austen i el Chewbacca l’home de cromanyó. La nau no és ben bé de l’estètica que toca, però el més insultant de tot és que E.T. aparegui per allà! Què passa, Maria, que no era extraterrestre??? Ben bé podia ser d’una Galàxia molt, molt  llunyana…

La línia és molt fina

          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.

          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.

          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabre, una història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·les? Què passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??

          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

Si tu ets així…

Si saps què és Skynet i qui és Sara Connor…

Si saps quina diferència hi ha entre un hobbit i un elf…

Si saps de quin color és l’espasa de Luke Skywalker abans de la remasteurització…

Si saps quina és la diferència entre les orelles del capità Kirk i l’Spock…

Si saps a quin súperheroi fa referència la samarreta de la foto…

Si tens un ampli coneixement del món del cinema…

Si ets dels que es conformen amb un ràpid, original, sovint irònic i en general bon diàleg…

…The Big Bang Theory és la teva sèrie

 

Si saps qui és Lobezno…

Si entens per què el Charles Xavier de jove diu “el pelo ni tocarlo”…

Si vas tenir ganes de plorar en veure com n’era de dolenta X-Men 3…

Si vols entendre el problema de fons de la rivalitat entre el Professor X i Magneto…

Si tens certa debilitat inexplicable cap a James McAvoy (és que és tan mono)…

Si simplement t’agraden les bones pel·lícules de ciència ficció i/o superherois…

Si vols reviure el glamour de les pel·lícules dels 70′ d’en James Bond…

Si vols que et recordin que cal estimar els que no són com tu…

…has de veure X-Men Primera generación

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,

 

Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.

 

Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.

 

I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.

 

Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.

 

Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

Happy Thank You More Please

 

No sé si vosaltres coneixeu en Ted. És un dels cinc amics de la sèrie “Cómo conocí a vuestra madre”, el que representa que és el protagonista, el que busca una noia tan perfecta que sembla que no se’ns casarà mai (a mi em diuen que no saben pas a qui els recorda…). Doncs si no el coneixeu podeu anar al cinema a conèixer almenys l’actor que l’interpreta. No és cap actoràs ni cap guaperes, però ara ha “fet” (escrit, dirigit i protagonitzat) una pel·lícula romàntica que no és cap súperpel·lícula, però que ja m’agradaria haver “fet” (tan sols escrit) jo.

 Mai cinc paraules juntes havien significat tan poc abans de veure una pel·lícula. Mai cinc paraules juntes havien significat tant després de veure una pel·lícula. “Happy thank you more please” és una pel·lícula que heu de veure sense saber-ne res, només heu de saber que, tot i que no és una pel·lícula perfecta i fins i tot al final et queden alguns fils per lligar, us agradarà, que sortireu del cinema més optimistes que mai i que us vindran unes ganes terribles de demanar “més, si us plau” a la gent. Jo de moment em conformo amb demanar a Josh Radnor “more, please!”, de la propera pel·lícula ja té una entrada venuda!

Tot queda igual

No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.

Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)

Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.

Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja,  són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada)  i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:

El Mentalista

Bones

Castle

Fringe

Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.

EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…

Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”

NUNCA SEGUNDAS PARTES FUERON BUENAS (excepte El Imperio contraataca)

Ja l’he vist, ja l’he vist! Ahir a la nit vaig anar a veure Tron: Legacy! Molt bé, i? Doncs a veure, analitzem-la.

L’inici perfecte

La pel·lícula no podia començar millor. Se’ns mostra en Flynn explicant al seu fill la seva aventura entre programes i prometent-li que algun dia li ensenyarà com és tot des de dins. Després de la misteriosa desaparició del seu pare en Sam Flynn, el fill, es nega a fer-se càrrec d’ENCOM, l’empresa que lògicament ha heretat. Un missatge el porta a Flynn’s, el local de recreatius on en Flynn pare es guanyava la vida i allà és absorbit per l’ordinador, com era d’esperar. El noi arriba a un món tiranitzat pel programa Clu, que ha estat dissenyat per Flynn per crear un món perfecte.

 

Continuació nefasta

I llavors quan hauríem d’entrar en un món de curses trepidants i jocs que fan patir passem a veure una pel·lícula nyonya de retrobament familiar i converses transcendentals. Les inevitables curses de motos i moments amb intenció de ser tensos són absolutament previsibles i sense cap mena d’emoció. A més a més, els episodis en els que els protagonistes es van trobant són bastant poc originals, en parlaré més endavant.

 

Encerts

La gràcia de veure Tron són les mil referències a l’altra pel·lícula: el fill d’en Dillinger  (el dolent de la primera) a la junta d’ENCOM encara que no té cap protagonisme, el local Flynn’s al món real i digital, la maquineta amb la que jugava en Flynn i troba el seu fill al costat de l’ordinador, el nom del bar “End of line” (allò que deia el Control Central cada cop que acabava de parlar, en castellà “fin de impresión”), el “Hola programas!” que fa en Clu als programes i que són les últimes paraules de Flynn al Tron original, la modernització estètica de les motos, els (no sé com anomenar-los) vehicles aquells voladors amb forma de U del revés i el transport “solar” convertit en tren a TRON: Legacy. De fet l’estètica en general de la pel·lícula és fantàstica: res a veure amb aquell aire de MSX de la del 82.

Un altre encert són els personatges protagonistes. El fill et cau bé des del primer moment, la Quorra la trobes moníssima i el desdoblament bo-dolent d’en Jeff Bridges és brutal.

L’últim: el paral·lelisme entre ENCOM (recordeu, és una empresa doleeenta) amb Microsoft.

 

Pífies

El que us havia promès abans: gens d’originalitat. La pel·lícula és un patchwork d’Star Wars, Batman i El Quinto Elemento. Ja hem vist les tres pel·lícules, en volíem veure una de diferent!! Doncs no. Tenim batcotxe tot terreny amb entrada secreta i cova. Un bar amb aires de Moss Eisley, una nau molt Halcón Milenario lluitant contra altres naus i filosofia surrealista sobre uns déus (“ISO”, n’hi diuen) que sonen a “Midiclorianos” però en gran. De fet l’última “ISO” és la Quorra (la noia de la portada) a la que li diuen El Miracle…què, comenceu a pensar ja en El Quinto Elemento? Una noia que és un miracle, una deesa, “el ser supremo”, us sona, oi? Gràcies a Déu la Quorra és molt més maca que la Leeloo (sí, home, la Milla Jovovich a la horrible pel·lícula francesa). I què més recordeu de El quinto elemento? Aquell home amb tupè i bastó que es passa la peli cridant, oi?  Doncs aquí també el tenim, sense fer tants crits però amb el mateix bastó i abric però en blanc.

El personatge de Tron, una espècie d’ésser irracional que ni parla i que només apareix per fer la punyeta i finalment, com tothom imagina, per salvar els protagonistes. No, si de sorpreses no es viu en aquesta peli…

A mi m’agradava la tècnica de l’antiga per fer el món digital: gravació en blanc i negre i després colorejar els blaus i vermells i poca cosa més. Li dóna un aire informàtic… reconec que en color tot es veu millor, però sóc així de poc moderna, jo.

La música, encara que no tothom pensa com jo, és una mica monòtona i sobre tot amb falta de carisma. Com és la música de TRON de 1982? Ara mateix us la canto: tan ta ranta, tan ta ranta, tararararararara, tan ta ranta, tan ta ranta, tarararararara… I la de TRON: Legacy? Ni idea.

 

Conclusió?

Que em sap greu que el Crític de cine ja no corri per aquí. Ell va dir que veuria Tron: Legacy i si li agradava veuria l’original. Doncs NO! S’ha de fer al revés, perquè l’única gràcia de veure Tron: Legacy és veure les referències i tornar a viure una història dins de circuits informàtics amb aires de melangia i records d’infantesa reviscuts. Si us plau, mireu-vos l’antiga, de veritat que és una pel·li que s’ha de veure! La nova és només una peli per a fans… que a sobre al final acaben decebuts. 😦

Gort, Klaatu barada nikto (bon any!)

 

Mentre mirava Tron (l’antiga) per SantYouTube en anglès (per allò de fer pràctiques) he descobert una cosa. És ben sabut que si no domines gaire l’idioma, si mires una pel·lícula en versió original t’acabes adonant de tot de detallets amb els que mai t’havies fixat perquè no t’enteres del que diuen. Avui, mentre l’Alan (el programador del Tron) entra a dins del seu lloc de treball (una espècie de cub enmig d’un centenar de cubs, enmig d’una gran oficina) es veu que hi té penjada una frase que diu “GORT, KLAATU BARADA NIKTO”. Ja us dic, un dia normal no me l’hauria ni mirat, davant de la tele mai hauria parat la reproducció, copiat les paraules al cercador de Google i descobert què eren (perquè una referència friki és evident, però exactament a què no ho és tant)!

Doncs no sé si haureu vist “Ultimàtum a la Tierra”, aquella peli dels anys cinquanta en què un extraterrestre venia a veure què tal ens portàvem i acabava decidint que no pagava la pena que el seu robot destruís el món, que encara ens queda alguna esperança… Doncs hi ha un moment en què Klaatu (l’extraterrestre), preveient que no ho podrà fer ell mateix envia Helen (una noia normal, eh?) a donar una ordre a Gort (el robot que havia de fer-nos el favor de destruir-nos a tots). L’ordre és la següent (ja us la podeu imaginar): “Gort, Klaatu barada nikto” (que, m’aventuro a traduir, perquè ningú n’ha donat mai cap traducció oficial, com “Gort, en Klaatu diu que paris el carro).

Cada dia s’aprèn una cosa nova. De fet n’he après una altra, sols apte per a frikis*, però el que us volia dir és que seria fantàstic que visquéssim en una pel·lícula i amb tan sols una frase poguéssim aturar les desgràcies del món. Us desitjo que digueu “Barada nikto” a tot allò que vulgueu aturar, desactivar o canviar al 2011!! Bon any i bona sort!

http://www.youtube.com/watch?v=sIaxSxEqKtA

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Dos dels guardians de Jabba the Hutt es diuen “Barada” i “Nikto”!

Tron

 

Si fossis programador informàtic i dissenyessis uns quants jocs d’ordinador, si una gran companyia te’ls robés i es guanyés molts calerons amb el teu invent, què faries? Intentaries demostrar que el creador dels jocs ets tu, i treballaries amb un programa que t’ajudaria a saltar-se el sistema de seguretat d’aquella gran empresa que t’ha robat. Però, i si mentre treballes a la seu de l’empresa, el seu sistema de seguretat et segresta i et fica a dins l’ordinador?

De cop i volta pul·lules entre bits i programes, programes de seguretat que et vigilen i et fan jugar als teus propis jocs. Jugant-te la vida, esquivant-los a tots, sabent-ne més que cap d’ells, programant noves vies i amb l’ajuda inestimable de Tron, aquell programa de seguretat amb el que treballaves quan has estat abduit, acabes vencent totes les barreres que et separen de l’arxiu que demostrarà que tu ets el veritable autor dels jocs.

Tot un mite de quan era petita, el primer pas per entendre com és per dins un ordinador… i ara fan la segona part…LA VULL ANAR A VEURE JAAA!!!

My best friend’s wedding

Sopo amb el meu amic gai en un restaurant de luxe mentre li explico que tinc una trucada perduda de part del Guillem. Quan érem petits em vaig prometre que ens casaríem si ell arribava als 28 anys i encara seguia solter. Aquest any n’ha fet 28… segur que la trucada és per això. Me l’estimo tant el Guillem…

Era el 1997 quan ens vam conèixer. Ell tenia 15 anys i jo dos menys. Sortia a totes les revistes i televisions, sempre trist: acabava de perdre la seva mare. Però era taan bufó! Em vaig enamorar de seguida. Quina carona! A les nits somniava amb ell, m’imaginava com ho faria per trobar-me’l. La fantasia més recorrent era una en què ell em trobava en un bar londinenc i em demanava que formés part del servei secret britànic. Ai! Després, reconec, va anar perdent amb els anys, físicament vull dir, però a mi aquella estimació de quan érem petits sempre la vaig tenir molt present.

M’aixeco de la taula i vaig cap a l’habitació de l’hotel. Em tornen a trucar, és ell.

– Estàs asseguda? – em pregunta el meu interlocutor.

– Digues, digues.

– Que el Guillem es casa – se sent un cop – què ha estat això?

– Res, res, que he caigut del llit.

 Ostres. El 29 d’abril de 2011 es casa. Es casa! Ha trobat una noia, sap que es una bogeria, però es casa. De cop i volta m’adono que estic completament enamorada del Guillem. És l’home de la meva vida! Com no me n’he pogut adonar fins ara? L’estimo! Volo cap a l’ordinador, reservo vol cap a Anglaterra. Tinc el temps just per anar fins a l’illa i demostrar-li que s’equivoca, que m’ha de triar a mi i no a ella. Qui és aquesta Kate? Qui és ella al meu costat? Ella no val res, jo sóc mil vegades més guapa i més intel·ligent… què he fet?

Aniré a casa seva. Em costarà de passar els controls de seguretat, però estic segura que quan expliqui el meu cas m’hi deixaran entrar. Al principi no li diré per què vinc, deixarem passar els dies. Intentaré que ell vegi que la noia amb la que surt només l’estima per la seva fortuna, més endavant ja li demostraré el meu amor. Anirem a cantar a un karaoke, que sempre m’han encantat i ho faig prou bé.

I al final, quan estigui totalment desesperada i ja sigui el dia del casori li diré que no es casi, que jo .l’estimo, li faré un petó i… acabaré corrent darrere el nuvi que correrà darrere la núvia. I qui correrà darrere meu?

Gata sobre teulada de zinc calenta

 

Si has de recitar alguna cosa és més fàcil triar “La vaca cega” que el monòleg de “Hamlet”. Si has d’escriure un llibre és més fàcil escriure un “Diario de Bridget Jones” que un “Solitud”. Si has de cantar una cançó és més fàcil que sigui “Sol solet” que una peça d’”Aída”, d’aquesta manera la gent no espera tant de tu.

Si tries portar a l’escenari “Gata sobre teulada de zinc calenta” ho has de fer bé, ho has de fer molt bé. Has de tenir uns actors excepcionals, que parlin amb naturalitat, sense “fer teatre”, oblidant-se del públic i ficant-se 100% a la pell dels seus personatges, disposats a arrencar-se la pell i mostrar les entranyes. Una Maggie que tregui les urpes en sentir-se rebutjada per l’home qui estima. Un Brick que reflecteixi el fàstic que sent per sí mateix. Una cunyada que sigui repel·lent i manipuladora. Un pare que tingui una visió objectiva de la família, i una mare que faci pena.

Si tries representar-la, has de saber que és una obra on l’única cosa que es belluga són els sentiments dels protagonistes, i per tant has de buscar-hi algun joc visual que desperti el públic, una habitació on la gent hi entra i hi surt no és suficient. Potser fondre algun cop els llums i canviar una mica la posició del llit? Al final podria ser al centre! Has de pensar que si l’escenari és molt allargat no pots col·locar els actors tota l’estona als extrems (avui tinc torticoli). No ho sé, has de trencar-te el cap perquè a l’obra no només el text sigui excepcional.

Si tries una obra que ja fa dècades que és pel·lícula, i que fa generacions que està considerada una obra mestra has de pensar que la gent en farà comparacions. No cal allunyar-se’n molt ni fer-la igual, només fer-la igual de bona.

Tot i que el final de l’obra no s’entén, els personatges no et convencen del drama que estan vivint, tot i que acabes pensant “i aquesta era la famosa Gata?” reconec que el text em va tornar a encongir el cor, a haver de sospirar, a no saber com seure (o eren les cadires del Lliure de Gràcia?), a voler cridar… però el que em va commoure ahir no va ser ni la meitat, de la meitat, de la meitat del que van aconseguir Elisabeth Taylor i Paul Newman.

Mireu la pel·lícula aquí, estalvieu-vos els 25 euros de l’entrada!

¡Ay mísero de mí, y ay, infelice!

            El Golpe (per l’estafa)

            El mensajero del miedo (per jugar amb la ment dels altres)

            Nivel 13 (per un món dins un altre, dins un altre)

            Matrix (per connectar-se i desconnectar-se)

            Ocean’s eleven (per l’equip)

+        El Senyor dels anells (per conversar amb un mateix, Gollum, Gollum)

———————————————————————————————

            Orígen (la suma de totes les altres, total: un passada)

No riure és insà

El Curiós (el dels comentaris, no pas el del xat) demanava una entrada sobre el tema, però si hagués tingut alguna idea brillant mai no li hauria fet cas. El cas és que tinc el cap més ple de punts i nous llibres que no pas de bons reflexionem-his, així que aquí teniu, una entrada no apte per a tots els públics per fer content un altre fan.

El mateix dia que la prestatgeria suportava galantment el meu pes, el Curiós dels comentaris, el rei de les ments brutes, em va explicar una pel·lícula que havia vist. Per la descripció m’imaginava una cinta gore-porno amb moltes escenes fosques, mal feta i amb actors dolents. Es titulava (llàstima que no s’escrigui titolava…) “La vagina dentata”. O sigui, una noia que té dents a la vagina. Fa bona pinta, eh?

Doncs allà el teniu, el Curiós descrivint-nos les escenes més emocionants: quan se sent “txaca” i el noi que l’està violant es queda amb una cueta molt reduïda, quan al llit amb un altre noi descobreix que és amb ella per una aposta i… “txaca”, el noi crida “Mama!” i ella separa les cames perquè li caigui el tros d’ell que li hauran de cosir a l’hospital, o quan per venjança sedueix el seu germanastre i el gos acaba tenint titola per berenar…

En fi, en aquell moment em va fer gràcia, però quan vaig riure de veritat va ser quan ho explicava a una altra deixeble de ment bruta i una altra amiga… ens van sortir les barbaritats més grans: si tindria alguna càries i com s’ho faria el dentista, si vendrien una pasta de dents especial i moltes marranades més fins que vam aconseguir escandalitzar la família de la taula del costat quan a la carta vam veure que hi havia botifarra esparracada, ecs.

I com acaba tot plegat? Doncs amb un correu del mestre amb enllaços a la Viquipèdia on s’explica el mite http://ca.wikipedia.org/wiki/Vagina_dentata i amb l’enllaç de la pel·lícula http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=V1MDC60J&confirmed=1

Després d’haver-la vist resulta que no és ni tan gore ni tan porno, només una pel·li de por d’adolescents, típica i tòpica, però a trossos (mai més ben dit) molt divertida!

Aquí en teniu el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=yH8yuld4DUE&feature=related

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-..-.

I per acabar de riure… el millor dels millors de l’últim APM: “lo siento, són los nervios”

http://www.zappinternet.com/video/wijSfuHdeV/APM-Reyes-Catolicos

 

Enamorar-se és molt fàcil…

Ahir al vespre acomiadàvem un angelet que volarà cap a París ben aviat. Va ser com un casament: música ambiental, menjar boníssim i copa de vi per a tothom. Hi havia alguns coneguts i amics però al final, quan ja només em mantenia dreta gràcies a una prestatgeria que galantment suportava el meu pes (era cansament, només) vaig acabar sentint les opinions d’algú que no coneixia. Va arribar, va veure i va vèncer amb una afirmació contundent: “Els homes són més romàntics que les dones”. Els mascles presents es van afanyar a aplaudir-lo, les dones vam intentar fer-lo raonar.

Deu minuts més tard comprenia la seva tesi. Resulta que els homes a l’inici d’una relació, la fase que ell amb molt de seny anomenava “amor passional”, es donen tant que quan veuen que aquest amor es degrada només una mica es deprimeixen molt, tant, que això fa que visquin la relació (i m’atreviria a dir, la lògica ruptura posterior) d’una manera molt més “romàntica”. És clar, si per romanticisme entenem una relació en fase d’enamorament, aquell moment en què compten més les hormones que el cervell (que de fet està mig inhabilitat), sí, pot ser que els homes siguin molt romàntics.

Ara, per mi el romanticisme té ben poc de “Romeu i Julieta” i té molt més de “Big Fish”. Per a un home, pel que sembla per les declaracions del Juli Cèsar anterior, el romanticisme té a veure amb els focs artificials dels anuncis de Durex. Per mi, per a una dona el romanticisme té més aviat a veure amb el “van viure feliços per sempre més”. Per mi el romanticisme és quan als 60 o 70 anys Jessica Lange entra a la banyera amb l’Albert Finney i a tots dos els brillen els ulls. Enamorar-se és fàcil, estimar és molt més romàntic.

http://www.youtube.com/watch?v=5DNeZSOPyZk

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Avís final evitable: em sento una mica gurú expressant les meves idees en públic sense cap mena de pudor. Una mica com aquella “coach” que corre per aquí WordPress i que si li féssim cas seríem molt feliços. Però tot i que jo escric sovint només ho faig per distreure els dits, és que s’ho passen tan bé damunt el teclat..! Dic tot això perquè sembla que us vulgui convèncer de les meves opinions i no és el cas (res, és que ahir vaig tenir un moment de consciència cibernètica).

Grans pel·lícules -???

M’he descomptat, tant anar amunt i avall, ja no sé per quin número anava. Però tant se val, la qüestió és que avui us vendré dues pel·lícules, una de clàssica i una de recent.

A la primera hi veureu un Glenn Ford molt allunyat de “Gilda” que fa d’aspirant a “bon” gàngster, una Bette Davis irreconeixible de pidolaire amb un gran secret i un Peter Falk (el Colombo!) posant les úniques gotes de seny de la comèdia. Un 99% de diàlegs ràpids, un pèl surrealistes i molt, molt divertits, i l’altre 1% tan tendres que fan caure la llagrimeta. O sigui, que no us la podeu perdre, si no l’heu vista: “Un gàngster per a un miracle”.*

L’altra potser l’heu vista al cinema, o almenys us sona, perquè la Sandra Bullock va guanyar-hi l’Òscar (què seria de les grans actrius sense grans papers). És “The blind side”, que aquí no es va traduir “El ángulo muerto” suposo que per por de vendre una pel·lícula de persones per una de zombies. No us explicaré de què va, perquè jo no en sabia res i així em va sorprendre molt més. Només us diré que et posa la pell de gallina pensar que hi ha gent tan “tan” (valenta, feliç, contenta, valenta, valenta, valenta) i que encara t’acaba de posar els pèls de punta quan al final veus que tot és un fet real. No hi ha acció, no hi ha misteris, no hi ha sorpresa final, simplement és una pel·lícula bonica… però molt, molt, molt bonica.

* No sé si el Jaume fa honor al “Imbecille” del Comte quan ell crida “Imbècil”…

I jo a Barcelona quan podria ser a Nova York!

Hi ha coses que em posen molt nerviosa. Una de les que em fan més ràbia és que la gent es gasti els diners d’una manera que no comprenc ni comparteixo. Per exemple, no entenc que la gent es canviï el cotxe cada dos anys. El que jo condueixo en té gairebé deu i està a la flor de la vida! O que la gent es gasti diners amb un mòbil si amb el programa de punts de Movistar te’n regalen un (ui…no és ben bé veritat, ja us ho explicaré un altre dia). Una altra cosa que no entenc és la roba de marca. Pot ser que trobis unes sabates que t’enamorin o un vestit de marquiti que et vagi tan bé que no et faci res gastar-te’ls, per una vegada et permets el capritx. Però aquesta gent que s’ha de vestir de dalt a baix de roba de disseny que renoven cada temporada no l’entenc.

Suposo que per això no aguanto programes com “Quién vive ahí” o “Mujeres ricas”, o sèries de televisió com “Sexo en Nueva York”, perquè et refreguen per la cara l’opulència en la que viuen. Probablement sóc néta d’en Núñez. Tot i així, un dia com avui ara fa un any vaig mirar-me la pel•lícula de “Sexo en Nueva York” i avui m’he mirat la segona part. Coses de les vacances.

Doncs bé, tot i que com la majoria del gènere la pel•li és tòpica, senzilla i previsible entenc per què té tant d’èxit. D’una banda atrau el públic dels programes que he anomenat abans amb reclams de joies, hotels de luxe i vestits amb molt de glamour que a mi sovint em semblen horteres i del tot inadequats (fixeu-vos com va la protagonista per un mercat d’Abu Dhabi). De l’altra, fa que qualsevol persona de sexe feméní se senti identificada amb les protagonistes. I això que són pijes, gairebé totes són casades, tenen unes amistats i experiències impossibles, es passen el dia bevent combinats en unes copes que jo mai he tingut a la mà… i tot i així em sento absolutament identificada amb elles. Són tan mones! Tot plegat un consol quan intentes escriure una novel•la rosa per a nenes.

Se’ns en va l’olla

No sé si ho haureu provat això de posar el cap dins l’olla a Núria. És tota una experiència: cua a les escales, nervis quan s’acosta el teu torn i quan ets allà de genolls et surt del cor una oració sincera… “Mare meva, que el so de la campana no em deixi sorda…!” I és que de vegades als catalans se’ns en va una mica l’olla amb aquestes tradicions tan nostrades, només cal pensar fredament en algunes, així, vistes de fora, com si fóssim estrangers: caga tions, castellers, diables…

Però no només a nosaltres se’ns en va. A l’altra banda del planeta, allà on tot sembla que és tan nou i modern, allà on es fa tan bon cinema… també fan coses estranyes. Heu vist cap pel·lícula de “Piratas del Caribe”? Si no ho heu fet us recomano les dues primeres, la tercera és espantosa (i acaba com el rosari de l’Aurora). Doncs es veu que per a la quarta (que dius, ja en vau fer una de dolenta, en calen dues?) volen fitxar la Pe, gran anada de l’olla, però jo no anava per aquí. El més fort és que mentre que a la primera pel·lícula a la primíssima (i guapíssima) Keira Knightley li van posar tot de vestits que simulaven que tenia més pit del que realment té, o al cartell de la pel·lícula li van augmentar unes quantes talles de sostenidor, ara es veu que busquen actrius amb pits naturals, no sé ben bé si per combatre idolatries al cos o per aparentar ser més familiars…

Tot plegat una gran anada d’olla. Però el que més em preocupa a mi és la notícia en sí. Per vendre una pel·lícula hem de parlar dels pits de les protagonistes???

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-

He canviat un pelet el verd, a veure com van les migranyes…

Je vois la vie en rose

Quan t’enamores la vida es transforma en una pel·lícula. Fas la cara de l’Audrey Hepburn a “Sabrina” mentre sent La vie en rose, tens ganes de cantar pel carrer com Gene Kelly a “Cantando bajo la lluvia”, et planteges canvis radicals com Julie Andrews a “Sonrisas y lágrimas”, et canvia l’estat d’ànim constantment com li passa a la Kate Winslet a “Sentido y Sensibilidad”, escapes de la vida quotidiana per estar una estoneta amb ell amb aires de Drew Barrymore a “Por siempre jamás”, veus en l’altre el millor amic com Gwyneth Paltrow a “Emma”, tens una clara confusió del que fa tan especial l’altra persona com explica Bill Pullman al seu germà recent llevat a “Mientras dormías”, veus el món canviat i irreal a l’estil de la Nicole Kidman a “Moulin Rouge” i cada cop que fas un descobriment sobre el que li agrada sembla que t’elevin fins als núvols com Ewan McGregor a “Big Fish”.

Us deixo amb un fragment d’una de les meves preferides…mireu a partir del minut 6.50 (tot i que si teniu temps, el minut 3.17 és el més bonic de tots!)

Big Fish, moment exacte http://www.youtube.com/watch?v=o3b6AR3HeMA

Que teniu més temps? No totes són exactament el que cito abans, però algunes sí!

Sabrina http://www.youtube.com/watch?v=vT8lgZOQ5j0
(Tros exacte) Cantando bajo la lluvia http://www.youtube.com/watch?v=rmCpOKtN8ME
Sonrisas y lágrimas http://www.youtube.com/watch?v=Iu8Bnlx0-HY
Sentido y Sensibilidad http://www.youtube.com/watch?v=_ySjfRgseZI
Por siempre jamás http://www.youtube.com/watch?v=Hcj9fyx6DXI
Emma http://www.youtube.com/watch?v=quRejoJ1UEI (minut 1.40)
(Tros exacte) Mientras dormías http://www.youtube.com/watch?v=FK90Juy3jkw (minut 1.41)
(Exactament en aquesta cançó…) Moulin Rouge  http://www.youtube.com/watch?v=JWMs0i81BpY

La Pimpinella Escarlata, el graó entre l’heroi i el superheroi

D’herois n’hem tingut molts: Ulises, Artús, Tirant i molts d’altres. Herois que feien de l’heroisme la seva manera de viure i vencien en les adversitats que se’ls posaven per davant, herois reconeguts i admirats. Als boscos de Sherwood es va covar un heroi més modern, no tenia l’obligació de fer d’heroi havent nascut entre la noblesa però va preferir deixar de banda la vida privilegiada que tenia per anar a repartir la riquesa (dels altres) entre els més pobres.

Però no va ser fins a 1905 que  va néixer el primer dels herois moderns, un d’aquells que fan heroïcitats i no esperen que li donin les gràcies: La Pimpinella Escarlata. No crec que el conegui gaire gent, no sé si algú haurà vist cap adaptació cinematogràfica de l’obra de la Baronessa Emma Orcy, us en faré cinc cèntims. Durant la Revolució Francesa un aristòcrata anglès que en societat es presenta com un estúpid presumit obsessionat amb la moda, en secret i disfressat de mil maneres diferents és el cap d’un equip que aconsegueix salvar moltes testes de Madame Guillotine. Les seves aventures ens ofereixen moments molt còmics i també intrigants provocats per la seva doble identitat, capaç de riure’s d’ell mateix davant tothom.*

La Pimpinella Escarlata va ser el primer en haver de mentir la gent per fer la seva tranquil·lament sense que les autoritats el detinguessin. Després va venir l’emmascarat Zorro vivint també una doble vida i tot seguit Batman, que es comporta igual que la Pimpinella en públic però que canvia les disfresses per gàdgets. I d’aquests homes amb recursos arribem als superhomes que han d’amagar la seva veritable identitat per ocultar a la societat que tenen poders, seguint fent-se els tontets, com superman, o sent-ho, directament, com Spiderman. Quin serà el proper graó i cap on ens durà? Chi lo sa…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

*El tiu va recitant això entre la gent, com si fos un grandíssim poeta…ha ha!
“We seek him here, we seek him there
Those Frenchies seek him everywhere!
Is he in heaven? Or is he in hell?
That demmed Elusive Pimpernel?”

Ningú no és perfecte

No sabem explicar per què ens agrada una cançó, de vegades és el so, de vegades el ritme, de vegades la melodia enganxosa, de vegades és la lletra que és tan maca, de vegades el cantant té tan bona veu, de vegades és que ens recorda alguna cosa. Però mai exigim a una cançó que tot sigui perfecte. De vegades passa que una cançó ho té tot, però això no impedeix que ens agradin les cançons més normaletes, de vegades, una barbaritat.

D’una novel·la ens pot agradar com s’han elaborat els personatges, o com s’ha emprat el llenguatge, o trobar algun element original, o que sigui intrigant, o que la història ens sigui propera, o el tema ens interessi, o que tot plegat sigui una obra d’art on tots els ingredients formin un delicatessen propi del Ferran Adrià. Però això passa poques vegades i no exigim a totes les novel·les que ens deixin el paladar impressionat de per vida, cadascuna t’aporta un sabor diferent, i això no vol dir que no ens pugui enamorar una novel·la normaleta, de vegades, tant com per llegir-la mil vegades.

Ara, al cinema tot ha de ser perfecte. Els actors han de ser bons, l’argument interessant, la banda sonora destacable, el diàleg brillant, les imatges impactants, el guió original i per suposat no ha de recordar cap altra pel·lícula abans vista. Shakespeare pot copiar els clàssics per escriure les seves obres perquè utilitza la llengua i els girs argumentals com ningú, el Sabina pot permetre’s que una cançó sigui pastada a una altra perquè les seves lletres són úniques, els nostres estimats cantants catalans poden fer galls a l’escenari perquè aquelles cançons ja són més nostres que seves i de tant en tant podem permetre’ns un Código da Vinci perquè així augmentem tant el nombre de lectors com el de llibres venuts. Però al cinema, la seu del saber de l’homo seculus XXI, tot ha de ser perfecte.

I llavors ens apareix Avatar als cinemes, una pel·lícula amb bons actors, amb un escenari original i bellíssim, que està increïblement ben feta, amb una reflexió moral de fons que aposta pel respecte de les cultures i natura alhora, que critica descaradament les guerres amb interessos, que juga amb la realitat i el somni com ho havia fet abans Calderón de la Barca, que té uns diàlegs prou bons, que combina acció, intriga, humor i amor, que et distreu, que et fa sortit del cinema amb els pèls de punta i unes ganes boges d’haver nascut en un altre planeta… i què se’n diu? Quina és la crítica? Que no és perfecta.

(Doncs a mi m’agrada, vale??)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Marc, dedicat. Si passes per aquí digues hola!

La moda dels caçadors de fantasmes

L’any que jo vaig néixer van passar tot de coses fantàstiques: Jordi Pujol va guanyar per primer cop per majoria absoluta, es va inaugurar el túnel del Cadí cobrant 2’46€ (410ptes.) per viatge* i es va estrenar “Ghostbusters”. A la pel·lícula, no sé si la recordeu, hi apareixia una secretària ridícula vestida de dalt a baix de la penosa moda dels vuitanta. El toc més absolutament decebedor en la seva imatge eren unes ulleres gegants que li arribaven a mitja galta i que desgraciadament van estar de moda durant una bona temporada, fins ben entrats els noranta, i que gràcies a les formes quadrades i les muntures a l’aire van acabar desapareixent de les nostres vides al segle XXI.

L’altre dia, tocant a la castanyada, vaig anar a l’FNAC amb ma germana a comprar ara no recordo el què, i la caixera duia unes ulleres que em van recordar la Janine Melnitz, la secretària dels Caçafantasmes. De lluny vaig riure, “Bona disfressa per Halloween!”. De prop vaig plorar, les ulleres duien un “Ray-Ban” ben autèntic a la muntura. Després d’ella en vaig veure d’altres que també en duien, i l’últim va ser l’Òscar Dalmau, el senyor La Veu dels Caçadors de Bolets que ara s’ha passat a caçar paraules.

Tinc una mica de pànic que la moda dels vuitanta torni completament. Ara ja van totes amb malles pel carrer – ara n’hi diuen “leggins”- i d’aquí a quatre dies tothom durà aquestes ulleres “fashions”, i només faltarà un sospir perquè ens cosim muscleres (atenció a la paraula, poc té a veure amb musclos, llarga vida al rei Optimot) a totes les camises i fem cursets per saber enganxar xapes als pantalons texans que ara ja duem afusats (llarga vida…)!
No vull acabar sent la Cindy Lauper… http://www.youtube.com/watch?v=XQBQlFZyZ-c

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
* Ara ens costa 11,05€ i no tenim dret al descompte d’anada i tornada, feliços 26!

A les teves mans un tros de fang

No sé què m’ha agafat avui amb Mishima que m’he llevat cantant ““Qui n’ha begut”” i tot el matí m’he estat trencant el cap a veure què podia dir per posar de títol aquesta frase d’una altra cançó, “”Un tros de fang””, que vaig començar odiant, avorrint i ara adorant. I curiosament no he trobat cap tema que m’agradés fins que he recordat que des que dimarts vaig veure ““Crepúsculo”” tenia ganes de fer un fotolog criticant-la. I per fi he trobat la relació.

A pams. La pel·lícula, com és? No sé si heu vist mai un capítol de “Buffy Cazavampiros”, si en sou fans o si mai us pararíeu a perdre el temps amb una sèrie fantàstica d’adolescents. Doncs bé, qualsevol capítol de la Buffy té més ritme, més intriga, més història i més romanticisme que a les dues hores de “Crepúsculo”. Els actors són tan apàtics que fan avorrir; el diàleg, quan n’hi ha, fa riure; el romanticisme no apareix per enlloc i tot plegat és tan absolutament tòpic que no hi ha manera que t’enganxi.

Tot i així, hi ha la cunyada, l’alumna i l’amiga que parlen de “Crepúsculo” com si fos un mite, i jo sé per què. Pot ser que el llibre sigui una passada i la pel·lícula una porqueria, cosa que passa sovint, i només aquells que l’han llegit puguin trobar-li la gràcia. Però, deixant la literatura i tornant al cinema l’única cosa que li reconec a l’obra és que de seguida t’accelera el cor. No perquè sigui maca sinó perquè el vampir que han triat té molt de “morbo”… i així, amb un guapot a la pantalla manipulen les masses adolescents i no tan adolescents, jugant, més que amb els sentiments, amb com les fan sentir. A les seves mans un tros de fang…

Un tros de fang, Mishima

Tu no saps com em fas sentir
Com un ninot fora la caixa
Tan petit i insignificant
A les teves mans un tros de fang
Tu no saps com em fas sentir
Com un idiota que conta el temps perdut
Entre un ja ens veurem i un avui no puc

Tu no saps reconèixer en mi
El que tinc d’or et sembla una llauna
i jo m’arrugo i vaig oxidant-me

El que trobo dolç a tu t’amarga
I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

Tu no saps com em fas sentir

el 20 November 2009

Obligatòria, per a tothom

Per a les dones: perquè et mostra “lo tonta” que pots arribar a ser quan estàs convençuda que et van al darrera, i perquè et demostra que TU no ets l’única del planeta que has fet algun cop el tonto (uf!).

Per als homes: perquè ens entenguin una miqueta més i intentin ser com més transparents millor.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El que tenen de dolent aquestes pel·lícules és que per encabir-se en el gènere romàntic les fan acabar bé, les normes es converteixen excepcions (d’algú, ai!) i els nois fan allò que no volen per veure felices les seves estimades… (sospir) i te’n vas a dormir donant-li voltes, cabòries…

el 19 septiembre 2009