Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

8 comentaris

Filed under Uncategorized

8 responses to “Sisè parèntesi: “Destino oculto”

  1. Completament d’acord amb la crítica. A mi em va agradar perquè vaig trobar que tenia un bon equilibri entre la ciència-ficció i la història personal dels protagonistes. El final queda una mica obert, però a mi ja m’agrada, perquè la vida en si és així. Aquests finals d’ensenyar una parella esmorzant al llit són horribles perquè donen la sensació que serà tota la vida així quan, si fos real, potser s’estaran tirant els plats pel cap al cap d’un parell d’anys. La incertesa al final d’algunes pel·lícules és magnífica.

    • Gràcies, gràcies! No pretenia tampoc que hi hagués el final feliç, eh, només que ell digués “tienes que seguir bailando, yo te apoyaré” i ella alguna cosa per l’estil… demostrant com s’equivocaven els interventors aquests volent-los separar!

      Ara que hi penso, sí que hi ha una petita explicació de per què els volen separar… mmmm…justament pel tema professional…però vaja, jo hauria fet una cosa més grossa i més de quedar-te amb la boca oberta…i que tot i així al final ells amb el seu libre albedrío ho aconsegueixin tot!! No sé, la vaig trobar descafeinada amb aquest final…

  2. Uf, a mi em costa molt “etiquetar” una pel·lícula i per això m’ho crec tot. Ok, quan la vegi li inventaré un final… mira que si coincidim! 😉

  3. es veu a venir, una primera part prometadora amb una idea original, però acabarà amb un final romàntic fàcil…

    • No, no, és que no hi ha ni primera part prometedora!!! Només és una pel·lícula romàntica i prou!!! Sí, amb uns grams de fantasia, però la pel·lícula únicament va d’ells dos i de l’amor impossible que us deia!

  4. No he vist la pel·lícula, però pel títol potser hagués pensat que era un trhiller i més amb la imatge de la caràtula!

    Els finals oberts no sempre m’agrada. De vegades si, però de vegades sembla més un recurs fàcil que un exercici d’imaginació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s