Ahir al vespre acomiadàvem un angelet que volarà cap a París ben aviat. Va ser com un casament: música ambiental, menjar boníssim i copa de vi per a tothom. Hi havia alguns coneguts i amics però al final, quan ja només em mantenia dreta gràcies a una prestatgeria que galantment suportava el meu pes (era cansament, només) vaig acabar sentint les opinions d’algú que no coneixia. Va arribar, va veure i va vèncer amb una afirmació contundent: “Els homes són més romàntics que les dones”. Els mascles presents es van afanyar a aplaudir-lo, les dones vam intentar fer-lo raonar.
Deu minuts més tard comprenia la seva tesi. Resulta que els homes a l’inici d’una relació, la fase que ell amb molt de seny anomenava “amor passional”, es donen tant que quan veuen que aquest amor es degrada només una mica es deprimeixen molt, tant, que això fa que visquin la relació (i m’atreviria a dir, la lògica ruptura posterior) d’una manera molt més “romàntica”. És clar, si per romanticisme entenem una relació en fase d’enamorament, aquell moment en què compten més les hormones que el cervell (que de fet està mig inhabilitat), sí, pot ser que els homes siguin molt romàntics.
Ara, per mi el romanticisme té ben poc de “Romeu i Julieta” i té molt més de “Big Fish”. Per a un home, pel que sembla per les declaracions del Juli Cèsar anterior, el romanticisme té a veure amb els focs artificials dels anuncis de Durex. Per mi, per a una dona el romanticisme té més aviat a veure amb el “van viure feliços per sempre més”. Per mi el romanticisme és quan als 60 o 70 anys Jessica Lange entra a la banyera amb l’Albert Finney i a tots dos els brillen els ulls. Enamorar-se és fàcil, estimar és molt més romàntic.
http://www.youtube.com/watch?v=5DNeZSOPyZk
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Avís final evitable: em sento una mica gurú expressant les meves idees en públic sense cap mena de pudor. Una mica com aquella “coach” que corre per aquí WordPress i que si li féssim cas seríem molt feliços. Però tot i que jo escric sovint només ho faig per distreure els dits, és que s’ho passen tan bé damunt el teclat..! Dic tot això perquè sembla que us vulgui convèncer de les meves opinions i no és el cas (res, és que ahir vaig tenir un moment de consciència cibernètica).
Reflexionem-hi 
Bravoooo!! Bravoooo!! Bravoooooooo!! -falten els clap-clap-clap dels aplaudiments i els xiulets que et deixen sord-
Germaneta, de poc no se’m salten les llàgrimes llegint el teu Reflexionem-hi, igual que em passa cada vegada que veig Big Fish. Dec tenir les hormones alterades?
Visca l’amor verdaderooooo (com diria el Westley mig difunt, que no difunt del tot 😉
Hehe, però si diu: FAROLEEERO!! Me n’alegro, que t’hagi agradat! 🙂
Big Fish és terrible, la Ruth té vergonya de mi encara, perquè quan la vam anar a veure al cine mitja hora després, pel carrer, jo encara plorava…
M’ha agradat molt llergir-te de nou!
Segurament el que a continuació escriuré només és la meva opinió, però potser es podria fer extensiva a la majoria dels homes.
Per mi, una relació pot començar sent Romeu i Julieta!
El problema no és que l’inici sigui així, sinó que quan les papallones comencen a marxar de la panxa quedi allò sembrat amb l’inici de romeu i julieta i et permet lluitar per la relació quan comencen a sorgir les diferències reals.
Més tard, quan ja has passat l’època de les discusions per acceptar l’altre i la seva manera de fer, de ser, de sentir, etc. aleshores i mica en mica vas teixint l’Amor de Big Fish.
No fem l’amor “racional” siusplau! Que aleshores perd tota la màgia de l’amor i que serà bonica de recordar quan tinguem 60 o 70 anys dins una banyera com la Jessica lange i l’Albert Finney
M’he deixat una cosa:
Sóc conscient que les dones teniu una visió de l’amor i les relacions diferents als homes. (sobretot quan arribeu a certa edat) comenceu a pensar en marits i no amb “novios”. Intenteu fer l’amor racional i pensar si serà un bon marit i si la relació té futur o no.
Doncs la meva relació amb la meva dona, a priori, NO EN TENIA DE FUTUR!
Persones de móns tan diferents, en la manera de fer i de pensar.
Jo no pensava en el futur quan vem començar, qui dia passa, any empeny i mica en mica vas teixint la relació i tot i que a vegades la meva dona m’hauria engegat a fer punyetes i jo també a ella, discutint de coses importants que haurien enviat a dida més d’una relació i que a nosaltres, en canvi, ens va ajudar a fer-nos forts. Ningú hauria donat ni un cèntim per la nostra relació i mira. Casats i feliços!!
PD: No busqueu l’amor perfecte, ni el princep que encaixi a la perfecció amb vosaltres. Busqueu algú que us estimi de veritat i us vulgui entendre. El temps farà la resta.
OHHH, que rebonic és tot això!! Però si estic d’acord amb tu: primer s’han de veure papallones, després s’ha d’admetre que l’altre no es perfecte i que un mateix tampoc i després acaba arribant l’amor “verdadero”. Jo no dic que perquè en vulgui un per tota la vida vagi rebutjant homes (:S), que va. El que vull dir és que el més “romàntic” per mi no és la primera fase de papallones, el més romàntic per mi és haver passat temps, discussions i dificultats i estimar l’altre de veritat! Jo em considero súperromànticaaa!! (així em va)
L’amor és una vagina amb dents que no mossega.
He dit.
Ja l’he vist, ja l’he vist!!! Estic esperant a que em vingui una inspiració per parlar-ne… Ara, l’amor no té res a veure amb que no mossegui! Haurem de fer cineforum com proposava la Pilar!
Jo crec que els homes, en general, tenim més por d’enamorar-nos que no pas les dones. Enamorar-se vol dir perdre una mica de tu, aquella part que dones, que comparteixes, aquell temps mental que abans era teu i que ara ocupa -sense avisar- la persona de la que t’has enamorat. Ocupa espai fins i tot en els teus somnis, quan camines pel carrer o quan veus una pel•lícula ja que t’hi veus reflectit.
Una part cada vegada més important del teu temps també es dedica a algú altre que “abans” no hi era.
Enamorar-se és posar dins teu una altra vida, hi ha moments que es com si visquessis per dos.
No hi vegis recriminació en el que dic, m’encanta estar enamorat. I malgrat el que he dit fins ara, penso que et dona molt més del que et detreu. Ara bé, crec que és una sensació a la que de vegades ens hi tirem a la piscina, sense saber si hi ha aigua o només cava que un cop hagi perdut l’efervescència el deixarem a banda i amb ell una part de nosaltres.
Crec que les dones sou diferents, en general, al homes i també a l’enamorar-vos. Ara bé, penso que tothom és diferent a la resta en el moment i en la manera d’enamorar-se.
M’ha agradat molt el vídeo.
Un pots molt personal i sincer.