La ministra i la resposta

Tota la biologia moderna es fonamenta en el fet que els éssers vius pertanyen a una espècie determinada. Tota la taxonomia es basa en aquest fet. L’’evolucionisme ha deixat ben assentat el principi d’’especiació, sense el qual tot el pensament científic elaborat des de Darwin estaria mancat de sentit.

La ciència actual a través del descobriment de l’’ADN i les tasques d’’investigació desenvolupades, ha deixat assentada la identificació de cada espècie a través de la seva empremta genètica, de manera que pot deduir-se l’’espècie a la que pertany un ésser viu, i per tant les seves característiques generals, a través d’’una petita resta biològica.

Precisament les recents condemnes per la deficient identificació i classificació de les restes humanes de l’accident de l’avió Yak-42, constitueixen un exemple més d’’aquesta evidència: tot ésser viu pot ser identificat pel seu ADN.

Al marge de qualsevol consideració de filosofia i de creences, l’’evidència científica inqüestionable és la següent: el fetus, i abans l’’embrió engendrat per una dona, és un ésser viu que pertany a l’’espècie humana. Contràriament es donaria l’absurd que l’’espècie humana engendraria éssers vius inicialment indeterminats pel que fa a la seva espècie. Si es practica una anàlisi d’’ADN sobre el fetus, aquest serà l’’únic resultat possible. Més encara, si es repeteix l’’anàlisi passats 50, 80 anys després de la seva mort, el resultat serà idèntic. Científicament el fetus és un ésser viu humà, més exactament pertany al domini Eukarya, Regne Animal, Phylum Cordata, Subphylum Vertebrat, Classe Mamífers, Ordre primats, Gènere Homo, Espècie Sapiens.

En aquest sentit en res es diferencia un fetus de la Ministra Aído, a ambdós se’’ls suposa que pertanyen a l’’espècie Sapiens.
Volem subratllar tanmateix que en l’àmbit jurisprudencial, el vot reservat del membre del Tribunal Constitucional, Tomás y Valiente, en la sentència 53/1 d’11 d’Abril sobre la despenalització de l’’avortament, i que constitueix la base jurídica sobre la qual pretén justificar-se la llei de terminis afirma que el nonat és “vida humana”.

Una altra cosa és el grau de protecció que l’’Estat decideixi assignar a aquesta vida humana que presenta unes característiques, que per altra banda no són específiques del fetus (estar en formació, i ser temporalment), però que és un ésser viu humà resulta inqüestionable.

Les declaracions de la Ministra Bibiana Aído afirmant que es tracta d’’un ésser viu no humà, que no és un ésser humà, o bé expressen una manca tan extrema de coneixements que la fan incompatible amb l’’exercici de la seva alta responsabilitat, o bé és posseïdora d’’una ideologia reprovable per perillosa, per les repercussions socials que té aquesta forma de pensar.

Precisament Europa, ja va experimentar desgraciadament els mals que van ocasionar aquells que van distingir diferents qualificacions per a la vida humana.

el 26 mayo 2009

We need a change

No sé pas per què aquest anunci m’agrada tant:

fa temps que volia fer-ne un fotolog, i com que les idees fotologueres es van acumulant, una darrere l’’altra, com els pals dels remuntadors que ningú no fa anar (és que amb aquesta calor s’’enyora una mica la neu, oi?), ara toca parlar d’’un altre tema que fa temps que em ronda: la nova campanya del PSC.

Segur que n’’heu vist les banderoles, són aquelles vermelles amb la cara dibuixada en blanc i negre de Berlusconi, de Bush o d’’Aznar (a cenar, que deia el meu germà). Doncs bé, jo com a bona conductora sempre havia vist les banderoles de reüll, i sols arribava a llegir allò de “Ells ens han posat en aquesta crisi” o alguna cosa semblant, que diuen, i, no vaig fer cas del meu professor de cinema de la universitat, que no es cansava mai de dir que els bons, excepte Batman i El Zorro, van de blanc, i els dolents de negre. Seguint aquest exemple era d’’esperar que la banderola vermella fos socialista, la blava del PP i la verda dels Verds, que després espero que es facin tota la roba reciclant aquestes banderoles, i les cortines de la dutxa, i la funda pel sofà del jardí, i que el que sobri se l’’empassin amb una llesca de pa amb tomàquet, que passa millor. Espereu, que em desvio del tema. Deia, que pensava que qui ens havia posat en aquesta crisi devien ser els socialistes, i que per tant la campanya era de qualsevol altre partit, i fins i tot el primer cop que vaig veure el Berlusconi em vaig plantejar si no aniria jo errada i resultava que a Itàlia hi havia govern “vermell”.

Doncs no, l’anunci és del PSC i en Berlusconi és tan conservador com aparentment, vida privada a part, semblava. I llavors per què em devia jo confondre??? Qui ens ha ficat en aquesta crisi?? Ai, no sé, no governaven els socialistes quan vam començar, el poble, a parlar de crisi? No era el govern vermell qui a l’’inici evitava usar la paraula prohibida (crisi) per parlar de la nostra situació econòmica??? Flipo.

I bé, el que em sembla més greu no és que no reconeguin que la cosa va començar a anar malament quan ells eren al govern, sinó que a sobre vulguin tirar la culpa als altres. Perquè tothom que hagi estudiat una mica d’’història sabrà que el sistema capitalista ja ho té, això de fer pujades i baixades, que el crack del 29 no va ser res més que una crisi com la nostra. Que tothom sap que l’’economia, i sobre tot si el problema no és exclusiu de l’’estat en el que vivim (de moment), està per sobre de polítics i polítiques (i no em refereixo a les senyores). Que tothom sap, o hauria de saber que ningú és culpable de la nostra situació econòmica… però sí de les mesures que s’’han pres des que vivim en aquesta situació, i que si hi ha hagut mesures mal mesurades no és pas a causa de l’’Aznar (que altres coses va fer malament, l’’homenet del bigotet).

el 20 May 2009

DEMÀ (AVUI): l’’entrego

Quan acabo una d’aquestes coses que m’’estressen i m’’irriten, m’’angoixen, em treuen el son i a sobre al final acabo a corre cuita sense estar orgullosa de com han quedat… és quan em juro i perjuro que no tornaré a agafar encàrrecs.

Però aviat me n’’oblido i hi torno, sempre la mateixa pedra.

Avui me’’n vaig a dormir un altre cop demà.

el 12 mayo 2009

TUBTHUMPING, Chumbawamba

Avui simplement no tinc temps material per fer un fotolog com Déu mana, així que us haureu de contentar amb un descobriment que he fet, que és la lletra d’’aquesta cançó que mil cops he cantat inventant-me-la completament, a l’’estil cutre de l’’Hormiguero. Doncs apa, per si també us agrada aquesta cançó i voleu deixar de dir “”I get no doubt””

We’ll be singing
When we’re winning
We’ll be singing
I get knocked down
But I get up again
You’re never going to keep me down
Pissing the night away
Pissing the night away
He drinks a whisky drink
He drinks a vodka drink
He drinks a lager drink
He drinks a cider drink
He sings the songs that remind him
Of the good times
He sings the songs that remind him
Of the good times
He sings the songs that remind him
Of the better times:
“Oh Danny Boy
Danny Boy
Danny Boy…”
I get knocked down
But I get up again
You’re never going to keep me down
Pissing the night away
Pissing the night away
He drinks a whisky drink
He drinks a vodka drink
He drinks a lager drink
He drinks a cider drink
He sings the songs that remind him
Of the good times
He sings the songs that remind him
Of the better times:
“Don’t cry for me
Next door neighbour…”
I get knocked down
But I get up again
You’re never going to keep me down
We’ll be singing
When we’re winning
We’ll be singing

el 10 mayo 2009

Las chicas tontean con ls chicos malos pero se casan con los buenos

Ai, (sospir) acabo de veure el Lobezno, un altre cop. Media uns tres o quatre metres i al final de la pel·•li… és broma, home, no penso revelar res! Recomanació per a aquells que hagueu vist X Men, X Men 2 i us hagin agradat però que gairebé vau plorar a la tercera de tristor de veure com podia ser TAN dolenta una pel·•lícula de la mateixa sèrie… Doncs tranquils, pernils, aneu a veure-la sense por.

Visca el Lobezno!

Per cert, gràcies a en Màrius Serra, que en un article comparava les seves patilles amb les de l’’heroi, descobreixo el següent: que “Wolverine” poc té a veure amb “Lobezno”, que un “wolverine” és un animal carnívor que en castellà es diu “glotón” i en català golut, i celebro, com l’’escriptor, la traducció inexacta. Es veu que a Sud-Amèrica sí que li diuen “Glotón”, en deuen haver vist algun, ells, suposo! Doncs vosaltres no heu de ser menys, us n’’he enganxat un, dos, tres, més amunt. Curiós, oi?

el 03 mayo 2009

Una guitarra

Lam, Rem, Sol7, Do, Mi,
Lam, Rem, Si7, Mi (Bis)

Rem, Sol7, Do
Rem, Sol, Do
Rem, Lam, Mi, Lam

L’’altre dia us deia que la guitarra me la van regalar abans dels setze anys, però que no vaig anar gaire més enllà del la re mi.

Bé, el problema era doble: d’’una banda la meva memòria d’’un any per l’’altre, que és la freqüència amb què l’’agafo, fa que m’’oblidi de la majoria dels noms de les notes, sempre he confós, per exemple, el Re7 i el Rem… L’’altre problema és que no tenim a casa un bon cançoner. En tenim un de molt voluminós que conté les cançons més “canyeres” de l’’època dels meus germans, és a dir, Duncandu, Serrat, Los Rebeldes i coses per l’’estil. Tot això feia que em sentís més còmode tocant trenta vegades la primera part del Romance anónimo (que per cert, he de tornar a practicar perquè em quedo encallada en un lloc, just en el “tin tin tin Tín tin tin”, haha) i algunes altres cançons que sabia “puntejar” o “arquejar”, que mai he sabut la diferència…

I heus-me ací, amb 25 anys, que quan em pregunten si sé tocar la guitarra em veig obligada a dir que no, perquè si dic “”Sí”” em diuen ““Toca’n’s alguna cosa”” i llavors comença el repertori de cançons puntejades clàssiques que només coneixem els que ens agraden aquestes coses i que No es poden cantar…

Doncs ara, als 25, a l’era d’’Internet, he decidit canviar aquesta situació. A cop de Google he trobat una pàgina interessant, que a part d’’escopir les notes per tocar alguna cançó (com he fet jo més amunt) et diuen com són els puntejats si n’’hi ha i fins i tot diuen que t’expliquen com fer-ho (amb un vídeo que potser a vegades no ajuda gaire) Visca! Ja sé tocar alguna cançó que es pot cantar (amb el meu estil rítmic kumbayà Déu meu, 2 avall, 2 amunt, 1 avall 1 amunt…) però tot es pot millorar!

http://www.tocamela.cat/

(Per cert, la cançoneta que ara “sé tocar” amb la vista clavada al full de notes és “S’’ha acabat”, estimats Peterrons…)

el 02 mayo 2009