Monthly Archives: febrer 2012

Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
 
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.
Anuncis

15 comentaris

Filed under Uncategorized

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…
 
Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.
 
En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.
 
Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)
 
Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.
 
Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.
 
Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!
 
Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:
1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)
2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:
– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

17 comentaris

Filed under Uncategorized

L’absurditat de l’autògraf

Algú ha pensat mai per què quan ens trobem un famós el primer que fem és demanar-li un autògraf? És que creiem que aquesta signatura tindrà valor algun dia? Perquè si tothom en té és evident que no en pot tenir gaire, de valor. És que ens fa il·lusió tenir una obra feta manualment per algú famós? Perquè si és un pintor o un artista, com ara Tàpies (que Déu el tingui a la glòria) doncs encara té gràcia, perquè és de per si una obra del seu talent. Fixeu-vos quin accent que feia! Però què passa quan el senyor no és pas hàbil amb les arts plàstiques sinó que ho és amb la pilota? Per què demanem a Messi un autògraf? Jo li llançaria la pilota i li demanaria que me la tornés, a veure si podia parar-la. I si el famós és Ferran Adrià? La recepta del proper plat que es cuinarà a casa. I si és polític? Li demanaria una part del seu sou. I si fos actor, posem per cas George Clooney (molt creïble a Los Descendientes, per cert)? Això ho tinc molt clar, li demanaria un petó de cine, però mai, mai un autògraf!

11 comentaris

Filed under Uncategorized