Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.
El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.
– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?
– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.
– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?
– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.
Reflexionem-hi 