Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
 
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

15 comentaris

Filed under Uncategorized

15 responses to “Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

  1. una historia amb dracs té més gracia, on vas a parar!

  2. … i a en Miki li va tocar treballar molt i molt totes dues diades… ho sento, no m’en he pogut estar, encara em dura el cansament…

  3. I sant Jordi es va fer enrere a la primera negativa de la princesa? Ni tant sols va insistir una mica per si de cas la xicota es feia pregar? Homes! Ni sants ni no sants, no entenen res de res 😦

    • Per què a la primera negativa de la princesa?? Però si és ell que li diu “Això nostre no pot ser, que jo he d’anar pel món salvant princeses en perill” A casa sempre m’havien explicat que Sant Jordi després de la gesta se n’anava… i ella es queda allà amb el moc penjant. Això sí, els homes no entenen res de res, haha! 😀

  4. el fem fatal

    I la princesa Eulàlia no va envejar molt el nòvio perquè a ell van fer-lo patró d’un país i a ella només copatrona (per culpa d’una tal Mercè usurpadora) d’una ciutat?

    • Ah, es diu Eulàlia la princesa? T’estàs fent un liu de llegendes, no? 😀 Però vaja, ben trobat! Segur que hi havia petites enveges, però com que s’estimaven tant i taaant, i tot era tan rosa que l’amor s’hi posa, i ella va acabar sent la patrona “consort” de Catalunya doncs van viure feliços i van menjar anissos, pastissos i xoriços!

  5. Jo també penso que en Jordi hauria d’haver insistit una mica més. Si més no, s’hagués estalviat 10 mesos de penúries de tota mena.

    Visca els irreductibles!

  6. Em quedo amb el 23 d’abril sense dubtar-ho ni un segon. La història és una mica nyonya pel meu gust, però no està malament.

    • Sí que és cursi, sí! HAHA! Però mira, trobo que fa de Sant Valentí, sembla que hagin de sortir cors de la pantalla…per Sant Jordi no escriuria una cosa tan rosa! Són diferències culturals…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s