De Vietnam al centre de la Terra

Tinc la intenció d’anar a Vietnam aquest estiu. Sí, em sobren els diners, sí, sóc molt aventurera i sí, m’ho he pensat molt bé (ai, volia dir que no a tot). Quan li vaig dir a ma mare va posar el crit al cel perquè ella diu que no em sobren els diners, que potser ens passa alguna cosa (dues noies soles!) i que la radioactivitat del Japó afectarà tot Àsia. Jo no podia desmentir les dues primeres afirmacions però amb Internet sota els ditets sóc molt capaç de dir que el Japó cau massa lluny perquè ens afecti la radioactivitat.

Per comptar matusserament la distància entre el Japó i Vietnam i posteriorment comparar-la amb la distància entre Catalunya i Chernobyl escric al Google: “mapamundi”. La meva sorpresa és que a la barra se m’ofereix la possibilitat de consultar un mapamundi a seques o un “mapamundi real”. Home… posats a fer, que sigui tan real com pugui. S’obre la pàgina i veig de què va. Resulta que la representació de la Terra que s’ha fet més popular no respecta gaire les proporcions reals. De fet, si mireu segons quin mapamundi veureu que sembla que Groenlàndia sigui tan gran com Sud-Amèrica i que Àfrica sigui més aviat petita. Resulta que si comparem l’extensió en quilòmetres quadrats aquestes diferències són molt, molt, molt evidents. Mireu-vos aquesta entrada: http://gonzalofontanes.wordpress.com/2007/09/12/el-mundo-real-de-arno-peters/

Després d’estar d’acord amb Arno Peters, amb el blocaire d’abans, i pensar que tot plegat és una conspiració per donar una importància immerescuda als països de l’hemisferi nord vaig a petar amb l’últim comentari que els tracta a tots d’incultes, inclosa una servidora: que no, que als mapes actuals aquestes diferències ja no hi són, i que a més a més qualsevol sap que un objecte esfèric no pot tenir una representació fidel en un rectangle bidimensional. Caca, ara on anirà a parar aquell Reflexionem-hi que ja havia començat a idear??

Me’n torno a Google i busco imatges del planeta Terra. A veure si des de l’espai es veu ben bé com és. Em sorprèn una en què la Terra està partida, com aquelles representacions de col·le en què se’ns ensenyen les diferents capes de la Terra…. però a diferència de les dels llibres de Natus, aquesta mostra per dins… una altra Terra. Hi clico. Vaig a petar a una altra entrada que es titula “7 conspiraciones para la dominación mundial”: http://www.brontobeats.com/2010/04/7-conspiraciones-para-la-dominacion-mundial/

Ah, això m’agrada encara més, jo que sóc de Conspiración, i d’Expediente X, i que ara m’he viciat a Fringe (ui, reflexionem-hi, algun dia us en parlaré) començo a llegir i resulta que hi ha qui creu que el nostre planeta és buit per dins. Clico l’enllaç que se m’ofereix i vaig a petar a l’última pàgina: http://www.las21tesisdetito.com/tierrahueca.htm

Després de llegir-me un bon tros* penso que per què no, que per què no ha de poder ser aquesta teoria? Pot ser que hi hagi un altre sol a dins del nostre planeta i tota una civilització, evidentment més llesta que nosaltres, que hi viu, en un clima tropical, amb animals extingits com ara mamuts, i fins i tot plats voladors? En donen proves, testimonis, arguments “científics” creïbles i proves fotogràfiques, tot i que de vegades són una mica agafades pels pèls, com ara la idea del sol intern… hauria de ser una puça, no, per no socarrimar-los a tots tan a prop??

No ho sé, però realment m’han vingut ganes d’agafar unes raquetes i canviar Vietnam per una expedició al “Pol nord”, que no existeix segons la teoria, seguint les passes del Contralmirant Richard E. Byrd… a veure si hi ha o no el forat!! No coneixem la veritat, diuen, per interessos polítics ocults, però saben de l’existència de la vida intraterrestre, que de tant en tant ens visita amb els seus plats voladors. Evidentment si busqueu a la Wikipèdia us diran que els que diuen això són una colla de sonats. “El gobierno niega todo conocimiento”. Turirurirurí!!

Veritat o mentida, se’ls ha de reconèixer que almenys són originals. No sé què n’opinaria un físic de tot plegat, tot i que en algun article, com el que us he recomanat a l’asterisc es diu que el que és una bestiesa és que el planeta sigui massís. Ah, si Jules Verne hagués sabut que els seus personatges en comptes de foradar la Terra havien d’haver buscat només l’entrada… potser ara ja coneixeríem l’existència del forat, tal com ja tenim submarins!! Realment, no entenc com encara no se n’ha fet una pel·lícula, trobo que és una història genial.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

* (us recomano les primeres fotografies, la història de Byrd que va sobrevolar el pol Nord i l’article “El mundo del Interior de la Tierra)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Si no heu clicat a cap dels enllaços que us he posat abans per mandra de llegir llargs textos podeu veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=3ROzhkceVVw

O potser preferiu escoltar aquest senyor:

 http://www.youtube.com/watch?v=KdrSzdjNfQQ

Ara sí!

Després de fer (molt) el ridícul uns mesos enrere (ho podeu comprovar mirant avall) ara puc dir, amb proves, que Antònia Font torna! Ho vaig sentir fa setmanes per la ràdio i no em vaig atrevir a dir res per si les mosques, però ara que m’ha arribat des de París la primera cançó… quin regal d’aniversari!!!

A very merry unbirthday to us!

Avui fa tres anys que em van convèncer per fer un bloc. Ni em veia capaç ni en tenia gaires ganes, però m’ho vaig prendre com un remei contra una època, diguem-ne, una mica trista. Res greu: acabava de casar-se ma germana i jo m’havia quedat soltera i sola sense cap persona que em fes la punyeta a diari, havia començat a treballar de profe i havia entrat amb el peu esquerre en un dels cursos, la novel·la que havia començat feia anys no hi havia manera d’acabar-la i a sobre tenia tant de temps lliure que no sabia què fer-ne. La veritat és que la medicina va funcionar. Al cap de poc temps de deixar anar totes les angoixes al teclat vaig començar a millorar i fins i tot els alumnes que m’havien odiat tant em van regalar una rosa per Sant Jordi!

Hem tingut els nostres alts i baixos, el Reflexionem-hi i jo, dies més i menys inspirats, però des del primer dia vam notar que això seria l’inici d’una gran amistat! Per celebrar aquesta amistat nostra us desvetllarem un gran secret: Reflexionem-hi, que ara em sembla tot un clàssic, havia de ser simplement el títol de la primera entrada. A l’hora de penjar-la, però vaig veure que el bloc també havia de tenir un títol i vaig buscar per al text un títol alternatiu. Aquest primer títol va resultar també molt encertat, modèstia a part, perquè resumia el que us he explicat al primer paràgraf en una paraula i hi afegia una tonalitat que només jo puc entendre, amb una “o” amb aires de clàssic romàntic espanyol*. De fet podria haver fet a l’inrevés, i haver titulat el bloc així i ara seríeu lectors de: “L’atzucac de l’atzur o L’atzur de l’atzucac”, però el destí no ho va voler.

El Reflexionem-hi i jo us agraïm la companyia, encara que hagi estat breu, tímida o recent, i us desitgem que sigueu feliços i mengeu anissos! Omplirem tantes pàgines verdes de reflexions com podrem! Res més per avui, us deixem amb el premi d’avui, una de Franz Ferdinand.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
 
* Don Álvaro o La Fuerza del Sino

Dotze caps

De jove corria una llegenda sobre un mostre que tenia dotze caps. El cap de la meva tribu ens en parlava sovint mentre els homes sopàvem envoltant la gran foguera. Per cap d’any sempre hi havia una expedició al bosc: deien que aquella nit sortia a caçar, però cap dels meus amics mai el va poder veure. En complir la majoria d’edat vaig decidir anar al cap de Creus. M’hi vaig passar el cap de setmana sol, estudiant els corrents marins, imaginant com podia enganyar el monstre i destruir-lo per sempre. Havia de ser un heroi. Des de la cova on m’estava un matí vaig veure un home que feia cap cap a la meva cova. De tant en tant s’aturava i recollia quelcom de terra. En sortir li vaig preguntar què feia. “Faig aquestes corones de flors per a les meves filles, una per cap” em va respondre. Vaig preguntar-li si me’n vendria cap per a la meva estimada, i vam acabar compartint les viandes que teníem tots dos per dinar. Li vaig comentar el que pretenia i em va comentar que el monstre vivia a la cova. “Impossible” vaig fer jo, que l’havia explorada “No hi cap!” L’home em va somriure i m’explicà el secret del monstre: “Dotze, en dieu al poblat, oi? Però sigues savi, tots amb la mateixa forma, els dotze en són un de sol! El teu monstre podria ser una sargantana.”

 

Me n’he deixat cap?

Quan res no és, tot sembla

Diuen que allò de “que me quiten lo bailao” ve de Carnestoltes. Abans, quan la gent feia de la Quaresma un període d’autèntica penitència aprofitaven la festa per cometre tots els excessos que se’ls acudia. Ara el que fem és cometre excessos durant tot l’any i a Carnestoltes ens limitem a disfressar-nos.

D’entre els que ens disfressem crec que n’hi ha un bon grapat que es vesteix del que voldria ser però no és: de poli, de bomber, de super-heroi, de princesa… És l’excusa per fer el que normalment no podem, vivim una altra vida, som una altra persona durant una nit. I això és una cosa que la resta de l’any només poden fer els actors, els escriptors i els lectors. Els actors, és evident, es posen a la pell del personatge que no són; els escriptors creen els mons fantàstics en els que no hi viuen i els lectors, seduïts per aquests mons, es permeten passejar-s’hi i fins i tot identificar-se amb el protagonista.

Però si no sou d’aquests, després de Carnestoltes el món tornarà a ser el que era, perquè així com l’última campanada trenca l’encanteri de la Ventafocs, l’últim dimarts abans de Quaresma enterra tota la possibilitat de ser qui no som. Tot el que no era desapareix. Això si no teniu uns amics bandarres que diuen “us hem de presentar un amic alemany”. Hi vas, el presenten, pateixes pel noi (només diu “la gente èsta muy loca!”, amb una e obertíssima i l’accent mal col·locat, “what a fuck!”) Fins i tot s’atreveix amb un taco en català, amb un accent impressionant de la ceba… “Què?” diu l’alemany “ja ho deixem córrer, no?” Ens havien pres el pèl.

Ja us ho deia, perquè la ficció es converteixi en realitat ha de ser Carnestoltes, has de viure en un conte o has de tenir uns amics… una mica especials. Res no és encara que ho sembli. El noi no era alemany i el gos de la foto, encara que ho sembli, no és la Reina de cors.

Microrelat

En Patufet hi entra innocentment i el micro es posa en marxa. Fi del relat.