Són les set i després d’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. “Adéu, me’n vaig en bici!” Mitja hora d’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrossegant la bici… però i després, la baixada que m’espera??
A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa ”que guai, han arreglat caminets d’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar!”
Comença l’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de ”Canta”, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen.
L’olímpic esperit es manifesta de nou i diu “Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera”. Començo a tirar, doncs, boscos endins.
Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’enreden entre la cadena. Tres quarts d’hora d’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’hora: falten cinc minuts per a les nou.
Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal.
Són les nou, i l’única manera d’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls…. ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO.
Truco al papa: ”Sol·licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera”. Amb la consciència tranquil·la començo a baixar, però tinc en contra el pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc.
Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera.
MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat!
el 20 agosto 2008
![Lo desenllaç - Una setmana després torno allà, refaig les meves passes i arribo al lloc on vaig llançar la bicicleta (llançar i llençar, que no es podia baixar de cap altra manera, bé, no es podia baixar [b]de cap[/b] manera...). La recerca va durar tres hores, vint minuts per arribar a la zona zero i la resta per trobar la bici (que insisteixo, que el bosc era molt espès!). Vaig dir dues vegades jo ja la dono per perduda mentre intentava passar per llocs impassables i mespantava cada cop (ben sovint) que veia al costat un nou barranc... Tot i així, després dimaginar el que jo podria haver fet amb bicicleta vaig entreveure una roda...aish! Ja ens havíem retrobat! El més trist de tot: descobrir que la carretera que cercava (vegeu fotolog anterior) lhauria trobada si hagués pujat un minut més. Malastruga (o fer classes per aprendre català). - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1219745359301_f.jpg)
Reflexionem-hi 