La línia és molt fina

          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.

          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.

          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabre, una història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·les? Què passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??

          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

L’origen del cinema fantàstic (si teniu paciència per arribar-hi)

Fa temps que en comptes de llegir una mica, abans de dormir, jugo amb el mòbil. L’anterior, que va morir fa ben poc, tenia un joc de pòquer en el que era multimilionària. Al nou, doncs en una setmana he acabat un dels jocs que té, viciada… Bé, els culpables són la carrera, que em va fer avorrir els llibres i els meus germans, que em van entrenar de ben petita a tota mena de jocs d’ordinador. Quan les nenes jugaven amb els Tamagotchis… jo m’estavellava al túnel del circuit de Montecarlo.


Doncs tot d’un plegat m’he vist obligada a tornar a llegir a la nit, quina tragèdia! Resulta que no sabem ben bé si d’escriure a la pissarra, o de conduir amb tensió, o si de dormir -ho confesso- clavant-me les ungles a la palma de la mà, que m’ha agafat una tendinitis als dits de la mà dreta, la qual cosa em deixa incapacitada per jugar a fer Sudokus, que era el meu nou passatemps nocturn.


I si heu arribat a llegir fins aquí esteu d’enhorabona, perquè ara sí que començaré a parlar de coses interessants. El llibre triat per distreure’m abans d’anar a dormir ha estat el primer volum d’una Història Universal del Cinema que tinc fa anys i que mai m’havia mirat. Com una bona nena vaig començar a llegir fil per randa tot el primer capítol: El naixement del cinema.


Resulta que el cinema és la culminació de tot un seguit d’invents que l’home ha anat desenvolupant amb la intenció de reproduir imatges, primer, i imatges en moviment, més tard. Des de les ombres xineses, que existien des del s.XI, passant per la famosa llanterna màgica – una espècie de reproductor de diapositives – que ja existia a finals del segle XVII, o pels mil cops vistos Praxinoscopis -aquells cilindres que amb diferents imatges reproduïen un moviment continu- fins arribar a la fotografia, i al senzill mètode d’alinear i disparar una filera de càmeres fotogràfiques per captar el moviment d’un cavall passant pel davant. A partir de llavors tot de personatges van començar a millorar l’invent del disparador ràpid, de manera que aconseguissin fer moltes fotografies en un sol segon. Un d’aquests homes va ser Edison -el de la bombeta- que va inventar el Kinetoscopi, una espècie de caixa amb 14 metres de pel•lícula -cosa que durava uns vint segons- i s’havia de mirar per un foradet de la caixa. Finalment els germans Lumière van crear el 1895 el Cinematògraf i el cinema, com l’entenem ara: una pantalla grossa i molts espectadors, previ pagament d’una entrada.


El millor de tot, per això, eren els temes que reproduïen aquests invents. A les ombres xineses sí que hi havia una història, però la resta simplement deixaven admirats els espectadors per mostrar imatges en moviment: una ballarina repetint i repetint una mateixa volta en el cas del Praxinoscopi, un cavall corrent pel que fa a les fotografies de Muybridge, o una lluita de boxa al Kinetoscopi. Fins i tot els primers films dels Lumière no tenien argument: van filmar la sortida dels obrers a la seva fàbrica o l’entrada d’un tren en una estació –cosa que va fer alçar al públic de les cadires, espantats! Fins que els Lumière no van rodar “El jardiner regat” -un sketch preparat en el que es veia un jardiner víctima de la brometa d’un vailet- a ningú se li havia passat pel cap pensar un argument o escriure un guió per a una pel•lícula.


La primera persona que va idear una pel•lícula com el que nosaltres entenem ara va ser Méliès –quina gràcia, ara entenc el nom dels famosos cinemes de Barcelona– qui després d’allunyar-se de l’estil dels Lumière –que feien més aviat documentals– i de filmar diferents sketchos d’il•lusionisme, va crear per primera vegada una història narrada cinematogràficament: “Viatge a la lluna”, el 1902. El més curiós de tot és que la primera pel•lícula de la història és una obra de ciència ficció –allò que gairebé és un subgènere per als puristes entesos en el món del cinema.
-..-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.


Veieu-ne exemples en moviment:


Praxinoscopi: http://www.youtube.com/watch?v=icc7CzdQD4U


Fotografies amb diferents càmeres de Muybridge: http://www.youtube.com/watch?v=yrO2Qc1KyZc


Kinetoscopi d’Edison: http://www.youtube.com/watch?v=SRIjUYh3MEs


Germans Lumière: L’arribada del tren: http://www.youtube.com/watch?v=tz_l8JDYXmc


Germans Lumière: El jardiner regat: http://www.youtube.com/watch?v=2Gr5KOe9PcU


Mélière: Espectacle il•lusionista http://www.youtube.com/watch?v=39opRgdGEX0


Mélière: Viatge a la lluna: http://www.youtube.com/watch?v=7JDaOOw0MEE&feature=related


I més ciència ficció “made in” Mélière:


El monstre: http://www.youtube.com/watch?v=biE1KTM2jaQ


Viatge a través de l’impossible: http://www.youtube.com/watch?v=sPYyq9vB6fY

Se’ns en va l’olla

No sé si ho haureu provat això de posar el cap dins l’olla a Núria. És tota una experiència: cua a les escales, nervis quan s’acosta el teu torn i quan ets allà de genolls et surt del cor una oració sincera… “Mare meva, que el so de la campana no em deixi sorda…!” I és que de vegades als catalans se’ns en va una mica l’olla amb aquestes tradicions tan nostrades, només cal pensar fredament en algunes, així, vistes de fora, com si fóssim estrangers: caga tions, castellers, diables…

Però no només a nosaltres se’ns en va. A l’altra banda del planeta, allà on tot sembla que és tan nou i modern, allà on es fa tan bon cinema… també fan coses estranyes. Heu vist cap pel·lícula de “Piratas del Caribe”? Si no ho heu fet us recomano les dues primeres, la tercera és espantosa (i acaba com el rosari de l’Aurora). Doncs es veu que per a la quarta (que dius, ja en vau fer una de dolenta, en calen dues?) volen fitxar la Pe, gran anada de l’olla, però jo no anava per aquí. El més fort és que mentre que a la primera pel·lícula a la primíssima (i guapíssima) Keira Knightley li van posar tot de vestits que simulaven que tenia més pit del que realment té, o al cartell de la pel·lícula li van augmentar unes quantes talles de sostenidor, ara es veu que busquen actrius amb pits naturals, no sé ben bé si per combatre idolatries al cos o per aparentar ser més familiars…

Tot plegat una gran anada d’olla. Però el que més em preocupa a mi és la notícia en sí. Per vendre una pel·lícula hem de parlar dels pits de les protagonistes???

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-

He canviat un pelet el verd, a veure com van les migranyes…

No hi trobo el problema

“Són objectius estratègics del Govern de Catalunya garantir el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de cinema en versió original subtitulada. En aquest darrer cas, per dos motius: per respecte a la integritat de l’obra cinematogràfica tal com ha estat concebuda pel seu creador i per promoure el coneixement de llengües estrangeres per part de la població de Catalunya.

A l’empara de l’article 28.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, la Llei preveurà que sempre que una pel·lícula s’estreni a Catalunya subtitulada, el distribuïdor haurà de subtitular-la en les dues llengües oficials, i haurà de distribuir el 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua.

Aquesta mesura s’implementarà progressivament per facilitar a les companyies distribuïdores el trànsit cap a la nova situació: 30-70% el primer any de vigència de la Llei; 40-60%, el segon, i 50-50%, el tercer.

Si el distribuïdor opta pel doblatge, la Llei també garantirà que l’oferta de cinema doblat sigui en les dues llengües oficials, equiparant-la a l’oferta dels altres sectors de la indústria cultural. Com en el cas de la versió original subtitulada, la Llei preveurà la distribució del 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua. També en aquest cas, la implantació serà progressiva.

Queden exemptes de l’obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i catalana, sigui quina sigui la seva nacionalitat i amb independència del nombre de còpies que se’n distribueixin.

Per incentivar la versió original subtitulada, la Llei establirà mecanismes per tal de generar un fons destinat al seu foment.”

Fragment del Dossier de premsa sobre la Llei del cimema de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%202009/Dossier_premsa._Bases_llei_cine.pdf

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Senyors empresaris que vau fer vaga dilluns,

Els que sabem totes dues llengües no tindrem problemes, veurem la pel·lícula que volem veure en la llengua amb què l’exposeu, com hem fet fins ara, amb la diferència que a partir d’aquesta llei això farà que sigui possible que de tant en tant la visió de les pel·lícules sigui també en català. Estic tan contenta que prometo anar més al cinema que abans, i triar la meva llengua sempre que em sigui possible. Així doncs, on és el problema?

Descansin, doncs, en pau,

Reflexionem-hi

PD: Plantegin-se de tancar sales durant la setmana o baixar una mica els preus si el negoci passa per la crisi que tots passem, que el català no és pas el motiu pel qual la gent no va al cinema.