I el Liebster és per…

Suposo que això dels premis Liebster és una manera com una altra de fer conèixer el teu bloc i de recomanar altres blocs que t’agraden als teus lectors. Em sembla una bona iniciativa, així que, aquí teniu els meus guanyadors!

Mitjons per sargir: Si delicatessen no fos ja un bon menjar, una pel·lícula i un programa de ràdio, seria en majúscules el bloc de l’****. Potser el seu bloc no és el que espereu d’un bloc, però és un delicat i deliciós recull de textos literaris.

Adhuca’t 2.0: Si teniu inquietuds lingüístiques, sou dels que al restaurant us fan riure els postres cassolans o heu observat que a Badalona diuen “ple” en comptes de “molt” aquest és el vostre bloc. L’**** és un enamorat de la llengua i potser us contagia amb la seva prosa que combina dues grans virtuts: llegir-se fàcilment i no ser massa simple.

El Fem Fatal: L’últim descobriment que he fet i que més ràbia m’ha fet no haver descobert abans. Aquest bloc està escrit per deu meravellosos dits que treballen de meravella. Tots els Quims (que així es diuen els dits) creen ninots moníssims que després fotografien, redacten històries per fascicles del tot originals i tot plegat amb un dels llenguatges més juganers dels que podreu trobar a la “blocosfera” (així en diu el termcat). Ara sembla que s’hagin aturat, però esperem que tornaran aviat a la feina.

A bots i barrals: pensareu que és un bloc nou, però no, no ho és. El bloc més o menys és el mateix però cada “x” temps es fon i es torna a forjar amb un nom diferent. La ***** camina tranquil·lament, de sobte veu una imatge i la immortalitza amb la seva càmera, i això li suggereix un petit text. Poesia en imatges.

I el cinquè premi, va per tots els blocs que m’encanten. Així, de manera salomònica i saltant-me les normes, repartiu-vos el premi entre tots els blocs que en algun moment m’heu impressionat i us he deixat un comentari: el de la Montse, per la seva manera d’escriure; el del Tomàs, pel ventall de temes interessants que toca; el del Miki, per fer-nos adonar de la realitat; el del Pons, per deixar-nos amb la boca oberta; el del Crític de Cine, per esmicolar les pel·lícules millor que ningú; el de Bijou per atrevir-se a començar, el de la Rebotiga per servir de teràpia… Només em manca dir: llarga vida als blocs!

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

Intruccions per als premiats (si voleu, eh! Que no és cap imposició):

1.- Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que te l’ha otorgat.

2.- Nominar els teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- Demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

La por més llarga

L’altre dia, en un viatge llarg, vam parar en una àrea de servei i els meus nebots van voler passar pel pont que creuava l’autopista. Ens vam dedicar una bona estona a saludar els cotxes i camions que passaven i no us podeu ni imaginar com es petaven de riure quan els conductors pitaven com a resposta. Jo era allà dreta, a punt de començar a cridar a tots que fessin el favor de sortir del pont, que cada cop que un d’ells caminava allò es bellugava molt i em feia una por horrorosa. Els vaig demanar que no saltessin, deixant entreveure una mica aquesta por meva i una neboda em va dir “però pot ser que caigui el pont?”  I llavors em vaig adonar que això de les fòbies és ben irracional. El moment en què decideixes que allò és simplement una por absurda pots fer el que sigui, això sí, amb el cor accelerat i les cames tremoloses, però ho pots fer. Li vaig haver de dir la veritat a la nena, encara que em costava de creure: “No, que va! No pot caure el pont, no”

Us pensareu que aquesta experiència va fer que trobés el tema per a l’entrada d’avui. Doncs us equivoqueu. Uns dies abans del dia en què tremolava sobre el pont de l’autopista vaig buscar al Google “hipopòtam”. No sé per què se’m va acudir que m’hauria agradat més que es digués “hipohidro” (cavall d’aigua) en comptes de “cavall de riu”. Ja veieu com ens distraiem els filòlegs… La qüestió és que buscant això de l’hipopòtam vaig topar de cap amb una fòbia desconeguda. Preneu aire, concentreu-vos i llegiu bé la por que tenen algunes persones:

hipopotomonstrosesquipedaliofòbia 

Us recomano que seguiu l’enllaç i llegiu l’origen d’aquesta llarguíssima paraula que ve a significar “por a les paraules llargues”. Imagineu-vos. Si teniu por, com jo, a les alçades acabareu aviat, dieu “tinc acrofòbia” i fi. Però si teniu la mala sort de tenir “hipopotomonstrosesquipedaliofòbia”, no podreu ni expressar quina fòbia teniu. Tindreu fòbia de la vostra fòbia. Fòbia de dir quina fòbia teniu. Quina por!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El Miki m’acaba de premiar amb el Liebster Blog, i ja sé per què. Em demana que renovi, i jo renovo. Em demana que canviï el verd de fons, i jo el canvio (només heu de clicar el títol de l’entrada per veure-ho tot…més clar). Com que últimament li faig tant de cas ha passat per alt que no tinc ni de bon tros 200 seguidors (de fet no sé com se sap quants seguidors es té) i que els 5 blocs que ell ha premiat són gairebé els 5 blocs que conec (gairebé…). Haureu d’esperar a la propera entrada per saber qui premio jo: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i una gran responsabilitat (això m’ho acabo d’inventar jo) comporta una llarga reflexió! Moltes gràcies Miki!!!!!!

Deixeu espai per a la ima_ _ _ _ _ _ _

                        Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.

                        Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.

                        Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!

1. Aniversari, Manel

2. Calgary 88, Antònia Font

La línia és molt fina

          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.

          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.

          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabre, una història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·les? Què passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??

          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!