Monthly Archives: Abril 2011

Happy Thank You More Please

 

No sé si vosaltres coneixeu en Ted. És un dels cinc amics de la sèrie “Cómo conocí a vuestra madre”, el que representa que és el protagonista, el que busca una noia tan perfecta que sembla que no se’ns casarà mai (a mi em diuen que no saben pas a qui els recorda…). Doncs si no el coneixeu podeu anar al cinema a conèixer almenys l’actor que l’interpreta. No és cap actoràs ni cap guaperes, però ara ha “fet” (escrit, dirigit i protagonitzat) una pel·lícula romàntica que no és cap súperpel·lícula, però que ja m’agradaria haver “fet” (tan sols escrit) jo.

 Mai cinc paraules juntes havien significat tan poc abans de veure una pel·lícula. Mai cinc paraules juntes havien significat tant després de veure una pel·lícula. “Happy thank you more please” és una pel·lícula que heu de veure sense saber-ne res, només heu de saber que, tot i que no és una pel·lícula perfecta i fins i tot al final et queden alguns fils per lligar, us agradarà, que sortireu del cinema més optimistes que mai i que us vindran unes ganes terribles de demanar “més, si us plau” a la gent. Jo de moment em conformo amb demanar a Josh Radnor “more, please!”, de la propera pel·lícula ja té una entrada venuda!

Anuncis

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Jocs de discoteca

Prevec que aqusta entada tindrà moltes visites buscant algun secret per lligar més a l’hora de sortir de festa. Si agafeu el Google i hi premeu les lletres que componen el títol, però, no us sortirà un Ars Amandi del segle XXI sinó que us sortiran jocs d’ordinador que simulen que ets en una dicoteca.
 
L’objectiu, segons el joc, canvia. En un has de trobar la teva parella ideal per ballar. En un altre ets un DJ que ha de fer girar els plats amb gràcia. En el meu preferit ets una noia voladora cansada que la grapegin i has de saltar damunt de tots els borratxos. Si saltes amb gràcia els fas desaparèixer, si t’hi acostes et toquetegen una mica i perds una vida.
 
I què és el que m’ha dut a fer aquesta cerca? Doncs que dissabte, mentre èrem a la barra d’un bar se’ns va apropar una noia amb una PSP a la mà, va demanar el que volia i va continuar jugant mentre li ho preparaven. Quan va pagar va tornar al sofà on l’esperava el seu xicot. Quan un jugava l’altre mirava el mòbil, després els torns canviaven. Em penso que d’aquí a un mes diran que la seva relació no els portava enlloc i tallaran.
 
Avui encuriosida he escrit les paraules “jugar a la psp en una dicoteca” i he trobat en un forum algú que deia “Todavía no he visto a gente un sabado en la discoteca tomándose copas, bailando, y jugando a la PSP, por ponerte un ejemplo…” UF! Respiro alleujada. Per sort la conducta encara no és habitual… però ja veurem d’aquí a uns anys!

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Tot queda igual

No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.

Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)

Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.

Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja,  són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada)  i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:

El Mentalista

Bones

Castle

Fringe

Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.

EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…

Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…
 
Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!
 
Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.
 
Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.
 
.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.
 
De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Fent història

És divendres i baixo del cotxe per anar al centre parroquial de Sarrià. Quan hi entro m’indiquen on és la reunió i en arribar alço la mà i separo els dits, salutació trekkie en plan capità Spock:
 
– Hola, em dic Maria, vinc a la reunió.
 
Em permeten passar. M’afanyo a seure i espero que algú em dirigeixi la paraula, cosa que només passa un cop. Un dels responsables del barri m’explica que diumenge serà una festa per a tothom, excepte per a mi. Bé, excepte per a mi i tots els voluntaris, que haurem de pencar molt. No li dic que a mi aquesta filosofia em sembla fatal, que crec que si ens ho passem bé ho transmetrem també a la gent del carrer però li ho disculpo perquè crec que per comparació, ell em deu veure molt jove, i deu tenir por que faci d’adolescent, em passi el dia parlant pel mòbil i lligant amb els nois i els amics que vinguin a votar.
 
Surto de la reunió i baixo doblement admirada: admirada per la professionalitat de la consulta del 10A (buf, si algú creu que és una consulta de pa sucat amb oli s’equivoca, tot plegat és molt “legal”) i admirada per l’ambient de poble que es respira a Sarrià. Hi vaig, poc, ho confesso. És que Sarrià, des de casa meva, fa pujada.
 
L’endemà canvio l’ambient de poble per l’ambient més de ciutat que es respira al litoral: baixada a Ciutadella, caminada pel passeig, parada tècnica a la Barceloneta, dinar al Born, visita a un museu del Gòtic i tornada des de plaça Catalunya. Aquest és el meu paisatge, la pujada és més progressiva. Però la consulta no se m’oblida, i no és perquè demà m’hagi de llevar a les 7, sinó perquè cada tres metres ens creuem amb gent embolicada de dalt a baix de senyeres, i no pas per animar ningú a votar. Són els seguidors de l’USAP, de Perpinyà, que sense saber-ho omplen de catalanitat la vigília de la consulta.
 
Mig insolada, ja a casa, dubto. Si jo vaig estudiar el sufragi universal els meus fills estudiaran a classe d’història aquest fenomen del que ara nosaltres en som protagonistes? Potser dependrà del resultat? Sigui sí o sigui no, en blanc, nul o morat, veniu a votar demà: estem vivint història, estem fent la història!

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Relat de la meva absència mitjançant obvietats

Quan escrius una cosa a Internet ho pot veure qualsevol. Perdoneu, però…
Quan tens moltes coses a fer n’has de deixar de fer algunes. Perdoneu, però…
La gent que passeja al matí és molt diferent de la que passeja a la tarda. Perdoneu, però…
El metro a les cinc està ple a vessar de criatures. Perdoneu, però…
Si te’n vas a dormir tard et costa llevar-te d’hora. Perdoneu, però…
En un sopar amb francesos tothom els parla castellà. Perdoneu, però…
Si a la Cursa del Corte Inglés la majoria no corre per ser el primer no li hauríem de dir “cursa”. Perdoneu, però…
Si després de caminar 11 km vas a fer una partida amb raigs làser et carregues tots els músculs. Perdoneu, però…
Si el Miki renova cada dia no tinc prou temps per llegir-lo, Perdoneu, però…
Quan no renoves el bloc no tens gaires visites. Perdoneu, però…
Aquesta entrada és molt cutre. Perdoneu, però…

15 comentaris

Filed under Uncategorized