Tag Archives: contes

Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
 
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.
Anuncis

15 comentaris

Filed under Uncategorized

Una dona neta

Faig la primera ullada, analítica. Vaig cap a fora a buscar desinfectants però només trobo sabó per a les mans. Sospiro desolada però de seguida em pujo les mànigues i em faig una cua amb tota la cabellera. Anem per feina.

Començo per la tassa, netejo bé la cisterna i la cadena. Passo a fregar la tapa, l’aixeco i continuo per la part de sota. Ho reconec, no em fa gaire gràcia la part que ve ara, tota plena de gotetes de l’orina de vés a saber qui, però amb dues passades he acabat. Amb el raspallet procuro que l’interior del vàter recuperi el seu blanc original, i ho aconsegueixo!

Després em miro el terra. Hi ha un parell de cabells, i algun trosset de paper higiènic…així que ho recullo hi ho llenço a la paperera. Veig que els racons, a terra, han quedat bruts. I no pas d’aquesta setmana, eh? Ja fa alguns mesos que s’hi passa el pal de fregar amb poques ganes. Em poso de genolls i frego amb energia uns quants minuts fins que la rajola cantonera té el color de la resta.

Abans de plegar em fixo que segons com bellugo el cap la llum revela tot de ditades a les rajoles de la paret. Començo per les que toquen al sostre, enfilada sobre la tassa (després hauré de repassar la tapa) i vaig fent, endreçadament cap avall.

Quan acabo m’aixeco i em sento tan orgullosa! Surto una mica acalorada i el meu marit em mira estranyat.

– Que et trobes bé?

– Sí, sí, molt bé!

– Dona, doncs t’hi has estat una estona allà tancada, eh?

– Sí, amor, és que deia “Deje el servicio tan limpio como a usted le gustaria encontrarlo”.

15 comentaris

Filed under Uncategorized

La llegenda de la dona i el sol

Bé, nens i nenes, aquesta “dona” sóc jo, jo sóc la protagonista del conte que us explicaré. Veureu, quan jo era petiteta anàvem  a la platja a passar-hi el mes de  juliol. El primer dia de jocs a la platja acabava seeempre, seeempre amb una nit de febre, vòmits i fregues de la mare amb olor de Mustela. La meva relació amb el sol sempre ha estat difícil.

De gran ja vaig aprendre a usar les cremes solars (ja sabeu, menuts, que si aneu a la platja sempre us n’heu de posar!) però tot i així seeempre, seempre hi havia algun dia que acabava odiant el sol, especialment el de la primera insolació de la temporada.

Un dia de maig, després de fer el vermut en una terrassa em vaig començar a trobar malament. “No m’agrada gens el sol” vaig explicar, com seempre, seempre havia hagut de fer als meus interlocutors. “M’he posat crema, porto ulleres de sol, què he de fer, ara, eh? Comprar-me una pamela?” Mentre em queixava, però,  vaig veure que un home alt i ben plantat em feia senyals des de dins del bar.

No us en refieu mai dels estranys, canalla, ja us ho haurà dit la vostra mare. Aquell home vestia seeempre, seeempre (o almenys sempre que l’he vist) una capa llarga fins als peus, tota negra folrada de burdeus per dins. El seu coll adornat amb corbatí acabava en una cara amb forma de calavera. Els ulls enfonsats van brillar quan em va parlar, em va dir que ell tenia la solució. Em va sorprendre el seu somriure, de tota la filera de dents blanques li sobresortien els ullals. Malgrat tot, el vaig seguir fins als serveis.

Davant del mirall, un segon després d’entendre-ho tot vaig començar a perdre tot el color, com si jo fos un got i m’estiguessin omplint de llet. Va ser llavors que vaig saber que ja mai més podria tornar-lo a veure i vaig adonar-me que en el fons seeempre, seeempre havia estimat el sol.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Conte motivat per la primera insolació de l’any. El noranta per cert de la història és verídic, així que en comptes de conte he decidit dir-li llegenda, ha, ha! Odio el sol, si no fos per ell ara seria en una festa i aquest conte no existiria, aish! ❤

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Dotze caps

De jove corria una llegenda sobre un mostre que tenia dotze caps. El cap de la meva tribu ens en parlava sovint mentre els homes sopàvem envoltant la gran foguera. Per cap d’any sempre hi havia una expedició al bosc: deien que aquella nit sortia a caçar, però cap dels meus amics mai el va poder veure. En complir la majoria d’edat vaig decidir anar al cap de Creus. M’hi vaig passar el cap de setmana sol, estudiant els corrents marins, imaginant com podia enganyar el monstre i destruir-lo per sempre. Havia de ser un heroi. Des de la cova on m’estava un matí vaig veure un home que feia cap cap a la meva cova. De tant en tant s’aturava i recollia quelcom de terra. En sortir li vaig preguntar què feia. “Faig aquestes corones de flors per a les meves filles, una per cap” em va respondre. Vaig preguntar-li si me’n vendria cap per a la meva estimada, i vam acabar compartint les viandes que teníem tots dos per dinar. Li vaig comentar el que pretenia i em va comentar que el monstre vivia a la cova. “Impossible” vaig fer jo, que l’havia explorada “No hi cap!” L’home em va somriure i m’explicà el secret del monstre: “Dotze, en dieu al poblat, oi? Però sigues savi, tots amb la mateixa forma, els dotze en són un de sol! El teu monstre podria ser una sargantana.”
 
Me n’he deixat cap?

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Microrelat

En Patufet hi entra innocentment i el micro es posa en marxa. Fi del relat.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Real i reial

Aquest conte no hauria estat possible sense la constant inspiració de la Montse…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Em desperta una sacsejada.

– Au, va, desperta’t!

Són les tres de la matinada, mai m’havien llevat tan d’hora! Em frego els ulls intentant que la son caigui, com si fos pols de fada. Obro els ulls i aconsegueixo que la imatge borrosa que veig es defineixi: és el meu germà gran qui m’ha despertat.

– Què vols? Tinc son!

– Va, aixeca’t!

Obeir a la primera, això és el que em diu sempre la meva senyoreta al cole. M’aixeco d’un bot i noto el terra glaçat.

– Tinc fred! – em queixo.

– Posa’t les sabatilles, tòtila! I té, la bata.

M’agafa de la mà i em porta cap al menjador. La porta de vidre emplomat de mil colors deixa entreveure un llum encès a dins.

– Qui hi ha a aquestes hores?

– Shht! Calla! Que et sentiran! – em porto de seguida les mans a la boca i obro expressiva els ulls.

– Hem de parlar fluixet, oi? -xiuxiuejo

– Saps qui són els Reis?

– És clar! – m’indigna la pregunta.

– Vull dir els Reis de veritat.

– Què?

El meu germà em fa un senyal perquè miri a través dels vidres de colors de la porta del menjador. Miro, i veig tres figures engalanades de color verd. Em poso de puntetes buscant un millor angle i ara de color groc veig com descarreguen regals dels tres camells que hi ha plantats entre la tele i el bufet, però tota l’estona són d’esquena. Canvio l’estratègia, m’ajupo i ara darrere un tros de vidre blanc veig com les tres figures pugen als camells, que han aprofitat per buidar les galledes d’aigua durant la pausa, i és ara, finalment, quan els veig la cara. És només durant un segon, però suficient . Se m’escapa una exclamació…

– Els Reis són els pares!

– I el blanc és l’avi! – m’aclareix el meu germà amb un somriure orgullós. Ara que ja sóc gran ja pot compartir el seu secret amb mi. Tenim el temps just per tornar a mirar per un trosset de vidre blau i veure com tots tres surten volant, per la finestra.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

L’’espia

L’espia - Tanco la porta i ell em mira, amb cara de babau. Vermell, no sé pas per què, amb aquella boca que sembla que emeti un xiulet que dubto que sigui d’admiració. A canvi el carrego amb dues jaquetes, mocador i dues bosses que suporta estoicament mentre té la vista bloquejada per tot allò que li penja del coll. Acabo, i el descarrego, i encara és allà, mirant-me amb cara de babau. Un dia li faré una foto. Au, ens veiem dijous. -.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.--.-. No m'ho tingueu en compte, la febre em fa delirar una mica, :) - Fotolog

Tanco la porta i ell em mira, amb cara de babau. Vermell, no sé pas per què, amb aquella boca que sembla que emeti un xiulet que dubto que sigui d’’admiració. A canvi el carrego amb dues jaquetes, mocador i dues bosses que suporta estoicament mentre té la vista bloquejada per tot allò que li penja del coll. Acabo, i el descarrego, i encara és allà, mirant-me amb cara de babau. Un dia li faré una foto. Au, ens veiem dijous.

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.–.-.

No m’ho tingueu en compte, la febre em fa delirar una mica, 🙂

el 19 abril 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized