Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

L'he tret de http://digital-art-gallery.com/picture/big/176

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.

– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.

– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.

– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…

– No la feu esperar deu mesos més!

– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?

– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!

– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!

– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.

– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?

– Un home de Déu!

– Quin és el vostre nom?

– Ma mare em va voler dir Valentí…

– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!

– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…

 

I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

Una dona neta

Faig la primera ullada, analítica. Vaig cap a fora a buscar desinfectants però només trobo sabó per a les mans. Sospiro desolada però de seguida em pujo les mànigues i em faig una cua amb tota la cabellera. Anem per feina.

Començo per la tassa, netejo bé la cisterna i la cadena. Passo a fregar la tapa, l’aixeco i continuo per la part de sota. Ho reconec, no em fa gaire gràcia la part que ve ara, tota plena de gotetes de l’orina de vés a saber qui, però amb dues passades he acabat. Amb el raspallet procuro que l’interior del vàter recuperi el seu blanc original, i ho aconsegueixo!

Després em miro el terra. Hi ha un parell de cabells, i algun trosset de paper higiènic…així que ho recullo hi ho llenço a la paperera. Veig que els racons, a terra, han quedat bruts. I no pas d’aquesta setmana, eh? Ja fa alguns mesos que s’hi passa el pal de fregar amb poques ganes. Em poso de genolls i frego amb energia uns quants minuts fins que la rajola cantonera té el color de la resta.

Abans de plegar em fixo que segons com bellugo el cap la llum revela tot de ditades a les rajoles de la paret. Començo per les que toquen al sostre, enfilada sobre la tassa (després hauré de repassar la tapa) i vaig fent, endreçadament cap avall.

Quan acabo m’aixeco i em sento tan orgullosa! Surto una mica acalorada i el meu marit em mira estranyat.

– Que et trobes bé?

– Sí, sí, molt bé!

– Dona, doncs t’hi has estat una estona allà tancada, eh?

– Sí, amor, és que deia “Deje el servicio tan limpio como a usted le gustaria encontrarlo”.

La llegenda de la dona i el sol

Bé, nens i nenes, aquesta “dona” sóc jo, jo sóc la protagonista del conte que us explicaré. Veureu, quan jo era petiteta anàvem  a la platja a passar-hi el mes de  juliol. El primer dia de jocs a la platja acabava seeempre, seeempre amb una nit de febre, vòmits i fregues de la mare amb olor de Mustela. La meva relació amb el sol sempre ha estat difícil.

De gran ja vaig aprendre a usar les cremes solars (ja sabeu, menuts, que si aneu a la platja sempre us n’heu de posar!) però tot i així seeempre, seempre hi havia algun dia que acabava odiant el sol, especialment el de la primera insolació de la temporada.

Un dia de maig, després de fer el vermut en una terrassa em vaig començar a trobar malament. “No m’agrada gens el sol” vaig explicar, com seempre, seempre havia hagut de fer als meus interlocutors. “M’he posat crema, porto ulleres de sol, què he de fer, ara, eh? Comprar-me una pamela?” Mentre em queixava, però,  vaig veure que un home alt i ben plantat em feia senyals des de dins del bar.

No us en refieu mai dels estranys, canalla, ja us ho haurà dit la vostra mare. Aquell home vestia seeempre, seeempre (o almenys sempre que l’he vist) una capa llarga fins als peus, tota negra folrada de burdeus per dins. El seu coll adornat amb corbatí acabava en una cara amb forma de calavera. Els ulls enfonsats van brillar quan em va parlar, em va dir que ell tenia la solució. Em va sorprendre el seu somriure, de tota la filera de dents blanques li sobresortien els ullals. Malgrat tot, el vaig seguir fins als serveis.

Davant del mirall, un segon després d’entendre-ho tot vaig començar a perdre tot el color, com si jo fos un got i m’estiguessin omplint de llet. Va ser llavors que vaig saber que ja mai més podria tornar-lo a veure i vaig adonar-me que en el fons seeempre, seeempre havia estimat el sol.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Conte motivat per la primera insolació de l’any. El noranta per cert de la història és verídic, així que en comptes de conte he decidit dir-li llegenda, ha, ha! Odio el sol, si no fos per ell ara seria en una festa i aquest conte no existiria, aish! ❤

Dotze caps

De jove corria una llegenda sobre un mostre que tenia dotze caps. El cap de la meva tribu ens en parlava sovint mentre els homes sopàvem envoltant la gran foguera. Per cap d’any sempre hi havia una expedició al bosc: deien que aquella nit sortia a caçar, però cap dels meus amics mai el va poder veure. En complir la majoria d’edat vaig decidir anar al cap de Creus. M’hi vaig passar el cap de setmana sol, estudiant els corrents marins, imaginant com podia enganyar el monstre i destruir-lo per sempre. Havia de ser un heroi. Des de la cova on m’estava un matí vaig veure un home que feia cap cap a la meva cova. De tant en tant s’aturava i recollia quelcom de terra. En sortir li vaig preguntar què feia. “Faig aquestes corones de flors per a les meves filles, una per cap” em va respondre. Vaig preguntar-li si me’n vendria cap per a la meva estimada, i vam acabar compartint les viandes que teníem tots dos per dinar. Li vaig comentar el que pretenia i em va comentar que el monstre vivia a la cova. “Impossible” vaig fer jo, que l’havia explorada “No hi cap!” L’home em va somriure i m’explicà el secret del monstre: “Dotze, en dieu al poblat, oi? Però sigues savi, tots amb la mateixa forma, els dotze en són un de sol! El teu monstre podria ser una sargantana.”

 

Me n’he deixat cap?

Microrelat

En Patufet hi entra innocentment i el micro es posa en marxa. Fi del relat.

Real i reial

Aquest conte no hauria estat possible sense la constant inspiració de la Montse…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Em desperta una sacsejada.

– Au, va, desperta’t!

Són les tres de la matinada, mai m’havien llevat tan d’hora! Em frego els ulls intentant que la son caigui, com si fos pols de fada. Obro els ulls i aconsegueixo que la imatge borrosa que veig es defineixi: és el meu germà gran qui m’ha despertat.

– Què vols? Tinc son!

– Va, aixeca’t!

Obeir a la primera, això és el que em diu sempre la meva senyoreta al cole. M’aixeco d’un bot i noto el terra glaçat.

– Tinc fred! – em queixo.

– Posa’t les sabatilles, tòtila! I té, la bata.

M’agafa de la mà i em porta cap al menjador. La porta de vidre emplomat de mil colors deixa entreveure un llum encès a dins.

– Qui hi ha a aquestes hores?

– Shht! Calla! Que et sentiran! – em porto de seguida les mans a la boca i obro expressiva els ulls.

– Hem de parlar fluixet, oi? -xiuxiuejo

– Saps qui són els Reis?

– És clar! – m’indigna la pregunta.

– Vull dir els Reis de veritat.

– Què?

El meu germà em fa un senyal perquè miri a través dels vidres de colors de la porta del menjador. Miro, i veig tres figures engalanades de color verd. Em poso de puntetes buscant un millor angle i ara de color groc veig com descarreguen regals dels tres camells que hi ha plantats entre la tele i el bufet, però tota l’estona són d’esquena. Canvio l’estratègia, m’ajupo i ara darrere un tros de vidre blanc veig com les tres figures pugen als camells, que han aprofitat per buidar les galledes d’aigua durant la pausa, i és ara, finalment, quan els veig la cara. És només durant un segon, però suficient . Se m’escapa una exclamació…

– Els Reis són els pares!

– I el blanc és l’avi! – m’aclareix el meu germà amb un somriure orgullós. Ara que ja sóc gran ja pot compartir el seu secret amb mi. Tenim el temps just per tornar a mirar per un trosset de vidre blau i veure com tots tres surten volant, per la finestra.

L’’espia

Tanco la porta i ell em mira, amb cara de babau. Vermell, no sé pas per què, amb aquella boca que sembla que emeti un xiulet que dubto que sigui d’’admiració. A canvi el carrego amb dues jaquetes, mocador i dues bosses que suporta estoicament mentre té la vista bloquejada per tot allò que li penja del coll. Acabo, i el descarrego, i encara és allà, mirant-me amb cara de babau. Un dia li faré una foto. Au, ens veiem dijous.

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.–.-.

No m’ho tingueu en compte, la febre em fa delirar una mica, 🙂

el 19 abril 2009

Que la vida es un sueño y los sueños son

Agafem una obra fantàstica i el primer que en veiem és la forma. La caputxeta, el llop que parla, l’’àvia. Traiem la primera capa i en veiem alguna cosa més? No confiar en desconeguts. Separem una segona capa: tenir cura de la gent gran. Una capa més: fer cas als pares.

Agafem un altre producte: El Senyor dels Anells (sé que sóc pesada, us foteu). Li traiem la primera capa: una obra sobre el bé i el mal. La segona: una novel·•la de personatges. La tercera: una història sobre l’’esperança. Una quarta: sobre l’’amistat, la responsabilitat, l’’amor.

Ara imagineu que la mama us explica a la nit un conte sobre una nena que viu a Barcelona i sempre fa molt de cas als pares. Imagineu que llegiu una novel·•la sobre el bé, el mal, l’’esperança i l’’amistat d’’un grup de gent a Anglaterra.

La diferència és que en el primer cas la substància s’’amaga rere un decorat romàntic. Que el lector ha de fer l’’esforç de veure-hi més enllà de nans, llops i mags i arribar al veritable significat de tot plegat. I si el decorat és bonic, perfecte, no?

Perquè la fantasia amaga una realitat, ben real. I si encara no em creieu rellegiu Calderón de la Barca, i si encara no us he convençut mireu Big Fish (i ploreu).

el 19 junio 2008

….segona part

Ja fa uns dies que recorro els volts de la muntanya daurada, i ja m’’ho he cruspit tot. Tan sols queden els animals que viuen a la muntanya, però no sé si m’acaben de convèncer. L’’altre dia, que m’e’n vaig menjar dos que eren entre les herbes vaig passar-me la tarda escopint les seves pells.

És molt curiós perquè no tots tenen la mateixa pell, però sí que tenen tots el mateix gust. Uns tenen la pell més fina, d’altres sembla que tinguin la pell de les ovelles. El que em fa més gràcia d’’aquests animalons és que caminen amb només dues potes.

Potser menjaré uns quants animalons d’’aquests abans de seguir el meu viatge cap a vés a saber on. Però em costa tant aixecar-me! Potser serà millor que n’’agafi algun, i me l’’endugui a la cova, així quan tingui gana ja estarà llest per menjar.

Em penso que m’estic quedant més cec encara. Sóc a la muntanya daurada i no veig cap d’aquells animalons. S’hauran amagat en algun lloc? Repasso amunt i avall cada turó, i veig que al pic més alt de tots n’’hi ha un. Hi apropo l’ull. Sí, és una bona presa, té la pell més fina que cap dels que hagi menjat, i està quieta, com si m’’estigués esperant.

Pobra bestiola, la por la deu haver deixat astorada, així que amb compte de no fer-li mal, – ja que la carn, com més fresca és, més bona – me l’’enduc cap a la cova.

Vigilo que no se m’’escapi la presa mentre rumio cap a on me n’’aniré. De sobte sento una punxada al costat. Em dono la volta ràpidament i veig que una bestiola de dues cames, amb la pell més dura que he vist mai, intenta punxar-me un altre cop amb una mena de barra de ferro.

Em defenso, i l’’omplo de foc, però ell és molt més àgil i ràpid. L’’he perdut de vista. Si m’’apropo fins a terra pot ser que em fereixi al coll, així que sense saber ben bé on és moc el cap de banda a banda traient foc pels queixals, remenant la cua i movent les ales, a veure si així rep algun cop.

El cop però l’’he rebut jo. Just al cor, la barra metàl·•lica me l’’ha travessat. Mentre tot el meu cos cau a terra penso com pot ser que un simple animaló arrisqui la vida per salvar-ne un altre, i torno a pensar on dec haver anat a parar.

La sang que surt de la ferida comença a regalimar per terra. S’’escapa, i m’abandona, com també ho fa la meva ànima. Deixo la vida del drac i començo la vida més pacífica que a tots ens espera. La meva ànima fa néixer a terra el meu nou cos, molt més humil, però molt més bell.

L’’animaló de la pell dura m’’ha agafat, i m’’entrega a la meva antiga presa.

el 22 abril 2008

La nova llegenda de Sant Jordi (Aquest text va ser premiat als Esquellots Florals de Cardedeu el 2008)

L’’escorça d’’un arbre esquarterada en una dècima de segon. El so de les branques com es trenquen en mil trocets. L’’aigua del llac com canta en mil onades sota el meu pas. El belar de les ovelles espantades. Ja no m’’arriba cap d’aquests sons.

Els ulls del cérvol glaçats per la por. Els llops patint per la seva vida. Els prats verds, brillant després de la pluja. L’’aigua verge que mana de la deu. No puc veure res d’’això.

Sóc un drac. La meva espècie va evolucionar de la grandesa dels antics dinosaures que un cop van controlar el planeta. Però m’’he fet gran, ja sóc molt vell.

Ara camino cap aquell punt lluminós que em va cridar l’’atenció ahir. No distingeixo què és, però m’agradaria arribar a saber-ho. Potser de més a prop podré satisfer la meva curiositat. M’’arriba l’’eco d’un so agut. Deu ser algun ramat que m’’ha vist i s’’ha espantat, potser aprofiti per fer un mos.

Gairebé no puc ni acabar d’’empassar. A la gola se m’’ha fet un nus. L’’animal que m’’he menjat no l’’havia tastat mai, però tot i l’’aspror d’aquesta pell tan estranya, al final m’’ha quedat un regust dolcet que no està gens malament. On dec haver anat a parar? Cec, sord, vell, potser m’’he endinsat en alguna terra que encara no havia explorat mai.

He arribat al punt brillant i m’’hi apropo tant com puc. El meu ull gegantí deu ser a mig metre de l’’objecte però no l’’acabo d’’identificar. Sembla com una muntanya daurada. El vent l’’ha esculpit com mai ho havia fet abans, i el resultat és una obra de gran bellesa.

Abaixo el cap fins a terra i veig que aquella curiosa muntanya és habitada per molts dels animals que abans he tastat. Estic un pèl avorrit, així que obro la boca i d’’un cop n’agafo tres o quatre. Com més en menjo més ganes tinc de repetir. Hi torno, i me n’’empasso un grapat més.

Sense voler he trepitjat una part de la muntanya i noto com em cauen un munt de pedres al damunt. Serà millor que vagi a descansar una mica, de fet he caminat tot el matí. Aquella cova pot ser un bon lloc per fer la migdiada.

A la tarda em desperta la calor. El sol baix entra a la cova i els raigs del sol em fan mal als ulls. Tinc gana. M’’aixeco feixugament, com puc, i vaig a omplir l’’estómac. La meva mare em va explicar que un drac ha de menjar més que els altres animals, perquè el nostre estómac és molt més gros. Jo penso que tot ho tenim més gros, els dracs, i per començar, la nostra gana també és més gran.

Surto de la cova com un gos que olora un rastre, el morro enganxat a terra. Jo, però, només intento veure el que hi ha per menjar. Això sembla una mina, totes les menges s’’han alineat per a mi? Dec haver arribat al paradís. Camino sense pensar-m’’ho dues vegades, amb la boca oberta a ran de terra. Tot va entrant a la gola: cols, bledes, enciams; mitja volta: carxofes, espàrrecs, carabasses… Mentre menjo torno a sentir aquell eco agut d’’abans, i intento mirar d’’on prové, però no hi veig bé.

el 21 April 2008