Ja fa uns dies que recorro els volts de la muntanya daurada, i ja m’ho he cruspit tot. Tan sols queden els animals que viuen a la muntanya, però no sé si macaben de convèncer. L’altre dia, que m’en vaig menjar dos que eren entre les herbes vaig passar-me la tarda escopint les seves pells.
És molt curiós perquè no tots tenen la mateixa pell, però sí que tenen tots el mateix gust. Uns tenen la pell més fina, daltres sembla que tinguin la pell de les ovelles. El que em fa més gràcia d’aquests animalons és que caminen amb només dues potes.
Potser menjaré uns quants animalons d’aquests abans de seguir el meu viatge cap a vés a saber on. Però em costa tant aixecar-me! Potser serà millor que n’agafi algun, i me l’endugui a la cova, així quan tingui gana ja estarà llest per menjar.
Em penso que mestic quedant més cec encara. Sóc a la muntanya daurada i no veig cap daquells animalons. Shauran amagat en algun lloc? Repasso amunt i avall cada turó, i veig que al pic més alt de tots n’hi ha un. Hi apropo lull. Sí, és una bona presa, té la pell més fina que cap dels que hagi menjat, i està quieta, com si m’estigués esperant.
Pobra bestiola, la por la deu haver deixat astorada, així que amb compte de no fer-li mal, – ja que la carn, com més fresca és, més bona – me l’enduc cap a la cova.
Vigilo que no se m’escapi la presa mentre rumio cap a on me n’aniré. De sobte sento una punxada al costat. Em dono la volta ràpidament i veig que una bestiola de dues cames, amb la pell més dura que he vist mai, intenta punxar-me un altre cop amb una mena de barra de ferro.
Em defenso, i l’omplo de foc, però ell és molt més àgil i ràpid. L’he perdut de vista. Si m’apropo fins a terra pot ser que em fereixi al coll, així que sense saber ben bé on és moc el cap de banda a banda traient foc pels queixals, remenant la cua i movent les ales, a veure si així rep algun cop.
El cop però l’he rebut jo. Just al cor, la barra metàl·lica me l’ha travessat. Mentre tot el meu cos cau a terra penso com pot ser que un simple animaló arrisqui la vida per salvar-ne un altre, i torno a pensar on dec haver anat a parar.
La sang que surt de la ferida comença a regalimar per terra. S’escapa, i mabandona, com també ho fa la meva ànima. Deixo la vida del drac i començo la vida més pacífica que a tots ens espera. La meva ànima fa néixer a terra el meu nou cos, molt més humil, però molt més bell.
L’animaló de la pell dura m’ha agafat, i m’entrega a la meva antiga presa.
el 22 abril 2008
Reflexionem-hi 
Ratsputs el 26/04/2008
mariaaaaa…(quan pugui em llegiré el teu text, en tinc ganes x les bones crítiques rebudes!)… ara però t’escric, com a part dels puts, pq ens puguis seguir la pista de ben a prop, sense equivocacions!
Moskatec el 25/04/2008
Caram! Així resulta que el drac no era dolent? Quina decepció, no tornaré a comprar roses…
Albukia el 22/04/2008
Uale Marieta! M’ha agradat molt! D’acord que aquest text no et valdrà un premi Nobel, però tens una gràcia narrant que desconeixia.
Stel_ada el 22/04/2008
Doncs al jurat ja et dic que els va agradar, ahir un m’ho va tornar a recordar!
Aranel_eowyn el 22/04/2008
Reconeixem-ho, un text facilón, artificiós… personalment no m’agrada gens!!!! (serà que l’he fet jo? aish!)