La nova llegenda de Sant Jordi (Aquest text va ser premiat als Esquellots Florals de Cardedeu el 2008)

[i]La nova llegenda de Sant Jordi[/i], per La Manuela - L’escorça d’un arbre esquarterada en una dècima de segon. El so de les branques com es trenquen en mil trocets. L’aigua del llac com canta en mil onades sota el meu pas. El belar de les ovelles espantades. Ja no m’arriba cap d’aquests sons. <BR> <BR>Els ulls del cérvol glaçats per la por. Els llops patint per la seva vida. Els prats verds, brillant després de la pluja. L’aigua verge que mana de la deu. No puc veure res d’això. <BR> <BR>Sóc un drac. La meva espècie va evolucionar de la grandesa dels antics dinosaures que un cop van controlar el planeta. Però m’he fet gran, ja sóc molt vell. <BR> <BR>Ara camino cap aquell punt lluminós que em va cridar l’atenció ahir. No distingeixo què és, però m’agradaria arribar a saber-ho. Potser de més a prop podré satisfer la meva curiositat. M’arriba l’eco d’un so agut. Deu ser algun ramat que m’ha vist i s’ha espantat, potser aprofiti per fer un mos. <BR> <BR>Gairebé no puc ni acabar d’empassar. A la gola se m’ha fet un nus. L’animal que m’he menjat no l’havia tastat mai, però tot i l’aspror d’aquesta pell tan estranya, al final m’ha quedat un regust dolcet que no està gens malament. On dec haver anat a parar? Cec, sord, vell, potser m’he endinsat en alguna terra que encara no havia explorat mai. <BR> <BR>He arribat al punt brillant i m’hi apropo tant com puc. El meu ull gegantí deu ser a mig metre de l’objecte però no l’acabo d’identificar. Sembla com una muntanya daurada. El vent l’ha esculpit com mai ho havia fet abans, i el resultat és una obra de gran bellesa. <BR> <BR>Abaixo el cap fins a terra i veig que aquella curiosa muntanya és habitada per molts dels animals que abans he tastat. Estic un pèl avorrit, així que obro la boca i d’un cop n’agafo tres o quatre. Com més en menjo més ganes tinc de repetir. Hi torno, i me n’empasso un grapat més. <BR> <BR>Sense voler he trepitjat una part de la muntanya i noto com em cauen un munt de pedres al damunt. Serà millor que vagi a descansar una mica, de fet he caminat tot el matí. Aquella cova pot ser un bon lloc per fer la migdiada. <BR> <BR>A la tarda em desperta la calor. El sol baix entra a la cova i els raigs del sol em fan mal als ulls. Tinc gana. M’aixeco feixugament, com puc, i vaig a omplir l’estómac. La meva mare em va explicar que un drac ha de menjar més que els altres animals, perquè el nostre estómac és molt més gros. Jo penso que tot ho tenim més gros, els dracs, i per començar, la nostra gana també és més gran. <BR> <BR>Surto de la cova com un gos que olora un rastre, el morro enganxat a terra. Jo, però, només intento veure el que hi ha per menjar. Això sembla una mina, totes les menges s’han alineat per a mi? Dec haver arribat al paradís. Camino sense pensar-m’ho dues vegades, amb la boca oberta a ran de terra. Tot va entrant a la gola: cols, bledes, enciams; mitja volta: carxofes, espàrrecs, carabasses... Mentre menjo torno a sentir aquell eco agut d’abans, i intento mirar d’on prové, però no hi veig bé. <BR> - Fotolog

L’’escorça d’’un arbre esquarterada en una dècima de segon. El so de les branques com es trenquen en mil trocets. L’’aigua del llac com canta en mil onades sota el meu pas. El belar de les ovelles espantades. Ja no m’’arriba cap d’aquests sons.

Els ulls del cérvol glaçats per la por. Els llops patint per la seva vida. Els prats verds, brillant després de la pluja. L’’aigua verge que mana de la deu. No puc veure res d’’això.

Sóc un drac. La meva espècie va evolucionar de la grandesa dels antics dinosaures que un cop van controlar el planeta. Però m’’he fet gran, ja sóc molt vell.

Ara camino cap aquell punt lluminós que em va cridar l’’atenció ahir. No distingeixo què és, però m’agradaria arribar a saber-ho. Potser de més a prop podré satisfer la meva curiositat. M’’arriba l’’eco d’un so agut. Deu ser algun ramat que m’’ha vist i s’’ha espantat, potser aprofiti per fer un mos.

Gairebé no puc ni acabar d’’empassar. A la gola se m’’ha fet un nus. L’’animal que m’’he menjat no l’’havia tastat mai, però tot i l’’aspror d’aquesta pell tan estranya, al final m’’ha quedat un regust dolcet que no està gens malament. On dec haver anat a parar? Cec, sord, vell, potser m’’he endinsat en alguna terra que encara no havia explorat mai.

He arribat al punt brillant i m’’hi apropo tant com puc. El meu ull gegantí deu ser a mig metre de l’’objecte però no l’’acabo d’’identificar. Sembla com una muntanya daurada. El vent l’’ha esculpit com mai ho havia fet abans, i el resultat és una obra de gran bellesa.

Abaixo el cap fins a terra i veig que aquella curiosa muntanya és habitada per molts dels animals que abans he tastat. Estic un pèl avorrit, així que obro la boca i d’’un cop n’agafo tres o quatre. Com més en menjo més ganes tinc de repetir. Hi torno, i me n’’empasso un grapat més.

Sense voler he trepitjat una part de la muntanya i noto com em cauen un munt de pedres al damunt. Serà millor que vagi a descansar una mica, de fet he caminat tot el matí. Aquella cova pot ser un bon lloc per fer la migdiada.

A la tarda em desperta la calor. El sol baix entra a la cova i els raigs del sol em fan mal als ulls. Tinc gana. M’’aixeco feixugament, com puc, i vaig a omplir l’’estómac. La meva mare em va explicar que un drac ha de menjar més que els altres animals, perquè el nostre estómac és molt més gros. Jo penso que tot ho tenim més gros, els dracs, i per començar, la nostra gana també és més gran.

Surto de la cova com un gos que olora un rastre, el morro enganxat a terra. Jo, però, només intento veure el que hi ha per menjar. Això sembla una mina, totes les menges s’’han alineat per a mi? Dec haver arribat al paradís. Camino sense pensar-m’’ho dues vegades, amb la boca oberta a ran de terra. Tot va entrant a la gola: cols, bledes, enciams; mitja volta: carxofes, espàrrecs, carabasses… Mentre menjo torno a sentir aquell eco agut d’’abans, i intento mirar d’’on prové, però no hi veig bé.

el 21 April 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

One response to “La nova llegenda de Sant Jordi (Aquest text va ser premiat als Esquellots Florals de Cardedeu el 2008)

  1. Stel_ada el 22/04/2008

    I aquest text t’ha valgut uns Esquellots Florals! 😉

    Com que no passaràs a recollir el premi me l’embutxacaré jo, d’acord? De fet, ja hem quedat així… he he he…

    El dia que hagis de venir a fer gastu al meu poble et duré a un lloc que fan sucs naturals!! Si fem això primer i després una crep, jo ja em moro de l’alegria xD
    Taterp el 22/04/2008

    Carai marieta… escrius uns textos tannnnnnn llargs que els q anem estressats no tenim temps de llegir!!! (pero` ho faré, ho prometo!

    Salut i petons!!!

    Sandra
    Aranel_eowyn el 21/04/2008

    La segona part el dia que ve…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s