Monthly Archives: Desembre 2010

Gort, Klaatu barada nikto (bon any!)

 

Mentre mirava Tron (l’antiga) per SantYouTube en anglès (per allò de fer pràctiques) he descobert una cosa. És ben sabut que si no domines gaire l’idioma, si mires una pel·lícula en versió original t’acabes adonant de tot de detallets amb els que mai t’havies fixat perquè no t’enteres del que diuen. Avui, mentre l’Alan (el programador del Tron) entra a dins del seu lloc de treball (una espècie de cub enmig d’un centenar de cubs, enmig d’una gran oficina) es veu que hi té penjada una frase que diu “GORT, KLAATU BARADA NIKTO”. Ja us dic, un dia normal no me l’hauria ni mirat, davant de la tele mai hauria parat la reproducció, copiat les paraules al cercador de Google i descobert què eren (perquè una referència friki és evident, però exactament a què no ho és tant)!

Doncs no sé si haureu vist “Ultimàtum a la Tierra”, aquella peli dels anys cinquanta en què un extraterrestre venia a veure què tal ens portàvem i acabava decidint que no pagava la pena que el seu robot destruís el món, que encara ens queda alguna esperança… Doncs hi ha un moment en què Klaatu (l’extraterrestre), preveient que no ho podrà fer ell mateix envia Helen (una noia normal, eh?) a donar una ordre a Gort (el robot que havia de fer-nos el favor de destruir-nos a tots). L’ordre és la següent (ja us la podeu imaginar): “Gort, Klaatu barada nikto” (que, m’aventuro a traduir, perquè ningú n’ha donat mai cap traducció oficial, com “Gort, en Klaatu diu que paris el carro).

Cada dia s’aprèn una cosa nova. De fet n’he après una altra, sols apte per a frikis*, però el que us volia dir és que seria fantàstic que visquéssim en una pel·lícula i amb tan sols una frase poguéssim aturar les desgràcies del món. Us desitjo que digueu “Barada nikto” a tot allò que vulgueu aturar, desactivar o canviar al 2011!! Bon any i bona sort!

http://www.youtube.com/watch?v=sIaxSxEqKtA

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Dos dels guardians de Jabba the Hutt es diuen “Barada” i “Nikto”!

Anuncis

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Berlusconi Cèsar

L’últim emperador romà és sens dubte Silvio Berlusconi. No té un gran Imperi territorial, però sí un gran poder de control. Com a bon emperador il Cavaliere (que dius, qui es va inventar el sobrenom??) necessita una gran tomba.
 
Sí, sí, ja sé que molts de vosaltres ja sabeu on us enterraran. En el meu cas és més complicat, perquè a casa meva no tenim cap nínxol ja que on hi ha els meus avis enterrats ara és propietat d’altres familiars. De fet el meu desig, contra la voluntat de ma mare, és que m’incinerin i així els meus parents no hagin de mantenir la meva tomba com si fos una propietat més.
 
Però bé, tornant a en Silvio, resulta que el tiu fa vint anys que va pensar que ell es mereixia una gran tomba. No vull dir un panteó familiar bonic amb una estàtua d’un àngel d’aquells que abunden als nostres cementiris. No, no, com a bon emperador el president italià s’ha fet construir un mausoleu a casa seva.
 
Val a dir que això entre els romans era normal. Diu aquest interessantíssim article que entre la gent de pasta “La idea no era construir un gran edificio para garantizar la supervivencia de los difuntos como en Egipto, sino la de hacer visible a los ciudadanos de Roma el poder de cada familia”. Es veu també que els emperadors construiren dos mausoleus imperials per enterrar-se tots juntets.
 

I per què l’últim dels dirigents de Roma havia de ser menys? El tiu va agafar cent tonelades de marbre i a un famós escultor i apa, a construir una tomba basada en la de Tutankamó. A més de fer-se un sarcòfag a l’egípcia, el tiu ha contruit a dins tombes per a la família i nínxols per a 32 dels seus “best friends”, entre ells algun mafiós (cosa que em sembla natural). Diu La Vanguardia: “Los mausoleos no se asocian a gobernantes democráticos modernos, sino a figuras de otra índole: Lenin, Mao, Ho Chi Minh o Kim il Sung”.

I com és aquest sepulcre? Doncs mireu d’imaginar-vos una escultura descomunal i una entrada en plan La vall dels Reis… ben mirat, mireu-vos aquest video i hi podreu entrar! A partir del minut 2 comença el més interessant, al 4 es veu l’entrada al mausoleu.
 
I quina és la reflexió de tot plegat? Els polítics cobren massa.
 

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Intolerància al veïnatge

Un dia surto de l’ascensor i llegeixo en un Din A4 horitzontal:

        “SE RUEGA A LOS SEÑORES VECINOS QUE RIEGUEN LAS PLANTAS A HORAS ADEQUADAS Y A CANTIDADES NO INDUSTRIALES YA QUE EL AGUA AL CAER HACE RUIDO Y EL PAVIMENTO RESBALA A CAUSA DEL MOHO QUE SE FORMA.”

Al cap d’unes setmanes entro a l’ascensor i llegeixo un altre cartell casolà amb les mateixes lletres majúscules que diu:

        “AGRADECERÍAMOS SE EVITARAN PORTAZOS Y RUIDOS A PARTIR DE LAS 21.00H PUESTO QUE CADA NOCHE SE OYE EN TODO EL EDIFICIO Y HAY NIÑOS DESCANSANDO. GRACIAS POR SU COMPRENSIÓN.”

Quan surto de l’ascensor em vaig emprenyant, i emprenyant i emprenyant… però qui s’han cregut que són aquests llestos? Sé que són els meus veïns de sota, aquells que tenen un nadó que cada santa nit durant mesos m’ha estat despertant entre la 1 i les 3h… Al metro m’encenc: “què és això d’anar penjant notetes a l’ascensor?”, al taller serro contra el meu mal geni “però per què no en parlem en comptes d’anar imposant que canviem el que a ells els molesta?” i quan arribo a casa ja tinc l’esborrany mental fet:

        “¡Sí se oye a los vecinos, sí! Hace algún tiempo me despertaba cada noche un niño que lloraba entre la una y las tres de la madrugada…¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos, pero si algun adulto me molestara yo llamaría al timbre y hablaría con él. Ésto en una casa no pasa.”

Després de passar pel sedàs del meu germà gran, que insisteix en què no digui que piquin al timbre o els tindrem a casa cada dia, y que amb la ironia ja n’hi ha prou,  la nota que penjo és:

         “¡Sí se oye a los vecinos, sí! A veces me despierta un niño que llora por la madrugada, ¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos…c’est la vie.”

Dues hores més tard me’n vaig a treballar i no hi ha cap cartell a l’ascensor. Entro al cotxe feliç com un tornavís, sentint-me l’heroïna anònima de l’escala que ha vençut el Veí Tirà que la tenia sotmesa a la seva voluntat.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Tron

 

Si fossis programador informàtic i dissenyessis uns quants jocs d’ordinador, si una gran companyia te’ls robés i es guanyés molts calerons amb el teu invent, què faries? Intentaries demostrar que el creador dels jocs ets tu, i treballaries amb un programa que t’ajudaria a saltar-se el sistema de seguretat d’aquella gran empresa que t’ha robat. Però, i si mentre treballes a la seu de l’empresa, el seu sistema de seguretat et segresta i et fica a dins l’ordinador?

De cop i volta pul·lules entre bits i programes, programes de seguretat que et vigilen i et fan jugar als teus propis jocs. Jugant-te la vida, esquivant-los a tots, sabent-ne més que cap d’ells, programant noves vies i amb l’ajuda inestimable de Tron, aquell programa de seguretat amb el que treballaves quan has estat abduit, acabes vencent totes les barreres que et separen de l’arxiu que demostrarà que tu ets el veritable autor dels jocs.

Tot un mite de quan era petita, el primer pas per entendre com és per dins un ordinador… i ara fan la segona part…LA VULL ANAR A VEURE JAAA!!!

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Els deu manaments per no ser com jo

1. No estudiaràs dues coses sense relació (filologia i joieria)
2. No tindràs més d’una feina alhora (ei, que he renunciat a una, eh!)
3. No estimaràs els teus oficis
4. Descansaràs moltes hores
5. No escriuràs (total, qui et llegirà?)
6. No tindràs un bloc a Internet (si posem en un pot totes les hores invertides al teclat…)
7. No tindràs un horari estrany (quan la gent queda, alguns treballem…)
8. No faràs la feina a l’últim moment
9. No intentaràs ser una súper dona
10. No decidiràs fer un mercat de Nadal demà i dissabte vinent (interessats en venir, conèixer-nos i tafanejar, envieu-me un correu)
 
Si compliu aquests deu manaments us garanteixo que no tindreu mal de cap, no tindreu mal d’esquena, no tindreu els músculs del coll garratibats, no tindreu llimades i serrades als dits, no tindreu taquicàrdies, no tindreu son, no fareu ulleres, no fareu patir el coordinador, no atabalareu els companys de feina, no haureu de demanar favors a la mare… i el que és més important: podreu dormir tranquils!!

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Tintín al Congo, no pas de l’Hergé

Arribats al 2010, avortat ja el viatge*
destrueixo dits i esquena
mentre preparo el mercat.
 
2010 un altre cop, escolto el que tinc a l’iPod
cançons de mateixa mena
i és que tinc poc on triar.
 
2010 fins al gener, descobreixo una cançó
que fins ara escoltat jo no
havia pas fins avui.
 
2010 per acabar, una vella dels Amics
que rima millor que aquí
i que ja m’ha enamorat.
 
Els Amics, se’ns enganxen, 2010.
I la feina, no patiu, ara hi vaig.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
 
 
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Tintín al congo, Els Amics de les Arts

Era el 1990, vaig trencar una relació
i un dia que estava al zoo
vaig fixar-me en un ós panda.

1991, corprès part de l’experiència
i sense tenir-ne consciència
em vaig fer amic d’un ós bru.

1992, estava avorrit a casa
i conscient de la meva traça
els vaig tornar a trucar a tots dos.

No no no no no no.
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea -no no no-, sense treva, cap a tu.

1993, ja estant fart de mides grosses
per simplificar les coses
vaig comprar-me un pequinès.

1994, un bon amic meu pastor
em va fer descobrir un món
quan em va ensenyar les cabres.

1995, buscant quelcom més exòtic
com a company anecdòtic
vaig pensar en l’ornitorinc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea, postmoderna, cap a tu.

1996, vaig adoptar una hiena
no pas perquè ella em fes pena
sinó pel seu gran somrís.

1997, vaig perdre una pastanaga
i és que qui la fa la paga
ai trapella conillet.

1998, em pica una abella reina
de totes elles la més bella
i em va convidar a la suite.

1999, d’excursió per la muntanya
vaig veure sortir una banya
i sota hi havia un boc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea, sense treva, cap a tu.

I arribat a l’any 2000, cansat ja de tanta bèstia
no vull pecar d’immodèstia
vaig concloure amb un mandril.

I a partir del 2001, no he parat d’anar per tu…
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

 
*El viatge avortat era a París… per si us faig pena.
I els dits destrossats: el polze de les dues mans, l’anular de la dreta i l’índex i cor de l’esquerra, per si us faig pena una altra vegada.

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Orígens

Se’m posa la pell de gallina cada cop que veig el Lipdub per a la Independècia, hi ha tot de proves de la cultura catalana i la gent que hi surt està tan animada que et contagia. I penso que súper catalana que sóc i com m’encanta la meva cultura. Entro al cotxe i em poso Ràdio 4 perquè la majoria de cançons catalanes les trobo molt bones, o iCatFM perquè en posen molta, de música catalana. I a classe explico el menú que fem per Nadal, i Sant Jordi, i Sant Joan… tota orgullosa.
 
I llavors per casualitat sento el so d’una guitarra espanyola… i també vibro.
 
Flor de primavera, La troba Kung Fu
 
Romance anónimo
 
Pájaros de barro, Manolo García
 
Don’t let me be misunderstood, Santa Esmeralda

8 comentaris

Filed under Uncategorized