Un dia surto de l’ascensor i llegeixo en un Din A4 horitzontal:
“SE RUEGA A LOS SEÑORES VECINOS QUE RIEGUEN LAS PLANTAS A HORAS ADEQUADAS Y A CANTIDADES NO INDUSTRIALES YA QUE EL AGUA AL CAER HACE RUIDO Y EL PAVIMENTO RESBALA A CAUSA DEL MOHO QUE SE FORMA.”
Al cap d’unes setmanes entro a l’ascensor i llegeixo un altre cartell casolà amb les mateixes lletres majúscules que diu:
“AGRADECERÍAMOS SE EVITARAN PORTAZOS Y RUIDOS A PARTIR DE LAS 21.00H PUESTO QUE CADA NOCHE SE OYE EN TODO EL EDIFICIO Y HAY NIÑOS DESCANSANDO. GRACIAS POR SU COMPRENSIÓN.”
Quan surto de l’ascensor em vaig emprenyant, i emprenyant i emprenyant… però qui s’han cregut que són aquests llestos? Sé que són els meus veïns de sota, aquells que tenen un nadó que cada santa nit durant mesos m’ha estat despertant entre la 1 i les 3h… Al metro m’encenc: “què és això d’anar penjant notetes a l’ascensor?”, al taller serro contra el meu mal geni “però per què no en parlem en comptes d’anar imposant que canviem el que a ells els molesta?” i quan arribo a casa ja tinc l’esborrany mental fet:
“¡Sí se oye a los vecinos, sí! Hace algún tiempo me despertaba cada noche un niño que lloraba entre la una y las tres de la madrugada…¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos, pero si algun adulto me molestara yo llamaría al timbre y hablaría con él. Ésto en una casa no pasa.”
Després de passar pel sedàs del meu germà gran, que insisteix en què no digui que piquin al timbre o els tindrem a casa cada dia, y que amb la ironia ja n’hi ha prou, la nota que penjo és:
“¡Sí se oye a los vecinos, sí! A veces me despierta un niño que llora por la madrugada, ¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos…c’est la vie.”
Dues hores més tard me’n vaig a treballar i no hi ha cap cartell a l’ascensor. Entro al cotxe feliç com un tornavís, sentint-me l’heroïna anònima de l’escala que ha vençut el Veí Tirà que la tenia sotmesa a la seva voluntat.
Reflexionem-hi 
Que bonic i romàntic que és comunicar-se amb notetes, crec que no hauries de
deixar d’escriure, no servirà de res, però cal desfogar-se d’alguna manera.
Amb l’egoisme i la manca d’empatia hi ha poc a fer, paciència i comunicació, per patètica que sigui.
A la mínima amenaça de nova nota a l’ascensor em posaré les malles, el mallot, la capa i l’antifaç… i l’escala tremolarà quan la Llibertadora de l’Escala surti de casa seva carregada de paraules per escrit llestes per ser penjades com a contraatac. No hi haurà missió que se’m resisteixi!
Molt bona la foto. Això demostra el merder en el que ens hem fotut fent aquestes cases que més semblen ruscos que vivendes.
En els ruscos hi ha guerrers, treballadors i fins i tot una reina.
La Reina nosaltres ja sabem qui és, però alguns dels guerrers han confós la seva tasca i han passat de defensar la bresca dels perills externs a obrir batalles internes.
És molt complicat viure en una comunitat de veïns. Nosaltres vivim en una casa en la que hi ha uns 20 pisos. Malgrat no en som molts, sempre passen coses.
Una de les batalles que en aquí tenim es que tothom deixi tancada la porta del carrer.
És complicat, però és el que hi ha!! Ja és prou complicat posar-te d’acord amb la família com per posar-te d’acord amb tota l’escala! En una reunió es pot parlar dels problemes que hi ha i intentar solucionar-los entre tots, però ja se sap que tothom va a la seva bola al final… No ho sé, a mi ja em sembla normal. Nosaltres molestem i els altres ens molesten… però ens hem de suportar mutuament.
Sí, jo abans que vivia en una casa estava massa ben acostumada. De fet, segur que eren els veïns els turmentats pels assajos de cant i piano de la meva germana 😛
Va, com que ara tens taaans veïns!! 🙂 Va, i quants cops us vau trobar una noteta a la porta queixant-se? La gent normal s’aguanta, els que realment estan fastiguejats parlen, els raros deixen notetes!!
Ai,ai, ai… que quan siguis mare, Marieta de l’Ull Viu, ja et veig deixant notetes… però sempre seràs la meva superheroïna urbana i urbanita preferida.
Que va, et juro que mai deixaré una nota a l’ascensor als meus fills… hahaa!!
Gràcies per les floretes!
Aix….. jo tb sóc de les que estava ben acostumada, tot i que ara per ara, no em puc queixar dels veïns que tinc tret d’algun petit detall. Fins aviat!!!
Sandra