AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.

Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)

Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.

Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

“En lapao sonà lo meu primer vagit”

Magí Camps | 10/05/13

Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.

El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.

Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.

Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.

La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.

(http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/opinion/articulos/20130510/54373358591/en-lapao-sona-lo-meu-primer-vagit.html)

A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.

                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.

                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.

                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.

-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.

1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?

Postres!

 

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?

Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?

 

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?

Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!

 

4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?

L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.

 

5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?

La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!

 

6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?

Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!

 

7) Menges a casa o a la feina?

Als dos llocs!

 

8) Sols fer receptes de verdures?

Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!

 

9) Quina és la teva millor recepta?

Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.

 

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?

Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.

 

11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?

Uf, la millor en quin gènere?

Història i independència, última entrega.

Recordem que havíem vist els intents d’introduir el castellà fins al 1714. Intents, només, ja que no és tan fàcil fer canviar la manera de pensar i l’idioma d’expressar-se de milions de persones, per molta cura i amor que se li posi. A la majoria ni ens entrava ni ens arribava el castellà. De fet el poble ras va necessitar traductors per comunicar-se amb el poder fins al segle XIX.

Però centrem-nos en les actuacions en contra de la nostra personalitat que es van iniciar amb el Decret de Nova Planta, com ja vam veure anteriorment. El que em sorprèn més d’haver escrit aquest resum de fets, és veure com la història es repeteix, i es repeteix, i es repeteix sense que hi hagi cap millora: atac a la llengua, imposició del castellà a l’escola, reclamació de drets, retallades d’Estatuts i tributació injusta a Catalunya. Ens ho repensem? Fem alguna cosa per aturar aquest bucle?

(Sento que aquesta entrada m’hagi quedat tan llarga, però no cal que us la llegiu tota en un sol dia, hehe)

Mesures a favor del castellà i la unitat d’Espanya, mesclades amb algunes actuacions dels catalans per millorar la seva situació.

– 1716: se suprimeixen les universitats catalanes.

– 1717: es crea la universitat de Cervera. Les llengües de la universitat eren el llatí i el castellà, i aquesta última era la llengua que els alumnes havien de fer servir amb els professors. Els llibres de text a la universitat són en castellà, tot i que la universitat posseeix l’única impremta de Catalunya que té el privilegi d’imprimir en català. La resta d’edicions del país, però, se saltaven el privilegi cerverí.

– José Patiño, superintendent de Catalunya, en un informa diu dels catalans que “solamente hablan en su lengua materna y ningún Común hasta ahora escribía sino es en Catalán, sin practicarse el uso de la Lengua Española; bien que esta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica”.

– 1758: es crea la Junta de Comerç, escola de formació professional. Allí l’ensenyament ha de ser en castellà.

– 1760: Memorial de Greuges presentat a Felip VI. En aquest document, es reclamen les llibertats nacionals abolides per Felip V. Per una banda, es demana al rei que torni les lleis pròpies del territori de la Corona d’Aragó. D’una altra es denuncia la falta de bisbes catalans, i es prega que els membres de l’Església parlin el català, ja que “aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la lengua castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. (…) Cuánto convendria que los obispos, no teniendo el don de lenguas que tuvieron los Apóstoles, hablaran la lengua de sus feligreses.”

– 1768: Carles III a la Reial Cèdula havia d’acabar l’obra iniciada pels Decrets de Nova Planta, i si aquest havia pogut introduir noves institucions castellanes, ara s’havia de castellanitzar les antigues, de manera que el català es prohibeix a les cúries inferiors i els tribunals eclesiàstics. Segons diu el text: “para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. Es retira el privilegi de la universitat de Cervera de publicar en català. Es creen les “escuelas nacionales”. Aquestes provocaran un fracàs escolar molt gran, a causa que es prohibeix totalment l’ús del català a les escoles, de manera que els nens no poden fer un aprenentatge progressiu del castellà: “que en todo el Reyno se actúe i enseñe en lengua castellana (…) donde quiera que no se practique” A causa també de la Reial Cèdula, l’Església es va castellanitzant progressivament.

– 1778: a la censura se li indica que “pondrá reparo se imprima en catalán“. Com a conseqüència del Memorial de Greuges de 1960, s’aconsegueix el dret dels ex-súbdits de la Corona d’Aragó de comerciar amb Amèrica, tres-cents anys després de la descoberta.

– 1799 – 1801: les representacions teatrals en català estan prohibides.

– 1812: a les Corts de Cadis s’indica que el Pla General d’Ensenyament serà uniforme.

– 1837: exemple de la repressió lingüística a les escoles: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837. D’acord, és a Mallorca…però aquí devia passar tres quarts del mateix.

– 1839: es creen les “Escuelas oficiales”, les úniques escoles per a mestres legals a Espanya, i per tant en castellà.

– 1851: Duran i Bas torna de Madrid de defensar la vigència del Dret català, i diu “no ens entendran mai”.

– 1853: discurs del general Prim, protestant per les crueltats comeses contra els dissidents, motivat per la Llei de fugues, on es permetia escapar els encausats però després se’ls disparava per l’esquena: “Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotarán por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de ellas habrán de prestar su brazo robusto. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles. Si no los queréis como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan. Pero, si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y, si esto no es bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así y solo así doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza”. “Sufre y calla, desgraciada patria mía; pero no te rindas; no rindas esta cerviz que hace tu fuerza y tu gloria. Muerde los hierros en silencio y espera; porque o no hay Dios en los cielos, o ha de llegar el día de la reparación, el día de la justicia”

– 1857: a la Ley de Moyano s’indica que la gramàtica de l’Acadèmia Española serà “texto obligatorio y único en la enseñanza pública”

– 1859: s’aconsegueix la restauració dels Jocs Florals.

– 1862: a la Llei de Notariat “los instrumentos públicos se redactaran en lengua castellana”

– 1867: en època d’Isabel II s’obliga que a les obres teatrals en català hi hagi fragments en castellà “En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino (…) en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas (…) escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España“. Eren els temps de l’Esquella de la Torratxa…

– 1868: reivindicació dels drets forals durant les Guerres Carlines. A les eleccions municipals guanya el republicanisme i es fan textos anticentralistes i antiassimilacionistes.

– 1869: victòria electoral republicana a Catalunya. Proposta de República Federal.

– 1870: la Llei de registre civil exigeix la traducció quan els documents siguin presentats en idioma estranger o en un dialecte del país (no hi ha manera, nosaltres vinga a usar el nostre “dialecte”…que no n’aprenem?)

– 1873: es declara la República espanyola. Intent de proclamar l’Estat català autònom, no es va dur a terme creient que hi hauria una possible República federal.

– 1874: un cop d’estat fa caure la República i es restaura la monarquia borbònica. Es torna a exigir la traducció dels documents segons la llei de notariat, i es reconeix que hi ha ciutadans que només coneixen el dialecte.

– 1879: apareix el primer diari íntegrament en català, el Diari Català

– 1881: a partir de la Llei d’enjudicament civil, que exigeix la traducció també, els catalans consideren més còmode fer els documents en castellà a fi d’evitar problemes…

– 1885: nou memorial de Greuges a Alfons XII, reclamant la pervivència del Dret Català.

– 1886: se celebra el primer onze de setembre. Gaudí va ser detingut per voler participar-hi i parlar en català.

– 1888: missatge reivindicatiu a la reina Maria Cristina, reclamant drets.

– 1892: Bases de Manresa: resum de les reivindicacions del moment. Es demana l’oficialitat del català i el català com a llengua escolar. El resultat és el bilingüisme escolar.

– 1894: Assemblea de la Unió Catalanista per establir unes bases justes de tributació a Catalunya

– 1896: un diputat català, Maluquer i Viladot, es queixa al Congrés dels Diputats que Cánovas del Castillo, director de comunicacions, havia prohibit parlar en èuscar i català per telèfon!

– 1898: segon missatge a la reina regent demanant descentralització i autonomia per a Catalunya.

– 1900: el bisbe de Barcelona, Josep Morgades, demana l’ensenyament del catecisme en català: “Ja que amb una paciència apenes concebible, sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents almenys a ésser intruïts en català en allò que mira al cel i ens posa en relació amb Déu en els nostres trànsits i tribulacions, en els nostres desigs i esperances, en els espais de la nostra ànima…” Quedava clar que si els perjudicava greument, volia dir que encara molta gent no s’expressava o comprenia bé el castellà. Com a resposta a aquestes paraules el senador Bernabé Dávila demana al Senat mà dura: “proceda con aquella energía con que en este caso se debe proceder, para que se someta sin pérdida de tiempo a los tribunales competentes el Sr. Obispo de Barcelona, el cual ha cometido , con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la patria, así como contra la Constitución“. Un altre senyor, Romero Robledo, des del Congrés de Diputats s’hi afegeix: “yo reclamo la acción del Gobierno para corte el camino y para que impida que puedan, desde la cátedra de Jesucristo, y con los ornamentos sacerdotales, agitarse banderas facciosas de rebelión y de discordia, pretendiendo romper la integridad de la Patria“. Total, per demanar poder ensenyar el catecisme en català…

– 1901: Práxedes Mateo Sagasta en una sessió de les Corts: “En cuanto al regionalismo, esa palabra ya no es más que el escalón, el escabel para destruir la Patria. Contra él pondrá el Gobierno cuantos medios sean necesarios. (…) El Gobierno se propone pedir a las Cortes que voten nuestras leyes en donde se castigue como es debido este delito inconcebido e inconcebible.” Aquest mateix any es funda la Lliga Regionalista (partit catalanista)

– 1902: en un Reial Decret, el Decret de Romanones: “Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestaciones por parte del Inspector provincial de primera enseñanza (…) y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley“. Al final la pressió popular va fer que fos retirat.

– 1907: es crea l’Institut d’Estudis Catalans. Totes les expressions de catalanitat agafen empenta: sardanes, cant coral, excursionisme, esport… Esclata el modernisme com a fenomen artístic.

– 1913: es normativitza la llengua catalana gràcies a l’obra de Pompeu Fabra.

– 1914: Catalunya aconsegueix una Mancomunitat de Diputacions que representava un petit pas d’agrupació de les províncies catalanes i la possibilitat de fer una política conjunta. Enric Prat de la Riba n’és el primer president.

– 1916: l’Ajuntament de Barcelona fa la majoria de publicacions relacionades amb l’educació en català. També crea biblioteques en català.

– 1923- 1929 Dicatura de Primo de Rivera. Durant la dictadura es va fer el Decret de repressió del separatisme. Feia actuar als tribunals militars contra els atacs a la unitat de la pàtria, prohibia la bandera catalana i l’ús del català en les corporacions públiques. El governador civil de Girona, Juan de Urquía, va prohibir el català a les escoles i va escriure que “si se ha prohibido que ondee la bandera catalana es porqué ella servía para ofender a la bandera de la patria. Si se ha prohibido en Cataluña “La santa Espina” era porque con ella se agredía al sentimiento castellano”. Es prohibeixen actes públics considerats “d’exaltació nacionalista”, com les sardanes o els concerts de corals, els símbols i les reunions de grups sospitosos de ser “separatistes”. La persecució de la llengua catalana es justifica perquè l’ús del català era considerat l’acte més greu de separatisme. El català es va veure exclòs de la vida pública: els actes oficials, els llibres i documents públics eren en castellà. En especial, es va mirar de treure el català de l’escola i de les predicacions. Molts professors van ser expulsats i cessats per ensenyar en català, es van cremar molts llibres de text en català…

– 1925: Se suprimeix la Mancomunitat de Catalunya. A causa d’una xiulada es clausurà el camp del Barça. També se suspenen l’Orfeó Català i la CNT.

– 1926: Macià intenta alliberar Catalunya amb el complot de Prats de Molló, però és detingut. Es funda ERC.

– 1928: A part, la dictadura anava en contra de l’Església catalana. Per una banda es van empresonar, multar o desterrar molts clergues catalanistes i es va prohibir a la resta ensenyar el catecisme o predicar en català, malgrat que alguns bisbes es van negar a ordenar la predicació en castellà. A més a més es va voler desprestigiar els capellans catalans dient que no volien confessar a la població de parla no catalana. D’altra banda es van col·locar bisbes castellans a les seus vacants, i l’ambaixador Magaz va anar al Vaticà a queixar-se de l’actuació dels bisbes catalans i a amenaçar el Papa que l’Església espanyola se separaria. Pius XI va donar la raó als bisbes catalans, i va dir a l’ambaixador que actuaven en els afers concernents a la Fe i als costums d’acord amb Déu i que l’Esperit Sant era amb ells, a la qual afirmació Magaz va respondre que l’Esperit Sant estava amb el govern d’Espanya.

– 1930: dimissió de Primo de Rivera.

– 1931: a Espanya s’instaura la II República. Triomf a Catalunya de ERC a les eleccions. L’Estatut de Núria va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, i ERC va presentar-lo a Madrid. Perquè aquest estatut no es pogués aprovar, es va córrer a aprovar la Constitució espanyola de 1931. A l’article 4 de la Constitució es declara l’oficialitat del castellà a la República, i es diu que no es pot exigir a ningú el coneixement d’una llengua regional. Al 50 es diu que el castellà s’ha d’ensenyar a totes les escoles primàries. El 14 d’abril de Francesc Macià proclama la República Catalana sense el consentiment de Madrid. El dia següent, des de Madrid, és enviat un home perquè parli amb Macià. Li demana que renunciï a la República catalana a canvi d’un poder polític autònom: la Generalitat de Catalunya.

– 1932: primer Estatut de Catalunya: l’Estatut de Núria, amb retocs de Madrid.

– 1934: Companys declara l’Estat català dins la República Federal espanyola, però fracassa. Els membres del Govern català són empresonats. Es suspèn l’Estatut.

– 1936: Franco fa un cop d’estat contra la República, inici de la guerra civil espanyola. A Catalunya la policia i la guàrdia civil es mantenen al costat del govern de la República. El català és radicalment prohibit a la zona “nacional”. L’Estatut és restablert.

– 1937: Joaquim Ribera Barnola és multat a Sant Sebastià per parlar en català per telèfon. “El Excelentísimo Señor Governador Civil de esta Provincia, en uso de las atribuciones que le están conferidas, ha tenido a bien imponerle la multa de DOSCIENTAS CINCUENTA PESETAS, por haber celebrado a las 14 horas del día 27 del actual una conferencia telefónica desde el hotel España en dialecto catalán“. L’any 1937 eren moltes pessetes, eh, 250…

– 1938: a Lleida una làpida de pedra amb una poesia (“El campanar de Lleida”) és acribillada per les bales de tropes franquistes. L’Estatut és abolit. El català deixa de ser oficial.

– 1939: Amb la victòria del general Franco Catalunya perd la seva autonomia i s’inicia una sistemàtica persecució contra la llengua i la cultura catalanes. La biblioteca d’una masia de Balaguer és cremada per contenir llibres en català. La casa de Pompeu Fabra a Badalona és saquejada i la seva biblioteca cremada al mig del carrer. Es prohibeix per decret l’ús públic del català. Una ordre del Ministerio de Educación Nacional suprimeix la Universitat Autònoma de Barcelona. Suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Així és abolit l’ensenyament de filologia catalana, la història medieval de Catalunya, la història moderna de Catalunya, la geografia de Catalunya, el dret civil català, la història de les idees religioses a Catalunya, la història de l’art medieval català, l’escultura gòtica a Catalunya, etc.

– 1940: Afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys. Durant la dictadura: intents de destrucció de l’economia catalana, trasllat per decret de companyies importants a Madrid. Confiscació d’arxius, substracció de símbols, de noms dels carrers i de rètols.

– 1942: a Ripollet: “En virtud de las disposiciones del Gobierno, las inscripciones de NACIMIENTOS desde 26 de febrero de 1938 a 24 de enero de 1939; y los de los MATRIMONIOS desde 24 de julio de 1937 a 31 diciembre de 1938, NO SON VÁLIDAS a causa de estar extendidas en catalán. El Juez municipal“.

– 1945: l’ONU denuncia internacionalment a Sant Francisco l’intent de genocidi cultural i lingüístic a Catalunya “The Case of Catalonia”.

– 1947: Prohibició d’editar el llibre “Art del Bon menjar”: “Se trata de un libro vulgar de cocina; sin otro mérito, cuya autorización daría precedente para obra de todo genero, como hace notar el propio Delegado Provincial“.

– A partir de 1960: es permeten les manifestacions folklòriques i l’ús de la llengua en publicacions elitistes.

– 1968: el 14 de març el ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga diu a l’editor J.B.Cendrós: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar“.

– 1971: Discurs de Pau Casals a l’ONU.

– 1975: Mort de Franco, fi de la repressió.

– 1977: es restaura la Generalitat de Catalunya després d’unes immenses manifestacions a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona.

– 1978: nova Constitució espanyola, permet reconèixer les personalitats històriques i permet la instauració d’estatuts d’autonomia, tot i que resulta molt restrictiva per aprovar-los.

– 1979: Segon Estatut d’autonomia, molt retallat per Madrid, i es reclama que és insuficient.

– 1981: les concessions dels estatuts donaran pas a un aixecament militar dirigit per Tejero, el 14 de febrer, que no reïx però que deixa un pòsit centralitzador i una llei harmonitzadora (LOAPA)

– 1983: es crea amb dificultats TV3 i es vol impedir el Canal 33.

– 1986: entrada d’Espanya a Europa des d’una perspectiva estatal i unitarista. Prohibició de tenir representació a la Unesco i es priva de tenir seleccions esportives oficials de Catalunya.

– 1989: el Parlament vota per no renunciar al dret d’autodeterminació.

– 2000: el rei Joan Carles I diu, durant l’entrega dels Premios Cervantes “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por libertad libérrima, el idioma de Cervantes“.

– 2001: s’homogeneïtzen novament totes les “regions” amb un sistema de finançament únic i lleis reguladores a l’àmbit universitari.

– 2006: Tercer Estatut d’Autonomia, novament retallat per Madrid.

– El dèficit fiscal: La balança a favor de l’Estat representa un milió de milions de pessetes anuals, és a dir, que hi ha un dèficit d’un bilió de pessetes entre el que Catalunya aporta i el que li és retornat. Són més de sis mil milions d’euros. (Això ho he tret del llibre Els stops a la història de Catalunya, de 2003. Entenc que potser les dades estan caducades, però és que jo sóc de lletres…Per cert, a l’enllaç que us he posat del llibre el podreu consultar íntegrament)

– Ferran Soldevila diu “Catalunya al llarg de la seva història ha sabut superar crisis terribles que potser haurien abatut per sempre un altre poble”.

Història i independència 9

Breu parèntesi per aclarir quant de castellà sabíem abans de 1714

D’intents per introduir el castellà a Catalunya n’hi va haver des de molt abans del 1714. A partir del segle XV, des que Martí l’Humà mor sense descendència, els nostres comtes-reis van deixar de ser d’origen català, així que la cort, les classes altes, es van anar castellanitzant poc a poc. Joan II va propiciar que les hereves de les cases nobles es casessin amb nobles castellans, o s’oferia baronies i vescomtats catalans a mans de nobles castellans, aragonesos o navarresos.

Al segle XVI la nova dinastia dels Àustries (descendents del matrimoni entre Joana la Boja i Felip) fomenta que el castellà sigui la llengua del poder. Però no tots coneixien perfectament el castellà, com demostren les declaracions del Duc de Cardona el segle XVI, que va dir al rei que no s’adreçava en la seva llengua “por no mentir“. A més a més penseu que només la noblesa tenia un contacte tan directe amb el poder, la resta del poble tenia contacte amb… l’Església(*), que el rei també creia que havia de parlar en castellà.

La predicació, doncs, es comença a fer en castellà en alguns períodes del segle XVI. El segle després però, al Concili de la Tarraconense de 1636, es va posar de manifest que predicar en castellà als territoris de parla catalana era un problema. Creien que la predicació en castellà era “obra del dimoni” perquè així la paraula de Déu no arribava al poble. I per què no arribava? Perquè el castellà no s’entenia. El Concili va acordar que la predicació havia de ser en català, però això va provocar una mica de caos, doncs depenia de si el predicador era català o castellà que feia el sermó en una o altra llengua. Fins i tot es van recollir arguments a favor i en contra de la predicació en castellà, que ja comencen a marcar alguns mites que us sonaran. Us recomano anar al final seguint els asteriscs(**).

Al segle XVII el coneixement del castellà entre les classes nobles augmenta, i fins i tot l’adopten com a llengua literària. Els llibres de les biblioteques privades de les elits culturals eren, de major nombre a menor i en aquest ordre: en llatí, català, castellà, italià i francès. La burgesia, en canvi, conreava la llengua i cultura catalanes, i pel que fa a la classe més baixa el català era l’única llengua que coneixien. Les classes baixes formaven el 75% de la població i la burgesia el 10%. 85% de població que no en tenia ni idea de parlar, ni d’entendre el castellà.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

(*) Cal dir que els bisbes eren triats pel rei i eren castellans.

(**) Arguments dels bisbes castellans del s.XVII a favor de la predicació en castellà:

– Opinen que hi ha sectors de la població que sí que coneixen el castellà. Fins i tot diuen que ja era coneguda per tots els catalans des de la unió de la Corona amb Castella (per obra i gràcia del matrimoni? Màgia! Màgia!). Malgrat fer aquestes afirmacions, reconeixen que la llengua natural de Catalunya és el català.

– Afirmen que la llengua general i comuna d’Espanya (Espanya és el territori de la península, no parlem de política!) és el castellà, la llengua, segons ells, més antiga de la península, més que el llatí o el basc (això mateix em va dir una alumna àrab, que l’àrab és la llengua més antiga de la Terra).

– Diuen que alguna gent estava descontenta amb les predicacions en català. Això és perquè, encara que no entenien el que se’ls deia en castellà, la predicació en aquesta llengua era un espectacle barroc (un espectacle teatral…ja sabem que era l’edat d’or de la literatura castellana i en canvi per nosaltres era l’època de la decadència de la nostra literatura).

– També es volia donar facilitats als predicadors castellans: que en comptes d’aprendre català fos el poble qui aprengués una nova llengua (lògic, oi? Doncs no).

– El castellà és més il·lustre, perquè és parlat per més gent (això em sona…).

Arguments del bisbe d’Urgell Pau Duran, s.XVII, a favor del català com a llengua de la predicació:

– El català és la llengua natural de Catalunya, i és l’única que entén el poble (i amb això n’hi hauria d’haver prou!)

– El català és utilitzat per tothom, sigui de l’estament, del sexe o de l’edat que sigui.

– És igual si el català té un cultiu retòric menor, el més important és que la gent entengui el sermó.

– El català és la llengua escrita en tots els àmbits excepte en el literari. El català és la llengua que es fa servir en els documents oficials, en els judicis (excepte els de la Inquisició), en les lleis i en l’ensenyament. Segons Pau Duran: “Tot allò que s’utilitza en castellà són coses que pertanyen a la curiositat i que “careixen d’importància”.

– Pel que fa a la llengua dels predicadors, diu que és l’individu qui s’ha d’adaptar a la comunitat, i no al revés.

– La unió dels territoris sota la figura del monarca no és inqüestionable. Si les condicions amb la unió de Castella no es compleixen, els catalans tenen dret a trencar el pacte.

– Es discuteix si és real que el català no serveix per a l’oratòria, i es proposa utilitzar-lo també en àmbits cultes i literaris per equiparar-lo al castellà.

Si en voleu saber més sobre el tema de la predicació llegiu això.

Història i independència 8

He robat la imatge de: http://www.cmykmag.com

Comencen els últims 300 anys de la nostra història. Missió (gairebé impossible): castellanitzar Catalunya, eliminar la diferència.

Per si us n’havíeu oblidat, vam quedar-nos en el moment en què ens van conquerir. Però a part d’eliminar les institucions catalanes, amb el Decret de Nova Planta també volien eliminar la nació, és a dir la personalitat, el que ens diferenciava de la resta dels seus dominis.

L’any 1727 (o el 1716, depèn d’on consulteu… no he aclarit el tema) els corregidors, que eren els que manaven a les localitats, van rebre una “Instrucción Secreta” (no m’ho invento jo, li van dir ells així) feta pel fiscal de Castilla don José Rodrigo Villalpando  que deia: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (…) Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” I també que “Los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase i violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Prinzipado está mui llagado y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad…”*

Parem-nos un moment a analitzar el que diu. En primer lloc, que la naturalesa ha dotat Catalunya d’un idioma particular (és a dir, reconeix que la llengua pròpia no és el castellà. Això els polítics d’ara de vegades ho neguen). En segon, que els catalans estimen les coses del seu país i la seva nació (fins i tot posa aquestes paraules, país i nació en majúscules… Ostres! Sí que havíem estat País i Nació, coses que se’ns neguen ara, i ho reconeixen ells mateixos! Espeeeeeee, escuchaa ésto!!!!). En tercer lloc, veiem la política que es durà a terme, espanyolitzar-nos però de manera dissimulada (ara tenen menys miraments, però la intenció segueix sent la mateixa).

Però la quarta és la que m’agrada més de totes. Diu que ja que tenen Catalunya subjectada a la força (eh, a la fooorça, conquerits, eh? Que alguns tenen la barra de dir que ens ho inventem), han de vigilar que no acabin de rematar “el seu cos llagat”, i que el que s’ha de fer és, atenció, “curar-lo amb suavitat”! AAAH, CURAR-LO! És que la seva intenció és/era bona: això de ser diferents és com una malaltia, i ells tenen la missió de salvar-nos! Mira que son buenas personas. Que l’ésser humà sempre ha volgut “curar” les diferències, s’ha de reconèixer. Curar o eliminar… penseu en opcions sexuals diferents, penseu en jueus, penseu en negres de l’Àfrica que resulta que no eren de la nostra espècie, penseu en la gent que patia alguna malaltia mental, penseu en tants exemples en què, sota l’excusa de fer un bé a la humanitat, s’ha esclafat la diferència, per por, per interès, per ignorància o per pura maldat.

Però això d’espanyolitzar el poble els seria molt difícil, perquè la gent vivia al marge de decrets, feien la seva vida al camp i la majoria no anava ni a l’escola… però d’això ja en parlarem en una altra entrada.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Per cert, per si de cas algú creu que faig tantes faltes d’ortografia en castellà, reconec que en faig, igual que en català, però que aquí he mantingut l’ortografia original del text tal com l’he trobat.

Història i independència 7

Guerra de Successió (1701-1714)

Ja ens ho sabem, el rei mor sense descendència i s’ha de triar nou rei, i va i nosaltres donem suport a un candidat diferent del que vol Castella. Carles d’Àustria, el que a nosaltres ens agradava, versus Felip d’Anjou, el que agradava a Castella. Ja tenim la guerra llesta.

A la guerra vam tenir l’ajuda dels anglesos, que volien assegurar que l’equilibri de poders a Europa es mantenia, de manera que França no tingués un poder hegemònic. El nostre pretendent, però, va adquirir més poder en heretar uns territoris i per tant, per a Anglaterra ja no era important que guanyés l’austríac, ja que el predomini a Europa era en aquell moment precisament austríac. I ja l’hem feta bona: Gran Bretanya deixa d’intervenir a la guerra. Felip V s’instal·la al tron i ara Catalunya lluita sola en contra de Felip, a la desesperada, sobre tot per defensar els seus privilegis constitucionals. Allò va acabar amb el setge i assalt a Barcelona l’onze de setembre de 1714.

Amb el Decret de Nova planta es dissolen les institucions de govern del Principat: les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent i els altres consells municipals. El que era Catalunya deixa de ser, i és assimilada a l’uniformisme administratiu, judicial i fiscal castellà. El rei imposa un capità general com a governador de Catalunya i s’inicia un període de repressió militar, lingüística i cultural, amb la prohibició del català, el tancament de la Universitat de Barcelona i la construcció d’una ciutadella per vigilar la ciutat de Barcelona, no fos que es revoltés.

Ja ens ho poden vendre com vulguin, el 1714 vam ser conquerits, i ens ho van deixar ben clar.

Cal dir que els anglesos són conscients de la seva traïció, i “el cas dels catalans” va causar gran rebombori i va suposar moltes crítiques a la monarquia britànica. Per exemple, aquest escrit que va aparèixer a Londres el 1714, “The case of the catalans considered”, deia: “Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres (…) Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? No seria la seva sang un monument a la nostra crueltat? (…) Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans (…) Si aquell poble és abandonat i perdut, no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? El mot “catalans” no serà sinònim de la nostra deshonra?”

Aprofito per fer propaganda d’un llibre que no he llegit, “Victus“. Se situa a Barcelona durant la guerra i el setge, i barreja fets històrics amb la vida personal inventada dels seus protagonistes. Jo només de sentir entrevistes amb l’autor per la ràdio ja em venen ganes de llegir-lo… es veu que el setge va ser espectacular. Com és que no tenim 300 pel·lícules sobre la guerra de successió? Tanta guerra civil i tant de Franco, i del 1714 en sabem ben poca cosa!! Què va fer i deixar de fer Casanoves? Qui era Villarroel? Per què el poble es va capficar a seguir endavant amb aquesta guerra suïcida?

Història i independència 6

Guerra dels Segadors (1640-1652)

Repassem ràpidament el segle: el fill de Joana, com hem vist, va ser Carles d’Àustria. Després van venir, molt originals en els noms, Felip I, Felip II, i Felip III (o Felip II, II i IV si penseu en la dinastia castellana).

Aquest últim, Felip IV de Castella, III a Catalunya, tenia guerres obertes a diferents territoris europeus (recordeu la Guerra dels 30 anys). Per mantenir aquestes guerres mobilitzà soldats catalans i establí un nou impost a Catalunya, el quint. En aquell moment el comte duc d’Olivares pul·lulava pel poder i volia abolir les constitucions dels diversos regnes i reduir-los a les lleis de Castella (ho hem vist al primer capítol, primer parèntesi), (aquest senyor era una mica com el senyor Wert, això de reduir tot als costums de Castella… sona una mica a això, segon parèntesi), (i tot això, com vaig dir un dia al meu “parello”, respon a un pla secret que té, inconscientment potser, Espanya fa mooooooolt de temps, és a dir, reduir tot el que sigui dins la península als costums, llengua, lleis, etc. de Castella, tercer parèntesi).

Els abusos de l’exèrcit contra la població civil (calen explicacions? Els abusos dels militars de tota la vida: robatoris, violacions, assassinats…) van provocar la guerra amb Castella i Catalunya va buscar suport francès. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la República catalana sota la protecció de França. Però per acabar la guerra, i per fer les paus amb França, Felip III/IV, sense consultar les Corts va signar amb França el Tractat dels Pirineus, on es van perdre les terres del Rosselló i part de la Cerdanya que es devia als francesos. Amb aquest tracte, almenys, Catalunya va conservar les seves institucions.

Durant la Guerra dels Segadors, Portugal que havia perdut la seva independència durant el regnat de Felip II de Castella (el nostre Felip I) també comença una guerra per recuperar la seva independència. Al final ho aconsegueix i això és perquè Castella no pot amb els dos fronts oberts i decideix apostar per retenir Catalunya.

Deixeu-me aportar una dada més: Lluís XIV més tard va oferir onze (!) vegades, sense èxit, retornar el Rosselló a canvi de Flandes i el Franc Comtat, que per la seva llunyania s’havien de perdre igualment.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Si sou com jo que sempre confoneu aquesta guerra amb la següent, la de Successió, penseu que la dels Segadors va iniciar-se pels abusos a la població, en concret per l’assassinat d’un segador. En canvi a l’altra, la de Successió, el problema és la successió del tro. No ens confonguem quan cantem “Els segadors” el dia 11 de setembre.

Història i independència 5

I els Reis Catòlics? Representen el naixement d’Espanya?

 

Allò que no recordava la model ho recordem tots els altres mortals, Isabel de Castella es va casar amb Ferran d’Aragó… i què? Tornem a repetir el mateix esquema de la unió entre Catalunya i Aragó: els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una unió dinàstica de dos estats. I això perquè ho dic jo? No, parlem de proves.

 

Quan es van casar, el contracte matrimonial establia que el màxim poder a Castella el tenia Isabel, Ferran era només príncep consort. També la “Proclamación de Segovia” de 1474 deixava clar que la propietària de Castella era ella i no ell. Els impostos recaptats a Castella anaven a parar a Castella segons la “Concordia de Segovia” de 1475. No hi havia gaire unitat, no? De fet quan va morir Isabel, Ferran (“el catalanote”) es va tornar a casar per donar descendència separada als seus regnes, però morí sense successor. Catalunya queda supeditada doncs a una dinastia que posa Castella com a centre d’interessos i decisions, i rep des de llavors tracte de desfavor.

 

Una altra prova de la no unitat entre la Corona Aragonesa i Castella és que després del descobriment d’Amèrica, els súbdits de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i Balears) van ser exclosos pel testament d’Isabel de la colonització d’Amèrica. Si no hagués estat així ara alguna república americana tindria com a llengua el català. Si hi hagués hagut unitat no hi hauria hagut discriminació, tots els regnes haurien participat de la conquesta.

 

Més proves: quan morí Isabel, Ferran quedà regent, però no rei, de Castella. De fet encara viu Ferran, es va proclamar Joana la Boja reina de Castella, i no reina de Castella, Aragó, Catalunya, València i les Balears perquè el rei de tots aquests territoris era el seu pare i encara vivia. De fet Felip el Bell mai no va ser rei tampoc de la Corona i és per això que el seu nét és Felip I a Catalunya.

 

És amb el fill de Joana la Boja, Carles d’Àustria, amb qui les dues corones passen a una sola mà, però sempre en règim de confederació. I això ho dic jo i també un senyor de Madrid: “De ninguna manera puede hablarse todavía de la unidad de España como se ha hecho desde la prespectiva castellanista; las Coronas no quedan ensambladas en un todo vertebrado (como tampoco ellas mismas lo estaban internamente, en particular la aragonesa) ni tenían inicialmente más instituciones o lazos tangibles en común que la propia Monoarquía” (Luis González Antón, España y las Españas. Madrid, 1997)

 

De fet, allò de “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” no és veritat. Us recomano aquest article de Sàpiens on s’explica que de fet, només “Tanto Monta” era com l’eslògan del rei Ferran.

 

De fet a la tomba dels Reis Catòlics ho diu ben clar en una inscripció: “Van expulsar la secta mahometana i van aniquilar la falsedat herètica (el judaisme), Ferran d’Aragó i Isabelde Castella, espòs i esposa, aquells coneguts com els Catòlics, són enterrats en aquesta tomba”. No hi ha unitat ni a la tomba…

Història i independència 4

I què era la Corona d’Aragó?

Un comte nostre, Ramon Berenguer IV, es va casar amb una princesa aragonesa. I què? Allò era una “confederació“, cadascun dels dos territoris tenia les seves pròpies corts, drets autòctons, llengües, però tots dos tenien un mateix cap. Cal que torni a parlar de la reina d’Anglaterra? De fet als regnants els deien comtes-reis i aquests senyors parlaven català, i aragonès.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Canvi de dinastia, la fi del “carinyo” dels nostres reis

Si voleu saber la llista de comtes catalans mireu-los aquí, però faig un salt fins a Martí I l’Humà, que mor el 1410 sense descendència acabant així amb la dinastia catalana. Per omplir el seu buit acabem triant un noble castellà com a rei. Ferran I, que procedeix d’una monarquia absolutista, té molts problemes per complir les seves obligacions amb les Corts, que eren de tradició pactista. Després de Ferran I, va venir el seu fill Alfons el Magnànim, i després el nét: Joan II.

Aquest Joan II culminarà la mala relació amb els catalans que havia iniciat el seu avi i com que els catalans li neguen el suport busquen un candidat alternatiu i comença la Guerra civil catalana que durà deu anys, des de 1462 a 1472! Joan II fa un pacte amb França, i a canvi del suport francès empenyora el Rosselló i mitja Cerdanya com a garantia del pagament de 200.000 doblers d’or als francesos. Aquests diners no es van tornar mai i això els francesos ho tenien ben apuntat a la llibreta de morosos, com veureu més endavant.

Història i independència 3

Però teníem institucions? Érem un “país”?

És clar, fins el 1714, sí. Teníem les Corts des del segle XIII que governaven juntament amb el monarca i, com a òrgan legislatiu, van fer diferents lleis  (us recomano aquest capítol de la Viquipèdia). Per entendre’ns, era el primer parlament català i també el primer a Europa occidental. Es van establir els usatges de Barcelona com a model únic de norma jurídica, i va ser el primer codi escrit d’Europa. Fins i tot es van escriure unes lleis marítimes (Llibre del Consolat del Mar) que van ser adoptades per tot el Mediterrani.

La Generalitat es va crear el 1298 com un organisme delegat de les Corts, recollia impostos i tenia cura que s’executés el que es decidia a les Corts, és a dir que seria el “poder executiu”. També hi havia institucions municipals a ciutats importants, com el Consell de Cent a Barcelona. No he pogut trobar cap òrgan concret que exercís el poder judicial, però pel que he llegit de l’Edat Mitjana en general, sembla que el poder judicial es barrejava amb el legislatiu.

No sé a vosaltres, però a mi al col·le em feien repetir que els tres poders del govern eren el legislatiu, l’executiu i el judicial… Si ja en teníem des de feia segles i era diferent del que es decidia a territoris veïns…devíem ser alguna cosa, oi? I a més una cosa diferent de les del voltant. I aquest “govern” o aquestes “institucions” no va desaparèixer, recordem-ho, fins al Decret de Nova Planta, el 1714. Queda clar, doncs, que som alguna cosa diferent de la resta des de 988 fins a 1714 i només depeníem de nosaltres mateixos.

Història i independència 2

I com neix Catalunya?

Tornem a la història exprés: als romans els derroten els visigots, als visigots els musulmans, i als musulmans els francs. Al segle IX Carlemany conquereix Girona i després Barcelona, i en aquest nou territori conquerit posa uns comtes de confiança que cuidin del territori,a l’estil feudal. Aquest territori el denominen la Marca Hispànica, és a dir, frontera a Hispània. A nosaltres, per entendre’ns, ens van reconquerir els francs, en canvi a Castella ho van fer els visigots (el famós Pelai del carrer que va a petar al Triangle…)

Aquests comtats, des de finals de s.IX, eren transmesos hereditàriament i eren vassalls dels francs. Però el 988 Borrell II, comte de Barcelona, va demanar auxili al rei per combatre el musulmà Almansor però aquest ajut se li va negar. De què serveix jurar fidelitat a un rei si ell no et protegeix a canvi? De res, per tant el millor és trencar, i així ho va fer Borrell II que va independitzar-se dels francs. A partir de 988, doncs, aquests comtats que formaven Catalunya ja només depenien d’ells mateixos. Tenim el testimoni d’un cronista àrab de l’Àndalus, Ibn Hayyan, va dir que els barcelonins s’havien separat completament del Regne dels francs. A la llarga, al segle XII, el comtat de Barcelona es va apoderar de tots els altres comtats i així tenim un territori unit sota una mateixa llei, vida econòmica i comunitat de cultura. Catalunya, potser sense nom, havia nascut el 988 amb el trencament de Borrell II.

Història i independència 1

Ara es veu que hi ha dos tipus d’independentistes, els independentistes de cor i els de butxaca. Jo sempre he estat independentista, tota la vida, la crisi no hi té res a veure. Crec que només amb un cop d’ull a la nostra història, passada i recent, ens sorgeixen mil motius per voler trencar amb Espanya. Perquè de fet, no és que vulguem separar-nos, és que volem recuperar una cosa que ens van treure, la nostra independència.

Com que sóc la primera que quan intento explicar algun episodi històric em faig un embolic, he decidit fer un resum de la nostra història que em serveixi de lloc de consulta, i volia compartir-lo aquí abans de les eleccions del 25 de novembre, per si així sóc d’ajuda a algú. Per escriure tot el que llegireu m’he basat bàsicament en un llibre, Els stops a la història de Catalunya, editat per l’Associació Conèixer Catalunya, en alguns articles de la Viquipèdia i a més a més he afegit alguna bajanada de collita pròpia que us asseguro que notareu. Espero no haver interpretat cap dada incorrectament però si algú en sap més d’història que jo, cosa que no és gens difícil (treia no molt bones notes a Història, jo…) només cal que ho digueu.

Com que tot plegat és molt llarg us dividiré el text en diferents entrades.

Hispània-Espanya, existeix des dels romans?

Per situar-nos resumiré “a lo bèstia” uns quants segles de la nostra història: primer vam tenir els ibers, després contactes comercials amb fenicis i grecs, van passar els cartaginesos per anar cap a Roma i els romans els van aturar. Els romans s’hi van estar 600 anys i van donar el nom d’Hispània a la península Ibèrica. Això és la mar d’important perquè alguns utilitzaran aquest fet per dir que Espanya és més vella que Matusalem, però aquest nom, “Hispània”, o més endavant “España”, indica durant molts segles només una referència geogràfica, no el nom d’un país.

Prova d’això que dic són, per exemple, les declaracions del comte duc d’Olivares (s.XVII), que deia que s’havia de “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” del que deduïm que al segle XVII hi havia diferents regnes amb diferents lleis! O el fet que els reis s’anomenin sempre reis de Castella i Lleó, d’Aragó, València i prínceps de Catalunya, etc. i no sigui fins el s.XIX que no s’autoanomenen “reis d’Espanya”. De fet, els reis eren reis de tots aquests territoris, però tots aquests territoris no eren una mateixa cosa. És com ara, que la reina d’Anglaterra ho és també d’Austràlia, però Austràlia i Anglaterra no són pas un mateix país. Per tant, aquella tesi de l’unitat d’Espanya des dels Reis Catòlics…o des d’abans, perdonin-me però no és veritat.

Però ja hi arribarem més endavant a Isabel i Ferran. De moment ens quedem amb això, que si un text ens parla d'”España” això no és garantia que Espanya fos ja en aquell moment un país unit.

¡Que no nos embauquen!

Crec que si ara mateix caic i em faig una ferida, tot i que ja no tinc edat per anar-me pelant genolls, la sang que sortirà serà bicolor, groga i vermella. De fet sortirà ratllada, com la pasta de dents, així simulant una senyera. I és que cada cop que em poso a pensar algun text per al Reflexionem-hi em surt alguna cosa relacionada amb tot el procés que ara engeguem. No tinc gaire clar si aquest camí podrà tenir un final feliç, potser per influència de la nova sèrie a la que m’he enganxat “Érase una vez”, l’heu vista?

Però això és el de menys, el que compta és què fem i com es valora. Sortim una pila de catalanets al carrer a dir “Prou” i les xfres de l’assistència a la manifestació les fan ballar com volen. Segons un articulista de La Vanguàrdia l’altre dia érem 600.000. Segons una lectora del mateix diari érem 700.000. Segons la Guàrdia Urbana érem 1500000. Segons l’organització érem 2000000. Només cal veure el diagrama de barres de més amunt per adonar-se que el volum de gent és molt, molt i molt diferent! Gairebé el doble o la meitat! Que no ens prenguin el pèl. “¡Que nos digan la verdad!”

Aprofito per demanar si algú pogués inventar un sistema per comptar objectivament la gent que assisteix en un esdeveniment així, més enllà dels metres quadrats. Algun sistema modern del segle XXI, no ho sé, comptar ànimes des de l’aire amb un súperordinador?

De la comunitat de veïns a la independència

              Si viviu en un edifici on no podeu deixar una bicicleta al garatge perquè els veïns us la roben, si veieu que a l’hora de pagar les despeses de la comunitat n’hi ha uns quants que sempre fan el morós, si us trobeu que hi ha un pany espatllat fa molt de temps que no hi ha manera d’arreglar i a sobre sentiu als replans com us critiquen (o fins i tot algun té la barra de dir-vos alguna cosa a l’ascensor) … no n’estareu una mica farts?

              El més lògic és que tingueu ganes d’anar a viure en una casa aïllada, on no us toquin la bicicleta, ni us estafin amb despeses comunes. Allà les crítiques us seran menys molestes, i si hi ha un pany que no funciona i no es canvia, sabreu que és només culpa vostra. Segurament hi haurà més despeses i tot us costarà una mica més, us hi haureu d’esforçar… però en uns quants anys aquesta nova llar us farà sentir molt orgullosos.

              Ha arribat el moment d’independitzar-nos! Dimarts 11 de setembre de 2012, a les 18.00 al passeig de Gràcia (ep, amb Gran Via) tindreu una nova oportunitat de veure’m, i desitjo que us costi molt i molt de trobar-me. Aquest any no m’ho perdo!

   -.-..-.-.-.-.–.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.

              Perdoneu (elevat a la màxima potència). Mai havia abandonat tant el bloc! Com que no me’n puc refiar de les meves promeses no us prometo que tornaré aviat, tot i que així ho espero!

              Acabo de passar el corrector de Gmail i no reconeix “independència” ni “independitzar”. Això no pot ser….!! :S

El salt d’en Jimmy Jump

Desconnectada, desentrendada, desinformada, desmotivada. Així és com em sento després de tants dies de no fer cas ni el meu ni els vostres blocs. Però com que hi ha hagut fans que s’han dedicat a escriure’m per animar-me a renovar (en concret, un), doncs aquí la teniu, la nova entrada del Reflexionem-hi!

Pul·lulant per les ones binàries d’aquest mar que és Internet, he anat a parar a YouTube. Allà he topat de cap amb Jimmy Jump i Andreu Buenafuente sentint “vergonya” del seu compatriota just després del seu salt a l’escenari abans de l’entrega al Goya com a millor actor a Javier Bardem.

Em sorprèn que, precisament Andreu Buenafuente, capaç d’enviar Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisión, senti vergonya de Jimmy Jump. És que per a ell el temple del cinema és més important que el temple de la música? D’acord, que Eurovisión fa anys que fa pena, però potser els seus participants i organitzadors se’l prenen seriosament i se’ls ha de respectar igual. Per aquesta regla de tres jo podria dir que el cinema espanyol és una porqueria i anar a fer el ruc als Goya, o no?

Però analitzem què fa exactament Jimmy Jump. En qualsevol esdeveniment, ja sigui esportiu, de moda, cultural, el tiu es planta en un moment important acaparant les mirades de tothom. Encuriosit i divertit, el seu públic veu com Jimmy demana l’atenció i explica la seva condició de saltador, i poca cosa més, perquè normalment ja l’estan traient del mig. Com diu la seva pàgina web: “El seu objectiu és que el món sencer somrigui amb les seves divertides i genials actuacions”

Però ens deixem un detall essencial. Jimmy, com qualsevol superheroi, va habillat amb un element distintiu important: la barretina. Amics és una tanca publicitària amb potes, i el producte que ven és Catalunya. Amb una mica de sort d’aquí a uns anys gràcies a Jimmy Jump i al Barça la totalitat del planeta coneix la nostra pàtria. Al final fins i tot Buenafuente li donarà les gràcies.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, si diumenge esteu avorrits, podeu participar al Flash Mob per a la independència que hi haurà a Plaça Catalunya a les 12. Per participar-hi cal seguir aquestes instruccions.

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

Parèntesi sonor

L'he treta de: http://www.estudi.cat/fotobloc/Exportar139.htm

Em sap greu, no volia fer-ho però no m’he pogut resistir. Últimament la meva meitat menys física, aquella que sent i s’emociona, està patint unes sacsejades diàries que avui em permeto expressar aquí. Sé que tenim temes vietnamites pendents però continuaré el dia que ve.

 

No cal que us en faci un resum, només engegar la tele es veu tot molt clarament. Avui ja ha sigut massa, però, de poc si no m’han de dur a l’hospital: primer una pàgina sencera a La Vanguardia de part de la presidenta del PP felicitant-nos per la “Diada de Catalunya” en castellà i després tot just sentir l’increïble Màrius Serra recordar-nos que “català” llegit al revés és “a l’atac” surten els de Ciudadanos amb un llibret on diuen que “Vamos a contar Diadas” (tralará). Vaja, que som uns mentiders, per si a algú no li quedava prou clar, que això del que ens queixem ens ho hem inventat. AAAAAAAAAAARGH!

 

Sincerament, no entenc per què cadascú no pot viure a casa seva i ja està, així que em limitaré a posar banda sonora a aquest 11 de setembre de 2011 (ja sé que sabeu a quin any som, però és tan guai que l’onze es repeteixi…no trobeu??)

 

Sau ens avisava: “Aquella gent que ens oprimia ja fa molt temps que va marxar, el pare em deia “No pateixis, que tard o d’hora tornaran”

 

Però des de València els agafem en préstec l’última estrofa del Cant dels Maulets per aixecar els ànims: “Quant més curt ens lliguen, més perill tindran” 

 

I quan ja siguem independents i no calgui que recordem “aquesta gent tan ufana i tan soperba” proposo que l’himne oficial de Catalunya sigui el Cant de la senyera (he sentit aquesta reivindicació a casa tan sovint que m’han convençut, i a mi em posa la gallina de piel) “Au germans al vent desfem-la en senyal de llibertat”

 

Bona Diada NACIONAL a tothom! Jo ara em calço les set vetes i me’n vaig cap al Sant Jordi, a veure si Sopa té algun detall extra avui (sembla un missatge en clau, això, haha!). Visca el Barça i…

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…

 

Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!

 

Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.

 

Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.

 

.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

 

De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

Fent història

És divendres i baixo del cotxe per anar al centre parroquial de Sarrià. Quan hi entro m’indiquen on és la reunió i en arribar alço la mà i separo els dits, salutació trekkie en plan capità Spock:

 

– Hola, em dic Maria, vinc a la reunió.

 

Em permeten passar. M’afanyo a seure i espero que algú em dirigeixi la paraula, cosa que només passa un cop. Un dels responsables del barri m’explica que diumenge serà una festa per a tothom, excepte per a mi. Bé, excepte per a mi i tots els voluntaris, que haurem de pencar molt. No li dic que a mi aquesta filosofia em sembla fatal, que crec que si ens ho passem bé ho transmetrem també a la gent del carrer però li ho disculpo perquè crec que per comparació, ell em deu veure molt jove, i deu tenir por que faci d’adolescent, em passi el dia parlant pel mòbil i lligant amb els nois i els amics que vinguin a votar.

 

Surto de la reunió i baixo doblement admirada: admirada per la professionalitat de la consulta del 10A (buf, si algú creu que és una consulta de pa sucat amb oli s’equivoca, tot plegat és molt “legal”) i admirada per l’ambient de poble que es respira a Sarrià. Hi vaig, poc, ho confesso. És que Sarrià, des de casa meva, fa pujada.

 

L’endemà canvio l’ambient de poble per l’ambient més de ciutat que es respira al litoral: baixada a Ciutadella, caminada pel passeig, parada tècnica a la Barceloneta, dinar al Born, visita a un museu del Gòtic i tornada des de plaça Catalunya. Aquest és el meu paisatge, la pujada és més progressiva. Però la consulta no se m’oblida, i no és perquè demà m’hagi de llevar a les 7, sinó perquè cada tres metres ens creuem amb gent embolicada de dalt a baix de senyeres, i no pas per animar ningú a votar. Són els seguidors de l’USAP, de Perpinyà, que sense saber-ho omplen de catalanitat la vigília de la consulta.

 

Mig insolada, ja a casa, dubto. Si jo vaig estudiar el sufragi universal els meus fills estudiaran a classe d’història aquest fenomen del que ara nosaltres en som protagonistes? Potser dependrà del resultat? Sigui sí o sigui no, en blanc, nul o morat, veniu a votar demà: estem vivint història, estem fent la història!

Quan serem independents?

 

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. No m’ho he inventat jo però sí que visc en un país tan petit que fins i tot sembla que el sol l’ignori. És tan petit i indefens com un nen dins el ventre de la seva mare… qualsevol cosa l’afecta i el pot destruir.

Fa ja molts i molts segles, i no és broma, que Catalunya es veu limitada pel país veí, ho vaig descobrir fent un treball que ens van fer fer en una assignatura de la carrera. Per fer el treball només havíem de fixar-nos en els pals que se’ns havien clavat a les rodes a la força i des de fora, tot plegat per respondre a una afirmació del Comte de Barcelona, Joan Carles de Borbó, que havia dit que l’únic moment de la història en què el castellà havia estat imposat a Catalunya era durant la dictadura franquista. Per rebatre l’alegre afirmació del Rei d’Espanya havíem de remuntar-nos al segle XV, quan mor l’últim rei català sense descendència i s’ofereix la corona a una nova dinastia, castellana: els Trastàmera. Ja el primer membre d’aquesta nova dinastia castellana, Ferran I el catòlic, intenta imposar a la Cort el castellà, sense gaire èxit. El seu successor, Alfons el Magnànim, neix a Castella i no arriba a Catalunya fins als setze anys, on es dirigeix a les Corts catalanes en castellà, tot i que l’obliguen després a emprar el català. Us podria anar descrivint la trajectòria castellanitzadora de cadascun d’aquests nous governants nostres, com ara propiciar matrimonis de les pubilles nobles catalanes amb nobles de la Cort de Castella o entregar baronies i comtats catalans a nobles castellans.

Als segles posteriors la repressió és molt més clara: la nova dinastia dels Àustries al poder, al segle XVI, intenta imposar la llengua del Rei a tots els seus súbdits quan aquesta llengua, fins i tot per a molts nobles, era una llengua estranya per als catalans. Un dels mitjans, per exemple, era obligar a predicar a les esglésies en castellà, mireu la resposta que va rebre la gent que se’n queixava: Respuesta al Memorial que se dio al Concilio Provincial para que se prohibiese el predicar en lengua castellana dentro de su Corona: “supuesto que Cataluña es España, no menos que Castilla, ¿cuál seria su lengua natural sinó la de España, que llaman castellana?”, o sigui, que la llengua natural de Catalunya és el castellà, atenció, porque estamos en España, coññño. Això no ara, que tothom mira la tele i sap parlar castellà a Catalunya, no, això al segle XVI quan molts nobles encara ni en sabien, imagineu-vos el que en sabia la gran majoria de la població que vivia al camp… fa riure. No parlem ja de la Reial Cèdula de Carles III (1768) on es diu ”para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. O de la imposició a l’escola (es comença a finals del segle XVIII, em sembla) llegiu això: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837

No us vull avorrir amb més dades històriques, més que res perquè el treball per portar-li la contrària al Rei d’Espanya tenia més de vint fulls, però vaja, si ara només ens estem fixant en els entrebancs lingüístics que ens han vingut des de fora, imagineu-vos en els altres camps quina pila de fulls que podríem omplir!! Ara, siguem pràctics, no cal remuntar-se al segle XV ni plorar per la pèrdua dels nostres drets i Institucions l’onze de setembre de 1714, no. Per plorar en tenim prou amb fets recents, amb fets del segle XXI, fins i tot amb els fets de l’últim any. No sóc la millor per resumir aquests fets, però només cal que penseu en Tribunals Constitucionals, prohibicions de consultes, finançaments poc generosos amb els generosos o multes per emetre TV3 a segons quins llocs, per no parlar de les contínues burles, crítiques, i manifestacions anticatalanes causades per la incomprensió de les reivindicacions i les preocupacions dels catalans.

Demano que prenguem com a exemple el poble àrab que s’ha aixecat contra la injustícia, reunir-nos tots a la plaça Catalunya eternament fins que aconseguim la nostra Independència! Però sóc realista i sé que no es pot comparar la nostra situació amb la seva, fins que no ens matin de gana no hi haurà una reacció així. Vet aquí la meva predicció: Catalunya no serà Independent fins que les pressions se’ns facin insuportables. De moment ens farem contrabandistes mentre no descobreixin detectors de secrets del cor i ens conformarem amb les consultes populars sobre la Independència, els Barcelonins anem a votar el dia 10 d’abril!! Si no hi sereu recordeu que podeu votar anticipadament!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-

El premi del dia: és aquest!

jo tinc, tu tens, ell té

Ja l’haureu vist. Apareix un noi en una barra parlant sol. Bé, representa que parla amb la cambrera però sincerament, entre que parla com si fos al teatre (o a l’Institut del Teatre) i que la cambrera atrafegada només se’l mira de tant en tant que em fa l’afecte que reflexiona tot sol. Després apareixen els Amics de les Arts i actuant molt millor comencen a dir totes les coses bones que tenim a Catalunya. Potser és que no actuen perquè els mou el cor.

És un anunci d’aquells que a mi, personalment m’emociona. M’emociona perquè trobo que tenen raó i que tot el que tenim és meravellós i que en podem estar orgullosos. No se m’ha passat pel cap pensar “ostres, parlen de la Rodoreda – que personalment no puc suportar – però no parlen dels cronistes medievals”, ni “ostres, parlen de les anxoves – que personalment no puc suportar – però no diuen res del pa amb tomàquet”. No, és molt difícil fer-hi cabre totes les coses bones que tenim en un sol anunci, és veritat. Jo m’imagino el publicista quan va tenir la genial revelació de fer aquest anunci i no podent esperar-se ni un moment agafa paper i llapis i comença la llarga llista:

Els Pirineus

La costa

El sol

L’Empordà

La Fageda

La Cerdanya

El delta de l’Ebre

L’estany de Sant Maurici

Aigüestortes

La Sagrada Família

El Park Güell

Miró

Dalí

Portlligat

Rodoreda

Monzó

Brossa

Serrat

El tió

El caganer

La sardana

La Patum

Els castellers

La llonganissa de Vic

El recuit de Fonteta i d’Ullestret

Les galetes de Camprodon

Els calçots

El romesco

El cap i pota

El trinxat

Les anxoves

Els millors cuiners

“Sí senyor” – es diu havent acabat la llista  – “un esquitx de cada cosa bona que tenim a Catalunya!”

Un temps després, ja filmat i emès, comencen a caure les crítiques. “Ep, ep – diuen els de Lleida – que nosaltres tenim molt més que l’estany de Sant Maurici, també tenim els caragols i moltes altres coses!”. “Ep, ep – diuen els de Tarragona – que no hi ha cap al·lusió a la Tarraco romana”. “Ep, ep – plora una barcelonina – que no cal que comptis què tens tu i què té ell! L’anunci només parla del que tenim, nosaltres!! Tot el que anomenen ho sento ben meu, ben nostre. Que provin de dividir-nos des de Madrid, d’acord, però que siguem nosaltres qui fem divisions…perdonin-me, però això ara no toca”

Si encara no l’heu vist, no us el perdeu!

…ia, ia, ia…

Des que van petar que ho esperava sense cap mena d’il·lusió, i ha passat avui. Sortia de Provença, just després de passar la T-10 quan ja m’encaminava al metro: les meves sandàlies hippies s’han trencat, una altra vegada. El remei amb cinta i cola no ha aguantat. Només un filet de no res sostenia el meu dit gros al que quedava de sabata. A cada passa arrossega la cama i intenta que peu i sandàlia quedin tots dos en la mateixa direcció, quina vergonya. No, si ja m’ho havia dit la meva mare, que “todo lo barato es caro”, i unes sandàlies de deu euros del Natura inspiren tan poca confiança com un Tribunal espanyol decidint sobre el nostre Estatut.

I és que els espanyols, simplement, no ens entenen. I si no ens entenen, com han de decidir com hem de viure? Mireu, l’altre dia us explicava els problemes amb un taxista a Granada, però si ens deixem aviat ens fotran a casa nostra. Fa poquet en un bar, un noi català que no coneixia de res em va començar a cridar, en castellà, que si Catalunya aconseguís la independència a l’hora de viatjar “te van a buscar en la vagina!” i “te van a meter en la cola de los moros!”, tot perquè jo li havia dit que aquell dia hauria preferit que guanyés Paragaui. Jo també vaig flipar, em vaig alegrar molt de no haver-li donat el telèfon.

Per tot això i molt més, tots sense excepcions dissabte a les 18.00 cap a Passeig de Gràcia! Feu soroll, crideu ben alt, feu-vos sentir, reivindiqueu el nostre dret a ser diferents… que jo no hi podré anar, que vaig a la platja!

Bienvenidos al nooorte!

No sé si l’haureu vista, però hi ha una pel·lícula que es titula igual, però sense tanta “o”. Va dels prejudicis que té la majoria de la societat francesa cap a la gent del nord, una colla de borratxos desagradables que no saben parlar i que a sobre aguanten un clima semblant al de l’Antàrtida.

Aquest cap de setmana he anat a Granada, petrirecomanació: veure l’Alhambra i el barrri d’Albaycín, ohh!! Com que vam creuar un trosset de globus cap al sud, a terres molt més càlides, sense voler-ho ens vam convertir en gent rara del nooord.

Conversa en un taxi (més o menys, sobretot les parts traumàtiques):

– Ustedes son del norte, no? – pregunta el taxista.

– Sí, somos de Barcelona.

– Ah, allí dónde está el Montilla.

– Ui, sí, pero los políticos… hacen muy mal – diu mon pare.

– Allí hay gente que no entiende el castellano.

– Nooo, es al revés, mire, yo soy profesora de catalán y tengo alumnos nacidos en Catalunya que no hablan catalán, sólo castellano -dic jo, i els altres m’ajuden- Es más bién al revés. Lo que pasa es que los políticos dicen muchas mentiras – i mon pare hi posa la cirereta- y España no le tiene mucho afecto a Catalunya.

– Por algo será. Los catalanes se llevan todo nuestro dinero. Franco sólo creó indústria en Catalunya, y al resto nos dejó – em costa respirar, cuánto faltaaa???- Tuvimos que ir a trabajar a Catalunya, si no, habríamos ido a Alemania, o así, y ya está – quin pecat! Van haver de quedar-se a Catalunya per obligació podent anar fins a Alemanyaaa!

– Sí, pero se los trató bién, eh!

– A algunos sí, a algunos no.

El proper taxi que vam agafar tots vam pactar el següent: només parlar del temps.

He de dir, en defensa de la resta de granadins que no vam tenir problemes amb ningú més. Jo proposo que tal com fa el protagonista de la pel·lícula vinguin a viure una temporadeta amb nosaltres. A veure què passa. Que siguin tots benvinguts al nord.

“Yo soy del sur, tu eres del norte, no hablamos el mismo idioma pero haremos que no importe..” http://www.youtube.com/watch?v=P0j86OQZk_E

Que es foti l’Hereu! (només al títol)

És que estic tan contenta del 80%! Però ja canvio ràpid de tema: ara que tothom deu estar mirant el Barça (ara mateix tenim quatre pilotes dins de la porteria contrària) jo porto una estoneta mirant la final de l’Open Madriz, intentant que la meva telepatia faci guanyar a en Federer. La veritat és que de seguida m’he començat a posar nerviosa, i no pas perquè el Nadal li hagi trencat el joc de seguida al pobre Roger… ara us ho explico.

Aquí a Barcelona tenim una tradició en el món del tennis i una escola on s’han format tots els grans tennistes amb DNI espanyol. La pista principal del Real club de tennis fa una mica de pena, però almenys tenim uns “recullpilotes” com cal: nens que són alumnes de l’escola i que a més a més de saber com funciona això del tennis els agrada i valoren l’oportunitat d’assistir un partit professional.

Allà a Madrid no tenen cap mena de tradició, però sí un torneig amb més importància que el nostre Godó i una pista espectacular. Com que de tradició no en tenen, insisteixo, però de pasta sí, poden permetre’s construir una de les poques pistes de tennis cobertes del planeta. I com que de tradició no en tenen, no tenen nens que cullin les pilotes… solució: posar models, curtes i escotades, que cada cop que s’ajupin per agafar una pilota ensenyin un trosset de carn. Només cal que poseu al google imatges “tennis Madrid” per veure de què us parlo. Aquest any diu ma mare que no són models, però està clar que tal com corren, i la cara que fan, tampoc no són jugadores… i en canvi encara continuo veient alguna calceta. Podrien fer el favor de posar-los uns sempre sexys shorts? Ben curtets, ben curtets, però més adients per ajupir-se per terra durant tres horetes!

Per cert, mentre arribo al final el Federer perd i el Barça guanya la Lliga, no sempre es pot guanyar en tot. Em sento una mica així: http://www.youtube.com/watch?v=w0v7b6wJmiA

No hi trobo el problema

“Són objectius estratègics del Govern de Catalunya garantir el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de cinema en versió original subtitulada. En aquest darrer cas, per dos motius: per respecte a la integritat de l’obra cinematogràfica tal com ha estat concebuda pel seu creador i per promoure el coneixement de llengües estrangeres per part de la població de Catalunya.

A l’empara de l’article 28.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, la Llei preveurà que sempre que una pel·lícula s’estreni a Catalunya subtitulada, el distribuïdor haurà de subtitular-la en les dues llengües oficials, i haurà de distribuir el 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua.

Aquesta mesura s’implementarà progressivament per facilitar a les companyies distribuïdores el trànsit cap a la nova situació: 30-70% el primer any de vigència de la Llei; 40-60%, el segon, i 50-50%, el tercer.

Si el distribuïdor opta pel doblatge, la Llei també garantirà que l’oferta de cinema doblat sigui en les dues llengües oficials, equiparant-la a l’oferta dels altres sectors de la indústria cultural. Com en el cas de la versió original subtitulada, la Llei preveurà la distribució del 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua. També en aquest cas, la implantació serà progressiva.

Queden exemptes de l’obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i catalana, sigui quina sigui la seva nacionalitat i amb independència del nombre de còpies que se’n distribueixin.

Per incentivar la versió original subtitulada, la Llei establirà mecanismes per tal de generar un fons destinat al seu foment.”

Fragment del Dossier de premsa sobre la Llei del cimema de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%202009/Dossier_premsa._Bases_llei_cine.pdf

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Senyors empresaris que vau fer vaga dilluns,

Els que sabem totes dues llengües no tindrem problemes, veurem la pel·lícula que volem veure en la llengua amb què l’exposeu, com hem fet fins ara, amb la diferència que a partir d’aquesta llei això farà que sigui possible que de tant en tant la visió de les pel·lícules sigui també en català. Estic tan contenta que prometo anar més al cinema que abans, i triar la meva llengua sempre que em sigui possible. Així doncs, on és el problema?

Descansin, doncs, en pau,

Reflexionem-hi

PD: Plantegin-se de tancar sales durant la setmana o baixar una mica els preus si el negoci passa per la crisi que tots passem, que el català no és pas el motiu pel qual la gent no va al cinema.