Monthly Archives: Març 2012

Yperita

Avui he descobert l’única paraula en català que comença per i grega: yperita. Com que és l’única que he trobat m’ha fet gràcia saber-ne més. Al diccionari hi he trobat que, a part de poder-se escriure també amb i llatina, és un “compost sulfurat, de fórmula (ClCH2CH2)2S, emprat com a gas de guerra.” Ostres.

He buscat a la Viquipèdia, i he vist que hi havia un tal Jan Theuninck que havia fet un quadre amb el títol “Iperita”, és la imatge que hi teniu més amunt. Però jo volia saber del gas, no pas de l’art, i he decidit posar “Iperita” al google imatges i he trobat això. Se m’ha regirat l’estómac.

Resulta que la Yperita, l’única paraula catalana que comença per “y” és el famós gas mostassa. Més valdria que aquesta paraula no hagués existit mai i que la lletra “Y” estigués sola com una mussola.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, que el Reflexionem-hi va fer anys l’altre dia i se’ns va passar! El dia 17 vam fer 4 anyets!!

Anuncis

22 comentaris

Filed under Uncategorized

El salt d’en Jimmy Jump

Desconnectada, desentrendada, desinformada, desmotivada. Així és com em sento després de tants dies de no fer cas ni el meu ni els vostres blocs. Però com que hi ha hagut fans que s’han dedicat a escriure’m per animar-me a renovar (en concret, un), doncs aquí la teniu, la nova entrada del Reflexionem-hi!

Pul·lulant per les ones binàries d’aquest mar que és Internet, he anat a parar a YouTube. Allà he topat de cap amb Jimmy Jump i Andreu Buenafuente sentint “vergonya” del seu compatriota just després del seu salt a l’escenari abans de l’entrega al Goya com a millor actor a Javier Bardem.

Em sorprèn que, precisament Andreu Buenafuente, capaç d’enviar Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisión, senti vergonya de Jimmy Jump. És que per a ell el temple del cinema és més important que el temple de la música? D’acord, que Eurovisión fa anys que fa pena, però potser els seus participants i organitzadors se’l prenen seriosament i se’ls ha de respectar igual. Per aquesta regla de tres jo podria dir que el cinema espanyol és una porqueria i anar a fer el ruc als Goya, o no?

Però analitzem què fa exactament Jimmy Jump. En qualsevol esdeveniment, ja sigui esportiu, de moda, cultural, el tiu es planta en un moment important acaparant les mirades de tothom. Encuriosit i divertit, el seu públic veu com Jimmy demana l’atenció i explica la seva condició de saltador, i poca cosa més, perquè normalment ja l’estan traient del mig. Com diu la seva pàgina web: “El seu objectiu és que el món sencer somrigui amb les seves divertides i genials actuacions

Però ens deixem un detall essencial. Jimmy, com qualsevol superheroi, va habillat amb un element distintiu important: la barretina. Amics és una tanca publicitària amb potes, i el producte que ven és Catalunya. Amb una mica de sort d’aquí a uns anys gràcies a Jimmy Jump i al Barça la totalitat del planeta coneix la nostra pàtria. Al final fins i tot Buenafuente li donarà les gràcies.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, si diumenge esteu avorrits, podeu participar al Flash Mob per a la independència que hi haurà a Plaça Catalunya a les 12. Per participar-hi cal seguir aquestes instruccions.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.
 
A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.
 
L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.
 
No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

16 comentaris

Filed under Uncategorized