Monthly Archives: Desembre 2011

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

Anuncis

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (15): El trànsit

Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps  (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.

En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text.  El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.

Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa  i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.

Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.

I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!

Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!

Aquesta cara feia jo també el primer cop…sort que una noia ens va dir si voliem passar amb ella! I això que el carrer era ample com la Diagonal.

Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)

Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)

Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…

9 comentaris

Filed under Uncategorized