Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.
En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text. El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.
Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.
Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.
I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!
Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!
Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)
Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)
Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…
Reflexionem-hi 
Els vídeos semblen i són al•lucinants. He estat en alguns llocs amb un tràfic caòtic, però això és molt fort.
El tema del transit va amb el país i amb la manera de ser. És a dir, un conductor/a d’aquí en allà cau el primer dia. Has de néixer en allà per saber com moure’t en el caos. És com saber on deixar el cotxe a Nàpols o saber travessar les avingudes de El Caire.
Està clar, nosaltres estem acostumats a un altre tipus de circulació… però ells també cauen, eh! Que la de l’hospital era ben vietnamita! A Itàlia per mi es condueix encara pitjor, perquè almenys allà a Vietnam van lents, però els italians…estan sonats!
A Tahilàndia anant amb els típics tricicles es pot experimentar el que és passar entre els cotxes sense cap ordre. A Egipte i a Turquia anar en taxi no deixa de ser una aventura. A Itàlia travessar segons quins carrers és com per desesperar-se. És allò de passo jo perquè em toca, no perquè hi hagi res que ho reguli o ordeni el trànsit.
Aaaaahhh!!! Però què és això? És que no saben que hi ha una cosa anomenada semàfor? Que fort; no sé per què, però de cop i volta m’han agafat unes ganes bojes de perdre’m enmig del Pallars Jussà.
Ai sí, que les vaques circulen més endreçades que les motos, haha!!! 😀 N’hi ha alguns, de semàfors…però no hi ha garanties que frenin si són en vermell…
si a mi ja no m’agrada anar a bcn amb cotxe per què hi ha massa transit…
HAHA, Barcelona és molt civilitzada en comparació! Tot i que segons quines hores reconec que posa una mica nerviós… sobre tot quan pateixes per la vida del ciclista que va en contra direcció o el motorista que fa esses, o et trobes una porta oberta als morros, o… AAAI!
Això quedarà una mica despenjat i no sé si ho veurà ningú – quina ràbia – però trobo que no hi ha millor lloc per posar aquest enllaç d’un video del Robert (aquell noi que ens vam trobar a Mui Ne i que era fotògraf…us en recordeu??) que precisament va sobre el trànsit. M’encanta com ha anat mesclant les imatges, la música que hi ha posat, la prespectiva de tot plegat (la que teníem nosaltres cada cop que creuàvem el carrer) però sobre tot, sobre tot, m’agrada que sigui a càmera lenta. No us ho sé explicar bé…allà hi ha un caos brutal però tots van a pas de toruga… i amb aquest tipus d’imatges el que havia vist fins ara era si de cas accelerar-les…Ai, no sé per què però m’encanta:
I tant que es veu, dona. La veritat és que encara que aquest caos (ja sigui a ritme normal o ralentitzat) em fa sortir la vena antisocial i ermitana, cal reconèixer que és com un balet raonablement ben sintonitzat… al qual menda no en sobreviuria ni una setmana 😉