Quan fas cinc anys et penses que ja ets gran perquè el curs que ve començaràs el cole. Quan arribes a l’institut et creus gran perquè hi ha gent que s’ha quedat a l’escola. Quan arribes a la universitat et creus que ara sí, ja ets gran. Quan portes anys treballant et sents gran de veritat i et sembla que la gent de trenta i quaranta i cinquanta són iguals que tu… cometent el mateix error de sempre. Això què vol dir, que mai serem grans? Quan acabarem de créixer?
Si mai no som grans, si mai som prou madurs, si mai hem acabat de créixer què ens queda? Potser una bona manera de sobreviure és buscar la gent de la nostra generació, així, almenys, pots tenir converses amb gent que es troba en el teu mateix punt de maduració* Però qui és la gent de la teva generació i com trobar-la?
El que està claríssim és qui NO és de la teva generació. Per sota no és de la meva generació, per exemple, els que no han trucat mai des d’una cabina de telèfon, els que mai se n’han anat a casa sense haver-se trobat amb qui havien quedat, els que quan dius “Sí, ens diem Sense Títol, llàstima que la gent ho relacioni amb el Buenafuente” et preguntin per què, els que no han tingut mai a les mans un walkman… Per sobre, no són de la meva generació…no ho sé, és que em sento tan gran!
I doncs, la gent de la meva època qui és? Com puc distingir-los? Doncs ahir al cotxe ma germana va obrir la caixa de Pandora, la guantera, que conté mil cassets… va posar un Pioneer de l’any 2000 (aprox.) i vaig trobar la clau, el marcador generacional: les cançons que has ballat quan “eres jove”, les de “la teva època”. Si heu sentit aquestes cançons en una discoteca o/i heu fet els deures escoltant aquesta música, felicitats! He decidit que sou de la meva generació**!
La Passion, Gigi d’Agostino (es como una “experiencia religiosa”…m’encantaaa!)
I like you
My heart goes boom
Breathless (Ostres, The Corrs versió disco! Ai no, que es diu “dance”)
Let it be the night (em sabia un ball i tot)
Lady (o posar-se a brincar per la discoteca perquè sona Lady)
You see the trouble with me
Por qué me has engañado (Camela, us podeu creure que amb tota la meva catalanitat em segueix agradant aquesta cançó?????)
Azzurro
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
*L’altre dia dues noies molt guapes amb samarretes verdes es disposaven a pujar des de Breda al Castell de Montsoriu quan un home, molt madur, els va cridar: “Si de verdes esteu tan maques com sereu quan estigueu madures!” Una floreta molt elaborada, no em direu que no.
**Una generació que va aprendre a ballar amb cançons inballables. El jovent d’avui ho té molt fàcil, aprendre a ballar amb “Moving” no té cap mèrit!! Això sí, les lletres eren bastant més fàcils…
![Memòries d'una hippie (una nit de festa) - Quan has nascut en un barri pijo, has après a conviure amb persones pijes, has anat a escola pijeta i has sortit molts anys per zones pijes i fins i tot has entrat en discos tan pijes que els lavabos sobreviuen nets tota la nit creus que ho has vist tot. Però no estava preparada per a l'experiència d'aquest cap de setmana. Sempre hi ha una línia que separa un tipus de gent i una altra, sempre hi ha llocs on aquesta línia es difumina i això m'agrada, serà que sóc així de hippie i m'agrada que tots ens puguem donar les mans com iguals... A Sutton, la discoteca de la que últimament sentia parlar tant, la línia està ben definida. Massa. El local s'omple de la crème de la crème de l'alta societat barcelonina, cosa que era d'esperar, però també de gent que té tot el dret de ser-hi però que fa una mica de vergonya aliena: nosaltres, per exemple, que anem ben normaletes (jo trobo que m'he posat guapíssima, però no es pot competir amb talons i vestits que no em posaria ni per Nadal) o unes senyores (suposo que vénen d'un sopar d'empresa) que no sé si porten un Dolce & Gabbana o un vestit de mercadillo, que no sé si són veïnes d'algun futbolista o si serien més aviat les seves estilistes (per no dir perruqueres). Però això no faria línia, la difuminaria, perquè reuniria tot tipus de gent en un mateix lloc... oi? Doncs bé, la línia la marcava un petit detall, sense importància, que fins ara no he anomenat. I no era l'aparador de la joieria Roca a l'entrada, ni els tocadors amb butaques de pell als lavabos, ni les làmpades amb aire de cristall... Sinó el simple fet que la meitat del local està reservada per a VIPS. No un racó (cosa que ja trobo tremendament cutre, classista, elitista, antiquada i no sé què més), la meitat. La majoria del tros VIP són tauletes cuques, un trosset és per ballar apartats de la plebs. Uns a baix, ballen. Són observats pels VIP, que a dalt parlen. M'agrada imaginar-me que allà dalt se senten [b][i]més[/i][/b]. - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1260733010929_f.jpg)
![Memòries de pellícula - Una geisha pot parar un home amb la mirada i nosaltres ho volíem intentar, ahir a la nit. Però crec que va ser el kimono, ben allunyat del de la resta de les noies del local. O potser la dansa, ben allunyada del éste es tu territorio (un i dos, un i dos) que Will Smith recomana a Hitch i que era el ball triat per la resta de les dansaires daquella festa... veieu el MINUT [b]07:34[/b] de: <A href="http://www.youtube.com/watch?v=dyd9OU5o8NY&playnext_from=PL&feature=PlayList&p=4622614C3232ACD2&index=0" rel="nofollow noindex external">http://www.youtube.com/watch?v=dyd9OU5o8NY&playnext_from=PL&feature=PlayList&p=4622614C3232ACD2&index=0</A> - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1236525182234_f.jpg)
Reflexionem-hi 