Xats de vaga

29S, gran contrast entre el que es diu i el que es veu. Resuta que la vaga ha estat un gran èxit democràtic, diuen CCOO i UGT i alhora ens ensenyen gent a qui li trenquen els vidres de la botiga, transportistes obligats a recular i parades de metro bloquejades. Tant desvergonyiment no em deixa pensar amb claredat, així que sota demanda d’un dels meus màxims fans (tot i que quan faig literatura no li agrada, buaaa!), us deixo amb la nostra conversa sobre la vaga al xat, remasteuritzada i adaptada per no ferir susceptibilitats lingüístiques.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

mi: Que no fas vaga?

Curiós: jajaja, el dia que pugui realment escollir no fer-la en faré. De moment no tinc aquesta sensació

mi: apa, vols dir que et quedaries sense feina?

Curiós: vull dir que no em sembla just no poder escollir, sembla que només es definís el dret a fer vaga. Jo vull treballar i tinc problemes per treballar, doncs no em sembla just

mi: estic d’acord amb tuuuu (per fi coincidim en alguna cosa!) jo estic “treballant”

Curiós: que són els “piquets informatius” a l’era de la informació? no em fotis són motins

mi: què són? Són pitjor que una dictadura, obliguen la gent a fer el que ells volen per por

Curiós: cremar containers? tallar la Diagonal? q estem, al far west?

mi: sí, que el país va malament i no hi ha diners, més val fer unes quantes destrosses

Curiós: estic per baixar i ficar-me a fer caca al mig de la Diagonal perquè tinc dret. Venga ya!

mi: nooo, que no va gens amb tu aquesta imatge 😀 et veig súperalterat. Tranquil, pernil, bufa uffff, ufff, com si anessis de part. Tens tota la raó, un consell: no et miris el telenotícies aquesta nit, no et deixarà dormir

Curiós: ara miraré el teu bloc

mi: No cal, no cal

Curiós: així m’animo

mi: després de mirar el telenotícies i sentir dir als dels sindicats que la vaga “ha estat un èxit democràtic” i que la gent que no ha anat a treballar no hi ha anat perquè no volien (ja que els autobusos i trens han ofert els serveis mínims i estaven buits) m’he posat histèrica…volia fer un Reflexionem-hi però no puc ni reflexionar….AStrñbivblñeiñbugfaw!

Curiós: fes-lo plis, encara q només sigui penjar aquesta conversa nostra (treu lo de la caca)

mi: 🙂 no, no, ara t’aguantes! així la gent veurà qui és el veritable Curiós! Només el faré si em garanteixes un comentari!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Si trobeu que la foto no està ben trobada… només diré que no és culpa meva!

Ressaca de Festa Major amb parèntesis

Avui agraeixo més que mai el meu horari tardívol, ha estat una Mercè llarga. He fet tot el que la tradició mana: visitar la Mercè, ballar sardanes, veure gegants, anar cada dia (des de dijous) de concerts i veure focs (fins i tot el piromusical, si és que sóc genial!).

Des de divendres, però, que tinc remordiments de consciència i és per culpa d’un parèntesi fet a la plaça Reial per escoltar Mishima. No sé si el noi que tenia al costat i que cridava a cada final de cançó “Carabén president!” em va fer replantejar-me la meva antipatia cap al grup o si va ser comprovar que són molt capaços de ser simpàtics i connectar amb el públic a diferència del que m’havia semblat abans. Però em penso que va ser el fet de sentir i sentir (oi que m’explico?) tanta bellesa i recordar que el que acabava de dir per descriure el grup a la gent que no el coneixia (que són un grup escollit, un delicatessen) era veritat. Per fer les paus ara inconscientment vaig a You Tube i com una adolescent sento deu vegades seguides “Un tros de fang”, aquella que abans no m’agradava, i finalment decideixo dedicar-me a demostrar al món (el món que encara no ho sap) que Mishima és un grup al que li sobren els adjectius, és un epítet ambulant.

“Y os lo voy a demostrar” (cada dia m’assemblo una miqueta més a l’Homo APM, “ay, qué bonito”)

TRES DESCOBERTES:

No et fas el llit

http://www.youtube.com/watch?v=mRjgbpha3Oc&feature=related

Em deuria enamorar

http://www.youtube.com/watch?v=lFVk_2ARh7Q&feature=related

Guspira, estel o carícia

http://www.youtube.com/watch?v=lWIXYcBaIHI&feature=related

TRES CLÀSSIQUES:

Un tros de fang

http://www.youtube.com/watch?v=6XWa7L56uxA&feature=related

Miquel a l’accés 14

http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s&feature=related

Quin n’ha begut

http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s

DUES MOLT CURTES:

Alguna cosa em diu que sí

http://www.youtube.com/watch?v=iT23AHKnFD0&feature=related

Cert, clar, breu

http://www.youtube.com/watch?v=f-k4rclB_Ec&feature=related

To be on strike or not to be

El 29 jo no faré vaga. Quan ho dic, però, em sento una mica malament. Penso que als meus fills la vaga general de 2010 els sortirà com a matèria d’examen i em preguntaran per què no la vaig seguir. Penso en els drets que reclamen els convocants de la vaga i penso “Mira, en això estem d’acord”. I doncs, per què aniré a treballar?

En primer lloc perquè vull cobrar. Tinc un contracte de tres setmanes, cada dia faig bastants hores i em fa ràbia que la vaga s’hagi convocat precisament quan tinc feina. Podrien haver-la fet un mes abans, no? Demano perdó a tothom per la sinceritat, però per davant de tot sóc catalana (volia dir garrepa).

En segon perquè em fan molta ràbia els piquets. Si una vaga és opcional, per què ha d’haver-hi gent que t’impedeixi anar a treballar? Per què si no convencen amb paraules ho han de fer amb garrots? Quin respecte a la llibertat d’expressió (la meva i la d’ells) és aquesta?

En tercer lloc perquè trobo que alguna reforma laboral s’havia de fer. No pot ser que siguem tots tan feliços que pensem que en l’ambient de crisi en el qual vivim no faci falta fer cap canvi. Ara, que no tots els canvis són afortunats, estem d’acord, però què hi farem, ja sabem que els polítics en general són uns ineptes.

En quart lloc perquè la meva experiència com a manifestant ha estat sempre nefasta. Reconec que m’agrada anar a manifestacions, que la meva consciència es tranquil·litza i penso bé de mi mateixa una temporada, però mai, mai, mai ha servit de res la queixa. Estic decebuda: ni per la guerra, ni per Bolonya, ni per l’avortament (i això que no he estat en cap altra manifestació més multitudinària que la de Madrid, el que passa és que no tothom ni molt menys pensa igual i no va sortir casi ni als diaris (vull dir els no feixistes) ) ni per l’Estatut (ai, a aquesta no hi vaig poder anar). Mai m’han fet cas, i ara tampoc no me’n faran, així que si em deixen arribar, dimecres aniré tranquil·lament a treballar.

Em ve al cap “La granja de la Paula”: Ho he intentat tot per ser tal com sóc, però aquí si no ets com ells això serveix de poc…

http://www.youtube.com/watch?v=Wq0sI__ZUq0

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.

Si voleu més opinions poseu, com he fet jo, “jo no faré vaga” al google, els dos primers resultats tenen opinions diferents:

http://www.elter.net/opinio/118/jo-no-fare-vaga/

http://www.racocatala.cat/forums/fil/129277/no-secundar-vaga-jugar-joc-molt-perillos

“Jane Eyre” o per què moltes noies encara som solteres

És clar, t’agrada llegir i de seguida comences amb els clàssics: Shakespeare, Wilkie Collins, Jane Austen i com a colofó et presten “Jane Eyre”. No, no és una altra escriptora, però sí que la va escriure una dona. Charlotte Brontë va escriure la novel·la el 1847, absolutament immersa en el romanticisme, el moviment, és a dir: fantasmes, castells, personalitats estranyes, investigacions científiques, fets inexplicables o successos irremeiables.

La Charlotte es va basar, sobre tot al principi de la novel·la, amb la seva pròpia experiència vital per definir una súperheroina amb un poder sobrenatural: una personalitat fortíssima formada per unes idees úniques i una autenticitat que la fan ser mestressa de sí mateixa. Rara avis a l’època ser una dona amb cervell i demostrar-ho. Des de l’inici de la novel·la quan és petita, les respostes de la Jane deixen al lector impressionat i admirat. La continuació de la història i les seves llargues converses amb el seu senyor et fan estimar aquella noieta esquifida, lletja i pobra fins a considerar-la un model a seguir. “Jane Eyre” és alhora una novel·la molt romàntica (ara sí, rosa) precisament per això, perquè les converses entre ella i el seu enamorat són intel·ligents i perquè els seus caràcters escolpits per les males experiències anteriors de tots dos fan que siguin perfectes l’un per l’altre.

“Jane Eyre” ha captivat tanta gent al llarg de la història que se n’ha fet 16 pel·lícules i 9 sèries de televisió, a part de peces musicals, adaptacions radiofòniques, teatrals, i moltes obres literàries que l’han inspirat, intentat continuar o reversionat.   Si algú no té gaires ganes de llegir la novel·la, recomano la versió de la BBC de 2006, una minisèrie de 4h que podeu veure per youtube, amb una Jane molt bona actriu, una mica lletja com li escau al personatge i amb un Rochester massa guapo pel meu gust, però que convenç en el seu paper d’amargat.

Només als que heu llegit el llibre o coneixeu ja la història us convido a veure aquestes dues versions de la mateixa escena, la primera d’una pel·lícula de 1983, amb uns actors molt insípids i després la meva preferida…ai, que bonitoo!

http://www.youtube.com/watch?v=lyTpzvElJck

http://www.youtube.com/watch?v=iU0DJFli4-A&feature=related

Va, i si us heu quedat amb ganes de més:

http://www.youtube.com/watch?v=_lHKxDq33_g&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=8ZPZEnQzneQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wntWGwCjeBc&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wDLEXsbm72U&feature=related

Pim pam fuego http://www.youtube.com/watch?v=B8u0vLgSsLA&feature=related

Si algú té alguna versió diferent…me la farà arribar?? M’encantaria veure alguna de les primeres!! Ah, i me n’oblidava… no sé si heu vist “Rebeca”, la famosa pel·lícula per la qual anomenem “rebeca” a la jaqueta de punt… doncs tenen tant en comú! Canviem diàlegs per intriga, però hi tenim la serventa que s’enamora d’un home ric, la mansió que es crema, la criada sonada, i el fantasma de l’anterior dona per allà voltant… uuuuhhh!! Però el que és més important, l’actriu protagonista de “Rebeca”, Joan Fantaine, va protagonitzar la versió de 1944!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

És la quarta vegada que vinc a afegir alguna dada, pot ser que vingueu d’aquí a un mes i aquesta entrada tingui quinze pàgines!

Versions senceres a Youtube:

1944: http://www.youtube.com/watch?v=MAl4QhjJaBw&feature=related

2006: http://www.youtube.com/watch?v=2XsB22Qjz3A

Si trobo tota la de 1934 us l’enllaço, és boníssima, li han canviat totalment la personalitat al Rochester…fins i tot li acosta la cadira perquè segui, hahahaah!!http://www.youtube.com/watch?v=vtYpA12pbsA&feature=related

-..-.—.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-

Una altra curiositat: moltes de les versions han estat filmades a Haddon Hall (http://www.google.es/images?hl=ca&rlz=1R2ADSA_esES386&q=haddon%20hall&um=1&ie=UTF-8&source=og&sa=N&tab=wi&biw=1419&bih=728) jo  com a bona fan hi he estat dues vegades, us recomano la visita.

-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Per als més fans: si poseu “Jane Eyre Comparison” a youtube us trobareu tot de comparacions de diferents versions sobre les mateixes escenes: la caiguda del cavall, l’habitació cremant, l’entrevista de la Jane amb el reverendo de nena, etc!

Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre

Algú va dir que per ser recordat s’havien de fer aquestes tres coses. Tenir un fill surt una mica car i plantar un arbre no genera cap benefici a curt termini, així que tothom es decanta pel llibre. És igual si escrius bé o malament, si el que expliques és interessant o no, la qüestió és omplir les biblioteques.

Si l’autor no és famós el més probable és que es gasti els seus estalvis en l’edició i que els exemplars acabin a les prestatgeries dels seus familiars i amics, la meitat dels quals mai passaran més enllà de la primera pàgina on, el novel·lista, poeta o escriptor a seques, els ha dedicat unes paraules. En cas que l’autor sigui conegut, com ara un presentador de televisió, un ex primer ministre o un jugador de futbol el més probable és que el llibre sigui un súper vendes, les fans preguntin a l’autor a la roda de premsa quan els faran un fill i que fins i tot alguns exemplars acabin als prestatges d’una biblioteca municipal.

Total, que tothom pot escriure un llibre, però tothom ha de ser publicat? Estarà orgullós l’editor si publica una porqueria que el faci milionari? Cal, de veritat, que tothom expliqui la seva vida en un llibre de memòries, especialment els menors de 30 (em sap greu Piqué…)? Què és un llibre, què volem que hi contingui, què esperem trobar-hi? Cal que tots els llibres siguin obres d’art? Està clar que no, però em fa patir que per dedicar tanta atenció a aquest tipus de llibres ens perdem unes altres joies de gent que sí que ha nascut per escriure.

Els meus desitjos, ordres

Desitjo deixar de tenir panxa, un nas un xic més petit i uns llavis menys Angelina Jolie. Desitjo ser més oberta i menys tímida, i sobre tot deixar de posar-me vermella. Desitjo que la meva empresa, i de ma germana, progressi prou per mantenir-nos a les dues (teniu l’enllaç a la dreta) i que si algun dia publico alguna cosa (novel·la rosa o per a nens, o teatre) tingui èxit. Desitjo que torni aquell noi de qui em vaig enamorar (no, aquell no, l’altre, tampoc, el de… sí, exacte!) i em presenti el seu cosí gran i madur, però idèntic a ell. Desitjo que al món hi hagi sols un govern que respecti totes les persones i cultures i que es faciliti així la pau mundial (què passa, jo també he vist Miss Agente Especial). Desitjo que visquem en un planeta cada cop més verd i que quan morim hi hagi una altra vida encara millor que aquesta.

Em veig amb cor de demanar tot això perquè AHIR VAIG DESITJAR que la meva entrada fos la més visitada de la història del Reflexionem-hi I HO VA SER!! Entenc les primeres 10 o 15 visites… però no sé justificar com vam arribar al 61!!! Moltes gràcies a tots, especialment al Jordi, em temo que sense ell no ho hauria aconseguit (i jo vinga criticar-lo, pobre…). GRÀCIES!!

JORDI (HEREU)… T’ESTIMO!

Si seguiu llegint us explicaré tota la veritat sobre aquesta història d’amor que no trobareu a cap altre bloc.

És molt semblant a la novel·la “Orgull i prejudici”… ai, Jordi! Et vaig veure al Telenotícies divendres 10 de setembre de 2010 i segurament el meu prejudici contra teu va actuar massa precipitadament. Feies unes declaracions davant les càmeres, al teu darrere una fotografia de l’Eixample. La teva arrogància, el teu menyspreu cap als teus interlocutors, el teu orgull, la teva mala educació, el teu to burleta, els teus gests, els teus “eh?” amb aires de quillo… tot el conjunt de la teva persona em va fer canviar de canal. M’havies provocat un sentiment tan gran de repulsió que sabia que fos quin fos el teu comportament a partir d’ara series l’únic alcalde sobre la terra a qui podria votar. Les teves paraules em venien un i altre cop a la ment “Jo sóc l’alcalde, eh?”.

Em vaig quedar tocada uns dies. Una mica contenta al cap de setmana t’imitava i me’n burlava de tu, tothom creia que sobreactuava. Per defensar el meu honor vaig començar a cercar informació de la notícia….però quina sorpresa! La premsa escrita havia suavitzat del tot el teu discurs, fins i tot n’hi havia que el titllaven de valent, de mostrar que tens les coses clares. Potser m’equivocava i t’havia jutjat malament.

Però una imatge val més que mil paraules, havia de trobar el vídeo on feies la declaració. Vaig buscar a Google “Jordi Hereu”, “Hereu alcalde”, “Hereu jo sóc l’alcalde”, “Hereu es reafirma” “vídeo”, “10-09-2010”, “telenotícies”, “TV3”… però res de res. L’única cosa que trobava era un vídeo al Tres a la carta de dinou segons, castrat de l’original.

http://www.tv3.cat/videos/3087950/Hereu-es-reivindica-per-ser-el-candidat

En aquest moment va començar el meu canvi d’actitud cap a tu: quin poder que tens, noi! Fas una cagada, et comportes malament però tot es manipula perquè la teva imatge no es deformi, per fer-te quedar com un hereu (ai! perdó!), com un heroi. Però jo recordava aquells “eh!”. No podia dormir. El segon dia de cerca el vaig trobar, el vídeo original, sense talls, sense censures, el vídeo en el que es veu que el teu orgull és real i que els meus prejudicis no són infundats. Cap altre bloc us l’enllaçarà, cap altre mitjà us el facilitarà, cap diari podrà plasmar les teves paraules amb la força amb què ho vas fer tu…

Mireu del minut 18.31 al minut 19.44. Un minut i tretze segons!!!!

http://www.tv3.cat/videos/3088312

Espero que aquesta entrada sigui la més vista de la història del Reflexionem-hi i que aconseguim, per fi, que Barcelona tingui per alcalde un cavaller – amb un Clos i un Hereu n’hem tingut prou. Barcelona decidirà, espero que ho faci amb seny.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Atres grans moments del nostre alcalde:

http://www.youtube.com/watch?v=J5Vf8PR3tQQ

http://www.youtube.com/watch?v=O0vU3sFDLek

Jo també he tingut calcetes UNNO

Tinc un nebot que fa mesos que diu que al novembre farà catorze anys. La meva mare s’escandalitza perquè contesta i ha afegit a la seva llista de preocupacions el seu nét gran. L’he vist néixer, li he fet mil cangurs i em sembla que hi puc confiar  bastant: no és un nen mimat, sap ser generós amb els seus germans (tot i que ara els xinxi més que mai), estudia quan toca i fins i tot torna a l’hora que se li diu, però és clar, està adolescent i no hi ha qui l’aguanti.

Doncs serà que jo he sigut “l’última adolescent de la casa” i recordo ben bé aquella etapa, però a mi ell només em fa riure. Intento no demostrar gaire la meva hilaritat davant d’ell, és clar, no sóc tan beneita, però em fa riure perquè tot el que fa ho havia fet jo abans, amb algunes diferències (a la meva època no hi havia Facebook, gràcies a Déu). Jo portava les calcetes UNNO de colorins per sobre els pantalons (no, no com en Superman, eh!), cantava les cançons de moda,  amagava coses als meus pares i mai, mai explicava quan havia quedat amb nois. Cada cop que em comprava roba la meva mare em desaprovava, cada cop que tornava a casa la meva mare em deia que tenia accent de pija (que no mama, que era xava!), cada cop que parlava per telèfon em deia que reia massa, cada cop que em tancava al lavabo em picava a la porta dient “què fas?”, ai!

Podem seguir a l’aguait sense ser alarmistes? Podem donar l’opinió sense sermons? No dic que no haguem de patir ni vigilar, però crec que l’educació que els hem donat fins aquell moment i la que evidentment seguim donant-los hauria de ser suficient per confiar que a  l’adolescència els nens no es converteixen en monstres.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Perdoneu-me tots els que sigueu pares, jo només sóc tieta i el punt de vista em sembla que ho capgira tot!

Deu canalles i una mare

No ho puc evitar: no tinc feina,  no tinc cap cangur programat ni cap familiar malalt. No tinc res en què ni en qui pensar. Enmig d’aquesta monotonia, doncs, és ben lògic que el bon rotllo que transmeten Els Amics de les Arts em faci del tot feliç, sóc ben fàcil, ja veieu.

Ja ho vaig dir quan els vaig descobrir (http://reflexionem–hi.blogspot.com/2010/02/classe-dics-i-xeix-en-concert.html) que aquesta bona relació amb el públic els faria guanyar molts fans (ara me n’avergonyeixo una mica d’aquella crítica que vaig fer del seu estil, pobrets, ara que els conec millor no ho penso pas!) i és que tenen fusta d’actors, o de pallassos directament, cosa que es veu molt en els seus videoclips i concerts. Són simpàtics, les lletres són molt intel·ligents, les cançons enganxoses i a sobre són fans d’Star Wars,  no se’ls pot demanar més.

//www.youtube.com/watch?v=dizIwMX1UsY&feature=related

Però en fi, aquesta admiració desenfrenada cap al grup s’acabarà dilluns, que ja em toca tornar a la feina!! Abans de tornar, però, els Amics tindran una última oportunitat de fer-nos feliços a tots, canalles, mares i adolescents: a la Diada, a Arc de Triomf, amb la companyia impagable de Els Pets… potser repetirem un Agost i Reykjavic com al Poble espanyol?

I per acabar de ser feliç només em fa falta criticar una mica el PP. Es veu que l’Alícia no posarà flors aquest any al monument de Casanova perquè s’està tornant un acte independentista… No sé, però la Diada no és ja de per sí un dia una mica per a la Independència? No ens estem queixant que som espanyols només per haver perdut una guerra? No celebrem cada 11 de setembre amb por d’oblidar la història i amb l’esperança que algun dia la nostra situació canvii?? Ai, no sé pas, suposo que per a ells és només un dia ple d’actes sense cap ni peus i on han d’estar guapos per la foto.

Vive la différence!!!!

“El ser humano es extraordinario”, diuen els anuncis d’Aquàrius: tan capaços de construir una catedral amb materials reciclats com d’inventar el gas mostassa. A França van decidir passar tots els reis per la guillotina cridant “Liberté, égalité, fraternité” i ara tenen un president que es dedica a treure llibertats, a remarcar desigualtats i a crear de tot menys bon ambient.

Em fan una gràcia els polítics! Des dels seus despatxos, com feia Chaplin a “El gran dictador”, decideixen el futur del món, aliens totalment a la realitat. Convido al senyor Sarkozy a agafar una cadira plegable i passejar-se per aquests campaments que està desfent, parlar amb la gent, saber què els passa, negociar una adaptació al món en el que la resta vivim, no ho sé, però qualsevol cosa és millor que treure’s les puces de sobre. Si hi parla una mica encara farà algun amic, resulta que tots som humans.

I un cop França quedi neta de gitanos, quin serà el proper poble convidat a marxar?

Pràctiques d’anglès

Permeteu-me confessar certa malícia a l’hora de triar el títol d’avui, però és que vaig llegir en un bloc dels d’aquí a la dreta que una de les maneres que la gent arriba a un lloc com aquest, una mica despistats, és usant el Google. La gent, per exemple, busca la lletra de “Les meves ex i tu” i va a espetegar a un antic escrit meu titulat “Planeta Piruleta”, en fi: que volia augmentar el nombre de visites! Però ovelles perdudes que heu vingut a trobar la recepta màgica per aprendre anglès, no marxeu encara!

Després de molt caminar vaig anar en qualitat de traductora a Anglaterra amb la família i allà vaig descobrir dues coses. La primera cosa és que no en tinc ni idea d’anglès. La segona va ser la troballa d’una sèrie de dibuixos animats que em van emocionar, per dos motius. El primer perquè els dibuixos eren moníssims i el segon perquè els entenia.

Sempre que algun alumne em demana de llegir alguna cosa els dic que llegeixin contes de nens o algun llibre que ja hagin llegit abans. Com que els dibuixos de “Charlie and Lola”, que són els que vaig descobrir a Anglaterra, són per a nens tenen un anglès que s’entén la mar de bé. Us els recomano!! Aquí en teniu un capítol, deu minutets de res! http://www.youtube.com/watch?v=_dLn4hI4NAU

Un altre descobriment que vaig fer al juliol fent un treball per ma germana (Santa Maria) va ser Richard Vaugham. L’home té molt clar que a les acadèmies d’idiomes prenen (o prenem) el pèl a la gent, així que ha muntat la seva pròpia línia de centres amb professors que ha format ell mateix i que NO han estudiat llengua. Són gent que parla l’anglès real, diu ell. Un dels seus majors encerts, crec jo, són les Vaughan Villages, llocs on no només tothom et parla en anglès facis el que facis (no caldria pagar per això, eh?) sinó que a més a més et programen el dia de tal manera que el tens dividit per conversar amb un bomber australià, més tard amb un jubilat del nord d’Anglaterra, etcètera. Gent que sap parlar anglès però no sap per què.*

En fi, si esteu pensant que no teniu prou temps ni diners per apuntar-vos a una Vaughan Village ni a una acadèmia d’aquest senyor (em penso que a Catalunya no en tenim) més val que us contenteu amb això: http://www.aprendeingles.com/ Potser el nivell és una mica bàsic però va bé per repassar gramàtica.

I en fi, si algú està realment interessat en això d’aprendre anglès li recomanaria que posés un anunci oferint algun coneixement, sigui de català, cuina o qualsevol altre cosa i que faci un intercanvi. “Ofereixo classes de costura a canvi d’una estoneta de conversa en anglès”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

*Els nostres voluntaris per la llengua són una cosa semblant, no trobeu??