Tinc un nebot que fa mesos que diu que al novembre farà catorze anys. La meva mare s’escandalitza perquè contesta i ha afegit a la seva llista de preocupacions el seu nét gran. L’he vist néixer, li he fet mil cangurs i em sembla que hi puc confiar bastant: no és un nen mimat, sap ser generós amb els seus germans (tot i que ara els xinxi més que mai), estudia quan toca i fins i tot torna a l’hora que se li diu, però és clar, està adolescent i no hi ha qui l’aguanti.
Doncs serà que jo he sigut “l’última adolescent de la casa” i recordo ben bé aquella etapa, però a mi ell només em fa riure. Intento no demostrar gaire la meva hilaritat davant d’ell, és clar, no sóc tan beneita, però em fa riure perquè tot el que fa ho havia fet jo abans, amb algunes diferències (a la meva època no hi havia Facebook, gràcies a Déu). Jo portava les calcetes UNNO de colorins per sobre els pantalons (no, no com en Superman, eh!), cantava les cançons de moda, amagava coses als meus pares i mai, mai explicava quan havia quedat amb nois. Cada cop que em comprava roba la meva mare em desaprovava, cada cop que tornava a casa la meva mare em deia que tenia accent de pija (que no mama, que era xava!), cada cop que parlava per telèfon em deia que reia massa, cada cop que em tancava al lavabo em picava a la porta dient “què fas?”, ai!
Podem seguir a l’aguait sense ser alarmistes? Podem donar l’opinió sense sermons? No dic que no haguem de patir ni vigilar, però crec que l’educació que els hem donat fins aquell moment i la que evidentment seguim donant-los hauria de ser suficient per confiar que a l’adolescència els nens no es converteixen en monstres.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Perdoneu-me tots els que sigueu pares, jo només sóc tieta i el punt de vista em sembla que ho capgira tot!
Reflexionem-hi 
Mmmm, estàs segura que vols rebre comentaris d’aquesta entrada?… crec que el wordpress permet bloquejar aquestes coses… tu mateixa (és que has tocat un tema pelut, molt pelut).
Maria,
Has toca el clau. No em deixen continuar perquè demà he de fer taxista d’un adolescent esportista. Però també té suc el tema.
to be continued…
Estimats pares, ja us havia dit que la meva visió era de tieta, però sí:
Montse, ataca!!!!
Jaume,torna!!!!
L’única alegria de la meva vida és tenir comentaris al bloc (hoooho) així que sí: teniu el meu permís per despotricar de tot el que vulgueu!!!
Maria tieta, jo tampoc el veig tan horrorós (què haig de dir, és el meu fillolet!!) Ja veurem quan sigui mami, ja saps que tinc moltes coses semblants a la nostra mare… 😮 (Sort que et tindré al meu costat per què m’ajudis a ser més objectiva!)
Una altra tieta de l’adolescent
Quan siguis mama i la criatura en tingui 14 ja ens ho plantejarem… VINE MÉS SOVINT!
Hola, tieta simpàtica! (no totes ho són, que consti)
Jo, que ja m’ho miro bastant de lluny…, puc afirmar que “temps al temps”. Tan sols és un “peatge” inevitable que cal pagar. I em podria allargar molt més perquè el tema té suc… però ara, no toca…
Tot sigui per donar-te una alegria…
Gràcies per l’alegria! me n’alegro que hi hagi més tempsaltempsistes!