Avui agraeixo més que mai el meu horari tardívol, ha estat una Mercè llarga. He fet tot el que la tradició mana: visitar la Mercè, ballar sardanes, veure gegants, anar cada dia (des de dijous) de concerts i veure focs (fins i tot el piromusical, si és que sóc genial!).
Des de divendres, però, que tinc remordiments de consciència i és per culpa d’un parèntesi fet a la plaça Reial per escoltar Mishima. No sé si el noi que tenia al costat i que cridava a cada final de cançó “Carabén president!” em va fer replantejar-me la meva antipatia cap al grup o si va ser comprovar que són molt capaços de ser simpàtics i connectar amb el públic a diferència del que m’havia semblat abans. Però em penso que va ser el fet de sentir i sentir (oi que m’explico?) tanta bellesa i recordar que el que acabava de dir per descriure el grup a la gent que no el coneixia (que són un grup escollit, un delicatessen) era veritat. Per fer les paus ara inconscientment vaig a You Tube i com una adolescent sento deu vegades seguides “Un tros de fang”, aquella que abans no m’agradava, i finalment decideixo dedicar-me a demostrar al món (el món que encara no ho sap) que Mishima és un grup al que li sobren els adjectius, és un epítet ambulant.
“Y os lo voy a demostrar” (cada dia m’assemblo una miqueta més a l’Homo APM, “ay, qué bonito”)
TRES DESCOBERTES:
No et fas el llit
http://www.youtube.com/watch?v=mRjgbpha3Oc&feature=related
Em deuria enamorar
http://www.youtube.com/watch?v=lFVk_2ARh7Q&feature=related
Guspira, estel o carícia
http://www.youtube.com/watch?v=lWIXYcBaIHI&feature=related
TRES CLÀSSIQUES:
Un tros de fang
http://www.youtube.com/watch?v=6XWa7L56uxA&feature=related
Miquel a l’accés 14
http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s&feature=related
Quin n’ha begut
http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s
DUES MOLT CURTES:
Alguna cosa em diu que sí
http://www.youtube.com/watch?v=iT23AHKnFD0&feature=related
Cert, clar, breu
Reflexionem-hi 
Molt millor que amb guions. :_)
“No es amooooor… lo que tu sieeeeentes…”
CALLAAAAAAAA!!!!!!!
No es amoooor!
M’agrada més aquesta manera de lligar: http://www.youtube.com/watch?v=SaLHUlVTrnI
Ets una “nyonya”!
Uf! Ara no sé si dir-ho, ja que jugo en camp contrari…
Mireta, Mishima és un paaaaaal! Ep! Potser els prefereixo als Manel, eh? (Ara em falta l’Enric, per donar força als meus arguments…)
Aquesta gent l’has de sentir en petites dosis. A mi de petita no m’agradava la xocolata negra i a base d’anar-la provant…m’encanta! Jo de tu escoltaria una de Mishima a la setmana, quan et facis gran m’ho agrairàs!! Jo a base d’anar a concerts d’Obrint Pas he aconseguit distingir una cançó d’una altra… (pam!)
Hòstia! Mishima, Manel i Els Amics de les Arts tenen més d’una cançó? Em pensava que s’havien quedat amb una, com en Boixadós! (pim!) (Hauries d’haver començat tu, amb el “`pim”!)
Àlex, tens tot el meu suport incondicional respecte a Mishima… Algú els deu alguna cosa? Són tibadets, no? (o hauria de posar “oi?”).
Per cert, si vols fer feliç la Mireta, aconsegueix-li una cita amb el Joan Enric (amb guions?) dels Amics de les Arts!
I segon “per cert”, gràcies per les claus!
Una abraçada coral.
Els Amics de les Arts? Però si encara són pitjors! Mireta: què et sembla un nom simple (Anton; aquí els guions no són escaients) com a substitutiu d’en Joan Enric -en qüestió d’antropònims, mana l’afectat, oi?; aquí els guions sí que rutllen.
🙂
Com es nota que avui no hi ha feina…
A veure: jo també els trobo una mica repel·lents als Mishima, però això no vol dir que no facin bona música. Si haguéssiu llegit el text amorosament us hauríeu adonat que a mi ja m’havien caigut malament… tot i que a Barcelona els vaig veure simpàtics i tot.
Al Joan Enric els seus amics li diuen Enric, i és la mar de bonic, que rima amb Enric (però no amb qualsevol…) Comprenc que no trobeu atractiu al Joan Enric, però no comprenc que no trobeu les lletres dels Amics de la mateixa manera… recepto el mateix medicament d’abans: una cançó a la setmana fins que reconegueu que són bons.
Ni coneixia els Mishima ni els penso conèixer. Encara millor: en Joan Enric em cau malament, apa! Només amb aquest nom…
Ep! en cap cas he opinat al respecte de la bellesa del tal JE, Déu me’n reguard!, que dèia la meva àvia… Maria, tu li dius Enric o Joan Enric? 😉
Ah, i aquesta tècnica de la Schweppes per fer entrar el clau per la cabota… no sé… no sé…
Caram!, frase interessant…
No he entès res. Qui és el JE?
No pateixis, Curiós, caldrien uns anys de convivència laboral per entendre la conversa d’aquests dos!! Ara, sí que et puc dir qui és el JE, és un dels Amics de les Arts, el més maco, aish! Però que consti en acta: no és amor, lo que yo sientooo se llama obsesión (apa, Bourdiol, ja ho has aconseguit…brrrrr) (tan tan tan tan tan taraa)
Bé, me n’alegro molt d’aquesta primera visita, espero que no sigui l’última! A veure si quedem, eh!?