Deu canalles i una mare

No ho puc evitar: no tinc feina,  no tinc cap cangur programat ni cap familiar malalt. No tinc res en què ni en qui pensar. Enmig d’aquesta monotonia, doncs, és ben lògic que el bon rotllo que transmeten Els Amics de les Arts em faci del tot feliç, sóc ben fàcil, ja veieu.

Ja ho vaig dir quan els vaig descobrir (http://reflexionem–hi.blogspot.com/2010/02/classe-dics-i-xeix-en-concert.html) que aquesta bona relació amb el públic els faria guanyar molts fans (ara me n’avergonyeixo una mica d’aquella crítica que vaig fer del seu estil, pobrets, ara que els conec millor no ho penso pas!) i és que tenen fusta d’actors, o de pallassos directament, cosa que es veu molt en els seus videoclips i concerts. Són simpàtics, les lletres són molt intel·ligents, les cançons enganxoses i a sobre són fans d’Star Wars,  no se’ls pot demanar més.

//www.youtube.com/watch?v=dizIwMX1UsY&feature=related

Però en fi, aquesta admiració desenfrenada cap al grup s’acabarà dilluns, que ja em toca tornar a la feina!! Abans de tornar, però, els Amics tindran una última oportunitat de fer-nos feliços a tots, canalles, mares i adolescents: a la Diada, a Arc de Triomf, amb la companyia impagable de Els Pets… potser repetirem un Agost i Reykjavic com al Poble espanyol?

I per acabar de ser feliç només em fa falta criticar una mica el PP. Es veu que l’Alícia no posarà flors aquest any al monument de Casanova perquè s’està tornant un acte independentista… No sé, però la Diada no és ja de per sí un dia una mica per a la Independència? No ens estem queixant que som espanyols només per haver perdut una guerra? No celebrem cada 11 de setembre amb por d’oblidar la història i amb l’esperança que algun dia la nostra situació canvii?? Ai, no sé pas, suposo que per a ells és només un dia ple d’actes sense cap ni peus i on han d’estar guapos per la foto.