Monthly Archives: Mai 2010

Bienvenidos al nooorte!

No sé si l’haureu vista, però hi ha una pel·lícula que es titula igual, però sense tanta “o”. Va dels prejudicis que té la majoria de la societat francesa cap a la gent del nord, una colla de borratxos desagradables que no saben parlar i que a sobre aguanten un clima semblant al de l’Antàrtida.

Aquest cap de setmana he anat a Granada, petrirecomanació: veure l’Alhambra i el barrri d’Albaycín, ohh!! Com que vam creuar un trosset de globus cap al sud, a terres molt més càlides, sense voler-ho ens vam convertir en gent rara del nooord.
Conversa en un taxi (més o menys, sobretot les parts traumàtiques):
– Ustedes son del norte, no? – pregunta el taxista.
– Sí, somos de Barcelona.
– Ah, allí dónde está el Montilla.
– Ui, sí, pero los políticos… hacen muy mal – diu mon pare.
– Allí hay gente que no entiende el castellano.
– Nooo, es al revés, mire, yo soy profesora de catalán y tengo alumnos nacidos en Catalunya que no hablan catalán, sólo castellano -dic jo, i els altres m’ajuden- Es más bién al revés. Lo que pasa es que los políticos dicen muchas mentiras – i mon pare hi posa la cirereta- y España no le tiene mucho afecto a Catalunya.
– Por algo será. Los catalanes se llevan todo nuestro dinero. Franco sólo creó indústria en Catalunya, y al resto nos dejó – em costa respirar, cuánto faltaaa???- Tuvimos que ir a trabajar a Catalunya, si no, habríamos ido a Alemania, o así, y ya está – quin pecat! Van haver de quedar-se a Catalunya per obligació podent anar fins a Alemanyaaa!
– Sí, pero se los trató bién, eh!
– A algunos sí, a algunos no.
El proper taxi que vam agafar tots vam pactar el següent: només parlar del temps.
He de dir, en defensa de la resta de granadins que no vam tenir problemes amb ningú més. Jo proposo que tal com fa el protagonista de la pel·lícula vinguin a viure una temporadeta amb nosaltres. A veure què passa. Que siguin tots benvinguts al nord.

“Yo soy del sur, tu eres del norte, no hablamos el mismo idioma pero haremos que no importe..” http://www.youtube.com/watch?v=P0j86OQZk_E

Anuncis

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Que es foti l’Hereu! (només al títol)

És que estic tan contenta del 80%! Però ja canvio ràpid de tema: ara que tothom deu estar mirant el Barça (ara mateix tenim quatre pilotes dins de la porteria contrària) jo porto una estoneta mirant la final de l’Open Madriz, intentant que la meva telepatia faci guanyar a en Federer. La veritat és que de seguida m’he començat a posar nerviosa, i no pas perquè el Nadal li hagi trencat el joc de seguida al pobre Roger… ara us ho explico.

Aquí a Barcelona tenim una tradició en el món del tennis i una escola on s’han format tots els grans tennistes amb DNI espanyol. La pista principal del Real club de tennis fa una mica de pena, però almenys tenim uns “recullpilotes” com cal: nens que són alumnes de l’escola i que a més a més de saber com funciona això del tennis els agrada i valoren l’oportunitat d’assistir un partit professional.

Allà a Madrid no tenen cap mena de tradició, però sí un torneig amb més importància que el nostre Godó i una pista espectacular. Com que de tradició no en tenen, insisteixo, però de pasta sí, poden permetre’s construir una de les poques pistes de tennis cobertes del planeta. I com que de tradició no en tenen, no tenen nens que cullin les pilotes… solució: posar models, curtes i escotades, que cada cop que s’ajupin per agafar una pilota ensenyin un trosset de carn. Només cal que poseu al google imatges “tennis Madrid” per veure de què us parlo. Aquest any diu ma mare que no són models, però està clar que tal com corren, i la cara que fan, tampoc no són jugadores… i en canvi encara continuo veient alguna calceta. Podrien fer el favor de posar-los uns sempre sexys shorts? Ben curtets, ben curtets, però més adients per ajupir-se per terra durant tres horetes!

Per cert, mentre arribo al final el Federer perd i el Barça guanya la Lliga, no sempre es pot guanyar en tot. Em sento una mica així: http://www.youtube.com/watch?v=w0v7b6wJmiA

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Com s’estimen dos eriçons? Amb molt de compte!

Ja sabeu, els més fans, que fa un mes vaig anar a un curs que realment començava un mes més tard, és a dir, aquest mes, així que ahir vaig fer la primera de les dues sessions! I no en sabríeu res si no fos perquè m’ha ajudat a entendre millor les persones, en general, i a mi mateixa, en concret.
No és el primer curs que faig en aquell lloc, de fet l’any passat em vaig apuntar a un de “Tècniques de relaxació” – el perquè és evident- que realment era tot un taller de psicologia, impartit per psicòlegs que no sense raó diuen que fan “coaching”, on se’ns feia reflexionar sobre la ràbia i la por. Dit així sembla molt hippie, però us puc assegurar que el que allà em van ensenyar és una de les coses més racionals que m’han ensenyat mai a la vida, i que m’ha servit en moments difícils.
Doncs aquest any, encoratjada per l’experiència, faig un curs de “Gestió de conflictes”. Aquestes són algunes de les idees que n’he tret i que us poden servir d’ajuda. Em sap greu no poder expressar-me tan bé com ho feia la dona que ens ho explicava!
Primer de tot penseu en algun conflicte que tingueu amb algú, o amb vosaltres mateixos. Un conflicte és com un iceberg, la part visible són els fets, és a dir, les coses que han passat (típic, “és que m’ha dit que, és que ha fet, és que ha passat…”). Però els fets són fets, seré tòpica, però el tub de pasta de dents sense tapar no provoca una ruptura de parella! El quid de la qüestió, el veritable conflicte és a la part que no es veu, on hi ha les emocions (la meva por, la meva inseguretat, la meva ràbia, la meva culpa…) i les relacions que tenim (no és el mateix que et digui “imbècil” la senyora amb qui acabes d’ensopegar que la teva parella…). Per resoldre el conflicte no ens podem quedar amb els fets, que és el que normalment fem, explicar i explicar mil vegades els fets a tot quisqui sense parar-nos a reflexionar amb el que hi ha a les profunditats. Si no ens coneixem no entendrem el que està passant. Quan ens donem el permís per conèixer-nos, a nosaltres i als altres, el conflicte es veu d’una altra manera (“potser és que…”)
Resulta que nosaltres tenim ús de raó fa molt pocs anys, i el nostre ésser entrenat per milions d’anys d’experiència “animal” prioritza l’instint de supervivència per davant de tot, és a dir, en una situació de por rebem l’ordre de sobreviure i aquesta ordre no passa pel neocortex! Què vol dir tot això? Que davant un conflicte podem reaccionar de maneres diferents per instint de supervivència: podem fugir per salvar la pell (“aquí no hi ha cap problema, jo passo! Ja us ho fareu! Tot plegat em llisca. Tinc por del conflicte”), podem defensar-nos (“vaal, tu guanyes, jo perdo i aquí no ha passat res, no sigui que em deixis d’estimar o de respectar”) o podem atacar (“jo he de ser qui guanya, tu no tens raó, només la tinc jo i tu estàs equivocat, no sigui que perdi el prestigi que tinc!”). Aquestes tres reaccions et permeten sobreviure…però a la selva! Et permeten “sobreviure” però no ens deixa pensar en el que ens fa humans! Necessitem pensar! I per fer-ho, ja que estem dissenyats per sobreviure i la nostra amígdala no ens deixa temps per pensar, el que hem de fer és abans de reaccionar d’alguna de les tres maneres d’abans és comptar fins a deu i reflexionar! Només comencem a usar el neocortex quan pensem en les conseqüències: avui en dia per sobreviure necessitem de les relacions amb la gent (per formar una família, per poder conviure a la feina…) així que si cada cop que tenim por reaccionem de manera primària ens estem allunyant del que ens fa humans i ens estem allunyant de poder mantenir relacions amb els altres éssers humans! Hi ha una quarta reacció, més humana, que és la de cooperar: escoltar l’altre per saber-ne el seu punt de vista i conèixer-lo, per poder comprendre’l, conèixer-nos a nosaltres mateixos i anar sempre a les profunditats marines a buscar la causa de tot conflicte.
I una última reflexió optimista: que tot conflicte ens és útil, encara que sembli mentida, si ens dediquem a reflexionar-hi, perquè ens ajuda a conèixer-nos millor. Una perla és el resultat de tota la merda que s’ha empassat una ostra al llarg de la seva vida.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Sa vida passa

Sortim de festa com si fóssim a la universitat, que aquest any a la Telecogresca hi toquen Els Amics de les arts. Coneixem uns quants nois, que encara ens conservem bé, però aviat ens adonem que som a la Txiquigresca… Els demanem els DNIs, a tots els superem en edat.

Ens fem grans i no me n’havia adonat: “mir per sa finestra i sa vida passa, però no massa per ca meva”.

http://www.elrentaplats.cat/instants/2009/11/26/sa-vida-passa-pero-no-massa/

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Onomatopeies d’autoflagel•lació

Típic, t’enamores del noi que et ven la fruita o d’aquell que puja al mateix autobús que tu, ja n’havia parlat algun cop al fotolog. No us penseu que és una obsessió meva, els poetes n’han fet poemes i els cantants cançons, però tot plegat és un cant a fer-se mal: agafar el fuet -el que no es menja- i flagel•lar-se l’esquena, flas, flas, en una onomatopeia més bonica que la meva però igual de punyent.
Últimament en sonen dues de precioses per la ràdio:
Mishima, Miquel a l’accés 14
Els Pets, Per veure’t a tu

3 comentaris

Filed under Uncategorized

L’origen del cinema fantàstic (si teniu paciència per arribar-hi)

Fa temps que en comptes de llegir una mica, abans de dormir, jugo amb el mòbil. L’anterior, que va morir fa ben poc, tenia un joc de pòquer en el que era multimilionària. Al nou, doncs en una setmana he acabat un dels jocs que té, viciada… Bé, els culpables són la carrera, que em va fer avorrir els llibres i els meus germans, que em van entrenar de ben petita a tota mena de jocs d’ordinador. Quan les nenes jugaven amb els Tamagotchis… jo m’estavellava al túnel del circuit de Montecarlo.


Doncs tot d’un plegat m’he vist obligada a tornar a llegir a la nit, quina tragèdia! Resulta que no sabem ben bé si d’escriure a la pissarra, o de conduir amb tensió, o si de dormir -ho confesso- clavant-me les ungles a la palma de la mà, que m’ha agafat una tendinitis als dits de la mà dreta, la qual cosa em deixa incapacitada per jugar a fer Sudokus, que era el meu nou passatemps nocturn.


I si heu arribat a llegir fins aquí esteu d’enhorabona, perquè ara sí que començaré a parlar de coses interessants. El llibre triat per distreure’m abans d’anar a dormir ha estat el primer volum d’una Història Universal del Cinema que tinc fa anys i que mai m’havia mirat. Com una bona nena vaig començar a llegir fil per randa tot el primer capítol: El naixement del cinema.


Resulta que el cinema és la culminació de tot un seguit d’invents que l’home ha anat desenvolupant amb la intenció de reproduir imatges, primer, i imatges en moviment, més tard. Des de les ombres xineses, que existien des del s.XI, passant per la famosa llanterna màgica – una espècie de reproductor de diapositives – que ja existia a finals del segle XVII, o pels mil cops vistos Praxinoscopis -aquells cilindres que amb diferents imatges reproduïen un moviment continu- fins arribar a la fotografia, i al senzill mètode d’alinear i disparar una filera de càmeres fotogràfiques per captar el moviment d’un cavall passant pel davant. A partir de llavors tot de personatges van començar a millorar l’invent del disparador ràpid, de manera que aconseguissin fer moltes fotografies en un sol segon. Un d’aquests homes va ser Edison -el de la bombeta- que va inventar el Kinetoscopi, una espècie de caixa amb 14 metres de pel•lícula -cosa que durava uns vint segons- i s’havia de mirar per un foradet de la caixa. Finalment els germans Lumière van crear el 1895 el Cinematògraf i el cinema, com l’entenem ara: una pantalla grossa i molts espectadors, previ pagament d’una entrada.


El millor de tot, per això, eren els temes que reproduïen aquests invents. A les ombres xineses sí que hi havia una història, però la resta simplement deixaven admirats els espectadors per mostrar imatges en moviment: una ballarina repetint i repetint una mateixa volta en el cas del Praxinoscopi, un cavall corrent pel que fa a les fotografies de Muybridge, o una lluita de boxa al Kinetoscopi. Fins i tot els primers films dels Lumière no tenien argument: van filmar la sortida dels obrers a la seva fàbrica o l’entrada d’un tren en una estació –cosa que va fer alçar al públic de les cadires, espantats! Fins que els Lumière no van rodar “El jardiner regat” -un sketch preparat en el que es veia un jardiner víctima de la brometa d’un vailet- a ningú se li havia passat pel cap pensar un argument o escriure un guió per a una pel•lícula.


La primera persona que va idear una pel•lícula com el que nosaltres entenem ara va ser Méliès –quina gràcia, ara entenc el nom dels famosos cinemes de Barcelona– qui després d’allunyar-se de l’estil dels Lumière –que feien més aviat documentals– i de filmar diferents sketchos d’il•lusionisme, va crear per primera vegada una història narrada cinematogràficament: “Viatge a la lluna”, el 1902. El més curiós de tot és que la primera pel•lícula de la història és una obra de ciència ficció –allò que gairebé és un subgènere per als puristes entesos en el món del cinema.
-..-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.


Veieu-ne exemples en moviment:


Praxinoscopi: http://www.youtube.com/watch?v=icc7CzdQD4U


Fotografies amb diferents càmeres de Muybridge: http://www.youtube.com/watch?v=yrO2Qc1KyZc


Kinetoscopi d’Edison: http://www.youtube.com/watch?v=SRIjUYh3MEs


Germans Lumière: L’arribada del tren: http://www.youtube.com/watch?v=tz_l8JDYXmc


Germans Lumière: El jardiner regat: http://www.youtube.com/watch?v=2Gr5KOe9PcU


Mélière: Espectacle il•lusionista http://www.youtube.com/watch?v=39opRgdGEX0


Mélière: Viatge a la lluna: http://www.youtube.com/watch?v=7JDaOOw0MEE&feature=related


I més ciència ficció “made in” Mélière:


El monstre: http://www.youtube.com/watch?v=biE1KTM2jaQ


Viatge a través de l’impossible: http://www.youtube.com/watch?v=sPYyq9vB6fY

2 comentaris

Filed under Uncategorized