Freixenet perd la seva identitat

No he estudiat publicitat, però m’imagino que trobar una fórmula per fer que el teu producte sigui únic i es distingeixi dels altres és un encert. Tenim com a exemple suat Coca-cola: només la forma de l’ampolla ja marca la diferència amb els altres refrescos. També els anuncis d’Audi, tan elegants; els d’Aquàrius, tan vitals; els de Ferrero Rocher, tan casposos; els de la primavera al Corte Inglés tan…Corte Inglés! Els comences a veure i ja saps què anuncien. Bravo!

 

I ara l’anunci dels anuncis, l’anunci daurat ple de bombolles, l’única cosa que distingia el més aviat senzill Freixenet de la resta de caves, ha canviat aquest any per diluir-se entre els milers d’altres anuncis televisius. Si mires l’anunci i no saps de què és, si podria ser de qualsevol cosa, no és que has fet un mal anunci? El que abans es devia estudiar com un bon exercici de publicitat ara es posarà com a exemple de pèrdua d’identitat.

 

Tenia tot això escrit quan vaig descobrir com s’havia fet l’anunci d’aquest any. No sabia per què em recordava tant a l’anunci aquell de Colacao i l’Enric em va donar la clau: aquell era fet de trossos que la gent havia filmat a casa seva. Aquest any Freixenet va organitzar un concurs i la gent enviava el seu brindis per optar a un premi de 3000 euros o a una beca per fer un màster de cinema. El resultat va ser un “copia, pega i colorea” dels vídeos guanyadors, però amb la desgràcia que el poti poti resultant no té ni la meitat de gràcia de la que tenien els originals. Van fer, com l’anunci de Cola Cao, vaja, però malament. Ara només falta comprobar si aquest any el cava té aromes de xocolata o el cas de plagi és només publicitari.

Jo el mato!

 

Oi que l’heu vist? Aquell anunci en què arriba el fill de comprar “cereals, ous i mel” amb un paquet de cereals Chiquilín… i res més. La mare li diu: “Has comprat els cereals, els ous, la mel?” i el nen fa “Sí!”. I ella “I on són?”, i el nen té la barra de dir “Aquí!” amb un somriure bandarra. Llavors succeeix el més sorprenent de tot: la mare li riu la brometa “Hi, hi, hi!”. No ho puc entendre. Si el meu fill, nebot, nét, o qualsevol altre parentiu em fa això jo el mato. El mato o li foto un crit i li dic que faci el favor de donar mitja volta i anar a comprar el que li he demanat, que no només de cereals viu l’home!

 

A l’anunci li falta versemblança, allò que s’estudia en els cursos de literatura però que es veu que no s’explica en els de publicitat. Algú es pot creure una mare que riu quan el seu nen no li ha fet cas? Quan l’ha enviat amb un encàrrec i ha tornat amb la meitat? Jo ho arreglaria amb un simple canvi: que en la primera imatge, quan el nen deixa el patinet a terra, en comptes de patinet hi portés una bossa amb els ous i la mel, i llavors li fes la brometa a la mare com si no ho hagués comprat, demostrant així que s’ha fixat que els cereals contenen ous i mel. La mare, desorientada, veuria la bossa a l’entrada i entendria la intenció del fill, i llavors riuria la seva broma, perquè llavors la seva broma sí que tindria gràcia. Ai, no sé si em guanyaria la vida com a publicista, però almenys si l’anunci fos com dic no em posaria a renegar cada cop que el veiés!

Tomàquets vermells fregits

Ja fa temps que m’he fixat que als anuncis de menjar la gent va del color del producte que anuncia. Si l’anunci és d’Activia la majoria porten samarretes verdes, si és de Vitalinea de color lila. Amb les campanyes electorals passa el mateix, tot el que es blau és popular, tot el que és taronja és convergent i el vermell socialista.

La cara dels candidats barcelonins més o menys la conec, però els alcaldables d’altres ciutats no, i això va provocar l’error. Quan vaig aconseguir aparcar el cotxe a Girona (hi anava a veure la Primavera des fred i l’obra d’art del Miki, a banda de moltes flors i palaus i racons que desconeixia) vaig topar de cap amb un cartell que en un primer moment em va semblar d’una marca desconeguda de Tomàquet Fregit:

A l’autobús només li fa falta un tomàquet dibuixat:

La marca segueix la mateixa línia de les altres marques de menjar, els actors que hi surten han de vestir de vermell:

Encara que sigui només amb un mocador:

I si el grup vol vendre accions, així com fa Nueva Rumasa, doncs tindríem una foto com aquesta:

Sort que sabem llegir, que si no ja em veig  a més d’un mirant de dalt a baix els prestatges del súper buscant aquell Tomàquet Fregit que anuncia aquella rossa de la jaqueta vermella…!

jo tinc, tu tens, ell té

Ja l’haureu vist. Apareix un noi en una barra parlant sol. Bé, representa que parla amb la cambrera però sincerament, entre que parla com si fos al teatre (o a l’Institut del Teatre) i que la cambrera atrafegada només se’l mira de tant en tant que em fa l’afecte que reflexiona tot sol. Després apareixen els Amics de les Arts i actuant molt millor comencen a dir totes les coses bones que tenim a Catalunya. Potser és que no actuen perquè els mou el cor.

És un anunci d’aquells que a mi, personalment m’emociona. M’emociona perquè trobo que tenen raó i que tot el que tenim és meravellós i que en podem estar orgullosos. No se m’ha passat pel cap pensar “ostres, parlen de la Rodoreda – que personalment no puc suportar – però no parlen dels cronistes medievals”, ni “ostres, parlen de les anxoves – que personalment no puc suportar – però no diuen res del pa amb tomàquet”. No, és molt difícil fer-hi cabre totes les coses bones que tenim en un sol anunci, és veritat. Jo m’imagino el publicista quan va tenir la genial revelació de fer aquest anunci i no podent esperar-se ni un moment agafa paper i llapis i comença la llarga llista:

Els Pirineus

La costa

El sol

L’Empordà

La Fageda

La Cerdanya

El delta de l’Ebre

L’estany de Sant Maurici

Aigüestortes

La Sagrada Família

El Park Güell

Miró

Dalí

Portlligat

Rodoreda

Monzó

Brossa

Serrat

El tió

El caganer

La sardana

La Patum

Els castellers

La llonganissa de Vic

El recuit de Fonteta i d’Ullestret

Les galetes de Camprodon

Els calçots

El romesco

El cap i pota

El trinxat

Les anxoves

Els millors cuiners

“Sí senyor” – es diu havent acabat la llista  – “un esquitx de cada cosa bona que tenim a Catalunya!”

Un temps després, ja filmat i emès, comencen a caure les crítiques. “Ep, ep – diuen els de Lleida – que nosaltres tenim molt més que l’estany de Sant Maurici, també tenim els caragols i moltes altres coses!”. “Ep, ep – diuen els de Tarragona – que no hi ha cap al·lusió a la Tarraco romana”. “Ep, ep – plora una barcelonina – que no cal que comptis què tens tu i què té ell! L’anunci només parla del que tenim, nosaltres!! Tot el que anomenen ho sento ben meu, ben nostre. Que provin de dividir-nos des de Madrid, d’acord, però que siguem nosaltres qui fem divisions…perdonin-me, però això ara no toca”

Si encara no l’heu vist, no us el perdeu!

Si no fos per la tele o la mamma…

Imagineu un extraterrestre. Davalla a través d’un raig de llum al nostre planeta i adopta una forma humana per poder passar desapercebut. El seu súper-cervell ha memoritzat cadascuna de les paraules i gramàtiques de cadascuna de les llengües del planeta. Els nadius de cada terra convenen que el seu parlar és molt correcte tot i que té un deix estrany.

Per primera vegada després de tres mesos necessita menjar. El seu cos bio-mecànic suporta grans dejunis sense problemes, però ara l’indicador d’energia que duu al canell marca un nivell deficient de nutrients. Entra, doncs, en un supermercat. Analitza ràpidament cadascuna de les etiquetes cercant el millor. Es queda embadalit imaginant el gust de l’olivada i omple el carret amb llonganisses de pagès. Continua cercant delicatessens als passadissos quan topa amb un producte estrany.

A la secció de neteja, envasat en una caixa de cartró, pesada. Quan el sacseja se sent un so semblant al de les capses de cereals. Torna a llegir: “Calgon polvo. Alarga la vida de tu lavadora”. Que és un producte per la rentadora és evident, això es podia deduir pel dibuix. Pensa si ha trobat algun nou element que faci durar més les màquines. Si fos així podria tornar de seguida a la nau. Amb la llonganissa i aquest nou element en tindria prou per aconseguir una medalla i demanar un augment de sou. Para a una treballadora, per assegurar-se’n, que a la seva pregunta respon “Això és Calgon”. Espera que la treballadora desaparegui i llavors tomba la capsa i sí, finalment, descobreix què s’amaga dins el misteri.

Bufa fent un sospir d’una altra galàxia. Avui no tornarà a la nau, però ja té alguna cosa per explicar al cap de màrqueting de la seva empresa. A la terra hi ha un producte estrany que no necessita explicació. Tothom sap què és Calgon, i si hi ha algú que no ho sap continuarà sense comprar-ne. Tot plegat una mala publicitat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I la banda sonora de l’entrada: la millor d’Antònia Font (o una de les millors!)

A rambla, el 2010

Dia de Sant Jordi, paradetes de llibres, roses i polítics. ERC segueix les passes d’en ZP i proposa PuigcERCós president. A davant el PSC diu que fan política Perquè Seguim Creient. Ara només falta que CiU diguin que estan més Contents I eUfòrics que mai perquè la crisi afecta en Montilla o que ICV ens pengin banderoles comunicant la seva Imminent Campanya contra els Vegetarians (pobres plantes, no?).

A part de campanyes penoses, què hi fan els polítics a la meva diada? A sobre amb mentides – com sempre- com la de la foto. (Despistats: l’Hereu ja ha dit que si al referèndum surt la opció C, és a dir, deixar-la tal com està, no ens pensa fer ni cas. “Ole, ole y ole”)

Poca teca i molt sabó

A ma mare li va tocar viure de ben a prop el problema de l’anorèxia. D’això ja fa uns anys, i no us penseu pas que la problemàtica era ella, però vaja, la qüestió és que ella sempre es queixa d’un anunci de Somatoline que posen molt per la telehttp://www.youtube.com/watch?v=dKWtyAQ8weY Fins i tot va escriure un dia a l’empresa i es va queixar perquè la noia que surt necessita una mica més de menjar, que se li marquen les costelles!!

Avui l’he acompanyat a la farmàcia (és que avui…ompliria tota una pàgina amb el que m’ha passat, un bon dimarts 13…) i com que abans havíem anat a la Sirena, doncs m’he quedat a fora fent de cangur al carro mentre ella era a dins comprant. Bé, la cosa ha estat que a l’aparador de la farmàcia hi havia aquest cartell que m’he afanyat a retratar per oferir-vos aquí en primícia.

Jo no sé si els homes dubteu a l’hora de veure la model, però les dones només heu de dirigir la mirada cap a les vostres cuixes i després cap a les de la model per saber que una de dues, o la foto està retocada i retallada pel Photoshop, o bé la noia que hi apareix necessita ingressar a una clínica, menjar més i usar menys Somatoline -total, un reductor de cel·lulitis! A mi em recorda els nens mal nutrits de l’Àfrica -i odio acabar així perquè sona a tòpic.

Be water my friend!

 

M’encanta com es trenquen el cap els publicistes per fer bons anuncis, de vegades ho aconsegueixen, de vegades no, però així és la vida. Des de fa un temps que a casa tenim un DVD amb disc dur i cada vegada en veig menys, perquè quan tens la possibilitat de veure el que sigui sense anuncis… doncs ho fas! Tot i així encara estic una mica al dia, y os lo voy a demostrar!

– Els anuncis de supermercats: tot un nou gènere des de fa ja molt de temps. Són cutríssims però m’encanten. http://www.youtube.com/watch?v=5KUxjW3XWwA Ara hi ha un d’Eroski basat en el Mini Molina…
– Del mateix estil és aquell de Regal… truca Sant Jordi, o Guifré el Pelós, o Serrallonga, sempre atesos per la mateixa dama que es fa dir noms diferents segons qui truqui… (Ha, ha, a més al Sant Jordi l’atén Plaerdemavida, quina crisi…) Doncs també em fa gràcia, mira, llàstima que acaba amb allò de “Si estàs a Regal…” http://www.youtube.com/watch?v=Lre_HWDVDBY
– També m’agrada aquell que surt la Marilyn Monroe dient que no hem de mirar al passat… i ens venen un cotxe “antiretro”, llàstima que és lletget…http://www.youtube.com/watch?v=eHNtCOTZPro
– El de Michelin, que fa tot una historieta de superherois en un anunci de 33 segons…! http://www.youtube.com/watch?v=lS3VyoKbZ2w
– I en primera posició, tot i que tots i cadascun dels anuncis de l’Illa m’encanten… el meu preferit: http://www.youtube.com/watch?v=3XP4RddJKIA

I la llista d’idees per aquest “post” (odio aquesta paraula, no puc fer la metonímia, i parlar d’aquest “bloc”???) s’allargava, ara amb anuncis dolents, que si els del TresC dient que cada dia seràs més feliç (jo sóc del TresC i no noto el canvi…), que si el de la Shakira en dibuixos, que si els iogurts Danone amb tots els figurants del color del iogurt que venen, que si el típic masclista d’Axe presentant la noia com una capritxosa (brrr), el de la compresa “més petita” que sembla que et vengui “bolsos”, però em feia por avorrir-vos (apa, com us els he colat, hehehhe).
 
Ara, que la millor publicitat mai vista a televisió no és pas producte de publicistes… El millor són els anuncis encoberts que la dona del protagonista fa a El show de Truman, quan no ve a “cuento”, de cop i volta es posa a fer propaganda de les qualitats del pelapatates que li han regalat al supermercat… sublim publicitat subliminar!

El luxe a la cuina…sense voler-lo

Fa dies que el miro astorada. Em quedo mig hipnotitzada per aquella música, aquella veu i aquells diamants que apareixen a la pantalla. Quina passada, amb aquest anunci et poden vendre qualsevol cosa!

I calia un bon anunci, perquè el que volen vendre’m és un producte d’’allò més útil. T’’estalvia posar durant dotze rentades el sabó a dins el rentaplats. Fins i tot i ha la versió cutre de l’’spot amb actrius, guapíssimes però molt dolentes, proclamant la pila de temps que s’’estalvien gràcies al Nou Finish QuantumAtic… Fins ara no havien tingut temps per a res a causa d’’haver d’’obrir la capsa on hi tenien el sabó i abocar-lo, tancar la tapeta i desar de nou el sabó. Però ara aquesta feinada la fa el Nou Finish QuantumAtic per elles! S’’ha acabat haver de ser esclaves del sabó de rentaplats! Obrim els ulls a la nova revolució a la cuina! Donem la benvinguda al progrés! Això sí, estiguem al tantu (i al loro) cada cop que posem en marxa l’’electrodomèstic, anem fent el compte enrere cada cop que tanquem la porta, que el Nou Finish QuantumAtic no hagi estat usat ja dotze vegades…

el 19 December 2009

Vots, ideals i publicitat

Els autobusos de Barcelona deixaran de lluir publicitat amb missatges ideològics o sobre creences individuals, o campanyes que busquin el debat social. (…) D’aquesta manera, únicament s’acceptaran campanyes publicitàries destinades a informar els ciutadans dels productes i serveis de consum oferts per empreses comercials , així com campanyes de publicitat institucional i de partits polítics que difonguin les seves activitats o demanin el vot en períodes electorals.” (europapress.cat)

Així doncs, podrem veure un anunci de Corporación dermoestética oferint qualsevol retoc de la nostra fisonomia, un d’alguna clínica oferint diners pels nostres òvuls, podrem veure (durant la campanya electoral) els Ciutadans dient que són la mar de bilingües o un anunci del PP dient que “CataluÑa necesita más dinero” (entreu a la pàgina del PPC si no us ho creieu). Pot ser que estiguem d’acord o no amb aquests anuncis, que els considerem una vergonya o que ens costi reprimir els impulsos d’atacar-los mitjançant el llançament d’algun tomàquet… perquè els nostres ideals poden ser diferents als que hi apareixen.

Però fins avui no he atemptat contra cap tanca publicitària, ni pòster a l’estació de metro o parada d’autobús, ni banderola del carrer. Ni tan sols els híper-masclistes d’Axe m’han dut a cometre un acte vandàlic. Alguns m’han molestat, sí, però hi ha gent per a tot i sobre gustos res escrit. Poden causar polèmica i ferir la nostra sensibilitat, però en aquest cas no passa res.

Què és doncs el que els ha fet reaccionar? Ateus i catòlics barallant-se per un espai a l’autobús? Ho dubto molt, als que manen els és ben igual, encara que vulguin canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa, si la gent creu en alguna cosa o en res, mentre segueixin tan manipulables com sempre. Què és doncs el que els ha molestat??? Evidentment la campanya contra l’impost de successions. Això sí que els pot fer perdre vots.

el 09 noviembre 2009

Parla’’ls sense vergonya

Avui va d’’un tema que afecta la nostra pobra, bruta, trista, dissortada llengua. De part de la feina rebo un correu on es fa publicitat de la nova campanya de la Generalitat, “”Encomana el català””. Hi ha un enllaç amb l’’anunci en qüestió. El miro.

Primer m’esgarrifa, segon em sorprèn, tercer se m’’encomana i quart canto per casa “”Què li puc fer per berenaaaar? Si us plau voldria un entrepà!”” HOHOHOHO

Realment no m’’agrada la lletra ni d’’altres coses que us podria anar enumerant fins a avorrir-vos, però trobo que el missatge queda clar. A banda del “Parla sense vergonya” és també molt important conscienciar els catalans que encara que la persona que tenen al davant no faci pinta de ser de la ceba li poden parlar en català! No sé si l’’anunci és molt lluït però el missatge és ben encertat. Serà que als polítics els ha arribat les reivindicacions dels meus alumnes? Sí, home, aquella de “”és que ningú no em contesta en català””.

el 27 febrero 2009

Molt més soroll

Realment no sé ni com expressar el que us vull dir però és que cada cop que veig un anunci de la “obra social de Caja Madrid” m’’agafa una ràbia! N’’hi ha dos que trobo especialment insuportables.

El primer és aquell de Quetzaltenango on estan TAN agraïts a CajaMadrid que tots tenen de segon nom “Madrid”, així hi ha el Panxo Madrid, l’’Alejandro Madrid i l’’Amancio Madrid. (És curiós com només pareixen nens en aquest poble, on és la Maria Madrid? Les dones que hi surten són del poble del costat? )

http://es.youtube.com/watch?v=ofDK96_y1c0

No sé com m’’ho prendria si jo fos guatemalenca i veiés aquest anunci. La impressió que dóna és que se’’n riuen d’’aquesta pobra gent. Representa que nosaltres som els sants barons que anem a ajudar a aquesta colla de salvatges que viuen a la selva i que són tan tontets que posen als seus fills de segon nom Madrid. I això ha d’’animar-nos a posar els nostres calerons en aquest banc???

L’’altre és el del grup de Síndrome de Down que canta We will rock you!

http://es.youtube.com/watch?v=3ajePbfDhDY

La lletra ja fa esgarrifar, ni la Shakira podria haver cantat aquests versos tan poc agraciats, pobra noia, la cantant de l’’anunci se’’n surt prou bé. Però no sé per què torno a tenir la mateixa sensació d’’abans, tornem a ser els sants barons que podem ajudar aquests tontets a que es distreguin, “mireu que macos, ells també fan coses normals”. Òndia, i és clar que han de fer coses normals, és clar que poden i han de fer tot el que un altre podria o voldria fer, però jo crec que tal com està fet l’’anunci està posant l’’espectador en un nivell molt diferent dels nois que hi surten cantant. Només cal que veieu els comentaris que hi deixa la gent al Youtube…

La intenció estic segura que era bona, però el resultat em fa posar els pèls de punta. Potser hauria estat millor fer un anunci més “reportatge” i menys “anunci”.

el 25 November 2008

Més soroll

Que el millor de la tele són els anuncis és una cosa que sé ja fa anys.

Hi ha anuncis elegants, originals, divertits, però també n’’hi ha que de tan acadèmics, de tant de fer un anunci com se suposa que ha de ser un anunci acaba fent reaccionar l’’espectador de la manera menys desitjable. És el cas, per exemple, d’’aquell del supermercat: comença com molts, música alegre (““es mejor si lo que tiene que pasar me pasa contigo”), imatges de la vida quotidiana i feliç dels actors i després, quan l’’anunci està a punt de convèncer-te, el toc de gràcia final, preparat pel publicista per encaixar tots els tòpics: “El teu supermercat et fa feliç?”

NO! EL MEU SUPERMERCAT NO EM FA FELIÇ (òbviament), però és que no vull que el meu supermercat em faci feliç. Només faltaria! El proper dia que em trobi algú pel carrer i em pregunti què tal estic no li diré que sóc feliç gràcies al meu supermercat… ni que no sóc feliç per culpa del meu supermercat! Jo el que espero del meu supermercat és que tingui bons preus i cap producte caducat. Només demano això.

el 15 octubre 2008

Soroll

Ai mare, ai pare, camiseta vull
curteta, llargueta, que m’arribe al cul

La primavera la sang altera. Divendres em vaig llevar amb unes ànsies irrefrenables d’’organitzar la roba, posar més a mà el que és d’’estiu i ben al fons els jerseis de llana, tot això a les 7 del matí. Llavors em vaig adonar que em calien unes sabates, perquè tot allò no anava bé amb les que ara duc, i encara potser no fa temps d’’anar amb espardenyes.

Així que sortint de joieria vaig anar cap al centre a vera què em comprava. Això fa uns anys no ho hauria fet, però és dur passar d’’un dia per l’’altre de sou de cangur a sou de consorciera. Vaig tornar a casa amb una bossa…però no hi contenia sabates, sinó una samarreta. Més mona… LA NECESSITAVA. Ho enteneu, oi? Estic obrint les portes a un consumisme desenfrenat.

I no només això, sinó que a més a més, últimament la publicitat m’’afecta més que abans. M’’ha passat sovint que he pensat de comprar alguna cosa que anuncien, però estareu amb mi que hi ha casos paranormals, com el que ara us explicaré. Hi ha un anunci que passen per Barcelona TV, que dura uns 5 minuts i que veig sovint perquè amb ma mare mirem series de l’’any catapún que ara passen per aquest canal. L’’anunci és d’una plataforma que vibra, i hi pots posar tot el cos, una cama, es cul… no sabeu la de beneficis que té, va bé pel mal d’’esquena, per aprimar-se, ho fa tot. Doncs l’’últim cop vaig tenir un flash. I si me’’l comprava? No patiu, jo vaig ser la primera a sorprendre’’m. Ara apago la veu. Criden fort…

el 27 April 2008