A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.

                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.

                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.

                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.

-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.

1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?

Postres!

 

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?

Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?

 

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?

Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!

 

4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?

L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.

 

5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?

La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!

 

6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?

Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!

 

7) Menges a casa o a la feina?

Als dos llocs!

 

8) Sols fer receptes de verdures?

Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!

 

9) Quina és la teva millor recepta?

Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.

 

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?

Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.

 

11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?

Uf, la millor en quin gènere?

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…

 

Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.

 

En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.

 

Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)

 

Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.

 

Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.

 

Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!

 

Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:

1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)

2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:

– Les floretes als pobles

– La gent dels pobles no és tonta

– L’oci rural

– No intenteu canviar un granger!

– Com anar vestit al camp

– El menjar

– Les sogres

– Com lligar (“aunque a mi no me funcione”)

– Els “agostins”

– Les pijes

– El programa en edicions posteriors a la seva

– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

Entrarem al cel per la porta de servei

L'he robat de http://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/casa-miquel-sayrach-1

A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.

Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.

Al  costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.

Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?

Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

L'he robat de http://www.cubadebate.cu

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones. 

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

– Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

– Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

– En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

– Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

Música per als indignats

No entenc com informant-se sobre les reivindicacions que fan els indignats algú hi pot estar en contra. He tingut ja unes quantes converses més o menys profundes amb gent que no entén aquest moviment (vull suposar que és que no l’entén), que creuen que ells ja fan prou anant a votar, que creuen que el que es busca és anar cap al comunisme o alguna cosa per l’estil i que creuen que la gent que és a Plaça Catalunya és tota igual, uniforme, amb la mateixa actitud i el mateix pensament. Però és que no podem simplement intentar millorar el sistema que ja tenim i canviar el que estem fent malament???

Com que no sóc bona analista i no em sabré explicar simplement em permeto posar la banda sonora a aquests dies històrics que estem vivint.

Els temps estan canviant, Sau

“El que fins ara ens oprimia acabarà…”, “quan les paraules no diuen res, quan són promeses que s’endú el vent…”, “tu què hi fas aquí parat?”

Get up, stand up, Bob Marley

“Get up, stand up, stand up for your rights!”

Us deixo també dos vídeos que li he copiat al Miki per si de cas sou dels que no sabeu de què va això dels indignats:

Stéphane Hessel (l’autor del llibre orígen de les queixes, “Indigneu-vos”) a Barcelona

Arcadi Oliveres a Plaça Catalunya

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Perdoneu la poca activitat, els pocs comentaris que us faig i les entrades curtes…el final de curs és terrible i més quan es barreja amb altres temes!! Necessito unes vacances!

Jocs de discoteca

Prevec que aqusta entada tindrà moltes visites buscant algun secret per lligar més a l’hora de sortir de festa. Si agafeu el Google i hi premeu les lletres que componen el títol, però, no us sortirà un Ars Amandi del segle XXI sinó que us sortiran jocs d’ordinador que simulen que ets en una dicoteca.

 

L’objectiu, segons el joc, canvia. En un has de trobar la teva parella ideal per ballar. En un altre ets un DJ que ha de fer girar els plats amb gràcia. En el meu preferit ets una noia voladora cansada que la grapegin i has de saltar damunt de tots els borratxos. Si saltes amb gràcia els fas desaparèixer, si t’hi acostes et toquetegen una mica i perds una vida.

 

I què és el que m’ha dut a fer aquesta cerca? Doncs que dissabte, mentre èrem a la barra d’un bar se’ns va apropar una noia amb una PSP a la mà, va demanar el que volia i va continuar jugant mentre li ho preparaven. Quan va pagar va tornar al sofà on l’esperava el seu xicot. Quan un jugava l’altre mirava el mòbil, després els torns canviaven. Em penso que d’aquí a un mes diran que la seva relació no els portava enlloc i tallaran.

 

Avui encuriosida he escrit les paraules “jugar a la psp en una dicoteca” i he trobat en un forum algú que deia “Todavía no he visto a gente un sabado en la discoteca tomándose copas, bailando, y jugando a la PSP, por ponerte un ejemplo…” UF! Respiro alleujada. Per sort la conducta encara no és habitual… però ja veurem d’aquí a uns anys!

De Vietnam al centre de la Terra

Tinc la intenció d’anar a Vietnam aquest estiu. Sí, em sobren els diners, sí, sóc molt aventurera i sí, m’ho he pensat molt bé (ai, volia dir que no a tot). Quan li vaig dir a ma mare va posar el crit al cel perquè ella diu que no em sobren els diners, que potser ens passa alguna cosa (dues noies soles!) i que la radioactivitat del Japó afectarà tot Àsia. Jo no podia desmentir les dues primeres afirmacions però amb Internet sota els ditets sóc molt capaç de dir que el Japó cau massa lluny perquè ens afecti la radioactivitat.

Per comptar matusserament la distància entre el Japó i Vietnam i posteriorment comparar-la amb la distància entre Catalunya i Chernobyl escric al Google: “mapamundi”. La meva sorpresa és que a la barra se m’ofereix la possibilitat de consultar un mapamundi a seques o un “mapamundi real”. Home… posats a fer, que sigui tan real com pugui. S’obre la pàgina i veig de què va. Resulta que la representació de la Terra que s’ha fet més popular no respecta gaire les proporcions reals. De fet, si mireu segons quin mapamundi veureu que sembla que Groenlàndia sigui tan gran com Sud-Amèrica i que Àfrica sigui més aviat petita. Resulta que si comparem l’extensió en quilòmetres quadrats aquestes diferències són molt, molt, molt evidents. Mireu-vos aquesta entrada: http://gonzalofontanes.wordpress.com/2007/09/12/el-mundo-real-de-arno-peters/

Després d’estar d’acord amb Arno Peters, amb el blocaire d’abans, i pensar que tot plegat és una conspiració per donar una importància immerescuda als països de l’hemisferi nord vaig a petar amb l’últim comentari que els tracta a tots d’incultes, inclosa una servidora: que no, que als mapes actuals aquestes diferències ja no hi són, i que a més a més qualsevol sap que un objecte esfèric no pot tenir una representació fidel en un rectangle bidimensional. Caca, ara on anirà a parar aquell Reflexionem-hi que ja havia començat a idear??

Me’n torno a Google i busco imatges del planeta Terra. A veure si des de l’espai es veu ben bé com és. Em sorprèn una en què la Terra està partida, com aquelles representacions de col·le en què se’ns ensenyen les diferents capes de la Terra…. però a diferència de les dels llibres de Natus, aquesta mostra per dins… una altra Terra. Hi clico. Vaig a petar a una altra entrada que es titula “7 conspiraciones para la dominación mundial”: http://www.brontobeats.com/2010/04/7-conspiraciones-para-la-dominacion-mundial/

Ah, això m’agrada encara més, jo que sóc de Conspiración, i d’Expediente X, i que ara m’he viciat a Fringe (ui, reflexionem-hi, algun dia us en parlaré) començo a llegir i resulta que hi ha qui creu que el nostre planeta és buit per dins. Clico l’enllaç que se m’ofereix i vaig a petar a l’última pàgina: http://www.las21tesisdetito.com/tierrahueca.htm

Després de llegir-me un bon tros* penso que per què no, que per què no ha de poder ser aquesta teoria? Pot ser que hi hagi un altre sol a dins del nostre planeta i tota una civilització, evidentment més llesta que nosaltres, que hi viu, en un clima tropical, amb animals extingits com ara mamuts, i fins i tot plats voladors? En donen proves, testimonis, arguments “científics” creïbles i proves fotogràfiques, tot i que de vegades són una mica agafades pels pèls, com ara la idea del sol intern… hauria de ser una puça, no, per no socarrimar-los a tots tan a prop??

No ho sé, però realment m’han vingut ganes d’agafar unes raquetes i canviar Vietnam per una expedició al “Pol nord”, que no existeix segons la teoria, seguint les passes del Contralmirant Richard E. Byrd… a veure si hi ha o no el forat!! No coneixem la veritat, diuen, per interessos polítics ocults, però saben de l’existència de la vida intraterrestre, que de tant en tant ens visita amb els seus plats voladors. Evidentment si busqueu a la Wikipèdia us diran que els que diuen això són una colla de sonats. “El gobierno niega todo conocimiento”. Turirurirurí!!

Veritat o mentida, se’ls ha de reconèixer que almenys són originals. No sé què n’opinaria un físic de tot plegat, tot i que en algun article, com el que us he recomanat a l’asterisc es diu que el que és una bestiesa és que el planeta sigui massís. Ah, si Jules Verne hagués sabut que els seus personatges en comptes de foradar la Terra havien d’haver buscat només l’entrada… potser ara ja coneixeríem l’existència del forat, tal com ja tenim submarins!! Realment, no entenc com encara no se n’ha fet una pel·lícula, trobo que és una història genial.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

* (us recomano les primeres fotografies, la història de Byrd que va sobrevolar el pol Nord i l’article “El mundo del Interior de la Tierra)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Si no heu clicat a cap dels enllaços que us he posat abans per mandra de llegir llargs textos podeu veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=3ROzhkceVVw

O potser preferiu escoltar aquest senyor:

 http://www.youtube.com/watch?v=KdrSzdjNfQQ

Quan res no és, tot sembla

Diuen que allò de “que me quiten lo bailao” ve de Carnestoltes. Abans, quan la gent feia de la Quaresma un període d’autèntica penitència aprofitaven la festa per cometre tots els excessos que se’ls acudia. Ara el que fem és cometre excessos durant tot l’any i a Carnestoltes ens limitem a disfressar-nos.

D’entre els que ens disfressem crec que n’hi ha un bon grapat que es vesteix del que voldria ser però no és: de poli, de bomber, de super-heroi, de princesa… És l’excusa per fer el que normalment no podem, vivim una altra vida, som una altra persona durant una nit. I això és una cosa que la resta de l’any només poden fer els actors, els escriptors i els lectors. Els actors, és evident, es posen a la pell del personatge que no són; els escriptors creen els mons fantàstics en els que no hi viuen i els lectors, seduïts per aquests mons, es permeten passejar-s’hi i fins i tot identificar-se amb el protagonista.

Però si no sou d’aquests, després de Carnestoltes el món tornarà a ser el que era, perquè així com l’última campanada trenca l’encanteri de la Ventafocs, l’últim dimarts abans de Quaresma enterra tota la possibilitat de ser qui no som. Tot el que no era desapareix. Això si no teniu uns amics bandarres que diuen “us hem de presentar un amic alemany”. Hi vas, el presenten, pateixes pel noi (només diu “la gente èsta muy loca!”, amb una e obertíssima i l’accent mal col·locat, “what a fuck!”) Fins i tot s’atreveix amb un taco en català, amb un accent impressionant de la ceba… “Què?” diu l’alemany “ja ho deixem córrer, no?” Ens havien pres el pèl.

Ja us ho deia, perquè la ficció es converteixi en realitat ha de ser Carnestoltes, has de viure en un conte o has de tenir uns amics… una mica especials. Res no és encara que ho sembli. El noi no era alemany i el gos de la foto, encara que ho sembli, no és la Reina de cors.

Modernismes

Diuen que no vivim una època de canvis, sinó un canvi d’’època. I és ben veritat, jo cada dia flipo més. Ahir a la nit vaig jugar a la “Play” que els reis van portar a casa els meus nebots, i vaig flipar. Jo quan de petita jugava a un joc d’’ordinador tot era molt cutre, no sé, recordo un joc de tennis que m’encantava, els jugadors semblaven Pini Pons i els que recollien les pilotes feien un soroll molt graciós (titititititi) quan bellugaven. Això sí, era “súper real” perquè hi havia una veu que et cantava els “outs” i “nets”, i fins i tot un públic que aplaudia. El joc d’’ahir, de futbol, vist de lluny semblava el partit del dia de TV3. No només els gràfics eren im-pressionants (els jugadors tenien la cara d’’ells mateixos), també hi havia un comentarista! Lo vaig flipar…nengs.

El meu pare quan menjava pollastre primer havia de matar el gall. Jo agafo una safata de carn blanca d’’un prestatge del súper… però he fet cua en una cabina de telèfons, cosa que suposo que ja moltes personetes no deuen saber ni què és. Algun dia els meus nebots explicaran que de petits havien d’’agafar un comandament per poder jugar a la consola.

Altres coses que fan pensar que ja vivim al futur: la Wii (qui en tingui que em convidi…), les pantalles tàctils (mireu CSI, i després els Iphones, d’aquí a cuatre dies tots farem com en Tom a Minority Report), els radars a les autopistes (the big brother is watching you…), l’’Street View del Google Maps (passeja’t per la ciutat des de casa), l’’Skype o succedanis (ho he descobert tard, ho sé, però és la canya…), buf. Voleu que us acabi d’’espantar? Ja fa una dècada que vivim al segle XXI.

el 11 enero 2009

L’’or aquós, problema de quatre en quatre

Fa uns anys que la possibilitat de transvasar l’’Ebre ens va fer posar a tots la pell de gallina. Serà possible? Els valencians només volen la nostra aigua per regar camps de golf, i poder abastir bé Marina d’Or! (que conté, atenció, camps de golf, piscines, balnearis, oceanogràfics, i crec que s’’està projectant una pista d’’esquí coberta! I tot això en un lloc on l’’aigua no és massa abundant…) Ara ens trobem que l’’aigua falta a Barcelona, i surten els hotelers dient que si hi ha tallades d’aigua la gent anul•·larà les seves reserves, i que Port Aventura necessita aigua.

Fa uns anys vaig llegir La ciutat invisible, d’Emili Rosales, i em va impressionar molt una conversa entre dos dels seus personatges, un d’’ells polític d’’ERC i l’’altre un bon amic del primer. Explicava el republicà que com que el seu partit era a la oposició rebutjaven el transvasament, però que si en uns anys arribaven al poder l’’haurien d’’acabar acceptant. Fort, no? I dius, no, és que és una novel•·la. Curiosament Rosales és de San Carles de la Ràpita i al 2004 sabia més el que es coïa que nosaltres.

Avui, al 2008, es planteja portar aigua del Segre cap a Barcelona. Els que eren a l’oposició i posaven el crit al cel, defensen ara l’’indefensable. És clar que tenen tots els votants assedegats, però com es pot tenir tanta barra? En Monzó l’’altre dia comparava en un article el que ICV deia i el que ara diu. Tot plegat no sé si fa riure o fa plorar.

I jo dic, no era el moment dels Verds quan van pujar al poder de fer basses, començar a arreglar velles instal•·lacions públiques per les que es perden milers de litres, i prendre les mesures que fossin necessàries? I tanta por els fa dir a la gent que si no hi ha aigua potser que hauríem de començar a estalviar-la? Per què no tots els habitatges de Catalunya no tenen ja per llei instal•·lats sistemes d’’aquells que no sé ben bé com funcionen però que tenen com a objectiu reduir el consum d’’aigua i aprofitar-la al màxim? És que en aquesta societat de confort no poder-se dutxar cada dia, no poder fregar els plats un per un, no poder rentar-se les mans o les dents amb l’’aixeta oberta, no poder canviar l’aigua de la piscina, no poder regar la gespa (o el carrer!) amb aigua és tan difícil d’’acceptar?

Doncs potser que ens hi anem acostumant a això de la falta d’aigua, perquè va per llarg. Què faran els polítics quan al Segre no hi hagi aigua, què faran quan no hi hagi aigua per transportar d’un altre país? Ah, no, perdoneu el meu error, no recordava que els polítics només pensen de quatre en quatre.

el 04 abril 2008