Modernismes

Diuen que no vivim una època de canvis, sinó un canvi d’’època. I és ben veritat, jo cada dia flipo més. Ahir a la nit vaig jugar a la “Play” que els reis van portar a casa els meus nebots, i vaig flipar. Jo quan de petita jugava a un joc d’’ordinador tot era molt cutre, no sé, recordo un joc de tennis que m’encantava, els jugadors semblaven Pini Pons i els que recollien les pilotes feien un soroll molt graciós (titititititi) quan bellugaven. Això sí, era “súper real” perquè hi havia una veu que et cantava els “outs” i “nets”, i fins i tot un públic que aplaudia. El joc d’’ahir, de futbol, vist de lluny semblava el partit del dia de TV3. No només els gràfics eren im-pressionants (els jugadors tenien la cara d’’ells mateixos), també hi havia un comentarista! Lo vaig flipar…nengs.

El meu pare quan menjava pollastre primer havia de matar el gall. Jo agafo una safata de carn blanca d’’un prestatge del súper… però he fet cua en una cabina de telèfons, cosa que suposo que ja moltes personetes no deuen saber ni què és. Algun dia els meus nebots explicaran que de petits havien d’’agafar un comandament per poder jugar a la consola.

Altres coses que fan pensar que ja vivim al futur: la Wii (qui en tingui que em convidi…), les pantalles tàctils (mireu CSI, i després els Iphones, d’aquí a cuatre dies tots farem com en Tom a Minority Report), els radars a les autopistes (the big brother is watching you…), l’’Street View del Google Maps (passeja’t per la ciutat des de casa), l’’Skype o succedanis (ho he descobert tard, ho sé, però és la canya…), buf. Voleu que us acabi d’’espantar? Ja fa una dècada que vivim al segle XXI.

el 11 enero 2009