Monthly Archives: febrer 2011

1984 al 2011

M’acabo d’acabar Mil nou-cents vuitanta-quatre, la novel·la que George Orwell va escriure el 1948. Fa gràcia que li posés el nom de l’any en el que ell vivia però amb les dues últimes xifres canviades, oi? Devia ser Orwell dislèxic? Doncs no ho sé, el que sí que sé és que tot i que els fets sí que transcorren el 1984 l’escriptor va titular l’obra “L’últim home a Europa” que sincerament, a mi em sembla molt més adequat però que els seus editors van creure poc comercial. Però aquesta no és l’única cosa curiosa d’aquest llibre futurista, voleu saber-ne més?

Socang: o sigui el Socialisme Anglès, és el partit únic en el règim totalitari en què està immersa Oceania, un dels tres països existents a la Terra. L’únic pensament legítim és el del Socang, qualsevol pensament en contra del Socang és un crimdepensa.

Eslógan del partit: La guerra és pau. La llibertat és esclavitud. La ignorància és força.

Societat: El país està dividit en tres estaments: els membres del Partit Intern amb certs privilegis, la resta de membres del Partit que treballen als ministeris i el Proletariat, que comprèn la gran majoria de la població però que es considera que no té intel·lecte. El Partit Intern controla els membres del partit a través de la Policia del Pensament, que té com a eina principal les telepantalles (veure definició més avall) però que també actua, per exemple, a través de la formació dels fills dels membres del partit, de manera que aprenguin a espiar el que diguin o facin els seus pares i així poder-los denunciar.

Telepantalla: és una espècie de tele i càmera alhora que repeteix tot el sant dia consignes i imatges a favor del Socang i que vigila tots els teus moviments. La veu de la Telepantalla es pot abaixar però no es pot eliminar, de manera que sempre està enraonant. Hi ha telepantalles a tot arreu, fins i tot al lavabo, així que no es pot fer ni mig moviment ni dir ni mitja paraula sense que la Policia del Pensament se n’assabenti.

El Gran Germà: no és un programa televisiu del futur sinó el nom del líder polític del Socang. La seva cara és present a tot arreu, sobre tot a través de la telepantalla. Alerta, “Big Brother is watching you”.

La Novoparla: és una llengua artificial que el Ministeri de la Veritat està inventant. Es forma moltes vegades a partir de la unió de dues paraules (com ja hem vist amb Socang) però la seva peculiaritat més important és que elimina de la parla tot pensament contrari al Socang. Si una cosa no es pot dir no es pot pensar.

Ministeri de l’Amor: contràriament al que caldria esperar no és un lloc de cites ni una espècie de temple religiós. És el Ministeri que tortura i castiga els opositors al règim.

Ministeri de la Pau: no té una furgoneta hippie a l’entrada sinó que s’ocupa de la guerra permanent amb qualsevol dels altres dos països de la Terra.

Ministeri de l’Abundància: no s’ocupa dels excedents de la producció sinó que raciona el menjar i els productes que arriben a la població garantint que visqui amb el mínim.

Ministeri de la Veritat: no s’ocupa de la veritat, s’ocupa de la mentida. Tot el passat és permanentment manipulat. Per exemple, l’ofici del protagonista és modificar les notícies antigues perquè ara siguin veritat (per exemple, un càlcul erroni de l’increment de producció de sabates s’amaga modificant la previsió de manera que la producció no sigui inferior al que es va dir sinó superior!) o eliminant de qualsevol arxiu una persona que ha estat eliminada pel Ministeri de l’Amor.

Memòria: la gent no té memòria o no vol usar-la. La memòria és l’única cosa que pot fer trontollar les mentides del Socang.

Home: per què és tan important l’antic títol? Perquè el protagonista és un home i no un titella del Socang, perquè el protagonista s’arrisca a anar en contra de la Policia del Pensament, fa coses d’amagat, recorda i intenta fer recordar als altres, però sobre tot perquè pensa. Pensa per sí mateix.

El perquè: el protagonista es pregunta sovint per què el Socang controla tant la gent, i al final li ho expliquen amb una paraula: poder.

Ara som al 2011, fa 63 anys que Orwell va imaginar un món terrorífic (distòpic, en diuen) on tothom estaria dominat per uns pocs, a base de terror i mentides. És així el món en el que vivim?

Tenim partits polítics a Occident que diuen constantment mentides i la gent, desmemoriada, que no se n’adona els va votant (“Aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”).

Tenim una gran majoria de gent que viu al planeta amb pocs recursos, un altre estament que vivim més o menys controlats i finalment uns pocs privilegiats (polítics aquí, reis allà) que viuen dels altres.

Tenim règims totalitaris que s’atreveixen a empresonar i matar la seva pròpia gent per governar els supervivents a base de terror. Tenim un dirigent que envia SMS als seus ciutadants demanant que denunciïn els seus veïns.

Tenim règims totalitaris que esborren persones i canvien la història segons els convingui. Llegiu aquesta Contra de La Vanguardia o almenys aquest tros “Ahmadineyad ha jaleado a los opositores al gobierno de Egipto… ¡mientras él asesina a sus particulares opositores! Y, igual que hacía Stalin, borra de los libros de historia ciertos episodios luminosos del pasado iraní.”

Tenim una televisió que ens idiotitza enlloc de fer-nos més intel·ligents. Si parlem de banalitats a crits quatre hores seguides una tarda (Sálvame) o diem que la part que volem que sigui més admirada del nostre cos, després del pit, sigui el el cul (Princesas de Barrio) serem les reines del mambo. A qui se li acut de parlar de drets, de lleis, de finançament, de transport públic decent?? REEEES, això no interessa. Més val distreure el proletariat i acabar tractant-lo com si fos mancat d’intel·lecte, oi? I si en té, fem tot el possible perquè l’usi poc.

Beeeeee!!!! (ups, perdó, se m’ha escapat, m’estic convertint en borrego!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-

I el premi d’avui és el següent, no està molt ben pensat però sí que és una bona cançó. Si voleu alguna cosa relacionada podeu mirar aquest genial anunci retro d’Apple.

Anuncis

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Quan serem independents?

 

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. No m’ho he inventat jo però sí que visc en un país tan petit que fins i tot sembla que el sol l’ignori. És tan petit i indefens com un nen dins el ventre de la seva mare… qualsevol cosa l’afecta i el pot destruir.

Fa ja molts i molts segles, i no és broma, que Catalunya es veu limitada pel país veí, ho vaig descobrir fent un treball que ens van fer fer en una assignatura de la carrera. Per fer el treball només havíem de fixar-nos en els pals que se’ns havien clavat a les rodes a la força i des de fora, tot plegat per respondre a una afirmació del Comte de Barcelona, Joan Carles de Borbó, que havia dit que l’únic moment de la història en què el castellà havia estat imposat a Catalunya era durant la dictadura franquista. Per rebatre l’alegre afirmació del Rei d’Espanya havíem de remuntar-nos al segle XV, quan mor l’últim rei català sense descendència i s’ofereix la corona a una nova dinastia, castellana: els Trastàmera. Ja el primer membre d’aquesta nova dinastia castellana, Ferran I el catòlic, intenta imposar a la Cort el castellà, sense gaire èxit. El seu successor, Alfons el Magnànim, neix a Castella i no arriba a Catalunya fins als setze anys, on es dirigeix a les Corts catalanes en castellà, tot i que l’obliguen després a emprar el català. Us podria anar descrivint la trajectòria castellanitzadora de cadascun d’aquests nous governants nostres, com ara propiciar matrimonis de les pubilles nobles catalanes amb nobles de la Cort de Castella o entregar baronies i comtats catalans a nobles castellans.

Als segles posteriors la repressió és molt més clara: la nova dinastia dels Àustries al poder, al segle XVI, intenta imposar la llengua del Rei a tots els seus súbdits quan aquesta llengua, fins i tot per a molts nobles, era una llengua estranya per als catalans. Un dels mitjans, per exemple, era obligar a predicar a les esglésies en castellà, mireu la resposta que va rebre la gent que se’n queixava: Respuesta al Memorial que se dio al Concilio Provincial para que se prohibiese el predicar en lengua castellana dentro de su Corona: “supuesto que Cataluña es España, no menos que Castilla, ¿cuál seria su lengua natural sinó la de España, que llaman castellana?”, o sigui, que la llengua natural de Catalunya és el castellà, atenció, porque estamos en España, coññño. Això no ara, que tothom mira la tele i sap parlar castellà a Catalunya, no, això al segle XVI quan molts nobles encara ni en sabien, imagineu-vos el que en sabia la gran majoria de la població que vivia al camp… fa riure. No parlem ja de la Reial Cèdula de Carles III (1768) on es diu ”para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. O de la imposició a l’escola (es comença a finals del segle XVIII, em sembla) llegiu això: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837

No us vull avorrir amb més dades històriques, més que res perquè el treball per portar-li la contrària al Rei d’Espanya tenia més de vint fulls, però vaja, si ara només ens estem fixant en els entrebancs lingüístics que ens han vingut des de fora, imagineu-vos en els altres camps quina pila de fulls que podríem omplir!! Ara, siguem pràctics, no cal remuntar-se al segle XV ni plorar per la pèrdua dels nostres drets i Institucions l’onze de setembre de 1714, no. Per plorar en tenim prou amb fets recents, amb fets del segle XXI, fins i tot amb els fets de l’últim any. No sóc la millor per resumir aquests fets, però només cal que penseu en Tribunals Constitucionals, prohibicions de consultes, finançaments poc generosos amb els generosos o multes per emetre TV3 a segons quins llocs, per no parlar de les contínues burles, crítiques, i manifestacions anticatalanes causades per la incomprensió de les reivindicacions i les preocupacions dels catalans.

Demano que prenguem com a exemple el poble àrab que s’ha aixecat contra la injustícia, reunir-nos tots a la plaça Catalunya eternament fins que aconseguim la nostra Independència! Però sóc realista i sé que no es pot comparar la nostra situació amb la seva, fins que no ens matin de gana no hi haurà una reacció així. Vet aquí la meva predicció: Catalunya no serà Independent fins que les pressions se’ns facin insuportables. De moment ens farem contrabandistes mentre no descobreixin detectors de secrets del cor i ens conformarem amb les consultes populars sobre la Independència, els Barcelonins anem a votar el dia 10 d’abril!! Si no hi sereu recordeu que podeu votar anticipadament!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-

El premi del dia: és aquest!

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Yo soy la Pija (latest and coolest version)

Us he de confessar una cosa. El meu millor amic NO és Guillem d’Anglaterra. De fet es diu… no us en diré el nom que té Facebook, l’única cosa que necessiteu saber és que és una mica pijo. El pobre no ho fa expressament, de fet tampoc no ho és tant. Havent sopat va dir d’anar a fer un “copeo” a casa un amic. Cap problema, sóc la mar d’extravertida, jo (ha ha!). Només un dubte…això del “copeo” és…? Ah, “botellón”, d’acord.

Arribem a la casa en qüestió. No m’agrada gaire relacionar-me amb gent pija, jo que sóc de família més normal, i a dins m’esperen les meves pitjors pors i inseguretats. Gent que em sona i no sé com es diu. Gent que parla en castellà (és que quan estic cansada em costa TANT parlar en castellà…). Gent que va mooolt ben vestida (sempre em passa igual, el dia que no m’agrada com vaig m’he de relacionar amb tot de gent nova, necessito sentir-me moolt guapa per tenir una mica de seguretat, sóc així de rebuscada, jo). En conclusió, un desastre.

Però l’al·lèrgia a l’entorn triga una mica més en manifestar-se que l’al·lèrgia a aquell anell de plata que tot just aquell dia havia acabat i que els meus dits lluïen tot orgullosos. Jo que sóc tan normal i no m’agrada relacionar-me amb pijos vaig intentar ser bona persona i no prejutjar el personal, i ho vaig aconseguir… fins que ens vam fixar en el pis on èrem. Realment tot plegat era una mica estrany. Es veia a hores lluny que en aquella casa de revista no s’hi vivia. A mi no m’entrava al cap que una persona de la meva edat tingués un pis en aquella zona així que creia que era la casa dels pares i que simplement eren molt endreçats i minimalistes. Però no, era una altra cosa: “és un pis d’estudi”. Perdó, un què? Ah, un pis on només s’hi va a estudiar… un pis amb tres habitacions buides i un menjador gegant on només s’hi va a estudiar, un pis en una de les zones no precisament barates de Barcelona on només s’hi va a estudiar. No m’ho crec. No, no és que no m’ho cregui, és que no m’ho vull creure. Amb això sí que no puc… de cop i volta tot em pica, l’al·lèrgia a la pijeria es manifesta. Aquets amb tants luxes i hi ha gent que malviu a la T2.

Al dia següent, havent dormit cinc hores em llevo i em trec tots els pèls que em sobren de les celles, em depilo el bigoti, i tota la resta del cos. Em dutxo, m’asseco bé els cabells, me’ls planxo i em maquillo. Em poso el meu vestit més pijo i les botes més pij… bé, les meves botes, què hi farem. Estic absolutament preparada per al segon round. Ara sí que em sentiré guapa i per tant segura (gairebé com un anunci de compreses). Si em pregunten no seré la filla d’un “fill de bar” sinó d’un cardiòleg. Si em pregunten no seré la filla d’una fornera sinó de la filla de la filla d’un empresari. Si em pregunten en castellà contestaré en la llengua de l’Imperi i si se’ls acut treure la política a la conversa… em mossegaré la llengua. M’infiltraré entre ells sense que notin que jo sóc normal.

Després de tanta preparació, però, penso que no sé per què m’escandalitzo tant. D’acord, jo no tindré un pis per estudiar però sí que tinc una casa a la muntanya… que es podria aprofitar molt més. Jo no tinc un pis només per estudiar però sí que visc en un dels barris més pijos de Barcelona, jo, que em creia dels pobres, jo que em creia normal, jo que em pensava que no era pija. Paf, com una bufetada a la cara m’arriba la crua realitat: un és més o menys pijo segons amb qui es compari. Allò que tant critico també ho puc criticar de mi mateixa. Ho he de reconèixer, com aquella pel·lícula de Bigas Luna: “Yo soy La Pija”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Un altre premi, en aquesta ocasió doble, per qui aconsegueixi arribar fins aquí. Desijo que us agradi: original i còpia. I si no enteneu el perquè de tot plegat llegiu la lletra de la cançó o escolteu la versió catalana que és bastant fidel.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Què volem ensenyar?

 

(Arriba una mica tard, el text, ho sé. És que havia deixat prestat l’ordinador!)

Entro al cotxe i començo a donar forma a les meves cabòries. És època d’exàmens, i sempre que dic que jo estic tan nerviosa com ells tothom se’n fot. El que ells no saben és que en un examen el primer qui és avaluat és el professor. Ho he explicat tot bé? Els he facilitat prou exercicis per practicar-ho? Han pogut parlar força i deixar-se anar? Els hauré corregit poc o massa? He triat el llibre més adequat? Imagineu-vos tots aquests pensaments en forma de mosques pesades, giravoltant pel meu cap com si en lloc de cara hi tingués… (aaaarg, que marrana!!) no, no ho penso dir! Tot creuant el pont, ja a dues rotondes de la feina sona a la ràdio del cotxe “My Sharona” i em deixo anar, potser una mica massa i tot, (ohhhhmmmy little pretty one, pretty one, when you’re gonna give me…) i oblido les mosques, els alumnes i les preocupacions just a temps per reduir al canvi de rasant de 80km/h a 0, apartant-me cap a la dreta per esquivar l’ambulància que no he sentit (mmmmmmmy Sharona!) i que passa per sobre la línia contínua que em separa de l’altre carril. Posa els peus a terra, Marieta, tornem a la reflexió.

No sé per què, però si dius que ets filòleg la gent suposa que ets un diccionari ambulant amb gramàtica incorporada, i sempre surt algú que et pregunta “i això com es diu?”. A mi la cosa no em molesta, però no m’agrada, perquè trobo que la filologia i la correcció, tot i que potser viuen al mateix barri no són la mateixa persona! Una altra conversa recorrent quan dius que fas de professor és començar a qüestionar el sistema educatiu. El problema de l’educació es resoldria, segons la majoria de la gent, si a l’escola tornéssim a estudiar la llista dels reis gots (que no eren pas déus) i si els missatges de mòbil fossin escrits amb tots els ets i uts, vocals i accents inclosos. És el meu torn, toca l’opinió d’experta… però ja us aviso que normalment provoco un “ui, jo no penso així” i pocs cops convenço el meu auditori.

Jo trobo – ja em sé el discurs de memòria, només cal repetir-lo una altra vegada – que a l’era d’Internet és absurd memoritzar coses. És més útil aprendre a trobar la informació que busquem i aprendre a gestionar-la. Amics, a l’Edat de pedra havies de dominar l’arc per sobreviure, al segle XXI l’Eina, amb majúscules, és Internet. O què feu quan voleu saber on és una ciutat? Obriu finestra al Google Maps i hi introduïu el nom “Ah, és aquí”. No vull dir que haguem de descobrir el món a base de cerques de Google, sinó que no té sentit estudiar les capitals i els països com ho hem fet fins ara… a mi, almenys, se m’ha esborrat tot de la memòria.

Jo si fos profe de “socials”, per exemple, treballaria durant una setmana un país. Investigaríem sobre el que ens interessés (o m’interessés): buscaríem fotografies dels monuments més importants, parlaríem del clima, fabricaríem un bitllet d’aquell país si no usessin la mateixa divisa, dibuixaríem una casa i fins i tot podríem disfressar una nina amb el vestit típic. Una pèrdua de temps, eh? Amb la d’hores que es podrien haver invertit en memoritzar!! Doncs us asseguro que aquells alumnes tota la vida tindrien molt clar què hi ha i com viuen en aquell país, i parlo des de la meva experiència.

Jo vaig ser conillet d’índies a la meva escola pel que fa a la reforma. “Fareu treballs en grup” ens deien com si fos la cosa més estranya del món. Recordo amb especial tendresa els crèdits de síntesi. El primer any havíem de formar-nos per ser guies en una ciutat estrangera. Al meu grup li va tocar parlar de Washington DC i us asseguro que mai a la vida se m’ha oblidat el que vaig aprendre, us podria fer de guia, jo, ara! Si en comptes de Washington fos un país africà i si en comptes d’un crèdit de síntesi fos un conjunt de dues o tres classes… en sabria molt més del planeta. I quan dubtés sempre tindria Internet.

Per tant, per què obligar-nos a “estudiar” quan podem directament aprendre? Per què en un examen de física no podíem tenir les fórmules al davant? És que hi haurà algun físic que no les pugui consultar? Per què en un examen de mates no podíem tenir la calculadora? És que no l’utilitza cap adult? Per què no acceptem que avui en dia tothom viu lligat a un ordinador amb connexió a Internet i que amb cada consulta aprenem alguna cosa? Abans sí que tenia sentit estudiar-se la llista dels reis gots, perquè qui no tenia memòria no tenia una enciclopèdia a la butxaca.

I la ortografia què, eh, filòloga? Abans tenia sentit estudiar-se les normes d’ortografia de memòria. Quan un escrivia fos a màquina o a mà no podia anar consultant cadascuna de les paraules al diccionari. Jo, ara, mentre escric això (i això que sóc “filòloga”) de tant en tant noto la presència d’una ratlla vermella i ondulada que m’indica que l’accent que acabo de posar va del revés (com revés, ara que surt, que sempre el poso del “revès”) o que allò que creia que s’escrivia amb c inicial resulta que s’escriu amb s (com sivella, que sempre dubto com s’escriu), i no diguem els accents dels verbs, buf. “I ara! Què dius? Eliminem els cursos de català i et quedaràs sense feina!!” Doncs no, no, tampoc no és això.

Només dic que quan ensenyem alguna cosa ha de tenir sentit. Què és el que volem ensenyar? Volem ensenyar-los a fer un bon text? Avui en dia qui no utilitza un ordinador per escriure un text? Què corregeix, ja, l’ordinador? Accents, es i as, esses sordes i sonores, ges i jotes, plurals, accents de verbs i formes irregulars? Doncs això no ho hem d’ensenyar. El que hem d’ensenyar és el que no corregeix el corrector o el que pot corregir malament, com ara els accents diacrítics, l’apòstrof, etcètera. I els cursos de català per a què serveixen? Per aprendre gramàtica, per aprendre a construir bé una frase, per aprendre a construir un text, per aprendre a puntuar, per ensenyar la normativa que no sap el Word (caigudes de preposicions, gerundis mal emprats, possessius absurds, etc.), etcètera, etcètera, etcètera (com dèia aquell calb).

Ensenyem-los a utilitzar bé els diccionaris i consultar el que sí que cal consultar, ensenyem-los a tenir sempre al costat del processador de textos l’Optimot obert, ensenyem-los a usar la nostra “calculadora”!! I a l’hora de classe ensenyem-los a utilitzar la llengua com Déu mana.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I ara el Jaume dirà “I això què té a veure amb el tema de l’avaluació?” Doncs que crec que el problema real no és com avaluem sinó com i què ensenyem. Si els alumnes han entès i après… pots avaluar-los com vulguis, ho demostraran de la manera que tu els ho demanis! Això no treu que no cregui en l’avaluació continuada i que una petita part de mi no cregui que tens raó amb allò dels exàmens…

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

Quin rotllo, mare meva, premi al que arribi fins aquí!

10 comentaris

Filed under Uncategorized

jo tinc, tu tens, ell té

Ja l’haureu vist. Apareix un noi en una barra parlant sol. Bé, representa que parla amb la cambrera però sincerament, entre que parla com si fos al teatre (o a l’Institut del Teatre) i que la cambrera atrafegada només se’l mira de tant en tant que em fa l’afecte que reflexiona tot sol. Després apareixen els Amics de les Arts i actuant molt millor comencen a dir totes les coses bones que tenim a Catalunya. Potser és que no actuen perquè els mou el cor.

És un anunci d’aquells que a mi, personalment m’emociona. M’emociona perquè trobo que tenen raó i que tot el que tenim és meravellós i que en podem estar orgullosos. No se m’ha passat pel cap pensar “ostres, parlen de la Rodoreda – que personalment no puc suportar – però no parlen dels cronistes medievals”, ni “ostres, parlen de les anxoves – que personalment no puc suportar – però no diuen res del pa amb tomàquet”. No, és molt difícil fer-hi cabre totes les coses bones que tenim en un sol anunci, és veritat. Jo m’imagino el publicista quan va tenir la genial revelació de fer aquest anunci i no podent esperar-se ni un moment agafa paper i llapis i comença la llarga llista:

Els Pirineus

La costa

El sol

L’Empordà

La Fageda

La Cerdanya

El delta de l’Ebre

L’estany de Sant Maurici

Aigüestortes

La Sagrada Família

El Park Güell

Miró

Dalí

Portlligat

Rodoreda

Monzó

Brossa

Serrat

El tió

El caganer

La sardana

La Patum

Els castellers

La llonganissa de Vic

El recuit de Fonteta i d’Ullestret

Les galetes de Camprodon

Els calçots

El romesco

El cap i pota

El trinxat

Les anxoves

Els millors cuiners

“Sí senyor” – es diu havent acabat la llista  – “un esquitx de cada cosa bona que tenim a Catalunya!”

Un temps després, ja filmat i emès, comencen a caure les crítiques. “Ep, ep – diuen els de Lleida – que nosaltres tenim molt més que l’estany de Sant Maurici, també tenim els caragols i moltes altres coses!”. “Ep, ep – diuen els de Tarragona – que no hi ha cap al·lusió a la Tarraco romana”. “Ep, ep – plora una barcelonina – que no cal que comptis què tens tu i què té ell! L’anunci només parla del que tenim, nosaltres!! Tot el que anomenen ho sento ben meu, ben nostre. Que provin de dividir-nos des de Madrid, d’acord, però que siguem nosaltres qui fem divisions…perdonin-me, però això ara no toca”

Si encara no l’heu vist, no us el perdeu!

17 comentaris

Filed under Uncategorized

La meva llengua

Tots pensareu que això va del català, la meva llengua, i de les crítiques al nou sistema de comunicació entre els polítics a Madrid. Potser mentre heu llegit aquesta última i primera frase se us ha acudit que potser he tingut algun tipus d’al·lèrgia, malaltia o trastorn que es pot detectar gràcies a la llengua. Ara deveu estar pensant que simplement li he tret la llengua a algú i m’he quedat tan ample, cosa de la que sóc bastant capaç. Doncs no, cap de les opcions anteriors és la correcta.

Aquesta és una entrada inspirada per un comentari que li vaig fer al Tomàs. Li deia que de vegades el meu problema amb la parella (quan en tinc) és l’excés de comunicació. Us ho explico: encara que sembli una contradicció m’expresso fatal, oralment, vull dir. A classe normalment ho faig la mar de bé -en defensa de la meva dignitat de professora tradicional i rotllera*- però en altres ambients, a la que algú em pregunta alguna cosa em foto un liu que no us podeu ni imaginar si no és que hi heu estat víctimes. Quan estic nerviosa, cosa que passa sovint, llavors és impossible parlar com una persona. Fixeu-vos que l’altre dia un amic em deia que havia llegit una entrada meva que li havia fet molta gràcia i com que els altres no l’havien llegit em deia “bé, explica’ls-ho tu”, doncs no hi va haver manera. Ni gràcia ni res, al final no sabia ni què havia volgut dir!

Aquesta gran “qualitat” meva ja fa anys que la conec. Imagineu-vos com arribava a estimar els exàmens orals, jo que era de bones notes. Era com si de cop i volta la font de tots els meus pensaments s’assequés de cop. Era horrorós. El primer noi amb el que vaig sortir em va regalar una llibreta petita, petitoneta, per portar sempre a sobre. Quan li intentava explicar alguna cosa només havia de treure la llibreta i fer quatre gargots…de cop i volta tenia claríssim què era el que volia dir. De fet ara que hi penso, sempre faig servir la pissarra per explicar qualsevol cosa, sigui per fer un dibuix, per apuntar una paraula o per fer un esquema… aquesta és la clau per poder-me explicar bé.

Quina és la clau, dius? Escriure. Mireu, des que a primer de primària em van fer escriure un conte, escric. Viatjant amb cotxe m’avorria i redactava mentalment una història sobre la gent que vivia als pobles per on passava que després es convertiria en alguna redacció de classe, prenent el sol m’avorria i pensava en una història de detectius que mai va passar del tercer capítol, en paper, però que us asseguro que havia imaginat mil vegades fins al The End. Ja una mica més grandeta qualsevol notícia o curiositat que llegia o veia es transformava en una possible carta a La Vanguardia. La feia i refeia al meu cap fins que quedava rodona i llavors l’oblidava. Per tant no, no tinc deu capses plenes de manuscrits a casa perquè escriure és una cosa que sempre he fet, sobre tot a dins del cap, i de tant en tant he plasmat al paper.

Puc tenir mitja idea o moltes, però un cop em col·loco al davant del full en blanc no tinc cap problema. Els dits salten d’una tecla a l’altra, àgils, alegres. Tinc la estúpida teoria que és una qüestió de distància: des del cervell fins a la boca hi ha menys temps per pensar que des del cervell als dits. Jaa, que és una tonteria, però l’altra teoria que tinc és una mica pedant. Crec que tot plegat és un fenomen natural.

Fixeu-vos en una exposició de quadres d’una galeria d’art normal, de poble, per exemple. Hi ha tot de quadres de tècnica fantàstica que plasmen un paisatge bucòlic d’una manera exquisida. En canvi et mires un Pollock i què hi veus? Tècnica, bellesa?? No, però entre ratlla i ratlla de pintura hi ha amagat el que en aquell moment li passava pel cap a Pollock, el que ell volia expressar. Era la seva manera. Un altre exemple, del que he tret el títol: (txan, txan) l’Alejandro Sanz. Sí senyors, aquella cosa embafadora que em va tornar boja als 14 anys com a bona adolescent. Em sabia el Mas (un dels seus discs) de cap a peus. Hi havia una de les seves cançons, i no és “Corazón partido”, en la que diu “pero perdona, amiga mía, no es inteligente a mi sabiduria” en fi, es disculpa per haver fet una cançó que parli dels problemes de la seva amiga però explica: “pero esta es mi manera de decir las cosas, no es que sea mi trabajo es que es mi idioma!” ARA! Ho enteneu? No puc estar més connectada a l’Alejandro Sanz quan diu això. Quina manera té d’expressar-li el que sent, i el que pensa? Amb la seva llengua, fent cançons. La meva llengua és escriure.

I sí, ho sé, tot plegat espanta una mica. Perquè una tia que per explicar-te el que li passa necessiti escriure una pàgina, espanta. I és per això que ho deia, Tomàs, que de vegades el meu problema era l’excés de comunicació. El que suposo que hauria de fer és explicar-m’ho a mi mateixa escrivint i després intentar reproduir-ho oralment… potser això funcionarà, ho provaré la propera vegada.

De vegades em pregunten com ho faig per escriure, i no sé què dir. Sec i escric. Escriuré coses més o menys interessants amb més o menys gràcia, això ha de quedar clar. Que sigui una de les persones que necessita escriure no vol dir que ho faci bé, tot i que m’encantaria. He intentat escriure tres novel·les, he llegit “com escriure una novel·la” en mil indrets diferents, però no em convencen. Esquemes? Planificacions? Introducció, nus, desenllaç? Estudis dels personatges? Quin avorriment!! Em remetré a la dita de ma mare: “Com s’aprèn a escriure? Escrivint”

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*Jaume, tot i tradicional sóc hippie, jo també, hi ha un post a l’escriptori del meu ordinador que espero que NO comparteixis amb la resta de l’equip, però que desitjo que t’agradi. Coming soon…

16 comentaris

Filed under Uncategorized