La meva llengua

Tots pensareu que això va del català, la meva llengua, i de les crítiques al nou sistema de comunicació entre els polítics a Madrid. Potser mentre heu llegit aquesta última i primera frase se us ha acudit que potser he tingut algun tipus d’al·lèrgia, malaltia o trastorn que es pot detectar gràcies a la llengua. Ara deveu estar pensant que simplement li he tret la llengua a algú i m’he quedat tan ample, cosa de la que sóc bastant capaç. Doncs no, cap de les opcions anteriors és la correcta.

Aquesta és una entrada inspirada per un comentari que li vaig fer al Tomàs. Li deia que de vegades el meu problema amb la parella (quan en tinc) és l’excés de comunicació. Us ho explico: encara que sembli una contradicció m’expresso fatal, oralment, vull dir. A classe normalment ho faig la mar de bé -en defensa de la meva dignitat de professora tradicional i rotllera*- però en altres ambients, a la que algú em pregunta alguna cosa em foto un liu que no us podeu ni imaginar si no és que hi heu estat víctimes. Quan estic nerviosa, cosa que passa sovint, llavors és impossible parlar com una persona. Fixeu-vos que l’altre dia un amic em deia que havia llegit una entrada meva que li havia fet molta gràcia i com que els altres no l’havien llegit em deia “bé, explica’ls-ho tu”, doncs no hi va haver manera. Ni gràcia ni res, al final no sabia ni què havia volgut dir!

Aquesta gran “qualitat” meva ja fa anys que la conec. Imagineu-vos com arribava a estimar els exàmens orals, jo que era de bones notes. Era com si de cop i volta la font de tots els meus pensaments s’assequés de cop. Era horrorós. El primer noi amb el que vaig sortir em va regalar una llibreta petita, petitoneta, per portar sempre a sobre. Quan li intentava explicar alguna cosa només havia de treure la llibreta i fer quatre gargots…de cop i volta tenia claríssim què era el que volia dir. De fet ara que hi penso, sempre faig servir la pissarra per explicar qualsevol cosa, sigui per fer un dibuix, per apuntar una paraula o per fer un esquema… aquesta és la clau per poder-me explicar bé.

Quina és la clau, dius? Escriure. Mireu, des que a primer de primària em van fer escriure un conte, escric. Viatjant amb cotxe m’avorria i redactava mentalment una història sobre la gent que vivia als pobles per on passava que després es convertiria en alguna redacció de classe, prenent el sol m’avorria i pensava en una història de detectius que mai va passar del tercer capítol, en paper, però que us asseguro que havia imaginat mil vegades fins al The End. Ja una mica més grandeta qualsevol notícia o curiositat que llegia o veia es transformava en una possible carta a La Vanguardia. La feia i refeia al meu cap fins que quedava rodona i llavors l’oblidava. Per tant no, no tinc deu capses plenes de manuscrits a casa perquè escriure és una cosa que sempre he fet, sobre tot a dins del cap, i de tant en tant he plasmat al paper.

Puc tenir mitja idea o moltes, però un cop em col·loco al davant del full en blanc no tinc cap problema. Els dits salten d’una tecla a l’altra, àgils, alegres. Tinc la estúpida teoria que és una qüestió de distància: des del cervell fins a la boca hi ha menys temps per pensar que des del cervell als dits. Jaa, que és una tonteria, però l’altra teoria que tinc és una mica pedant. Crec que tot plegat és un fenomen natural.

Fixeu-vos en una exposició de quadres d’una galeria d’art normal, de poble, per exemple. Hi ha tot de quadres de tècnica fantàstica que plasmen un paisatge bucòlic d’una manera exquisida. En canvi et mires un Pollock i què hi veus? Tècnica, bellesa?? No, però entre ratlla i ratlla de pintura hi ha amagat el que en aquell moment li passava pel cap a Pollock, el que ell volia expressar. Era la seva manera. Un altre exemple, del que he tret el títol: (txan, txan) l’Alejandro Sanz. Sí senyors, aquella cosa embafadora que em va tornar boja als 14 anys com a bona adolescent. Em sabia el Mas (un dels seus discs) de cap a peus. Hi havia una de les seves cançons, i no és “Corazón partido”, en la que diu “pero perdona, amiga mía, no es inteligente a mi sabiduria” en fi, es disculpa per haver fet una cançó que parli dels problemes de la seva amiga però explica: “pero esta es mi manera de decir las cosas, no es que sea mi trabajo es que es mi idioma!” ARA! Ho enteneu? No puc estar més connectada a l’Alejandro Sanz quan diu això. Quina manera té d’expressar-li el que sent, i el que pensa? Amb la seva llengua, fent cançons. La meva llengua és escriure.

I sí, ho sé, tot plegat espanta una mica. Perquè una tia que per explicar-te el que li passa necessiti escriure una pàgina, espanta. I és per això que ho deia, Tomàs, que de vegades el meu problema era l’excés de comunicació. El que suposo que hauria de fer és explicar-m’ho a mi mateixa escrivint i després intentar reproduir-ho oralment… potser això funcionarà, ho provaré la propera vegada.

De vegades em pregunten com ho faig per escriure, i no sé què dir. Sec i escric. Escriuré coses més o menys interessants amb més o menys gràcia, això ha de quedar clar. Que sigui una de les persones que necessita escriure no vol dir que ho faci bé, tot i que m’encantaria. He intentat escriure tres novel·les, he llegit “com escriure una novel·la” en mil indrets diferents, però no em convencen. Esquemes? Planificacions? Introducció, nus, desenllaç? Estudis dels personatges? Quin avorriment!! Em remetré a la dita de ma mare: “Com s’aprèn a escriure? Escrivint”

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*Jaume, tot i tradicional sóc hippie, jo també, hi ha un post a l’escriptori del meu ordinador que espero que NO comparteixis amb la resta de l’equip, però que desitjo que t’agradi. Coming soon…

16 comentaris

Filed under Uncategorized

16 responses to “La meva llengua

  1. Porto una estona cantant “Amiga mía” i també diu “a ver si uno de estos días por fín aprendo a hablar sin tener que dar tantos rodeos” Aaai, és la meva ànima bessona, llàstima que no ho sabrà mai!

  2. És curiós, jo els problemes de comunicació sempre els tinc per via telefònica, amb això soc un inepte total, sempre provoco malentesos, em sento incòmode, és tot un drama, odio el telèfon.

    Sobre la teva “característica particular” crec que el problema és social (així et trec el mort de sobre…) no entenc perquè tenim la mania de cada vegada parlar menys, tu tens moltes coses a dir, per tant deixem-nos estar de sintetitzar idees i esplaiem-nos tot el que calgui xerrant. Jo sovint em trobo amb gent senzillament per deixar anar la llengua sense fre, ja n’hi ha prou de “menos es más”.
    L’excés de comunicació és més una virtut que un defecte en aquest món individualista.

    • Ah, és que jo ODIO el telèfon!! Si és per parlar de banalitats no hi ha problema, però a la que hi ha algun problema…no en tens ni idea de com s’està prenent l’altre el que tu dius o com diu l’altre el que t’està dient perquè no li veus la cara!! Un mal invent. Ara, reconec que per escrit també es pot malinterpretar (bé, rectifico, tot es pot malinterpretar) però si almenys tens la persona al davant pots veure la seva reacció i reaccionar!! Aish.

      Gràcies! Jo també crec que parlar és bo… però hi ha tants factors a tenir en compte…! No dic per parlar de temes generals, eh, es pot parlar de política i d’actualitat a tothora, però per parlar de coses més personals s’ha de tenir en compte si és el moment, si és necessari, si realment tens raó.. (que vaja, no sé per què em queixo, estar solter és una benedicció divina, hahaha!)

  3. Uooooh, clarisísimamente avui has menjat llengua (o un boli!). Anem a pams:

    – Més que llengua potser es tracta del canal. Estic amb tu: a mi també m’agrada més l’escriptura. Si més no, quan escric tinc el marge de temps que necessito per madurar una idea, estructurar-la, veure-hi els pros, els contres, la cara, la creu… i, ai quina creu, una conversa més o menys fluïda no em permet tants raonaments (sóc de neurona lenta).

    – Sospito que en els examens orals més que no pas assecarse’t les idees en devies abocar un allau i la prova és la llibreteta del teu xicot (un visionari!) en què per poc que estructuressis un dibuix/esquema ja et sortia el discurs (pel que sembla, ara em dedico a fer psicologia-ficció).

    – En Pollock em posa nerviosa. Prou feina tinc a desembullar els meus pensaments com per entretenir-me a desembullar els seus.

    – El tema de la dificultat en la comunicació em va fer escriure un dels contes que tinc desats en els esborranys… ja t’ho deia que algun dia coincidiriem.

    – No sé si ets conscient, però acabes de posar al Jaume en un gravíssim perill. Això de permetre que tingui accés a una informació que ningú més no ha de veure és una crueltat molt gran per a una furonera com menda.

    Jaume, vigila: defuig els carrerons obscurs, desconfia de les ombres de la nit i si sents unes passes darrere teu no perdis el temps girant-te… corre!

    • Un boli? Ecs, no m’agrada l’arròs negre… per la tinta!

      – Jo no sé si sóc lenta o massa ràpida, em va el cap a la velocitat de la llum, i de vegades parlant amb gent amb qui sí que sé parlar (semblo de psiquiatre, eh?) necessito obrir parèntesis perquè “ai, espera’t, que m’acabo de recordar que…”
      – No, no 🙂 (ho sento, és que HE DE tenir raó, Montse) em quedava callada!!!! M’aterroritzaven!! De fet parlar en públic sempre m’havia aterrit, haha, quines coses, oi? Diuen que molts actors i periodistes en realitat són molt tímids, t’asseguro que fer classes ha estat la millor teràpia!
      – Ja, ja, conocer a los demás es sabiduría, conocerse a uno mismo es sabiduría superior!! No sé per què m’agrada a mi, reconec que és una mica sinistre…
      – Ahhh, ja t’ho havia dit, m’he colat jo, ara!! Però vaja, en forma de conte no tiindrà res a veure! 🙂
      – Llàstima que el Jaume ja ha contestat i que no sembla gens espantat, si no ara m’hi recrearia…! No és cap crueltat, dona, és un privilegi de “jefe”

      Gràcies pel súpercomentari!!!

      • Ho has vist? No s’ha esparverat gens ni mica! Res de res! No ho entenc. I això que havia concentrat en la darrera frase una bona quantitat de matèria obscura. S’ha carregat qualsevol expectativa de fer alguna cosa en el món de la novel·la negra. El meu (prometedor) futur acaba de morir a la primera frase 😦 😦 😦 (com que no sé fer un nino plorant, en faig tres de tristos)

  4. Jaume

    Jaume, c’est moi, oi?

    M’obligueu a respondre per al·lusions. Ara bé, prepareu-vos parròquia perquè ara demostraré la meva competència, i inhabilitat, comunicativa. D’entrada, escric aquest comentari fent servir la tècnica de pluja d’idees. 😉

    Compto que dec estar encara sota els efectes del relaxant muscular que em vaig prendre ahir. Faig cara d’haver fumat maria i el somriure s’ha accentuat havent llegit . De fet, m’ha nascut un núvol sota els peus.

    Perdona per la xorrada inicial, però he de confessar que és l’entrada més bonica que t’he llegit. Sí senyora! On he d’omplir la fitxa per ser soci d’aquest club de tímids i tímides que ens refugiem en l’escriptura? M’ha agradat molt, tot i que ja tinc un rau-rau a la consciència: i els que ens dediquem a la docència i ens expressem fatal tant oralment com per escrit, què hem de fer? Doncs el que contestaria ma mare: “Vendre la casa i anar de lloguer!”

    Sempre he confessat que el meu cervell –conseqüència de ser tan introvertit?– va a una velocitat que no es reflecteix en la resta d’òrgans que han d’intervenir en la comunicació. A més, tinc el defecte de no acabar el que dic, cosa que emprenya qui m’escolta, per dos motius: d’una banda, penso que segur que ja dedueix el que falta i de l’altra per saber si realment li interessa el que li dic

    M’has fet recordar la classe d’ahir. Mentre comentàvem uns escrits, els vaig fer adonar que algunes errades reflectien oralitat. Els argumentava que era perquè mentre escrivien els venia al cap una altra idea. Com que dialgoguem amb nosaltres mateixos quan reflexionem! Va ser la setència que vaig pronunciar.

    Últim apunt: la primera assignatura que vaig suspendre en la primera avaluació de 1r va ser llenguatge! Ma mare es va indignar i va demanar una entrevista amb la mestra perquè estava sorpresa de la qualificació. Li va confessar que estava tipa que cada dilluns li expliqués la pel·lícula que anunciaven per al proper cap de setmana al cine. Sempre que acabava el relat, ma mare em preguntava si l’havia vista. Es feia creus quan li contestava com volia que l’hagués vista si l’anunciaven! M’encatava badar amb els quadrets, com en deia de les fotos que penjava de la pel·lícula. Amb el títol i quatre imatges en tenia prou per inventar-me una història.

    En fi, companya, has provocat que sigui de lectura obligada aquest article! Només puc agrair-t’ho.

    • Sí, sí, tu! Després de fer-nos llegir tres milions de power points i articles et pensaves que no hi reflexionaria??

      Em penso que la pluja d’idees és la meva única tècnica! :S Gràcies per totes les floretes del teu comentari!! Ara que t’ha agradat tant et diré que no vaig saber dir-ho però tu vas ser l’altra inspiració (no t’hi has trobat? A l’últim paràgraf: el que pregunta “I tu com ho fas per escriure?” ets tu!) Així que gràcies, sense la teva pregunta la reflexió mai hauria existit, ni al meu cap ni al Reflexionem-hi!

      No t’expresses malament oralment, almenys a les reunions (necessitaré l’ajuda de la Montse per treure el fantasma de “no m’explico bé”) El que sí que fas és deixar les frases a mitges!!!!!!!! ARGHHH!!! No, no ens imaginem per on vas i sí, sí que ens interessa el que dius així que no ho facis!!!! (TOTS A APUNTAR-VOS ALS CURSOS DE L’INSTITUT GOMÀ, on para la nostra autoestima, per Déu!!!)

      Celebro que tots els tímids del món tinguem un refugi tan bonic on amagar-nos de tant en tant! El que em fa por és quan veig nens amb una pantalla de tele a dins del cotxe… o jugant pel carrer amb una PSP! Quan s’avorriran i pensaran??????????????

      “Repitu” (en honor a aquella trucada que vaig agafar fa temps demanant informació pel D) el comentari que li he fet a la Montse: Gràcies pel súpercomentari!!!!!

  5. Hola, guau!

    Començaré per les coses que no comparteixo del teu post:
    1 – No, si us plau, no. Alejandro no! Ni com a pecat de joventut.
    2 – D’acord amb que una tia que per expressar el que sent necessiti un full espanta, però no oblidis que una dona espanta sempre (en a mi), no li cal el full.

    Ara passo a comentar el comentari:
    Pel que veig, si ets tu la que obres la porta amb la tovallola i el veí et fa la proposta, tu vas i li dius, si em dons un full t’ho explico.

    En a mi no se’m dona especialment bé res d’això, ni escriure, ni tampoc parlar. Soc millor, crec, en les distàncies curtes. Vull dir que el que pitjor porto és el rotllo de conèixer gent des de zero. Una vegada els/les conec, no tinc problema.

    Pel que fa a escriure, doncs des de que tinc el bloc.

    Està bé el post. És molt personal, i per això també et contesto des de la vessant més personal.

    Demano plaça al club d’en Jaume. El que passa és que ha de ser només per a tímids amb pedigrí, no d’aquells o d’aquelles que ho diuen però no ho són.

    Podries penjar algun conte o alguna cosa que hagis escrit darrerament.

    • Pobre Alejandro, amb lo mono que és…! (s’ha de ser dona per entendre-ho!)

      No sé, no sé com acabaria la història de la tovallola…potser jo li escriuria un correu dient que no em sembla bé que s’exibeixi davant les veïnes, ni per mil euros!! No, no sé, ni idea!

      A mi em costa conèixer i que em coneguin…de seguida agafo confiança però em passo el dia dient “és broma, eh?” perquè de vegades faig uns comentaris…una mica bèsties (ja en vaig parlar, em comparava amb la Brenan de Bones) Per què l’ésser humà és sociable si no sap comunicar-se!?

      Mmmm.. i les meves creacions més literàries han de quedar amagades… no me’n refio de penjar coses aquí, a veure si algun espavilat se n’aprofita!!!!!! Però vaja, ja et dic que el que més escric últimament és el bloc. A part escric una novel·la rosa per a nenes que el 99% dels nois a la que els l’he deixada m’han dit que era un rotllo i que preferien el Reflexionem-hi, així que creu-me: no t’agradaria!!!

  6. Retroenllaç: Tweets that mention La meva llengua | Reflexionem-hi -- Topsy.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s