Tag Archives: solidaritat

A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.
                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.
                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.
                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.
-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.
                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.
1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Postres!
 
2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?
 
3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!
 
4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?
L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.
 
5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?
La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!
 
6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?
Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!
 
7) Menges a casa o a la feina?
Als dos llocs!
 
8) Sols fer receptes de verdures?
Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!
 
9) Quina és la teva millor recepta?
Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.
 
10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.
 
11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?
Uf, la millor en quin gènere?
Anuncis

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Com s’estimen dos eriçons? Amb molt de compte!

Ja sabeu, els més fans, que fa un mes vaig anar a un curs que realment començava un mes més tard, és a dir, aquest mes, així que ahir vaig fer la primera de les dues sessions! I no en sabríeu res si no fos perquè m’ha ajudat a entendre millor les persones, en general, i a mi mateixa, en concret.
No és el primer curs que faig en aquell lloc, de fet l’any passat em vaig apuntar a un de “Tècniques de relaxació” – el perquè és evident- que realment era tot un taller de psicologia, impartit per psicòlegs que no sense raó diuen que fan “coaching”, on se’ns feia reflexionar sobre la ràbia i la por. Dit així sembla molt hippie, però us puc assegurar que el que allà em van ensenyar és una de les coses més racionals que m’han ensenyat mai a la vida, i que m’ha servit en moments difícils.
Doncs aquest any, encoratjada per l’experiència, faig un curs de “Gestió de conflictes”. Aquestes són algunes de les idees que n’he tret i que us poden servir d’ajuda. Em sap greu no poder expressar-me tan bé com ho feia la dona que ens ho explicava!
Primer de tot penseu en algun conflicte que tingueu amb algú, o amb vosaltres mateixos. Un conflicte és com un iceberg, la part visible són els fets, és a dir, les coses que han passat (típic, “és que m’ha dit que, és que ha fet, és que ha passat…”). Però els fets són fets, seré tòpica, però el tub de pasta de dents sense tapar no provoca una ruptura de parella! El quid de la qüestió, el veritable conflicte és a la part que no es veu, on hi ha les emocions (la meva por, la meva inseguretat, la meva ràbia, la meva culpa…) i les relacions que tenim (no és el mateix que et digui “imbècil” la senyora amb qui acabes d’ensopegar que la teva parella…). Per resoldre el conflicte no ens podem quedar amb els fets, que és el que normalment fem, explicar i explicar mil vegades els fets a tot quisqui sense parar-nos a reflexionar amb el que hi ha a les profunditats. Si no ens coneixem no entendrem el que està passant. Quan ens donem el permís per conèixer-nos, a nosaltres i als altres, el conflicte es veu d’una altra manera (“potser és que…”)
Resulta que nosaltres tenim ús de raó fa molt pocs anys, i el nostre ésser entrenat per milions d’anys d’experiència “animal” prioritza l’instint de supervivència per davant de tot, és a dir, en una situació de por rebem l’ordre de sobreviure i aquesta ordre no passa pel neocortex! Què vol dir tot això? Que davant un conflicte podem reaccionar de maneres diferents per instint de supervivència: podem fugir per salvar la pell (“aquí no hi ha cap problema, jo passo! Ja us ho fareu! Tot plegat em llisca. Tinc por del conflicte”), podem defensar-nos (“vaal, tu guanyes, jo perdo i aquí no ha passat res, no sigui que em deixis d’estimar o de respectar”) o podem atacar (“jo he de ser qui guanya, tu no tens raó, només la tinc jo i tu estàs equivocat, no sigui que perdi el prestigi que tinc!”). Aquestes tres reaccions et permeten sobreviure…però a la selva! Et permeten “sobreviure” però no ens deixa pensar en el que ens fa humans! Necessitem pensar! I per fer-ho, ja que estem dissenyats per sobreviure i la nostra amígdala no ens deixa temps per pensar, el que hem de fer és abans de reaccionar d’alguna de les tres maneres d’abans és comptar fins a deu i reflexionar! Només comencem a usar el neocortex quan pensem en les conseqüències: avui en dia per sobreviure necessitem de les relacions amb la gent (per formar una família, per poder conviure a la feina…) així que si cada cop que tenim por reaccionem de manera primària ens estem allunyant del que ens fa humans i ens estem allunyant de poder mantenir relacions amb els altres éssers humans! Hi ha una quarta reacció, més humana, que és la de cooperar: escoltar l’altre per saber-ne el seu punt de vista i conèixer-lo, per poder comprendre’l, conèixer-nos a nosaltres mateixos i anar sempre a les profunditats marines a buscar la causa de tot conflicte.
I una última reflexió optimista: que tot conflicte ens és útil, encara que sembli mentida, si ens dediquem a reflexionar-hi, perquè ens ajuda a conèixer-nos millor. Una perla és el resultat de tota la merda que s’ha empassat una ostra al llarg de la seva vida.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

És gravíssim!


Jo no sé si a vosaltres us passa però a mi, exagerant només UNA MIQUETA, cada cop que agafo el metro em ve algun músic ambulant i em demana algun eurU, quan faig un cafè en un bar em ve alguna senyora amb nen a coll i em demana algun eurU, a la cantonada em ve alguna velleta i em demana algun eurU, quan vaig en cotxe i paro en un semàfor em ve algun noi m’ensenya un Kleenex i com no, em demana algun eurU… i em sap tan de greu… perquè no els en dono MAI.

No exagero GENS quan us dic que per tornar a casa, i no trobar-me el mateix home al que somreia cada sant dia fent-li que no amb el cap, he canviat la ruta. S’ha de dir que ara, penosament, tinc la consciència més tranquil·la, o això pensava fins que he començat a escriure aquest “post”. No sé què fer, si els dono el que volen la meva part racional dirà “PERÒ QUÈ FAS!” i si no els dono res la part emocional em criticarà per garrepa. La part racional diu que no els ajudaré gaire amb un euro i que jo en perdré trenta durant el mes, la part emocional diu que si tothom fa com jo ells estan perduts.

Què carai he de fer? No sé si ho podrem solucionar…

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els soldats a Haití i jo al Servicaixa

Ho he de confessar: havia escrit una “parrafada sensiblera” queixant-me de la nostra falta d’empatia quan mirem les notícies al migdia (rectifico: de la meva falta d’empatia quan miro les notícies al migdia) i l’he esborrat, per “cutre”. Però vaja, suposo que és el costum. La primera generació amb televisió devia afectar-se moltíssim quan veia imatges de guerres o de fam al menjador de casa seva, però jo, desgraciadament, no. Em commou molt més una pel·lícula on aconsegueixo, no sé per què, posar-me a la pell del protagonista amb molta facilitat. En canvi veig nens amb les costelles marcades i la panxa inflada, o nens estesos a terra plens de sang i jo continuo tranquil·lament dinant. Em passeu l’aigua?
Suposo que en algun moment de la vida tothom s’ha plantejat això mateix i ha deduït que tot plegat és un vel que el nostre subconscient teixeix per poder seguir endavant sense estar en una depressió contínua, capficats per la sort que tenim. Però fa ràbia, perquè en moments com aquest, en què milers de persones estan patint jo em quedo tan ample. I això no pot ser. Potser hauria de passar pel Servicaixa.
I així com a Farenheit 451 els bombers creen focs en comptes d’extingir-los, no us semblaria bé que els soldats fessin missions per ajudar els més pobres i deixessin ja d’una punyetera vegada d’anar a la guerra? Proposo a la Chacón que enviï tots els seus soldats a reconstruir Port-au-Prince? (La idea és de ma mare, que és de la generació dels que encara tenen consciència)

3 comentaris

Filed under Uncategorized