Un dia sortint de joieria vaig entrar al forn aquell que acabaven d’obrir al carrer València. Feia molt bona pinta i això de menjar pa de veritat sempre ve de gust. A l’entrar vaig pensar que ben mirat hi havia el mateix que a tot arreu, però em vaig decidir per un tros de coca de pernil i un pa anglès amb pipes. Em van clavar vuit euros, per tres dits de coca i un pa anglès petit.
Pujant Balmes amunt i amb el cap rabiós inventant mil històries que haurien pogut evitar la tragèdia vaig fer la primera queixalada. Aquell mos va dominar la ment, em va fer oblidar de què, per variar, m’estava queixant. El segon va arribar ràpidament i les següents mossegades eren com les que fan aquells que fa dies que no han menjat res. Als ferrocarrils, ja sense gana, seguia devorant la coca, gelosa de deixar-ne cap bocí a ningú.
Ara intento passar per allà amb la panxa plena i convèncer-me que el record és millor que la realitat, que si tornés a gastar-me’ls no tornaria a trobar mai aquella coca. Per ara funciona.
el 31 enero 2009
Reflexionem-hi 