Monthly Archives: gener 2009

La vida es cara, la hay más barata pero no es vida

La vida es cara, la hay más barata pero no es vida - Un dia sortint de joieria vaig entrar al forn aquell que acabaven d’obrir al carrer València. Feia molt bona pinta i això de menjar “pa de veritat” sempre ve de gust. A l’entrar vaig pensar que ben mirat hi havia el mateix que a tot arreu, però em vaig decidir per un tros de coca de pernil i un pa anglès amb pipes. Em van clavar vuit euros, per tres dits de coca i un pa anglès petit. Pujant Balmes amunt i amb el cap rabiós inventant mil històries que haurien pogut evitar la tragèdia vaig fer la primera queixalada. Aquell mos va dominar la ment, em va fer oblidar de què, per variar, m’estava queixant. El segon va arribar ràpidament i les següents mossegades eren com les que fan aquells que fa dies que no han menjat res. Als ferrocarrils, ja sense gana, seguia devorant la coca, gelosa de deixar-ne cap bocí a ningú. Ara intento passar per allà amb la panxa plena i convèncer-me que el record és millor que la realitat, que si tornés a gastar-me’ls no tornaria a trobar mai aquella coca. Per ara funciona. - Fotolog

Un dia sortint de joieria vaig entrar al forn aquell que acabaven d’’obrir al carrer València. Feia molt bona pinta i això de menjar “pa de veritat” sempre ve de gust. A l’’entrar vaig pensar que ben mirat hi havia el mateix que a tot arreu, però em vaig decidir per un tros de coca de pernil i un pa anglès amb pipes. Em van clavar vuit euros, per tres dits de coca i un pa anglès petit.

Pujant Balmes amunt i amb el cap rabiós inventant mil històries que haurien pogut evitar la tragèdia vaig fer la primera queixalada. Aquell mos va dominar la ment, em va fer oblidar de què, per variar, m’’estava queixant. El segon va arribar ràpidament i les següents mossegades eren com les que fan aquells que fa dies que no han menjat res. Als ferrocarrils, ja sense gana, seguia devorant la coca, gelosa de deixar-ne cap bocí a ningú.

Ara intento passar per allà amb la panxa plena i convèncer-me que el record és millor que la realitat, que si tornés a gastar-me’’ls no tornaria a trobar mai aquella coca. Per ara funciona.

el 31 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Hips don’t lie o què hi fa la Shakira dins es meu cotxo

Hips don’t lie o què hi fa la Shakira dins es meu cotxo - Tornar a casa després de la feina sempre és un moment de pau. El cotxe s’omple de la veu de l’Albert Puig i la seva tria de cançons precioses converteix el viatge en un plaer. Però no tot són flors i violes i romaní. Hi ha dies que l’últim que vols sentir és el Delicatessen, i tries els grans èxits de la Shakira per desfogar-te, el volum a tota merda, els galls més galls de la història sonen molt més forts encara, crees un 90% de noves paraules angleses i els malucs remenen tant com el peu a l’accelerador ho permet. Uau, llavors arribes a casa com si haguessis tornat de festa :) .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-. Tot plegat una mica perillós, de poc si no me’n vaig en contra direcció al costat de casa. Parlant de festes, divendres després del Nacional. Agnès no despistis. - Fotolog

Tornar a casa després de la feina sempre és un moment de pau. El cotxe s’’omple de la veu de l’’Albert Puig i la seva tria de cançons precioses converteix el viatge en un plaer.

Però no tot són flors i violes i romaní. Hi ha dies que l’’últim que vols sentir és el Delicatessen, i tries els grans èxits de la Shakira per desfogar-te, el volum a tota merda, els galls més galls de la història sonen molt més forts encara, crees un 90% de noves paraules angleses i els malucs remenen tant com el peu a l’’accelerador ho permet. Uau, llavors arribes a casa com si haguessis tornat de festa 🙂

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Tot plegat una mica perillós, de poc si no me’’n vaig en contra direcció al costat de casa.
Parlant de festes, divendres després del Nacional. Agnès no despistis.

el 29 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Grans pel·•lícules -2

Grans pel•lícules -2 - Suposo que aquesta sí que l’haurà vist poca gent. Però creieu-me si us dic que és una de les millors comèdies que s’han fet mai. Podríem dir que és com el cinema “alternatiu” d’ara, una pel•liculeta ben senzilla però que reflexa la vida d’un poble italià després de la guerra, la pobresa i la senzillesa de la gent, que menja “Pa” amb “amor i fantasia” (sí, aquest és el títol). Realitat i optimisme, a la fi. Els personatges són tan humans que podríem ser nosaltres. Són ben estranys i ben naturals alhora, parlen d’una manera tan real i alhora tan aguda, són tan exagerats i tan autèntics... els vells del poble espiant què fan tots els altres, els homes darrera la noia bonica, el tímid, l’envejosa, el ric i les ganes de tota la resta que es mori, el capellà que prova que tots siguin feliços, Sant Antoni que els vigila a tots i fa algun miracle... i una Gina Lollobrigida que fa un paperàs. Um ram ra, um ram ra... -.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-. I avui s'ha incrustat http://es.youtube.com/watch?v=TTCAV2_W5v0 - Fotolog

Suposo que aquesta sí que l’’haurà vist poca gent. Però creieu-me si us dic que és una de les millors comèdies que s’’han fet mai. Podríem dir que és com el cinema “alternatiu” d’’ara, una pel•·liculeta ben senzilla però que reflecteix la vida d’’un poble italià després de la guerra, la pobresa i la senzillesa de la gent, que menja “”Pa” amb “amor i fantasia”” (sí, aquest és el títol). Realitat i optimisme, a la fi.

Els personatges són tan humans que podríem ser nosaltres. Són ben estranys i ben naturals alhora, parlen d’’una manera tan real i alhora tan aguda, són tan exagerats i tan autèntics… els vells del poble espiant què fan tots els altres, els homes darrera la noia bonica, el tímid, l’’envejosa, el ric i les ganes de tota la resta que es mori, el capellà que prova que tots siguin feliços, Sant Antoni que els vigila a tots i fa algun miracle… i una Gina Lollobrigida que fa un paperàs.

Um ram ra, um ram ra…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I avui s’ha incrustat http://es.youtube.com/watch?v=TTCAV2_W5v0

el 27 January 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Tan tan tan ta ta chan, ta ta chan

Tan tan tan ta ta chan, ta ta chan - Aquí una foto que ha trobat ma germana buscant un dibuix d'un globus per internet, em sembla que en general no sou molt frikis de la Guerra de les Galàxies... així que va per ma germana i pel meu nebot que abans de parlar ja sabia cantar Ta ta chan... HAHA! I jo avui he deixat de ser Cheewaka, entre la pregunta número 9 i la 10 de l'últim examen m'ha agafat un rampell i he aniquilat tots els pèls que he trobat, ja em puc posar faldilles sense anar patint per si em faig un forat! - Fotolog

Aquí una foto que ha trobat ma germana buscant un dibuix d’un globus per internet, em sembla que en general no sou molt frikis de la Guerra de les Galàxies… així que va per ma germana i pel meu nebot que abans de parlar ja sabia cantar Ta ta chan… HAHA!

I jo avui he deixat de ser Cheewaka, entre la pregunta número 9 i la 10 de l’últim examen m’ha agafat un rampell i he aniquilat tots els pèls que he trobat, ja em puc posar faldilles sense anar patint per si em faig un forat!

el 25 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Fotologuers/es

Fotologuers/es - Fa temps que el llenguatge políticament correcte va imposar a tot bon orador d’usar tant la forma femenina com la masculina d’allò de què o a qui parlava. Fa uns anys això no s’estilava i en tenim la prova en la frase més cèlebre del nostre petit país, que no va ser ben bé així: “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, ja sóc aquí!” Suposo que hi ha tres postures en aquesta discussió: la d’aquells que creuen veritablement que si algú diu sols “els nens” les nenes estan essent discriminades, els que diuen “els nens i les nenes” perquè “queda bé” i els que diem “els nens” convençuts que les nenes són prou intel•ligents com per sentir-se identificades dins del col•lectiu. El que segueix va pels primers, els segons els deixo de banda, per rucs. Qui defensa per exemple l’opció “les persones” en comptes de “els homes”, que vigili, perquè si algun dia donem la volta a la truita i vivim en matriarcats autoritaris i la societat discrimina els homes hi haurà un problema. “És que cap a finals del segle XX es van prioritzar formes com “les persones” o “la mainada” – diran els teòrics o/i teòriques de la llengua – però antigament eren usades les formes “homes”, i “nens”, que són molt apropiades pels temps que corren. Si una nena usa la forma “nens” estarà incloent-hi també en el seu imaginari la mainada mascle” Qui defensa tant la forma femenina com la masculina (això és igualtat!) dues coses: la primera que combini amb equitat les formes, és a dir, primer el femení a davant i a la propera vegada el masculí, no fos cas que si posa primer sempre el masculí al davant els femenins s’enfadin o a l’inversa. La segona, que no es faci escriptor. Seria insuportable llegir un text de dues-centes pàgines amb oracions com “Quan el President va sortir al carrer els homes i les dones el miraren estranyament, tots aquells ciutadans i ciutadanes sabien de la seva política injusta amb els nens i les nenes” La llengua no discrimina, tot és política. Preguntarem a ICV per què no són Iniciativa Els verds i Les verdes. Au, s’obre el debat. - Fotolog

Fa temps que el llenguatge políticament correcte va imposar a tot bon orador d’’usar tant la forma femenina com la masculina d’’allò de què o a qui parlava. Fa uns anys això no s’’estilava i en tenim la prova en la frase més cèlebre del nostre petit país, que no va ser ben bé així: “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, ja sóc aquí!”

Suposo que hi ha tres postures en aquesta discussió: la d’’aquells que creuen veritablement que si algú diu sols “els nens” les nenes estan essent discriminades, els que diuen “els nens i les nenes” perquè “queda bé” i els que diem “els nens” convençuts que les nenes són prou intel•·ligents com per sentir-se identificades dins del col•·lectiu. El que segueix va pels primers, els segons els deixo de banda, per rucs.

Qui defensa per exemple l’’opció ““les persones”” en comptes de “”els homes””, que vigili, perquè si algun dia donem la volta a la truita i vivim en matriarcats autoritaris i la societat discrimina els homes hi haurà un problema. ““És que cap a finals del segle XX es van prioritzar formes com “les persones” o “la mainada”” – diran els teòrics o/i teòriques de la llengua – “però antigament eren usades les formes “homes”, i “nens”, que són molt apropiades pels temps que corren. Si una nena usa la forma “nens” estarà incloent-hi també en el seu imaginari la mainada mascle””

Qui defensa tant la forma femenina com la masculina (això és igualtat!) dues coses: la primera que combini amb equitat les formes, és a dir, primer el femení a davant i a la propera vegada el masculí, no fos cas que si posa primer sempre el masculí al davant els femenins s’’enfadin o a la ’inversa. La segona, que no es faci escriptor. Seria insuportable llegir un text de dues-centes pàgines amb oracions com ““Quan el President va sortir al carrer els homes i les dones el miraren estranyament, tots aquells ciutadans i ciutadanes sabien de la seva política injusta amb els nens i les nenes””

La llengua no discrimina, tot és política. Preguntarem a ICV per què no són Iniciativa Els verds i Les verdes. Au, s’’obre el debat.

el 13 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Modernismes

Modernismes - Diuen que no vivim una època de canvis, sinó un canvi d’època. I és ben veritat, jo cada dia flipo més. Ahir a la nit vaig jugar a la “Play” que els reis van portar a casa els meus nebots, i vaig flipar. Jo quan de petita jugava a un joc d’ordinador tot era molt cutre, no sé, recordo un joc de tennis que m’encantava, els jugadors semblaven Pini Pons i els que recollien les pilotes feien un soroll molt graciós (titititititi) quan bellugaven. Això sí, era “súper real” perquè hi havia una veu que et cantava els “outs” i “nets”, i fins i tot un públic que aplaudia. El joc d’ahir, de futbol, vist de lluny semblava el partit del dia de TV3. No només els gràfics eren im-pressionants (els jugadors tenien la cara d’ells mateixos), també hi havia un comentarista! Lo vaig flipar...nengs. El meu pare quan menjava pollastre primer havia de matar el gall. Jo agafo una safata de carn blanca d’un prestatge del súper... però he fet cua en una cabina de telèfons, cosa que suposo que ja moltes personetes no deuen saber ni què és. Algun dia els meus nebots explicaran que de petits havien d’agafar un comandament per poder jugar a la consola. Altres coses que fan pensar que ja vivim al futur: la Wii (qui en tingui que em convidi...), les pantalles tàctils (mireu CSI, i després els Iphones, d’aquí a cuatre dies tots farem com en Tom a Minority Report), els radars a les autopistes (the big brother is watching you...), l’Street View del Google Maps (passeja’t per la ciutat des de casa), l’Skype o succedanis (ho he descobert tard, ho sé, però és la canya...), buf. Voleu que us acabi d’espantar? Ja fa una dècada que vivim al segle XXI. - Fotolog

Diuen que no vivim una època de canvis, sinó un canvi d’’època. I és ben veritat, jo cada dia flipo més. Ahir a la nit vaig jugar a la “Play” que els reis van portar a casa els meus nebots, i vaig flipar. Jo quan de petita jugava a un joc d’’ordinador tot era molt cutre, no sé, recordo un joc de tennis que m’encantava, els jugadors semblaven Pini Pons i els que recollien les pilotes feien un soroll molt graciós (titititititi) quan bellugaven. Això sí, era “súper real” perquè hi havia una veu que et cantava els “outs” i “nets”, i fins i tot un públic que aplaudia. El joc d’’ahir, de futbol, vist de lluny semblava el partit del dia de TV3. No només els gràfics eren im-pressionants (els jugadors tenien la cara d’’ells mateixos), també hi havia un comentarista! Lo vaig flipar…nengs.

El meu pare quan menjava pollastre primer havia de matar el gall. Jo agafo una safata de carn blanca d’’un prestatge del súper… però he fet cua en una cabina de telèfons, cosa que suposo que ja moltes personetes no deuen saber ni què és. Algun dia els meus nebots explicaran que de petits havien d’’agafar un comandament per poder jugar a la consola.

Altres coses que fan pensar que ja vivim al futur: la Wii (qui en tingui que em convidi…), les pantalles tàctils (mireu CSI, i després els Iphones, d’aquí a cuatre dies tots farem com en Tom a Minority Report), els radars a les autopistes (the big brother is watching you…), l’’Street View del Google Maps (passeja’t per la ciutat des de casa), l’’Skype o succedanis (ho he descobert tard, ho sé, però és la canya…), buf. Voleu que us acabi d’’espantar? Ja fa una dècada que vivim al segle XXI.

el 11 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Deshumanització i utopies

Deshumanització i utopies - Ara està començant una nova guerra. No és l’única, però els mitjans de comunicació s’omplen de barbaritat i injustícia. I estic d’acord. Però dos no es barallen si un no vol: ara un es venja de l’altre per tals morts i l’endemà l’altre venja les morts de l’un creant noves morts. Em quedo amb una frase de La pelota vasca, quan una vídua diu que l’única cosa que li fa por és que els seus fills es pensin algun dia que tenen el dret de fer el mateix que van fer al seu pare. I és que si no és així això no acabarà mai. Suposo que és difícil que es deixin de tirar bombes i facin junts una partida d’escacs, de Pictionary o de Play Station. Deu ser complicat que ballin tots junts en una plaça agafats de les mans a l’estil de la plaça del Rei. És complicat que es facin amics, però potser els esforços haurien d’anar per aquí, destruint murs i construint casals cívics palestino-israelites. Ja ho sé, fa riure, tan de bo no fes gràcia. Quan els humans deixem de veure la resta d’humans humans? :-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-: Us recomano Ironman. - Fotolog

Ara està començant una nova guerra. No és l’’única, però els mitjans de comunicació s’’omplen de barbaritat i injustícia. I hi estic d’’acord. Però dos no es barallen si un no vol: ara un es venja de l’’altre per tals morts i l’’endemà l’’altre venja les morts de l’’un creant noves morts.

Em quedo amb una frase de La pelota vasca, quan una vídua diu que l’’única cosa que li fa por és que els seus fills es pensin algun dia que tenen el dret de fer el mateix que van fer al seu pare. I és que si no és així això no acabarà mai.

Suposo que és difícil que es deixin de tirar bombes i facin junts una partida d’’escacs, de Pictionary o de Play Station. Deu ser complicat que ballin tots junts en una plaça agafats de les mans a l’’estil de la plaça del Rei. És complicat que es facin amics, però potser els esforços haurien d’’anar per aquí, destruint murs i construint casals cívics palestino-israelites. Ja ho sé, fa riure, tan de bo no fes gràcia.

Quan els humans deixem de veure la resta d’’humans humans?

:-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-:

Us recomano Ironman.

el 07 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized