Primer acte
L’Alfredo entra a classe. Té uns vuitanta i pico d’anys. S’asseu a primera fila, ben a prop de la professora i no para de xerrar. La professora el tracta com si fos el seu avi fins que s’adona que l’home vol alguna cosa més.
Alfredo: Però quan anirem a fer un cafè?
Professora: Però si ja hi vam anar, no te’n recordes?
Alfredo: No, però jo vull que hi anem tu i jo sols. Des que et vaig conèixer que he tingut com un “flechazo” i em fas molt feliç. Jo t’estimo molt.
Professora: Alfredo, moltes gràcies, però saps que si dediqués el temps que vols que et dediqui a tu a tots els meus alumnes no tindria temps per a mi.
Alfredo: Així, quan anem a fer un cafè?
Segon acte
A la sala de professors decorada amb les postals que l’Alfredo ha enviat a la professora a l’estiu, demanant que li truqui i l’escrigui, arriba l’Alfredo a apuntar-se al nou curs.
Alfredo: I què, ja tens xicot?
Professora (dubta un moment i menteix): Sí.
Alfredo: Que bé, se’t veu molt contenta. És aquell noi que m’havies parlat de la colla?
Professora (torna a dubtar): Sí, sí.
Alfredo: Que bé. Jo he deixat una noia a Andalusia que em tenia el cor robat. Tenia trenta anys (la professora sospira alleujada, s’adona que ella no era l’única). Jo és que necessito una dona, per abraçar-la i fer-li petons.
Professora: Bé, encara ets a temps, mai se sap qui pots conèixer!
Tercer acte
A classe, l’Alfredo seu entre alumnes que ja el tenen ben calat. La professora explica la tasca que s’ha de fer.
Professora: Es tracta d’imaginar-vos que us heu enamorat d’una persona i que no sabeu com dir-li-ho. Demaneu consell als companys. Què faries si fossis de mi…? No cal que sigui un cas real, pot ser inventat.
Alfredo: Jo us explicaré un cas real (les altres alumnes riuen). Fa dies que no menjo, he perdut la gana i les ganes de viure, em vull tirar pel balcó (més mofes). El meu fill m’ha trucat des d’Andalusia i m’ha dit que ja no puc tornar (els ulls li comencen a brillar) i el meu fill d’aquí diu que em portarà a una residència.
Professora: Ah, potser t’ho passaries bé…
Alumna 1: No, en una residència s’ensorra.
Alfredo: Jo ho he fet tot pels meus fills (plora), tot el que he guanyat els ho he donat a ells. Quaranta milions de pessetes vaig donar a cadascun perquè es compressin la casa. Quan fa poc vaig estar malament de salut creien que em moriria i van fer-se càrrec dels meus diners, i ara ja no tinc res. No tinc més de cent euros a la cartilla. M’ho han pres tot.
Alumna 1: No ploris.
Alumna 2: No estiguis trist.
Alumna 3: És casa teva també, no et poden negar que hi visquis.
Alfredo: (fa molta pena) Quan vaig fer vint-i-cinc anys de casats amb la meva dona no ho vam celebrar perquè volíem estalviar.
Professora: Però tu ho dius això als teus fills? Ja els fas remoure la consciència?
Alfredo: Jo només sento la meva nora que diu “És que el teu pare, és que el teu pare!”. Jo no vull seguir vivint, jo em tiro pel balcó.
Professora: (li dona una tassa de Cacaolat cedit per una bona companya) Té, tu no et tiris del balcó. Et necessitem aquí a classe, eh? Au, va, que se’ns ha fet tard. Però vine dilluns, eh?
Les Alumnes 1, 2 i 3 abandonen l’escenari. L’Alfredo és l’últim, capcot. La Professora es queda sense saber què fer al centre. Mira el públic interrogant. Es fonen els llums.
Reflexionem-hi 