Crec que si ara mateix caic i em faig una ferida, tot i que ja no tinc edat per anar-me pelant genolls, la sang que sortirà serà bicolor, groga i vermella. De fet sortirà ratllada, com la pasta de dents, així simulant una senyera. I és que cada cop que em poso a pensar algun text per al Reflexionem-hi em surt alguna cosa relacionada amb tot el procés que ara engeguem. No tinc gaire clar si aquest camí podrà tenir un final feliç, potser per influència de la nova sèrie a la que m’he enganxat “Érase una vez”, l’heu vista?
Però això és el de menys, el que compta és què fem i com es valora. Sortim una pila de catalanets al carrer a dir “Prou” i les xfres de l’assistència a la manifestació les fan ballar com volen. Segons un articulista de La Vanguàrdia l’altre dia érem 600.000. Segons una lectora del mateix diari érem 700.000. Segons la Guàrdia Urbana érem 1500000. Segons l’organització érem 2000000. Només cal veure el diagrama de barres de més amunt per adonar-se que el volum de gent és molt, molt i molt diferent! Gairebé el doble o la meitat! Que no ens prenguin el pèl. “¡Que nos digan la verdad!”
Aprofito per demanar si algú pogués inventar un sistema per comptar objectivament la gent que assisteix en un esdeveniment així, més enllà dels metres quadrats. Algun sistema modern del segle XXI, no ho sé, comptar ànimes des de l’aire amb un súperordinador?
Reflexionem-hi 