Tag Archives: violència

A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.
                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.
                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.
                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.
-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.
                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.
1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Postres!
 
2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?
 
3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!
 
4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?
L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.
 
5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?
La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!
 
6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?
Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!
 
7) Menges a casa o a la feina?
Als dos llocs!
 
8) Sols fer receptes de verdures?
Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!
 
9) Quina és la teva millor recepta?
Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.
 
10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.
 
11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?
Uf, la millor en quin gènere?
Anuncis

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Yperita

Avui he descobert l’única paraula en català que comença per i grega: yperita. Com que és l’única que he trobat m’ha fet gràcia saber-ne més. Al diccionari hi he trobat que, a part de poder-se escriure també amb i llatina, és un “compost sulfurat, de fórmula (ClCH2CH2)2S, emprat com a gas de guerra.” Ostres.

He buscat a la Viquipèdia, i he vist que hi havia un tal Jan Theuninck que havia fet un quadre amb el títol “Iperita”, és la imatge que hi teniu més amunt. Però jo volia saber del gas, no pas de l’art, i he decidit posar “Iperita” al google imatges i he trobat això. Se m’ha regirat l’estómac.

Resulta que la Yperita, l’única paraula catalana que comença per “y” és el famós gas mostassa. Més valdria que aquesta paraula no hagués existit mai i que la lletra “Y” estigués sola com una mussola.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, que el Reflexionem-hi va fer anys l’altre dia i se’ns va passar! El dia 17 vam fer 4 anyets!!

22 comentaris

Filed under Uncategorized

Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.
 
A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.
 
L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.
 
No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

16 comentaris

Filed under Uncategorized

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.
 
On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.
 
No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…
 

10 comentaris

Filed under Uncategorized

De tota la vida

Si pensem d’on provenen les cançons populars el més probable és que ens trobem amb diferents orígens. Un podria ser el de la gent que treballa al camp i que canta mentre treballa o festeja el final d’una feina (m’hi ha fet pensar l’última entrada de la Primavera des fred). Un altre el de les cançons que s’inventarien els soldats a la guerra, enyorant les seves estimades i/o enamorant-se de la primera damisel·la que els passa pel davant (lògic, si porten anys entre mascles). El que a mi m’interessa avui és el que s’origina a les llars, entre dones, i que sobre tot les nenes amb els jocs de picar de mans hem anat conservant, cantant i interioritzant durant molt de temps.

No se’n devia parlar obertament, però la violència, que ara en diuen de gènere, cap a la dona i de vegades també cap als infants era (anava a dir  “i és”, però esperem que cada cop ho sigui menys) la mar d’habitual. Vull suposar que ja que no es devia poder denunciar (imagino que devien pensar que l’home tenia tot el dret) elles ho explicaven i denunciaven a través de les cançons. Cançons amagades en el joc que als més petits no ofenen perquè no en són conscients del que canten però que un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral. Vull pensar que aquelles mares que havien patit maltractaments volien posar en guàrdia els seus fills a cop de cançó.

Aquí en teniu uns quants exemples:

· De violència contra les dones

La Caterina o La dama de Lió (Lídia Pujol la va cantar un onze de setembre i és preciosa, teniu aquí l’enllaç, i a sota la lletra:

Sota el pont de Lió una dama hi rentava. No es una dama, no: Caterina hi rentava, odó. Sota el pont de Lió passaren tres galans tots tres la saludaren, i el mes petit digué: No digueu res a la dama, odó, que si tingués marit seria castigada. I al cap d’un ratet la sogra l’ha cridada, odó, sota el pont de Lió: “Valga’m Déu Caterina si ets acabada” “Encara no he acabat ben bé, me’n falta una murada” Odó “No haguessis xerrat tant l’hauries acabada”. Quan casa seu ha estat al marit ho explicava, odó. L’agafa per un braç, i en cambra l’ha tancada, i de tantes que li’n don per morta l’ha deixada, odó, sota el pont de Lió. “Valga’m Déu Caterina com n’ets tant delicada per un copet o dos al llit te n’ets posada”. Odó, sota el pont de Lió. Alceu-ne el llençol i després la flassada i veureu si es copet, copet o garrotada, odó, sota el pont de Lió. N’alça el llençol i després la flassada i a sota del llit la sang hi remullava, odó, sota el pont de Lió.

El verdugo Sancho Panza

El verdugo Sanho Panza, ha matado a su mujer porque no tenía dinero para irse al café. (…)

Don Federico

Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer. La gente que pasava olía a sal, era Don Fererico bailando el chá chá chá. (…)

  

· Sobre garrotades a nens, algunes ben modernetes:

Amarillo

(…) Amarillo se puso mi papá cuando le enseñé las notas de este mes. Amarillo me puse yo también cuando me enseñó su nuevo cinturón. Me pegó, me castigó, y hasta me tiró por el balcón, suerte que había un colchón y esa fué mi salvación.

A, el mestre em va pegar!

A, el mestre em va pegar! E jo no sé perquè! I ahir no vaig venir! O jo no estava bo! U el burro ets tu!

· Sobre faldilles i faldillers:

 El senyor Ramon

El senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món. Les pobres criades quan se’n van al llit, tururú, qui gemega ja ha rebut 

Soy capitán de un barco inglés

Soy capitán de un barco inglés en cada puerto tengo una mujer. La rubia es sensacional y la morena tampoco está mal. Si alguna vez me he de casar me casaria con la más formal.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Conflictes

Conflictes - A la dreta els mossos, a l’altra els estudiants. Uns segueixen les ordres que els han donat, vull pensar que intenten fer-ho de bones (ja sabeu que jo sempre defenso la policia), fins que uns quants esbojarrats provoquen algun problema que ells només saben solucionar d’una manera. Treuen la porra. Els altres porten mesos tancats, intentant que la seva veu arribi a convèncer els qui manen que això de Bolonya està molt mal muntat, després els envien els mossos i comencen a veure com tot s’acaba, impotents. Llavors hi surt la ràbia. I què voleu que us digui, que els entenc a tots dos, perquè sí que segurament dins la policia hi ha algun cregut violent amb ganes de sarau, però també a algun estudiant li mola això de picar-se i llavors fer-se la víctima. Que crec que si algú ha actuat malament és algú de més amunt, algú que va decidir enviar els mossos oblidant que aquells que s’havien tancat a la universitat no eren una colla de bojos sense cervell sinó estudiants universitaris que pensen, i per això, es queixen. Que si algú és culpable és qui no va saber trobar una actuació més diplomàtica, que no va saber negociar, que no va saber demanar consell a algú que en sabés més que ell per resoldre aquest conflicte. - Fotolog

A la dreta els mossos, a l’’altra els estudiants.

Uns segueixen les ordres que els han donat, vull pensar que intenten fer-ho de bones (ja sabeu que jo sempre defenso la policia), fins que uns quants esbojarrats provoquen algun problema que ells només saben solucionar d’’una manera. Treuen la porra.

Els altres porten mesos tancats, intentant que la seva veu arribi a convèncer els qui manen que això de Bolonya està molt mal muntat, després els envien els mossos i comencen a veure com tot s’’acaba, impotents. Llavors hi surt la ràbia.

I què voleu que us digui, que els entenc a tots dos, perquè sí que segurament dins la policia hi ha algun cregut violent amb ganes de sarau, però també a algun estudiant li mola això de picar-se i llavors fer-se la víctima. Que crec que si algú ha actuat malament és algú de més amunt, algú que va decidir enviar els mossos oblidant que aquells que s’’havien tancat a la universitat no eren una colla de bojos sense cervell sinó estudiants universitaris que pensen, i per això, es queixen. Que si algú és culpable és qui no va saber trobar una actuació més diplomàtica, que no va saber negociar, que no va saber demanar consell a algú que en sabés més que ell per resoldre aquest conflicte.

el 26 March 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Deshumanització i utopies

Deshumanització i utopies - Ara està començant una nova guerra. No és l’única, però els mitjans de comunicació s’omplen de barbaritat i injustícia. I estic d’acord. Però dos no es barallen si un no vol: ara un es venja de l’altre per tals morts i l’endemà l’altre venja les morts de l’un creant noves morts. Em quedo amb una frase de La pelota vasca, quan una vídua diu que l’única cosa que li fa por és que els seus fills es pensin algun dia que tenen el dret de fer el mateix que van fer al seu pare. I és que si no és així això no acabarà mai. Suposo que és difícil que es deixin de tirar bombes i facin junts una partida d’escacs, de Pictionary o de Play Station. Deu ser complicat que ballin tots junts en una plaça agafats de les mans a l’estil de la plaça del Rei. És complicat que es facin amics, però potser els esforços haurien d’anar per aquí, destruint murs i construint casals cívics palestino-israelites. Ja ho sé, fa riure, tan de bo no fes gràcia. Quan els humans deixem de veure la resta d’humans humans? :-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-: Us recomano Ironman. - Fotolog

Ara està començant una nova guerra. No és l’’única, però els mitjans de comunicació s’’omplen de barbaritat i injustícia. I hi estic d’’acord. Però dos no es barallen si un no vol: ara un es venja de l’’altre per tals morts i l’’endemà l’’altre venja les morts de l’’un creant noves morts.

Em quedo amb una frase de La pelota vasca, quan una vídua diu que l’’única cosa que li fa por és que els seus fills es pensin algun dia que tenen el dret de fer el mateix que van fer al seu pare. I és que si no és així això no acabarà mai.

Suposo que és difícil que es deixin de tirar bombes i facin junts una partida d’’escacs, de Pictionary o de Play Station. Deu ser complicat que ballin tots junts en una plaça agafats de les mans a l’’estil de la plaça del Rei. És complicat que es facin amics, però potser els esforços haurien d’’anar per aquí, destruint murs i construint casals cívics palestino-israelites. Ja ho sé, fa riure, tan de bo no fes gràcia.

Quan els humans deixem de veure la resta d’’humans humans?

:-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-:

Us recomano Ironman.

el 07 enero 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized