Si pensem d’on provenen les cançons populars el més probable és que ens trobem amb diferents orígens. Un podria ser el de la gent que treballa al camp i que canta mentre treballa o festeja el final d’una feina (m’hi ha fet pensar l’última entrada de la Primavera des fred). Un altre el de les cançons que s’inventarien els soldats a la guerra, enyorant les seves estimades i/o enamorant-se de la primera damisel·la que els passa pel davant (lògic, si porten anys entre mascles). El que a mi m’interessa avui és el que s’origina a les llars, entre dones, i que sobre tot les nenes amb els jocs de picar de mans hem anat conservant, cantant i interioritzant durant molt de temps.
No se’n devia parlar obertament, però la violència, que ara en diuen de gènere, cap a la dona i de vegades també cap als infants era (anava a dir “i és”, però esperem que cada cop ho sigui menys) la mar d’habitual. Vull suposar que ja que no es devia poder denunciar (imagino que devien pensar que l’home tenia tot el dret) elles ho explicaven i denunciaven a través de les cançons. Cançons amagades en el joc que als més petits no ofenen perquè no en són conscients del que canten però que un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral. Vull pensar que aquelles mares que havien patit maltractaments volien posar en guàrdia els seus fills a cop de cançó.
Aquí en teniu uns quants exemples:
· De violència contra les dones
La Caterina o La dama de Lió (Lídia Pujol la va cantar un onze de setembre i és preciosa, teniu aquí l’enllaç, i a sota la lletra:
Sota el pont de Lió una dama hi rentava. No es una dama, no: Caterina hi rentava, odó. Sota el pont de Lió passaren tres galans tots tres la saludaren, i el mes petit digué: No digueu res a la dama, odó, que si tingués marit seria castigada. I al cap d’un ratet la sogra l’ha cridada, odó, sota el pont de Lió: “Valga’m Déu Caterina si ets acabada” “Encara no he acabat ben bé, me’n falta una murada” Odó “No haguessis xerrat tant l’hauries acabada”. Quan casa seu ha estat al marit ho explicava, odó. L’agafa per un braç, i en cambra l’ha tancada, i de tantes que li’n don per morta l’ha deixada, odó, sota el pont de Lió. “Valga’m Déu Caterina com n’ets tant delicada per un copet o dos al llit te n’ets posada”. Odó, sota el pont de Lió. Alceu-ne el llençol i després la flassada i veureu si es copet, copet o garrotada, odó, sota el pont de Lió. N’alça el llençol i després la flassada i a sota del llit la sang hi remullava, odó, sota el pont de Lió.
El verdugo Sancho Panza
El verdugo Sanho Panza, ha matado a su mujer porque no tenía dinero para irse al café. (…)
Don Federico
Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer. La gente que pasava olía a sal, era Don Fererico bailando el chá chá chá. (…)
· Sobre garrotades a nens, algunes ben modernetes:
Amarillo…
(…) Amarillo se puso mi papá cuando le enseñé las notas de este mes. Amarillo me puse yo también cuando me enseñó su nuevo cinturón. Me pegó, me castigó, y hasta me tiró por el balcón, suerte que había un colchón y esa fué mi salvación.
A, el mestre em va pegar!
A, el mestre em va pegar! E jo no sé perquè! I ahir no vaig venir! O jo no estava bo! U el burro ets tu!
· Sobre faldilles i faldillers:
El senyor Ramon
El senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món. Les pobres criades quan se’n van al llit, tururú, qui gemega ja ha rebut
Soy capitán de un barco inglés
Soy capitán de un barco inglés en cada puerto tengo una mujer. La rubia es sensacional y la morena tampoco está mal. Si alguna vez me he de casar me casaria con la más formal.
Hi ha més violència i sexe en les cançons populars del que ens imaginem. Seria un bon tema per una tesis doctoral.
Doncs sí, però una mica depressiu, no? Al final deus acabar pensant que tothom és un animal.
Però que en són de bèsties són algunes lletres! M’agradaria creure el que proposes: “denunciar a través de les cançons”, “un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral”, “posar en guàrdia”… però no sé, no sé. Em temo que la moral, allò que és correcte o no, el que és normal o no, depèn tant del context en què es visqui que no sé si qui va fer la lletra tenia la suficient perspectiva per jutjar la situació de la mateixa manera que ho veiem nosaltres. El “senyor” Ramón, si no tenia el consentiment clar de la criada, el podriem catalogar de violador amb l’agravant d’abús de poder… m’agradaria saber si en l’època en què es va escriure la cançó el devien considerar alguna cosa més que un trapella o un “tremedu”.
El senyor Ramon jo sempre he pensat que és un violador… o almenys que abusava de la seva posició. De fet me l’imagino baix i gras. Jo crec que la gent d’una altra època tenien la opinió general que aquestes coses eren normals fins que un ho patia. Aquesta gent ho devia haver de manifestar, treure, expressar d’alguna manera, “qui canta sos mals espanta”.
Son molt bèsties aquestes cançons, i alguns contes infantils, parlen de les tradicions. Les més brutals i que molts encara recolzen perquè sempre hi ha qui tortura i mata per tradició com els toreros.
És curiós i potser hi està relacionat. Potser si algun dia deixem de maltractar els animals deixarem també de maltractar les persones…
Sorprenent i molt bo!
Pel que ens descobreixes , hi ha cançons les lletres de les quals de tant sentir-les ja ni les “entenem”.
Hi ha unes quantes perles del més bèstia.
Potser si que les lletres d’aquestes cançons són crits desesperats que s’han camuflat entre cançonetes infantils.
Maria,
N’hi ha més que podríem comentar del disc de la Lídia Pujol. Crec que va encetar la línia que exposes. No només té la Caterina, sinó que és brutal la versió que fa d'” El testament d’Amèlia”. Aconsegueix que se’t faci un nus a l’estómac, tal com la protgonista. Per bestialitat, el tracte que rep “La filla del rei” o “La dama enganyada” o la delicadesa de “la nina i son germà”. Penso, i perdoneu si desvio el tema, és –juntament amb el “Desglaç” del Poveda– un dels millors discos catalans que s’han fet mai: per la tria de la recopilació i pel intens i dur treball que devia ser versionar aquestes cançons.
Ara bé, també hem de comentar quan es critica la dona per no fer les seves feines (que Benet XVI va recordar) : “La Margalideta”. I n’hi deuen haver més!
Quant a la violència i brutalitat que hem mamat des de petits, hi ha els contes. El que fa la cabra amb el llop és digne de ser filmat per en Tarantino. Les bastonades que se’n dues personatges. O els putxinel·lis. Sempre em feia una ràbia que el Banyeta acabés ben estomacat. Per això sempre m’ha fet estar al costat dels perdedors.
Amarillo se puso mi papá, cuando le enseñé las notas de este mes. Colorado me puse yo también cuando me enseño su nuevo cinturón. Me pegó, y me pegó, y me tiró por el balcón, suerte que había un colchón, y esa fue mi salvación.