Si has de recitar alguna cosa és més fàcil triar “La vaca cega” que el monòleg de “Hamlet”. Si has d’escriure un llibre és més fàcil escriure un “Diario de Bridget Jones” que un “Solitud”. Si has de cantar una cançó és més fàcil que sigui “Sol solet” que una peça d’”Aída”, d’aquesta manera la gent no espera tant de tu.
Si tries portar a l’escenari “Gata sobre teulada de zinc calenta” ho has de fer bé, ho has de fer molt bé. Has de tenir uns actors excepcionals, que parlin amb naturalitat, sense “fer teatre”, oblidant-se del públic i ficant-se 100% a la pell dels seus personatges, disposats a arrencar-se la pell i mostrar les entranyes. Una Maggie que tregui les urpes en sentir-se rebutjada per l’home qui estima. Un Brick que reflecteixi el fàstic que sent per sí mateix. Una cunyada que sigui repel·lent i manipuladora. Un pare que tingui una visió objectiva de la família, i una mare que faci pena.
Si tries representar-la, has de saber que és una obra on l’única cosa que es belluga són els sentiments dels protagonistes, i per tant has de buscar-hi algun joc visual que desperti el públic, una habitació on la gent hi entra i hi surt no és suficient. Potser fondre algun cop els llums i canviar una mica la posició del llit? Al final podria ser al centre! Has de pensar que si l’escenari és molt allargat no pots col·locar els actors tota l’estona als extrems (avui tinc torticoli). No ho sé, has de trencar-te el cap perquè a l’obra no només el text sigui excepcional.
Si tries una obra que ja fa dècades que és pel·lícula, i que fa generacions que està considerada una obra mestra has de pensar que la gent en farà comparacions. No cal allunyar-se’n molt ni fer-la igual, només fer-la igual de bona.
Tot i que el final de l’obra no s’entén, els personatges no et convencen del drama que estan vivint, tot i que acabes pensant “i aquesta era la famosa Gata?” reconec que el text em va tornar a encongir el cor, a haver de sospirar, a no saber com seure (o eren les cadires del Lliure de Gràcia?), a voler cridar… però el que em va commoure ahir no va ser ni la meitat, de la meitat, de la meitat del que van aconseguir Elisabeth Taylor i Paul Newman.
Mireu la pel·lícula aquí, estalvieu-vos els 25 euros de l’entrada!
Reflexionem-hi 
He vist la pel•lícula amb l’Elizabeth Taylor i en Paul Newman i recordo que em va agradar molt. Les escenes d’ells sols a la seva habitació o les discussions i les mirades amb el pare són molt bones.
No he vist l’obra que ens expliques però jo esperaria em transportessin mentalment a una nit calorosa del Sud dels EEUU, amb uns personatges amb em transmetin el sentir d’una família que és presonera del passat, que no s’aguanten entre ells. A una família que es desintegra entre enveges, luxúria i cobdícia.
També entenc que el o la directora d’aquesta obra en vulgui donar un altre aire a l’obra, però com dius tu, el risc de la comparació és tant alt que has de fer-ho molt bé per que la ment dels espectadors que han vist la pel·lícula no se’n vagi cap aquelles imatges, aquella ambientació i aquelles interpretacions.
Sí, sí, és malèvol fer comparacions però inevitable! El problema és que no hi ha canvi d’aires, si fins i tot els vestits que duen són iguals!! No sé, en comptes d’entendre el drama familiar real semblaven una colla de mimats que no tenien el que volien.
Quina pena!, després del que dius Maria, no crec que hi vagi al teatre
a veure aquesta obra, aixó sí, la de un deu salvatge, hi aniré . Sóc de les que penso, que fer còpies, no és encertat, ni ser fidel a l’original. S’han de fer versions i agafar l’ essència,interpretar-la i transformar-la, és ha dir, crear quelcom nou.
Lo de píndola i l’ entrepà, suposo que deu ser pel tamany, no per la consistència, Necessito aclarir-ho.
Apa!, bonna nit . Arreveure
Ho sento, el comentari Anònim, es meu.