Estic com un tren. Ja ho sabeu si em coneixeu: els dies laborables vaig amunt i avall sense parar, lliscant per les vies que jo mateixa he construït. Podria haver triat fer un recorregut diari pels túnels del metro de Barcelona però vaig triar convertir-me en un tren de rodalies. Podria haver triat dedicar-me tan sols a transportar passatgers però també m’agradava dedicar-me a les mercaderies. M’he enredat jo sola però m’agrada i estic molt contenta d’aquesta doble línia que és la meva vida.
Per sort de tant en tant toca fer vacances. I llavors el paisatge futurista que veig durant el curs des de la màquina -les línies de llums, els colors que es barregen, el temps que corre tant com jo- es transforma. Canvio el quadre d’en Boccioni per aquell Cases de la noia que mira el que nosaltres ja veiem al mirall. Observo, gaudeixo de cada instant, visc.
I tocant de peus a terra, lluny de vagons i obres d’art, m’entreno per fer el Camino de Santiago caminant des de Rambla Catalunya fins a casa. Assaboreixo olors, veig sons i sento textures de la ciutat que no noto si no és a peu. I penso, entre d’altres coses, que els futuristes ens van enredar. Qui sap si la no velocitat durant 250 quilòmetres m’inspira més coses? Per si de cas m’enduré una llibreta.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.
Ja tenim dates i ruta! Del 16 de juliol al 30, O Cebreiro – Fisterra. Interessats allà on em trobeu habitualment!
Reflexionem-hi 