Tag Archives: amor

Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
 
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

15 comentaris

Filed under Uncategorized

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…
 
Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.
 
En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.
 
Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)
 
Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.
 
Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.
 
Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!
 
Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:
1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)
2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:
– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Setè parèntesi: Propòsits d’any nou

L'he robat d'Així és la vida, hi teniu l'enllaç al final de l'entrada

Avui anant cap a la feina me n’he adonat que la majoria d’emissores de ràdio parlaven dels propòsits de començament d’any i he pensat, irònicament, “Caram, que originals!”. I vet aquí que ara jo segueixo l’exemple dels grans professionals del periodisme i us poso aquest títol taaaan ben trobat… qui m’entengui que em compri. Espereu-vos al final, per això, per treure’n l’entrellat.

L’altre dia l’Alba em va dir que per què no feia una entrada dedicada al meu nou estat sentimental. Ah, que us ho heu perdut? Doncs sí, estic de bufetada, de tant atontada, i ell de moment també, i aquesta és tota la història que us explicaré! Si en voleu més detalls no dubteu a comprar l’exclusiva de l’Hola que sortirà quan em faci famosa i visqui de ser-ho. Però cada cop que m’enamoro tinc la mateixa sensació: em penso que viuré en una pel·lícula en la que tot serà fantàstic i meravellós, i no us segueixo donant detalls ni avorrint el públic masculí perquè el que hauria de dir ja ho han dit abans aquestes noies en aquest bloc que he descobert avui. M’encanten perquè em sento taaan identificada!*

L’entrada que us he enllaçat “Hem de parlar…” contraposa els inicis imbècils de les relacions amoroses en les que, bàsicament somies (us hi enganxo una de les frases del text): “Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura… Pepitu Gonzàlez Pérez, queda súper bé… Buff, es que estem fets l’un per l’altre, ens havíem de trobar… que guai!” (ai Déu, agraeixo taaaant saber que no sóc l’única “lechera” del planeta…!) contraposat, deia, amb els finals de les relacions, i aquell “Hem de parlar” que tots sabem què vol dir…

I doncs, què he de fer, jo, ara, pobra encegada? M’he de resignar a creure que d’aquí a un temps tota aquesta felicitat acabarà? (Dona…sembla que no t’hagis enamorat mai, que saps que sí, que sempre passa! Que al final allò que et semblava taaan meravellós tampoc no ho és tant!) Doncs no! Aquest any em proposo posar tots els mitjans perquè el meu estat actual perduri tant de temps com sigui possible! De fet, aquesta no és l’única entrada que he llegit avui
-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.
*De fet ja us ho hauré dit mil vegades, escric una novel·la rosa i trobo que molts dels temes que tracten elles els he tocat jo també, espero que no em denunciïn per plagi si algun dia me la publiquen, que a Dios pongo por testigo que el seu bloc l’he descobert avui i les meves aventures existeixen des de fa tres anys…

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,
 
Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.
 
Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.
 
I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.
 
Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.
 
Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

19 comentaris

Filed under Uncategorized

Jocs de discoteca

Prevec que aqusta entada tindrà moltes visites buscant algun secret per lligar més a l’hora de sortir de festa. Si agafeu el Google i hi premeu les lletres que componen el títol, però, no us sortirà un Ars Amandi del segle XXI sinó que us sortiran jocs d’ordinador que simulen que ets en una dicoteca.
 
L’objectiu, segons el joc, canvia. En un has de trobar la teva parella ideal per ballar. En un altre ets un DJ que ha de fer girar els plats amb gràcia. En el meu preferit ets una noia voladora cansada que la grapegin i has de saltar damunt de tots els borratxos. Si saltes amb gràcia els fas desaparèixer, si t’hi acostes et toquetegen una mica i perds una vida.
 
I què és el que m’ha dut a fer aquesta cerca? Doncs que dissabte, mentre èrem a la barra d’un bar se’ns va apropar una noia amb una PSP a la mà, va demanar el que volia i va continuar jugant mentre li ho preparaven. Quan va pagar va tornar al sofà on l’esperava el seu xicot. Quan un jugava l’altre mirava el mòbil, després els torns canviaven. Em penso que d’aquí a un mes diran que la seva relació no els portava enlloc i tallaran.
 
Avui encuriosida he escrit les paraules “jugar a la psp en una dicoteca” i he trobat en un forum algú que deia “Todavía no he visto a gente un sabado en la discoteca tomándose copas, bailando, y jugando a la PSP, por ponerte un ejemplo…” UF! Respiro alleujada. Per sort la conducta encara no és habitual… però ja veurem d’aquí a uns anys!

8 comentaris

Filed under Uncategorized