Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

L'he tret de http://digital-art-gallery.com/picture/big/176

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.

– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.

– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.

– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…

– No la feu esperar deu mesos més!

– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?

– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!

– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!

– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.

– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?

– Un home de Déu!

– Quin és el vostre nom?

– Ma mare em va voler dir Valentí…

– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!

– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…

 

I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…

 

Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.

 

En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.

 

Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)

 

Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.

 

Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.

 

Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!

 

Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:

1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)

2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:

– Les floretes als pobles

– La gent dels pobles no és tonta

– L’oci rural

– No intenteu canviar un granger!

– Com anar vestit al camp

– El menjar

– Les sogres

– Com lligar (“aunque a mi no me funcione”)

– Els “agostins”

– Les pijes

– El programa en edicions posteriors a la seva

– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

Setè parèntesi: Propòsits d’any nou

L'he robat d'Així és la vida, hi teniu l'enllaç al final de l'entrada

Avui anant cap a la feina me n’he adonat que la majoria d’emissores de ràdio parlaven dels propòsits de començament d’any i he pensat, irònicament, “Caram, que originals!”. I vet aquí que ara jo segueixo l’exemple dels grans professionals del periodisme i us poso aquest títol taaaan ben trobat… qui m’entengui que em compri. Espereu-vos al final, per això, per treure’n l’entrellat.

L’altre dia l’Alba em va dir que per què no feia una entrada dedicada al meu nou estat sentimental. Ah, que us ho heu perdut? Doncs sí, estic de bufetada, de tant atontada, i ell de moment també, i aquesta és tota la història que us explicaré! Si en voleu més detalls no dubteu a comprar l’exclusiva de l’Hola que sortirà quan em faci famosa i visqui de ser-ho. Però cada cop que m’enamoro tinc la mateixa sensació: em penso que viuré en una pel·lícula en la que tot serà fantàstic i meravellós, i no us segueixo donant detalls ni avorrint el públic masculí perquè el que hauria de dir ja ho han dit abans aquestes noies en aquest bloc que he descobert avui. M’encanten perquè em sento taaan identificada!*

L’entrada que us he enllaçat “Hem de parlar…” contraposa els inicis imbècils de les relacions amoroses en les que, bàsicament somies (us hi enganxo una de les frases del text): “Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura… Pepitu Gonzàlez Pérez, queda súper bé… Buff, es que estem fets l’un per l’altre, ens havíem de trobar… que guai!” (ai Déu, agraeixo taaaant saber que no sóc l’única “lechera” del planeta…!) contraposat, deia, amb els finals de les relacions, i aquell “Hem de parlar” que tots sabem què vol dir…

I doncs, què he de fer, jo, ara, pobra encegada? M’he de resignar a creure que d’aquí a un temps tota aquesta felicitat acabarà? (Dona…sembla que no t’hagis enamorat mai, que saps que sí, que sempre passa! Que al final allò que et semblava taaan meravellós tampoc no ho és tant!) Doncs no! Aquest any em proposo posar tots els mitjans perquè el meu estat actual perduri tant de temps com sigui possible! De fet, aquesta no és l’única entrada que he llegit avui…

-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.

*De fet ja us ho hauré dit mil vegades, escric una novel·la rosa i trobo que molts dels temes que tracten elles els he tocat jo també, espero que no em denunciïn per plagi si algun dia me la publiquen, que a Dios pongo por testigo que el seu bloc l’he descobert avui i les meves aventures existeixen des de fa tres anys…

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,

 

Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.

 

Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.

 

I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.

 

Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.

 

Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

Jocs de discoteca

Prevec que aqusta entada tindrà moltes visites buscant algun secret per lligar més a l’hora de sortir de festa. Si agafeu el Google i hi premeu les lletres que componen el títol, però, no us sortirà un Ars Amandi del segle XXI sinó que us sortiran jocs d’ordinador que simulen que ets en una dicoteca.

 

L’objectiu, segons el joc, canvia. En un has de trobar la teva parella ideal per ballar. En un altre ets un DJ que ha de fer girar els plats amb gràcia. En el meu preferit ets una noia voladora cansada que la grapegin i has de saltar damunt de tots els borratxos. Si saltes amb gràcia els fas desaparèixer, si t’hi acostes et toquetegen una mica i perds una vida.

 

I què és el que m’ha dut a fer aquesta cerca? Doncs que dissabte, mentre èrem a la barra d’un bar se’ns va apropar una noia amb una PSP a la mà, va demanar el que volia i va continuar jugant mentre li ho preparaven. Quan va pagar va tornar al sofà on l’esperava el seu xicot. Quan un jugava l’altre mirava el mòbil, després els torns canviaven. Em penso que d’aquí a un mes diran que la seva relació no els portava enlloc i tallaran.

 

Avui encuriosida he escrit les paraules “jugar a la psp en una dicoteca” i he trobat en un forum algú que deia “Todavía no he visto a gente un sabado en la discoteca tomándose copas, bailando, y jugando a la PSP, por ponerte un ejemplo…” UF! Respiro alleujada. Per sort la conducta encara no és habitual… però ja veurem d’aquí a uns anys!

My best friend’s wedding

Sopo amb el meu amic gai en un restaurant de luxe mentre li explico que tinc una trucada perduda de part del Guillem. Quan érem petits em vaig prometre que ens casaríem si ell arribava als 28 anys i encara seguia solter. Aquest any n’ha fet 28… segur que la trucada és per això. Me l’estimo tant el Guillem…

Era el 1997 quan ens vam conèixer. Ell tenia 15 anys i jo dos menys. Sortia a totes les revistes i televisions, sempre trist: acabava de perdre la seva mare. Però era taan bufó! Em vaig enamorar de seguida. Quina carona! A les nits somniava amb ell, m’imaginava com ho faria per trobar-me’l. La fantasia més recorrent era una en què ell em trobava en un bar londinenc i em demanava que formés part del servei secret britànic. Ai! Després, reconec, va anar perdent amb els anys, físicament vull dir, però a mi aquella estimació de quan érem petits sempre la vaig tenir molt present.

M’aixeco de la taula i vaig cap a l’habitació de l’hotel. Em tornen a trucar, és ell.

– Estàs asseguda? – em pregunta el meu interlocutor.

– Digues, digues.

– Que el Guillem es casa – se sent un cop – què ha estat això?

– Res, res, que he caigut del llit.

 Ostres. El 29 d’abril de 2011 es casa. Es casa! Ha trobat una noia, sap que es una bogeria, però es casa. De cop i volta m’adono que estic completament enamorada del Guillem. És l’home de la meva vida! Com no me n’he pogut adonar fins ara? L’estimo! Volo cap a l’ordinador, reservo vol cap a Anglaterra. Tinc el temps just per anar fins a l’illa i demostrar-li que s’equivoca, que m’ha de triar a mi i no a ella. Qui és aquesta Kate? Qui és ella al meu costat? Ella no val res, jo sóc mil vegades més guapa i més intel·ligent… què he fet?

Aniré a casa seva. Em costarà de passar els controls de seguretat, però estic segura que quan expliqui el meu cas m’hi deixaran entrar. Al principi no li diré per què vinc, deixarem passar els dies. Intentaré que ell vegi que la noia amb la que surt només l’estima per la seva fortuna, més endavant ja li demostraré el meu amor. Anirem a cantar a un karaoke, que sempre m’han encantat i ho faig prou bé.

I al final, quan estigui totalment desesperada i ja sigui el dia del casori li diré que no es casi, que jo .l’estimo, li faré un petó i… acabaré corrent darrere el nuvi que correrà darrere la núvia. I qui correrà darrere meu?

L’amor és com una capsa de sabates…

Diumenge al matí, no tinc res millor a fer que justificar-me a mi mateixa el fet d’haver gastat més de 100 euros en unes bambes. Agafo les All Star amb el metro de Nova York dibuixat que fa més d’un any que estan trencades i les fico a la bossa, per llençar. M’he animat: agafo les sabatetes de nena mona que em vaig comprar per aquell casament i que ja tenen la sola gastada i la cremallera que s’obre sola, i també van a parar a la bossa. Les Geox que em van costar 90 euros i que em vaig comprar crec que l’últim any de carrera també les tiro: tenien la sola partida una i foradada l’altra. Les botes de xarol que ja van donar mal resultat la primera setmana i que a part d’ensenyar el mitjó tenien també la cremallera espatllada segueixen la mateixa ruta. Conservo les bambes de Promod grises que em van costar 20 euros, també tenen un forat al costat però són tan mones!!

Això d’anar amb les sabates trencades és tot un clàssic per a mi. Crec que vaig ser realment conscient de destruir les sabates cap als tretze anys. Cada dia jugava a futbol, o a handbol, o a bàsquet, o a matar amb les mateixes sabates (anava amb uniforme) i el terra dels camps era d’asfalt. Ma mare, que havia de vestir i alimentar uns quants cossos es negava a donar als meus peus més d’un parell de sabates per curs, així que jo habitualment cap al maig portava uns forats impressionants a les soles de les sabates. No malpenseu de ma mare, estic segura que si ho hagués vist ho hauria arreglat, però jo sentia aquell temor infantil a rebre una esbroncada, així que ho amagava i no deia ni piu. No patiu: perquè el peu no tingués contacte directe amb el terra em posava trossos de cartró per dins la sabata, aguantaven uns dos dies màxim.

Tot plegat no seria res més que una anècdota si no fos perquè per tornar a casa jo agafava el tren. Cap problema si no fos perquè el tren el compartia amb una escola de nens que agafaven cada dia el mateix tren que jo i molts baixaven a la mateixa parada. Tot quedaria en res si no fos perquè havia de pujar unes escales, interminables, seguida d’una munió de nois de la meva edat. Recordeu? Tenia un forat a la sola de les sabates i pujant l’escala els nois de darrere, especialment el noi que m’agradava, s’hi podien fixar!

Llençar sabates, però, sempre m’ha costat molt. Les sabates, per mi, són com els homes: o m’enamoren o no em diuen res. Per això, llençar sabates em costa, perquè estan plenes de records, de sensacions, d’hores compartides junts! Desprendre’m de les meves sabates és com desprendre’m dels records viscuts amb la parella, com feia Jim Carrey a “Olvídate de mi”. A la pel·lícula hi ha una clínica que t’esborra aquells records que no vols conservar. Allí hi corren els desenganyats amorosos, els que es posen tristos per Sant Valentí i no poden suportar que l’altre els hagi deixat. Fins allí també s’hi atansa en Jim Carrey a que li esborrin de la memòria la seva última relació. El cas és que per esborrar-li els records ell els ha de reviure i és llavors quan s’adona que els vol conservar.

Tot i que no vull pas que m’esborrin els records simplement ara en torno a tenir massa, i la veritat, no en tinc cap ganes de repetir el malson. Barcelona té massa escenaris per als records que jo ja havia aconseguit controlar. Més valdria que hagués esborrat el meu número o que s’hagués comportat com un home, FUF. Ja m’he desfogat, gràcies, gràcies, gràcies (tot fent reverències). Ahir sopant les amigues em van convèncer que havia fet bé (jo no ho tinc GENS clar). L’amor, al principi, és com una capsa de bombons, no saps el que et pot tocar, però després és com una de sabates: saps exactament què et trobaràs. (SNIF, BUA, CACA!!!!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I em quedo entre Shakira i Mazoni… (gràcies Pi, ara queda TAAN elegant…)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Enamorar-se és molt fàcil…

Ahir al vespre acomiadàvem un angelet que volarà cap a París ben aviat. Va ser com un casament: música ambiental, menjar boníssim i copa de vi per a tothom. Hi havia alguns coneguts i amics però al final, quan ja només em mantenia dreta gràcies a una prestatgeria que galantment suportava el meu pes (era cansament, només) vaig acabar sentint les opinions d’algú que no coneixia. Va arribar, va veure i va vèncer amb una afirmació contundent: “Els homes són més romàntics que les dones”. Els mascles presents es van afanyar a aplaudir-lo, les dones vam intentar fer-lo raonar.

Deu minuts més tard comprenia la seva tesi. Resulta que els homes a l’inici d’una relació, la fase que ell amb molt de seny anomenava “amor passional”, es donen tant que quan veuen que aquest amor es degrada només una mica es deprimeixen molt, tant, que això fa que visquin la relació (i m’atreviria a dir, la lògica ruptura posterior) d’una manera molt més “romàntica”. És clar, si per romanticisme entenem una relació en fase d’enamorament, aquell moment en què compten més les hormones que el cervell (que de fet està mig inhabilitat), sí, pot ser que els homes siguin molt romàntics.

Ara, per mi el romanticisme té ben poc de “Romeu i Julieta” i té molt més de “Big Fish”. Per a un home, pel que sembla per les declaracions del Juli Cèsar anterior, el romanticisme té a veure amb els focs artificials dels anuncis de Durex. Per mi, per a una dona el romanticisme té més aviat a veure amb el “van viure feliços per sempre més”. Per mi el romanticisme és quan als 60 o 70 anys Jessica Lange entra a la banyera amb l’Albert Finney i a tots dos els brillen els ulls. Enamorar-se és fàcil, estimar és molt més romàntic.

http://www.youtube.com/watch?v=5DNeZSOPyZk

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Avís final evitable: em sento una mica gurú expressant les meves idees en públic sense cap mena de pudor. Una mica com aquella “coach” que corre per aquí WordPress i que si li féssim cas seríem molt feliços. Però tot i que jo escric sovint només ho faig per distreure els dits, és que s’ho passen tan bé damunt el teclat..! Dic tot això perquè sembla que us vulgui convèncer de les meves opinions i no és el cas (res, és que ahir vaig tenir un moment de consciència cibernètica).

“Jane Eyre” o per què moltes noies encara som solteres

És clar, t’agrada llegir i de seguida comences amb els clàssics: Shakespeare, Wilkie Collins, Jane Austen i com a colofó et presten “Jane Eyre”. No, no és una altra escriptora, però sí que la va escriure una dona. Charlotte Brontë va escriure la novel·la el 1847, absolutament immersa en el romanticisme, el moviment, és a dir: fantasmes, castells, personalitats estranyes, investigacions científiques, fets inexplicables o successos irremeiables.

La Charlotte es va basar, sobre tot al principi de la novel·la, amb la seva pròpia experiència vital per definir una súperheroina amb un poder sobrenatural: una personalitat fortíssima formada per unes idees úniques i una autenticitat que la fan ser mestressa de sí mateixa. Rara avis a l’època ser una dona amb cervell i demostrar-ho. Des de l’inici de la novel·la quan és petita, les respostes de la Jane deixen al lector impressionat i admirat. La continuació de la història i les seves llargues converses amb el seu senyor et fan estimar aquella noieta esquifida, lletja i pobra fins a considerar-la un model a seguir. “Jane Eyre” és alhora una novel·la molt romàntica (ara sí, rosa) precisament per això, perquè les converses entre ella i el seu enamorat són intel·ligents i perquè els seus caràcters escolpits per les males experiències anteriors de tots dos fan que siguin perfectes l’un per l’altre.

“Jane Eyre” ha captivat tanta gent al llarg de la història que se n’ha fet 16 pel·lícules i 9 sèries de televisió, a part de peces musicals, adaptacions radiofòniques, teatrals, i moltes obres literàries que l’han inspirat, intentat continuar o reversionat.   Si algú no té gaires ganes de llegir la novel·la, recomano la versió de la BBC de 2006, una minisèrie de 4h que podeu veure per youtube, amb una Jane molt bona actriu, una mica lletja com li escau al personatge i amb un Rochester massa guapo pel meu gust, però que convenç en el seu paper d’amargat.

Només als que heu llegit el llibre o coneixeu ja la història us convido a veure aquestes dues versions de la mateixa escena, la primera d’una pel·lícula de 1983, amb uns actors molt insípids i després la meva preferida…ai, que bonitoo!

http://www.youtube.com/watch?v=lyTpzvElJck

http://www.youtube.com/watch?v=iU0DJFli4-A&feature=related

Va, i si us heu quedat amb ganes de més:

http://www.youtube.com/watch?v=_lHKxDq33_g&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=8ZPZEnQzneQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wntWGwCjeBc&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wDLEXsbm72U&feature=related

Pim pam fuego http://www.youtube.com/watch?v=B8u0vLgSsLA&feature=related

Si algú té alguna versió diferent…me la farà arribar?? M’encantaria veure alguna de les primeres!! Ah, i me n’oblidava… no sé si heu vist “Rebeca”, la famosa pel·lícula per la qual anomenem “rebeca” a la jaqueta de punt… doncs tenen tant en comú! Canviem diàlegs per intriga, però hi tenim la serventa que s’enamora d’un home ric, la mansió que es crema, la criada sonada, i el fantasma de l’anterior dona per allà voltant… uuuuhhh!! Però el que és més important, l’actriu protagonista de “Rebeca”, Joan Fantaine, va protagonitzar la versió de 1944!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

És la quarta vegada que vinc a afegir alguna dada, pot ser que vingueu d’aquí a un mes i aquesta entrada tingui quinze pàgines!

Versions senceres a Youtube:

1944: http://www.youtube.com/watch?v=MAl4QhjJaBw&feature=related

2006: http://www.youtube.com/watch?v=2XsB22Qjz3A

Si trobo tota la de 1934 us l’enllaço, és boníssima, li han canviat totalment la personalitat al Rochester…fins i tot li acosta la cadira perquè segui, hahahaah!!http://www.youtube.com/watch?v=vtYpA12pbsA&feature=related

-..-.—.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-

Una altra curiositat: moltes de les versions han estat filmades a Haddon Hall (http://www.google.es/images?hl=ca&rlz=1R2ADSA_esES386&q=haddon%20hall&um=1&ie=UTF-8&source=og&sa=N&tab=wi&biw=1419&bih=728) jo  com a bona fan hi he estat dues vegades, us recomano la visita.

-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Per als més fans: si poseu “Jane Eyre Comparison” a youtube us trobareu tot de comparacions de diferents versions sobre les mateixes escenes: la caiguda del cavall, l’habitació cremant, l’entrevista de la Jane amb el reverendo de nena, etc!

Planeta Piruleta

Ara que ja se m’ha acabat el contracte, que deixaré abandonats diccionaris i llibres de text durant una bona temporada, que ningú no em preguntarà pel significat d’una paraula, m’agafa per fer descobertes lingüístiques. Avui he tingut una revelació: les relacions de parella són com els temps verbals.

Dels homes del passat en podem distingir, bàsicament, tres tipus. El primer de tots és el noi Passat, aquell d’una història antiga i totalment acabada que va ser. El segon és el Perfet, que pot ser més recent o que encara influeix en el present, aquell amb qui la vida et fa coincidir de tant en tant, i et fa pensar en el que ha estat. I finalment hi ha el xicot Imperfet, el de la història que la teoria diu que ha quedat inacabada o interrompuda de sobte, però que l’experiència diu que el que era ara és tan “passat” com els altres dos casos.

Després hi ha els nois dels altres temps, els que encara no hem conegut. Hi ha l’home Condicional, que ens permet somniar en el que seria o el Futur que estem segurs que algun dia serà. Ara, que no ens enganyem, sempre ens ha agradat resar per un Present de Subjuntiu que sigui com volem i quan tenim parella ens lamentem perquè volíem un Imperfet de Subjuntiu i que fos d’una altra manera.

I així anar-hi anant, anar coneixent gent de tots els temps verbals, fins a recórrer tot el Xuriguera sempre cercant un Present que puguem estimar tal com és.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Banda sonora de la paranoia anterior (i explicació del títol): http://www.youtube.com/watch?v=1VPQCmDhVc4

Dec una disculpa a Els Amics de les Arts… el primer i últim anàlisi que en vaig fer va ser precipitat, ara rectifico ja que després de molts concerts i ratllar el B&B m’he convertit en una veritable “amiga”. Aquesta nit tornem a veure’ns les cares a Les Franqueses. Sóc aquella fan que es comporta com si en tingués 13 tot i que en té el doble i crida guapo a cada final de cançó….quina vergonya.

Onomatopeies d’autoflagel•lació

Típic, t’enamores del noi que et ven la fruita o d’aquell que puja al mateix autobús que tu, ja n’havia parlat algun cop al fotolog. No us penseu que és una obsessió meva, els poetes n’han fet poemes i els cantants cançons, però tot plegat és un cant a fer-se mal: agafar el fuet -el que no es menja- i flagel•lar-se l’esquena, flas, flas, en una onomatopeia més bonica que la meva però igual de punyent.

Últimament en sonen dues de precioses per la ràdio:

Mishima, Miquel a l’accés 14

http://www.youtube.com/watch?v=jtEE4JpX0GI

Els Pets, Per veure’t a tu

http://www.youtube.com/watch?v=ab6f_2z-hOA

Je vois la vie en rose

Quan t’enamores la vida es transforma en una pel·lícula. Fas la cara de l’Audrey Hepburn a “Sabrina” mentre sent La vie en rose, tens ganes de cantar pel carrer com Gene Kelly a “Cantando bajo la lluvia”, et planteges canvis radicals com Julie Andrews a “Sonrisas y lágrimas”, et canvia l’estat d’ànim constantment com li passa a la Kate Winslet a “Sentido y Sensibilidad”, escapes de la vida quotidiana per estar una estoneta amb ell amb aires de Drew Barrymore a “Por siempre jamás”, veus en l’altre el millor amic com Gwyneth Paltrow a “Emma”, tens una clara confusió del que fa tan especial l’altra persona com explica Bill Pullman al seu germà recent llevat a “Mientras dormías”, veus el món canviat i irreal a l’estil de la Nicole Kidman a “Moulin Rouge” i cada cop que fas un descobriment sobre el que li agrada sembla que t’elevin fins als núvols com Ewan McGregor a “Big Fish”.

Us deixo amb un fragment d’una de les meves preferides…mireu a partir del minut 6.50 (tot i que si teniu temps, el minut 3.17 és el més bonic de tots!)

Big Fish, moment exacte http://www.youtube.com/watch?v=o3b6AR3HeMA

Que teniu més temps? No totes són exactament el que cito abans, però algunes sí!

Sabrina http://www.youtube.com/watch?v=vT8lgZOQ5j0
(Tros exacte) Cantando bajo la lluvia http://www.youtube.com/watch?v=rmCpOKtN8ME
Sonrisas y lágrimas http://www.youtube.com/watch?v=Iu8Bnlx0-HY
Sentido y Sensibilidad http://www.youtube.com/watch?v=_ySjfRgseZI
Por siempre jamás http://www.youtube.com/watch?v=Hcj9fyx6DXI
Emma http://www.youtube.com/watch?v=quRejoJ1UEI (minut 1.40)
(Tros exacte) Mientras dormías http://www.youtube.com/watch?v=FK90Juy3jkw (minut 1.41)
(Exactament en aquesta cançó…) Moulin Rouge  http://www.youtube.com/watch?v=JWMs0i81BpY

Obligatòria, per a tothom

Per a les dones: perquè et mostra “lo tonta” que pots arribar a ser quan estàs convençuda que et van al darrera, i perquè et demostra que TU no ets l’única del planeta que has fet algun cop el tonto (uf!).

Per als homes: perquè ens entenguin una miqueta més i intentin ser com més transparents millor.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El que tenen de dolent aquestes pel·lícules és que per encabir-se en el gènere romàntic les fan acabar bé, les normes es converteixen excepcions (d’algú, ai!) i els nois fan allò que no volen per veure felices les seves estimades… (sospir) i te’n vas a dormir donant-li voltes, cabòries…

el 19 septiembre 2009

L’’amor no és una malaltia de transmissió sexual

(abstingueu-vos els que estigueu sensibles amb el tema)

Estarem d’’acord que amb les meves, de mitjana, cent seixanta-nou relacions l’’any no sóc la persona més indicada per parlar d’’aquest tema. Però sí que puc comentar algunes impressions que a dia d’’avui, al mes de desembre de 2008, tinc sobre l’’amor.

Crec que no hi ha una mitja taronja esperant-me en algun racó del món. Estic segura que hi ha moltes persones compatibles però cap al cent per cent, un serà millor per x, l’’altre m’’agradarà més per z. Crec que el que és important és apostar fort per algú.

Penso que es pot viure amb una mateixa persona tota la vida (i ser feliç!). La vida en parella és monòtona i avorrida i l’’únic que et pot evitar tenir ganes de llençar-ho tot a rodar és el fet de no voler llençar-ho tot a rodar. Trobo que tota relació ha de voler progressar. Què voleu que us digui, quin antídot contra la monotonia coneixeu més fort que el fet d’’haver de conviure junts (i compartir la hipoteca, la compra, la planxa…), i educar (i distreure, i mantenir, i …) els fills?

Sí, sí, us havia dit que parlaria de l’’amor. Res a veure amb papallones, cucs a la panxa ni ganes de voler veure algú (de fet, això sol passar amb la nostra parella els primers mesos i després amb qualsevol altra persona que bellugui (exagero, però només una mica)). L’’amor és quan odies que l’’altre faci o digui alguna cosa, que sigui tan desendreçat, que sigui tan pesat, que li agradin les pelis aquelles tan dolentes… i tot i així, ets al seu costat, passi el que passi. I per què? Perquè l’’estimes.

No sé si això és tenir una idea molt romàntica o gens romàntica, una bona visió o una visió equivocada de l’’amor, però ja us he avisat que no sóc cap entesa en el tema.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

(trobo que el text m’’ha quedat fatal, però la Núria vol que renovi, no tinc temps per retocar)

el 09 diciembre 2008

Qué se quema?

I res, que estic morta pel viatget a la capital del país veí, que ja us aniré fent un reportatge els dies vinents perquè he fet fotos bones que serveixen de base per al fotolog

I que dimecres em vaig retrobar amb l’’argentí i em va dir que ““sentía no haberme contestado el e-mail…que qué vergüenza”” Així que vosaltres teníeu raó i jo, com sempre, em vaig flipar.

el 02 junio 2008