My best friend’s wedding

Sopo amb el meu amic gai en un restaurant de luxe mentre li explico que tinc una trucada perduda de part del Guillem. Quan érem petits em vaig prometre que ens casaríem si ell arribava als 28 anys i encara seguia solter. Aquest any n’ha fet 28… segur que la trucada és per això. Me l’estimo tant el Guillem…

Era el 1997 quan ens vam conèixer. Ell tenia 15 anys i jo dos menys. Sortia a totes les revistes i televisions, sempre trist: acabava de perdre la seva mare. Però era taan bufó! Em vaig enamorar de seguida. Quina carona! A les nits somniava amb ell, m’imaginava com ho faria per trobar-me’l. La fantasia més recorrent era una en què ell em trobava en un bar londinenc i em demanava que formés part del servei secret britànic. Ai! Després, reconec, va anar perdent amb els anys, físicament vull dir, però a mi aquella estimació de quan érem petits sempre la vaig tenir molt present.

M’aixeco de la taula i vaig cap a l’habitació de l’hotel. Em tornen a trucar, és ell.

– Estàs asseguda? – em pregunta el meu interlocutor.

– Digues, digues.

– Que el Guillem es casa – se sent un cop – què ha estat això?

– Res, res, que he caigut del llit.

 Ostres. El 29 d’abril de 2011 es casa. Es casa! Ha trobat una noia, sap que es una bogeria, però es casa. De cop i volta m’adono que estic completament enamorada del Guillem. És l’home de la meva vida! Com no me n’he pogut adonar fins ara? L’estimo! Volo cap a l’ordinador, reservo vol cap a Anglaterra. Tinc el temps just per anar fins a l’illa i demostrar-li que s’equivoca, que m’ha de triar a mi i no a ella. Qui és aquesta Kate? Qui és ella al meu costat? Ella no val res, jo sóc mil vegades més guapa i més intel·ligent… què he fet?

Aniré a casa seva. Em costarà de passar els controls de seguretat, però estic segura que quan expliqui el meu cas m’hi deixaran entrar. Al principi no li diré per què vinc, deixarem passar els dies. Intentaré que ell vegi que la noia amb la que surt només l’estima per la seva fortuna, més endavant ja li demostraré el meu amor. Anirem a cantar a un karaoke, que sempre m’han encantat i ho faig prou bé.

I al final, quan estigui totalment desesperada i ja sigui el dia del casori li diré que no es casi, que jo .l’estimo, li faré un petó i… acabaré corrent darrere el nuvi que correrà darrere la núvia. I qui correrà darrere meu?