Diumenge al matí, no tinc res millor a fer que justificar-me a mi mateixa el fet d’haver gastat més de 100 euros en unes bambes. Agafo les All Star amb el metro de Nova York dibuixat que fa més d’un any que estan trencades i les fico a la bossa, per llençar. M’he animat: agafo les sabatetes de nena mona que em vaig comprar per aquell casament i que ja tenen la sola gastada i la cremallera que s’obre sola, i també van a parar a la bossa. Les Geox que em van costar 90 euros i que em vaig comprar crec que l’últim any de carrera també les tiro: tenien la sola partida una i foradada l’altra. Les botes de xarol que ja van donar mal resultat la primera setmana i que a part d’ensenyar el mitjó tenien també la cremallera espatllada segueixen la mateixa ruta. Conservo les bambes de Promod grises que em van costar 20 euros, també tenen un forat al costat però són tan mones!!
Això d’anar amb les sabates trencades és tot un clàssic per a mi. Crec que vaig ser realment conscient de destruir les sabates cap als tretze anys. Cada dia jugava a futbol, o a handbol, o a bàsquet, o a matar amb les mateixes sabates (anava amb uniforme) i el terra dels camps era d’asfalt. Ma mare, que havia de vestir i alimentar uns quants cossos es negava a donar als meus peus més d’un parell de sabates per curs, així que jo habitualment cap al maig portava uns forats impressionants a les soles de les sabates. No malpenseu de ma mare, estic segura que si ho hagués vist ho hauria arreglat, però jo sentia aquell temor infantil a rebre una esbroncada, així que ho amagava i no deia ni piu. No patiu: perquè el peu no tingués contacte directe amb el terra em posava trossos de cartró per dins la sabata, aguantaven uns dos dies màxim.
Tot plegat no seria res més que una anècdota si no fos perquè per tornar a casa jo agafava el tren. Cap problema si no fos perquè el tren el compartia amb una escola de nens que agafaven cada dia el mateix tren que jo i molts baixaven a la mateixa parada. Tot quedaria en res si no fos perquè havia de pujar unes escales, interminables, seguida d’una munió de nois de la meva edat. Recordeu? Tenia un forat a la sola de les sabates i pujant l’escala els nois de darrere, especialment el noi que m’agradava, s’hi podien fixar!
Llençar sabates, però, sempre m’ha costat molt. Les sabates, per mi, són com els homes: o m’enamoren o no em diuen res. Per això, llençar sabates em costa, perquè estan plenes de records, de sensacions, d’hores compartides junts! Desprendre’m de les meves sabates és com desprendre’m dels records viscuts amb la parella, com feia Jim Carrey a “Olvídate de mi”. A la pel·lícula hi ha una clínica que t’esborra aquells records que no vols conservar. Allí hi corren els desenganyats amorosos, els que es posen tristos per Sant Valentí i no poden suportar que l’altre els hagi deixat. Fins allí també s’hi atansa en Jim Carrey a que li esborrin de la memòria la seva última relació. El cas és que per esborrar-li els records ell els ha de reviure i és llavors quan s’adona que els vol conservar.
Tot i que no vull pas que m’esborrin els records simplement ara en torno a tenir massa, i la veritat, no en tinc cap ganes de repetir el malson. Barcelona té massa escenaris per als records que jo ja havia aconseguit controlar. Més valdria que hagués esborrat el meu número o que s’hagués comportat com un home, FUF. Ja m’he desfogat, gràcies, gràcies, gràcies (tot fent reverències). Ahir sopant les amigues em van convèncer que havia fet bé (jo no ho tinc GENS clar). L’amor, al principi, és com una capsa de bombons, no saps el que et pot tocar, però després és com una de sabates: saps exactament què et trobaràs. (SNIF, BUA, CACA!!!!)
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
I em quedo entre Shakira i Mazoni… (gràcies Pi, ara queda TAAN elegant…)
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Reflexionem-hi 
Hola! Com a home et diré que bé, almenys hem pujat un graó, enlloc de ser com una capsa de Klinnex som com una capsa de sabates. Val a dir però que n’hi ha de capses que són molt maques. És broma!
Crec que ens expliques unes vivències, uns records i unes experiències amb tocs d’humor, de realitat i amb uns polsims de tristor.
Molt bo el tema del cartró dins les sabates i l’escena de les escales…, és molt visual per a qui ho està llegint.
Jo mai he pensat que un home fos un kleenex, eh, això d’usar i tirar ho trobo una mica neandertal (no s’escriu així, oi?)… i sí, records tristos, records divertits, tot plegat “como la vida misma”. Tinc una amiga que sempre que li explico les penes em diu “Això és el que et fa sentir viva”, i té tota la raó. Les escales, són ben reals, ho vaig viure uns quants anys per això ho explico tan bé!! No sé si has pujat mai les escales de la parada dels Ferrocarrils de Sarrià…són tan llargues!!
Gràcies per la visita i sobre tot pel comentari, em fa molta il·lusió!!
Jo sempre em compro calçat de 30€ com a màxim, té alguna cosa a veure això amb els homes? (Serà simplement que potencio la vena catalana xD)
El que sí que havia sentit dir, és que a qui li costa molt trobar sabates que li agradin li costa molt triar parella també… Uhmm… Apa, reflexionem-hi!!!
Ara ho entenc tot 😀
Jo també he estat de les que es volen gastar pocs quartos amb les sabates…però com que si no ho faig em duren menys d’una temporada… estic tornant als orígens! Ara ja puc anar a Camper sense pensar “se’ls en va l’olla, on van amb aquests preus” i pensar “que mones, i a sobre em duraran més de quatre anys!”
Nina, com he rigut amb ho del cartró a les sabates… Potser perquè m’he sentit BASTANT identificada?? jejejejeje – el que té ser germanes… I em sento una mica responsable de les despeses que fas a Camper, així que me n’alegro que estiguis tan satisfeta de les teves noves sabates, que esperem que et durin moooolt!!
I don’t worry que segur que trobaràs un cactus (una flor no, eh!) que no se’t mori. 🙂
A lot de satisfeta 🙂
I perquè no he parlat del paper amb el que embolicàvem els entrepans…
Jo odio anar a comprar, i això inclou el calçat. Jo em compro un parell de bambes i les amortitzo al màxim; i fins que no toco de peus a terra (literalment) no em plantejo comprar unes altres. No havia pensat això del cartronet; potser així em duraran una mica més!!
Per cert, “Olvídate de mí” una meravella de pel·lícula.
Acabo de descobrir aquest blog, el voltaré més sovint.
Hehe, és que les dones no en tenim prou amb un parell, que no tot combina amb tot!! Oblida el cartronet, és molt rastrero…!
Gràcies per la crítica, venint d’un crític fa encara més il·lusió! Benvingut!
Ja vaig haver de confessar que Julia Otera quan presentava La columna a TV3 m’havia fet descobrir la vena fetitxista, però no m’imaginava que la meva companya de feina em fes adonar de la importància d’un parell de sabates. Ah, i que és una Imelda. Això és el que em diu la dona quan ensenya el sabater, però quina culpa tinc jo si no sé destrossar les sabates. Potser perquè no he jugat gens ni a futbol, ni a bàsquet ni a handbol.
Em vaig perdre la pel·lícula i ara me’n sap més greu.
Hauries d’intentar fer les sabates que dibuixes en 3D, ara que està tan de moda. Quan acabis la casa podria ser el nou hobby!
Si vols trencar sabates t’aconsello que arrosseguis els peus i facis les classes al pati, el terra és molt més rugós.
A mi Forrest Guuuump no m’acaba de fer el pes… (tot sigui per portar-li la contrària a l’Àlex)
Ja ho sabies, que la feien avui? Una de les millors que he vist (mirat), sens dubte.
Quant a això de dedicar una entrada de cinc paràgrafs ben molsuts a la qüestió de les sabates… passoparaula…
Si creus que va de sabates no has entès res de res 🙂 Serà que jo tampoc no ho dono tot mastegat (pim!)
Mira que ho poso en negreta i tot, eh??!! No siguis manta i llegeix-ho tot! Malamic!
Per cert!!!! L’altre dia en una reunió la Marta de Castefa va dir que el Monzó en un article s’havia inventat una gran paraula… “totdon”!! Quina ràbia, les meves grans genialitats han estat d’altres genis en algun moment anterior 😦
No hi ha cap sabata absolutament cómoda; totes tenen algun punt de fricció. Totes. Amb el temps, però, si tens prou interés/motivació/paciència/(…) passa una d’aquestes dues coses: o bé la sabata es dóna i s’adapta al peu o bé el peu fa una petita durícia i suporta dignament la pressió.
Personalment estimo les sabates velles: les que ja ens hem fet l’una a l’altra, les que uso de dilluns a diumenge, les que hem fet tants quilómetres juntes, les que sé que no són ni les més maques ni les més cómodes, però són les meves, les que se’m refot que no combinin amb la resta de la roba… d’allò, parlavem de sabates? 😀
🙂 Vull unes noves sabates velles, vull unes noves sabates velles, vull unes noves sabates velles!!!
Molt bo!
Gràcies!!!! Benvingut.