Mai havia vist Casal Rock fins que va arribar el dia del gran concert a la sala Luz de Gas, i esperant que comencés CSI, que cada dia és una miqueta més tard, m’hi vaig enganxar. Pensava que anava de fer una coral amb un grup veterà, però més aviat allò servia per distreure el personal, el del casal i el de casa, amb una activitat nova, xocant i amb rerefons paternalista. Perquè tot i que pocs dels Casal Rock canten bé, el sentiment de tendresa que arrenquen és brutal. L’espectacle està garantit.
El segon i últim cop que els vaig veure, pobra gent, quan ja havien hagut d’aguantar felicitacions, abraçades i petons per tot arreu per on havien passat, els havien tornat a treure de casa. Sota l’aparença de sorpresa els havien tornat a castigar amb l’enregistrament de la cançó de l’estiu de TV3 i en aquest últim programa els vaig veure a tots una mica farts. En la meva humil opinió el resultat del videoclip d'”On”, una cançó enganxifosa de dubtosa qualitat estiuenca, provoca el mateix sentiment de vergonya aliena que arrencava aquell grup síndrome de Down cantant “We will rock you” a l’anunci de Caja Madrid.
No sé si tot plegat, manllevant les paraules d’un dels cantaires, em provoca admiració o interrogació. I la reflexió sorgeix el dia en què llegeixo al diari que una de les persones que més admiració i interrogació m’han provocat en aquesta vida ha mort… el boig d’en Michael Jackson, amb totes les seves extravagàncies, un geni.
el 26 junio 2009
![De la música com a mitjà dexpressió del subconscient - No us ha passat mai que una cançó us deprimeix, una altra us anima, i una tercera us provoca arcades? Bé, a mi això últim em passa cada cop que sento aquella de [i]Te escribo poemas de mi puño y letra[/i], però ara no ve al cas. La vida té banda sonora. De fet seria discutible si primer va ser la vida amb banda sonora i això va fer que les pellis també en tinguessin o si va ser a linrevés. Jo voto per la primera, si no voldria dir que abans que sinventés el cinema la gent no relacionava cap escena de la seva vida amb cap cançó, però això ara tampoc toca. Deia que hi ha cançons que animen i daltres que no, però tampoc a tothom per igual. Recordo lèpoca de Manà: no podia aguantar més duna cançó seguida sense que em vinguessin unes ganes terribles de plorar, i en canvi a la gent li encantaven. Pocs anys després vaig conèixer un noi que cantava i tocava Manà com els àngels i em va deixar de deprimir, perquè em recordava al noi en qüestió (el nom del qual no vull recordar, per què sempre em fixo amb nois amb noms espanyols?...argh) Una cançó animada que sempre manimava era Viva la vida de Coldplay, tan [i]tan tan ta tan tan tan tan ta tan...[/i]! Fins que un dia me la van posar al teatre que hi ha davant de laula on feia classe un cop, dos, tres, quatre, cinc, sis, al final vaig deixar de comptar. Ara cada cop que la sento crido Prou, per pietat!. Quan jo tenia pocs anys i el pare no em duia en cap barca, si algun noi em feia tilín trobava significats ocults que només jo podia revelar perquè allò era [i]exactament el que em passava[/i], i [i]aquella cançó era [b]la meva [/b]cançó[/i]. Ara amb perspectiva tot plegat em sembla una mica cutre i celebro, només per això, no enamorar-me ja com una adolescent. Així que està clar que no és la cançó la que anima, deprimeix o desespera, que sota el subsòl del cervell shi amaga la veritable emoció. Què et fa sentir ara i aquí una cançó, què et recorda, aquesta és la qüestió. I si aquí i ara et deprimeix o tanima... alerta, no és la cançó, només ets tu. - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1245671056796_f.jpg)
Reflexionem-hi 