Monthly Archives: Juny 2009

Amb admiració i interrogació

Amb admiració i interrogació - Mai havia vist Casal Rock fins que va arribar el dia del gran concert a la sala Luz de Gas, i esperant que comencés CSI, que cada dia és una miqueta més tard, m’hi vaig enganxar. Pensava que anava de fer una coral amb un grup veterà, però més aviat allò servia per distreure el personal, el del casal i el de casa, amb una activitat nova, xocant i amb rerefons paternalista. Perquè tot i que pocs dels Casal Rock canten bé, el sentiment de tendresa que arrenquen és brutal. L’espectacle està garantit. El segon i últim cop que els vaig veure, pobra gent, quan ja havien hagut d’aguantar felicitacions, abraçades i petons per tot arreu per on havien passat, els havien tornat a treure de casa. Sota l’aparença de sorpresa els havien tornat a castigar amb l’enregistrament de la cançó de l’estiu de TV3 i en aquest últim programa els vaig veure a tots una mica farts. En la meva humil opinió el resultat del videoclip d’On, una cançó enganxifosa de dubtosa qualitat estiuenca, provoca el mateix sentiment de vergonya aliena que arrencava aquell grup síndrome de Down cantant We will rock you a l’anunci de Caja Madrid. No sé si tot plegat, manllevant les paraules d’un dels cantaires, em provoca admiració o interrogació. I la reflexió sorgeix el dia en què llegeixo al diari que una de les persones que més admiració i interrogació m’han provocat en aquesta vida ha mort... el boig d’en Michael Jackson, amb totes les seves extravagàncies, un geni. - Fotolog

Mai havia vist Casal Rock fins que va arribar el dia del gran concert a la sala Luz de Gas, i esperant que comencés CSI, que cada dia és una miqueta més tard, m’’hi vaig enganxar. Pensava que anava de fer una coral amb un grup veterà, però més aviat allò servia per distreure el personal, el del casal i el de casa, amb una activitat nova, xocant i amb rerefons paternalista. Perquè tot i que pocs dels Casal Rock canten bé, el sentiment de tendresa que arrenquen és brutal. L’’espectacle està garantit.

El segon i últim cop que els vaig veure, pobra gent, quan ja havien hagut d’’aguantar felicitacions, abraçades i petons per tot arreu per on havien passat, els havien tornat a treure de casa. Sota l’’aparença de sorpresa els havien tornat a castigar amb l’’enregistrament de la cançó de l’’estiu de TV3 i en aquest últim programa els vaig veure a tots una mica farts. En la meva humil opinió el resultat del videoclip d’'”On”, una cançó enganxifosa de dubtosa qualitat estiuenca, provoca el mateix sentiment de vergonya aliena que arrencava aquell grup síndrome de Down cantant “We will rock you” a l’’anunci de Caja Madrid.

No sé si tot plegat, manllevant les paraules d’’un dels cantaires, em provoca admiració o interrogació. I la reflexió sorgeix el dia en què llegeixo al diari que una de les persones que més admiració i interrogació m’’han provocat en aquesta vida ha mort… el boig d’’en Michael Jackson, amb totes les seves extravagàncies, un geni.

el 26 junio 2009

Anuncis

1 comentari

Filed under Uncategorized

De la música com a mitjà d’’expressió del subconscient

De la música com a mitjà d’expressió del subconscient - No us ha passat mai que una cançó us deprimeix, una altra us anima, i una tercera us provoca arcades? Bé, a mi això últim em passa cada cop que sento aquella de “[i]Te escribo poemas de mi puño y letra[/i]”, però ara no ve al cas. La vida té banda sonora. De fet seria discutible si primer va ser la vida amb banda sonora i això va fer que les pel•lis també en tinguessin o si va ser a l’inrevés. Jo voto per la primera, si no voldria dir que abans que s’inventés el cinema la gent no relacionava cap escena de la seva vida amb cap cançó, però això ara tampoc toca. Deia que hi ha cançons que animen i d’altres que no, però tampoc a tothom per igual. Recordo l’època de Manà: no podia aguantar més d’una cançó seguida sense que em vinguessin unes ganes terribles de plorar, i en canvi a la gent li encantaven. Pocs anys després vaig conèixer un noi que cantava i tocava Manà com els àngels i em va deixar de deprimir, perquè em recordava al noi en qüestió (el nom del qual no vull recordar, per què sempre em fixo amb nois amb noms espanyols?...argh) Una cançó animada que sempre m’animava era Viva la vida de Coldplay, tan [i]tan tan ta tan tan tan tan ta tan...[/i]! Fins que un dia me la van posar al teatre que hi ha davant de l’aula on feia classe un cop, dos, tres, quatre, cinc, sis, al final vaig deixar de comptar. Ara cada cop que la sento crido “Prou, per pietat!”. Quan jo tenia pocs anys i el pare no em duia en cap barca, si algun noi em feia tilín trobava significats ocults que només jo podia revelar perquè allò era “[i]exactament el que em passava[/i]”, i “[i]aquella cançó era [b]la meva [/b]cançó[/i]”. Ara amb perspectiva tot plegat em sembla una mica cutre i celebro, només per això, no enamorar-me ja com una adolescent. Així que està clar que no és la cançó la que anima, deprimeix o desespera, que sota el subsòl del cervell s’hi amaga la veritable emoció. Què et fa sentir ara i aquí una cançó, què et recorda, aquesta és la qüestió. I si aquí i ara et deprimeix o t’anima... alerta, no és la cançó, només ets tu. - Fotolog

No us ha passat mai que una cançó us deprimeix, una altra us anima, i una tercera us provoca arcades? Bé, a mi això últim em passa cada cop que sento aquella de “”Te escribo poemas de mi puño y letra””, però ara no ve al cas.

La vida té banda sonora. De fet seria discutible si primer va ser la vida amb banda sonora i això va fer que les pel•·lis també en tinguessin o si va ser a l’’inrevés. Jo voto per la primera, si no voldria dir que abans que s’’inventés el cinema la gent no relacionava cap escena de la seva vida amb cap cançó, però això ara tampoc toca.

Deia que hi ha cançons que animen i d’’altres que no, però tampoc a tothom per igual. Recordo l’’època de Manà: no podia aguantar més d’’una cançó seguida sense que em vinguessin unes ganes terribles de plorar, i en canvi a la gent li encantaven. Pocs anys després vaig conèixer un noi que cantava i tocava Manà com els àngels i em va deixar de deprimir, perquè em recordava al noi en qüestió (el nom del qual no vull recordar, per què sempre em fixo amb nois amb noms espanyols?…argh)

Una cançó animada que sempre m’’animava era “Viva la vida” de Coldplay, tan tan tan ta tan tan tan tan ta tan…! Fins que un dia me la van posar al teatre que hi ha davant de l’’aula on feia classe un cop, dos, tres, quatre, cinc, sis, al final vaig deixar de comptar. Ara cada cop que la sento crido “Prou, per pietat!”.

Quan jo tenia pocs anys i el pare no em duia en cap barca, si algun noi em feia tilín trobava significats ocults que només jo podia revelar perquè allò era “exactament el que em passava”, i “aquella cançó era la meva cançó”. Ara amb perspectiva tot plegat em sembla una mica cutre i celebro, només per això, no enamorar-me ja com una adolescent.

Així que està clar que no és la cançó la que anima, deprimeix o desespera, que sota el subsòl del cervell s’’hi amaga la veritable emoció. Què et fa sentir ara i aquí una cançó, què et recorda, aquesta és la qüestió. I si aquí i ara et deprimeix o t’anima… alerta, no és la cançó, només ets tu.

el 22 junio 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Sorpresa

Sorpresa - Ahir no tenia res a fer, perquè ningú m’havia volgut acompanyar a veure l’espectacle mental que el Tr3sC m’oferia per 5€, i vaig anar una mica per fer un favor a veure la preestrena de Cher Ami. Situem un pardalet que vol ser un colom, un ratolí que vol ser Leonardo da Vinci i un colom que no vol sinó fer la seva voluntat, tots tres i uns quants animalons més, a la segona guerra mundial. Aquesta pel•lícula catalana em va sorprendre ahir quan la vaig veure, i vaig veure que una producció de casa podia comparar-se i fins i tot superar les cintes de Walt Disney (haveu vist Zafarrancho en el rancho??quin pal de pel•li... i n’hi ha més). Vuit raons i mitja (imitant el gran Què Fem?) per anar-la a veure: 1. Perquè és d’aquí. 2. Perquè és divertida. 3. Perquè els dibuixos són moníssims (canvio, ja no vull un Nemo a casa sinó un pardal Tourbillon). 4. Perquè està basada en fets reals (busqueu Cher Ami al Google, xavals, o mireu la foto d’aquest fotolog). 5. Per les mil referències i relacions amb el nostre món. 6. Perquè com els bons contes té moral. 7. Perquè tot i que Wall-E per mi és una obra mestra els nens van riure més ahir. 8. Pel ratolí (l’i jo!) que no he trobat com es diu, però que és genial!! œ: perquè la podeu veure en la llengua que vulgueu, català, castellà, eusquera, anglès... Entreu a la pàgina web <A href="http://www.cherami.es/" rel="nofollow noindex external">http://www.cherami.es/</A> tafanegeu i després aneu al cine amb la canalla!! - Fotolog

Ahir no tenia res a fer, perquè ningú m’’havia volgut acompanyar a veure l’’espectacle mental que el Tr3sC m’oferia per 5€, i vaig anar una mica per fer un favor a veure la preestrena de Cher Ami.

Situem: un pardalet que vol ser un colom, un ratolí que vol ser Leonardo da Vinci i un colom que no vol sinó fer la seva voluntat, tots tres i uns quants animalons més, a la primera guerra mundial. Aquesta pel·•lícula catalana em va sorprendre ahir quan la vaig veure, i vaig veure que una producció de casa podia comparar-se i fins i tot superar les cintes de Walt Disney (haveu vist Zafarrancho en el rancho??quin pal de pel•·li… i n’’hi ha més).

Vuit raons i mitja (imitant el gran Què Fem?) per anar-la a veure:

1. Perquè és d’’aquí.
2. Perquè és divertida.
3. Perquè els dibuixos són moníssims (canvio, ja no vull un Nemo a casa sinó un pardal Tourbillon).
4. Perquè està basada en fets reals (busqueu Cher Ami al Google, xavals, o mireu la foto d’’aquest fotolog).
5. Per les mil referències i relacions amb el nostre món.
6. Perquè com els bons contes té moral.
7. Perquè tot i que Wall-E per mi és una obra mestra els nens van riure més ahir.
8. Pel ratolí (l’i jo!) que no he trobat com es diu, però que és genial!!
1/2: perquè la podeu veure en la llengua que vulgueu, català, castellà, eusquera, anglès…

Entreu a la pàgina web

http://www.cherami.es/

tafanegeu i després aneu al cine amb la canalla!!

el 19 June 2009

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

I un dia que te “manquen” vitamines

I un dia que te “manquen” vitamines - Ara puc escriure un llibre, ara fer una col•lecció, ara visitar aquell racó de Catalunya, ara descansar, ara endreçar (així, en general, habitació, armari, papers, documents, fotos, vida, tot), ara sortir entre setmana, ara segrestar els nebots, ara organitzar viatges, ara rentar el cotxe (pobret)... Ara uns mesets de fer llistes llargues de les coses que he de fer, i creuar els dits perquè a l’univers el temps i les ganes es posin en línia. -.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.- I la foto: berenar de fi de curs amb els B1 ahir. Llàstima que a mi no m’agrada el cafè...! - Fotolog

Ara puc escriure un llibre, ara fer una col•·lecció, ara visitar aquell racó de Catalunya, ara descansar, ara endreçar (així, en general, habitació, armari, papers, documents, fotos, vida, tot), ara sortir entre setmana, ara segrestar els nebots, ara organitzar viatges, ara rentar el cotxe (pobret)…

Ara uns mesets de fer llistes llargues de les coses que he de fer, i creuar els dits perquè a l’’univers el temps i les ganes es posin en línia.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I la foto: berenar de fi de curs amb els B1 ahir. Llàstima que a mi no m’agrada el cafè…!

el 11 junio 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

De Marisol a Hanna Montana

De Marisol a Hanna Montana - Simplement plantejo dues preguntes: Hi ha hagut algun canvi en la història del cinema juvenil musical a part de l’evolució de l’estil musical? Va ser el Chaval de la Peca el veritable nexe d’unió entre aquests dos móns? - Fotolog

Simplement plantejo dues preguntes:

Hi ha hagut algun canvi en la història del cinema juvenil musical a part de l’’evolució de l’’estil musical?

Va ser el Chaval de la Peca el veritable nexe d’’unió entre aquests dos móns?

el 07 junio 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized