Tag Archives: sèries

Si tu ets així…

Si saps què és Skynet i qui és Sara Connor…

Si saps quina diferència hi ha entre un hobbit i un elf…

Si saps de quin color és l’espasa de Luke Skywalker abans de la remasteurització…

Si saps quina és la diferència entre les orelles del capità Kirk i l’Spock…

Si saps a quin súperheroi fa referència la samarreta de la foto…

Si tens un ampli coneixement del món del cinema…

Si ets dels que es conformen amb un ràpid, original, sovint irònic i en general bon diàleg…

…The Big Bang Theory és la teva sèrie

 

Si saps qui és Lobezno…

Si entens per què el Charles Xavier de jove diu “el pelo ni tocarlo”…

Si vas tenir ganes de plorar en veure com n’era de dolenta X-Men 3…

Si vols entendre el problema de fons de la rivalitat entre el Professor X i Magneto…

Si tens certa debilitat inexplicable cap a James McAvoy (és que és tan mono)…

Si simplement t’agraden les bones pel·lícules de ciència ficció i/o superherois…

Si vols reviure el glamour de les pel·lícules dels 70′ d’en James Bond…

Si vols que et recordin que cal estimar els que no són com tu…

…has de veure X-Men Primera generación

Anuncis

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Tot queda igual

No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.

Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)

Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.

Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja,  són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada)  i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:

El Mentalista

Bones

Castle

Fringe

Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.

EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…

Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”

9 comentaris

Filed under Uncategorized

De borde a Brenan

No sé si heu vist mai “Bones”. Va d’una antropòloga forense que és molt intel·ligent pel que fa a la seva feina però que en les relacions socials és un zero a l’esquerra. Bàsicament deixa anar algunes frases que no serien socialment acceptables o no capta el sentit figurat d’algunes expressions comunes, com els passa per exemple als autistes, que els pots preguntar “Tens hora?” i ells et responen “Sí” i ja creuen que han contestat la pregunta.

Si li diuen “Se me ha partido el corazón” ella diu que això no és possible perquè és un múscul i no es pot partir. Si un becari pilota li diu “No puedo imaginar cómo seria tener su celebro” ella li respon que és clar que no pot. Si algú s’equivoca al dir el seu nom es queixa, i quan l’altre li pregunta si sap com es diu ell diu “No, pero hay muchos como usted y solo una como yo”. Si al seu company li diu que és la persona menys objectiva que coneix, i ell li respon “Gracias” ella replica “No es un cumplido”. Total, que és una mica creguda i una mica antipàtica… però no ho fa amb mala intenció. Al contrari, és més aviat “tonta” en aquest sentit. Simplement és la seva manera de parlar.

A mi tota la vida m’han dit que sóc una mica borde. No us penseu, no cada dia, ni molt menys, però de tant en tant un alumne confessa que el dia de les matrícules li vaig semblar antipàtica i que després de conèixer-me ha vist que sóc diferent. Algun cop un amic demana treva quan jo ni m’he adonat que estic atacant. De vegades ma germana em diu que “intento” ser irònica i “semblo” borde… i el pitjor de tot és que jo no me n’adono!!

L’altre dia sopava a casa una amiga i em va dir “Tu ets com la Brenan de Bones”, de vegades fas uns comentaris que no són gaire adequats… però ho dius i et quedes tan ample*” No era la primera vegada que ho sentia, però si m’han de dir alguna cosa prefereixo mil vegades que em diguin Brenan.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Que consti que li vaig preguntar si preferiria que fos menys sincera i em va dir que “No, m’encantes!”. Que consti també que és una de les amigues que més m’estimen!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Pérfido Doofenshmirtz S.L.

Pérfido Doofenshmirtz S.L. - L’estiu és el que té, que pots passar-te tot un dia sencer sense fer una altra cosa que mirar la tele. Amb només prémer una tecla del comandament vas fent la roda a tots els canals de la TDT... fins que trobes alguna cosa interessant. Aquest estiu he descobert “Phineas y Ferb”. La podeu veure al Disney Channel a no sé quina hora o al You Tube quan vulgueu. Els ingredients són: dos germans avorrits que construeixen qualsevol cosa al jardí de casa, això sí, qualsevol cosa anormal i normalment gegantina. La construeixen en poc temps, sempre quan la seva mare és fora de casa i s’ha quedat de responsable la germana gran. La pobra adolescent sempre intenta convèncer la mare perquè torni a casa i vegi el que els seus germans han fet però mai hi és a temps. I això passa perquè la família té un ornitorinc que realment és un agent secret que ha d’aturar les maldats del Doctor Heinz Doofenshmirtz, que sempre inventa algun gadget (-eitor) per destruir alguna cosa. El resultat és que durant la baralla final entre Perry l’ornitorinc i el Doctor l’única cosa que es destrueix és el que Phineas i Ferb han construit aquell dia. La doble línia d’acció ja té prou suc, però a més a més la repetició d’esquemes en cada episodi aconsegueix un humor brillant. I no sé per què, és com quan mires els Simpsons i saps que el Homer es donarà tres cops seguits amb la mateixa porta i tot i així et fa gràcia. Hi ha petites variacions, però hi ha personatges que sempre diuen el mateix i encara fa gràcia. Us proposo la visió d’un capítol molt tendre!! Diguem que els esquemes varien una mica però compto amb la vostra intel•ligència per entendre el canvi en el capítol d’avui...(és dels pocs que és doble, només 20 minutets... doneu-los una oportunitat, US AGRADARAN(llegiu aquestes dues últimes paraules com sabeu, filòlegs...)) http://www.youtube.com/watch?v=tCqG7OvTFiM http://www.youtube.com/watch?v=zXjXMdgGGPw&feature=related - Fotolog

L’’estiu és el que té, que pots passar-te tot un dia sencer sense fer una altra cosa que mirar la tele. Amb només prémer una tecla del comandament vas fent la roda a tots els canals de la TDT… fins que trobes alguna cosa interessant. Aquest estiu he descobert “Phineas y Ferb”. La podeu veure al Disney Channel a no sé quina hora o al You Tube quan vulgueu.

Els ingredients són: dos germans avorrits que construeixen qualsevol cosa al jardí de casa, això sí, qualsevol cosa anormal i normalment gegantina. La construeixen en poc temps, sempre quan la seva mare és fora de casa i s’’ha quedat de responsable la germana gran. La pobra adolescent sempre intenta convèncer la mare perquè torni a casa i vegi el que els seus germans han fet però mai hi és a temps. I això passa perquè la família té un ornitorinc que realment és un agent secret que ha d’’aturar les maldats del Doctor Heinz Doofenshmirtz, que sempre inventa algun gadget (-eitor) per destruir alguna cosa. El resultat és que durant la baralla final entre Perry l’’ornitorinc i el Doctor l’única cosa que es destrueix és el que Phineas i Ferb han construït aquell dia.

La doble línia d’’acció ja té prou suc, però a més a més la repetició d’’esquemes en cada episodi aconsegueix un humor brillant. I no sé per què, és com quan mires els Simpsons i saps que el Homer es donarà tres cops seguits amb la mateixa porta i tot i així et fa gràcia. Hi ha petites variacions, però hi ha personatges que sempre diuen el mateix i encara fa gràcia.

Us proposo la visió d’’un capítol molt tendre!! Diguem que els esquemes varien una mica però compto amb la vostra intel•·ligència per entendre el canvi en el capítol d’’avui…(és dels pocs que és doble, només 20 minutets… doneu-los una oportunitat, US AGRADARAN (llegiu aquestes dues últimes paraules com sabeu, filòlegs…))


el 30 September 2009

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized