No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.
Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)
Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.
Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja, són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada) i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:
El Mentalista
Bones
Castle
Fringe
Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.
EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…
Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”
Reflexionem-hi 