Tag Archives: l’eterna joventut

Dec haver venut la meva ànima

Vaig llegir com tots vosaltres “El retrat de Dorian Gray” descobrint que un podia fer un pacte per ser sempre jove. Vaig sentir a dir també que en Jordi Hurtado, presentador del genial i impossible concurs “Saber y Ganar”, havia firmat el mateix pacte i que per això la seva imatge no havia canviat gens en deu anys.* El que no sabia, i he experimentat personalment, és que es podien aconseguir els mateixos resultats sense haver-se venut l’ànima.

Primera prova: concert d’Antònia Font a Terrassa (un gran parèntesi: US JURO QUE EM CREIA QUE TORNARIEN PER NADAL, HO SENTOOOOO, BUAAA!). Aquell dia no m’he matat gaire a arreglar-me…total, anem de concert! I ves per on, ens trobem entre la gentada: feia més de deu anys que no ens vèiem! “Estàs guapíssima!” admiro. “Tu estàs igual”.

Segona prova: és l’aniversari d’una amiga. He passat tot el dia ficada en una sala, disfressada de Gilda zombie, amb una perruca pèl-roja, vestit llarg, guants negres fins a l’aixella i molta pintura blanca i vermella a la cara, tot el dia tocant la guitarra, la bateria, el baix i cantant de tant en tant (us ho explicaria, però…) Abans d’anar a l’aniversari m’he canviat i intentat arreglar… he fet el que he pogut, la cara està absolutament enrojolada (cosa de la pell sensible) i el cabell aixafadíssim (cosa d’aguantar tanta estona la cabellera falsa). Un cop a la celebració un retrobament, deu anys o més després, amb una noia que estudiava amb mi: “Maria, estàs igual! A veure si fas alguna cosa amb aquests cabells que tens”. Gràcies.

Tercera prova: acabem de sortir de la plaça del Rei. Ja és gairebé estiu, així que tot ballant, ballant, he anat suant la samarreta negra (ara té unes ratlles blanques d’haver suat tant!), també he anat encrespant els cabells amb la humitat i els saltirons, i tot el maquillatge que podia portar (poc més que ratlla i rímel) es deu haver corregut… una mica. Tot i la nostra aparença estem tan contentes que anem a una terrassa a prendre alguna coseta. De cop i volta, ostres! No són elles? Ai, no ho sé, estan grans… D’aprop està clar que ho són, elles en canvi em reconeixen de seguida “Nena, estàs iguaal!”.

Quarta i última: ahir mateix. Després d’haver-me llevat volant per anar a la Sagrada Família a fer una visita cultural, seguidament anar a dinar, seguidament anar al teatre, seguidament anar a a sopar, seguidament anar a prendre “algo”, finalment sóc a Mataró, en una discoteca a la que mai, encara, havia anat. Cal que us ho expliqui o ja us imagineu que el look en general, després de tot el dia voltant no era gaire adequat? Doncs ara afegiu-hi un gra mooolt gros a la barbeta (que a sobre feia mal) i torneu a fer sortir a escena una antiga companya de l’escola. Aquella que durant molts anys va ser la meva millor amiga, aquella amb la que cantàvem quan anàvem a dinar el nostre menú preferit (“sopa, salsitxes i Do-nut-nut!!”), aquella que ara veia que s’havia convertit en una doneta! Ens abracem, ens fem petons i de seguida arriba l’inevitable comentari “És que estàs igual!”. Ja, ja, sempre m’ho diuen. Em dec haver venut l’ànima, faig la pinta d’una adolescent quan ja començo a ser a la vora dels trenta!

-..-.–.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Tot i que hi ha més teories, una que és mort, l’altra que és un robot. Feu una cerca sobre el personatge, és divertit!! Tot i que el bon home dels 30 als 40 tampoc no ha canviat gaire…com la majoria d’homes que no es queden calbs, no?

Anuncis

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Als de la meva generació

Quan fas cinc anys et penses que ja ets gran perquè el curs que ve començaràs el cole. Quan arribes a l’institut et creus gran perquè hi ha gent que s’ha quedat a l’escola. Quan arribes a la universitat et creus que ara sí, ja ets gran. Quan portes anys treballant et sents gran de veritat i et sembla que la gent de trenta i quaranta i cinquanta són iguals que tu… cometent el mateix error de sempre. Això què vol dir, que mai serem grans? Quan acabarem de créixer?
Si mai no som grans, si mai som prou madurs, si mai hem acabat de créixer què ens queda? Potser una bona manera de sobreviure és buscar la gent de la nostra generació, així, almenys, pots tenir converses amb gent que es troba en el teu mateix punt de maduració* Però qui és la gent de la teva generació i com trobar-la?
El que està claríssim és qui NO és de la teva generació. Per sota no és de la meva generació, per exemple, els que no han trucat mai des d’una cabina de telèfon, els que mai se n’han anat a casa sense haver-se trobat amb qui havien quedat, els que quan dius “Sí, ens diem Sense Títol, llàstima que la gent ho relacioni amb el Buenafuente” et preguntin per què, els que no han tingut mai a les mans un walkman… Per sobre, no són de la meva generació…no ho sé, és que em sento tan gran!
I doncs, la gent de la meva època qui és? Com puc distingir-los? Doncs ahir al cotxe ma germana va obrir la caixa de Pandora, la guantera, que conté mil cassets… va posar un Pioneer de l’any 2000 (aprox.) i vaig trobar la clau, el marcador generacional: les cançons que has ballat quan “eres jove”, les de “la teva època”. Si heu sentit aquestes cançons en una discoteca o/i heu fet els deures escoltant aquesta música, felicitats! He decidit que sou de la meva generació**!
La Passion, Gigi d’Agostino (es como una “experiencia religiosa”…m’encantaaa!)
I like you
My heart goes boom
Breathless (Ostres, The Corrs versió disco! Ai no, que es diu “dance”)
Let it be the night (em sabia un ball i tot)
Lady (o posar-se a brincar per la discoteca perquè sona Lady)
You see the trouble with me
Por qué me has engañado (Camela, us podeu creure que amb tota la meva catalanitat em segueix agradant aquesta cançó?????)
Azzurro
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
*L’altre dia dues noies molt guapes amb samarretes verdes es disposaven a pujar des de Breda al Castell de Montsoriu quan un home, molt madur, els va cridar: “Si de verdes esteu tan maques com sereu quan estigueu madures!” Una floreta molt elaborada, no em direu que no.
**Una generació que va aprendre a ballar amb cançons inballables. El jovent d’avui ho té molt fàcil, aprendre a ballar amb “Moving” no té cap mèrit!! Això sí, les lletres eren bastant més fàcils…

1 comentari

Filed under Uncategorized

Sa vida passa

Sortim de festa com si fóssim a la universitat, que aquest any a la Telecogresca hi toquen Els Amics de les arts. Coneixem uns quants nois, que encara ens conservem bé, però aviat ens adonem que som a la Txiquigresca… Els demanem els DNIs, a tots els superem en edat.

Ens fem grans i no me n’havia adonat: “mir per sa finestra i sa vida passa, però no massa per ca meva”.

http://www.elrentaplats.cat/instants/2009/11/26/sa-vida-passa-pero-no-massa/

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Grans

Grans - Ens fem grans, sí, però els grans no acaben de desaparèixer de l’espill del cor, que diuen. Les primeres obsessions adolescents per voler-los amagar han generat amb els anys un hàbit que sorgeix en els moments més estressants del dia. Consisteix a plantar-se davant el mirall i pressionar amb dos dits les zones properes al gra o barb en qüestió. El que s’inicia com una pràctica innocent es converteix de seguida en una fam imparable que va deixant immediatament un rastre de pell vermellíssima i boteruda i a la llarga un panorama de crostes i grans més grans encara. Llueixo als 24 la pell d’una nena de 14. Sense voler-ho he descobert la fórmula de l’eterna joventut, més eficaç i econòmica que una sala d’operacions. - Fotolog

Ens fem grans, sí, però els grans no acaben de desaparèixer de l’’espill del cor, que diuen. Les primeres obsessions adolescents per voler-los amagar han generat amb els anys un hàbit que sorgeix en els moments més estressants del dia. Consisteix a plantar-se davant el mirall i pressionar amb dos dits les zones properes al gra o barb en qüestió. El que s’’inicia com una pràctica innocent es converteix de seguida en una fam imparable que va deixant immediatament un rastre de pell vermellíssima i boteruda, i a la llarga un panorama de crostes i grans més grans encara. Llueixo als 24 la pell d’’una nena de 14. Sense voler-ho he descobert la fórmula de l’’eterna joventut, més eficaç i econòmica que una sala d’’operacions.

el 18 noviembre 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized