Vaig llegir com tots vosaltres “El retrat de Dorian Gray” descobrint que un podia fer un pacte per ser sempre jove. Vaig sentir a dir també que en Jordi Hurtado, presentador del genial i impossible concurs “Saber y Ganar”, havia firmat el mateix pacte i que per això la seva imatge no havia canviat gens en deu anys.* El que no sabia, i he experimentat personalment, és que es podien aconseguir els mateixos resultats sense haver-se venut l’ànima.
Primera prova: concert d’Antònia Font a Terrassa (un gran parèntesi: US JURO QUE EM CREIA QUE TORNARIEN PER NADAL, HO SENTOOOOO, BUAAA!). Aquell dia no m’he matat gaire a arreglar-me…total, anem de concert! I ves per on, ens trobem entre la gentada: feia més de deu anys que no ens vèiem! “Estàs guapíssima!” admiro. “Tu estàs igual”.
Segona prova: és l’aniversari d’una amiga. He passat tot el dia ficada en una sala, disfressada de Gilda zombie, amb una perruca pèl-roja, vestit llarg, guants negres fins a l’aixella i molta pintura blanca i vermella a la cara, tot el dia tocant la guitarra, la bateria, el baix i cantant de tant en tant (us ho explicaria, però…) Abans d’anar a l’aniversari m’he canviat i intentat arreglar… he fet el que he pogut, la cara està absolutament enrojolada (cosa de la pell sensible) i el cabell aixafadíssim (cosa d’aguantar tanta estona la cabellera falsa). Un cop a la celebració un retrobament, deu anys o més després, amb una noia que estudiava amb mi: “Maria, estàs igual! A veure si fas alguna cosa amb aquests cabells que tens”. Gràcies.
Tercera prova: acabem de sortir de la plaça del Rei. Ja és gairebé estiu, així que tot ballant, ballant, he anat suant la samarreta negra (ara té unes ratlles blanques d’haver suat tant!), també he anat encrespant els cabells amb la humitat i els saltirons, i tot el maquillatge que podia portar (poc més que ratlla i rímel) es deu haver corregut… una mica. Tot i la nostra aparença estem tan contentes que anem a una terrassa a prendre alguna coseta. De cop i volta, ostres! No són elles? Ai, no ho sé, estan grans… D’aprop està clar que ho són, elles en canvi em reconeixen de seguida “Nena, estàs iguaal!”.
Quarta i última: ahir mateix. Després d’haver-me llevat volant per anar a la Sagrada Família a fer una visita cultural, seguidament anar a dinar, seguidament anar al teatre, seguidament anar a a sopar, seguidament anar a prendre “algo”, finalment sóc a Mataró, en una discoteca a la que mai, encara, havia anat. Cal que us ho expliqui o ja us imagineu que el look en general, després de tot el dia voltant no era gaire adequat? Doncs ara afegiu-hi un gra mooolt gros a la barbeta (que a sobre feia mal) i torneu a fer sortir a escena una antiga companya de l’escola. Aquella que durant molts anys va ser la meva millor amiga, aquella amb la que cantàvem quan anàvem a dinar el nostre menú preferit (“sopa, salsitxes i Do-nut-nut!!”), aquella que ara veia que s’havia convertit en una doneta! Ens abracem, ens fem petons i de seguida arriba l’inevitable comentari “És que estàs igual!”. Ja, ja, sempre m’ho diuen. Em dec haver venut l’ànima, faig la pinta d’una adolescent quan ja començo a ser a la vora dels trenta!
-..-.–.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
*Tot i que hi ha més teories, una que és mort, l’altra que és un robot. Feu una cerca sobre el personatge, és divertit!! Tot i que el bon home dels 30 als 40 tampoc no ha canviat gaire…com la majoria d’homes que no es queden calbs, no?
Reflexionem-hi 
Doncs a veure si evolucionem, eh?, que fas sentir malament als que envellim de manera indigna (amb cabell, però sense dignitat).
Em sorprèn la teva hiperactivitat… em canso amb tant de moviment!!
Podria ser que als 15 anys tingués cara de vella, també!! També em canso, jo… necessito unes (altres) vacances!
Ja és ben curiós que a determinada edat t’estarrufes com un gall dindi quan et diuen “oh, com has canviat!” i al cap de pocs anys ets la persona més feliç quan sents “oh, no has canviat gens!”
Et confesso una dolenteria: el meu marit i jo som parella des de l’institut i la que s’estarrufa de mala manera sóc jo quan trobem a algun vell company perquè a mi em reconeixen de seguida… i a ell no. El pobre s’ha d’empassar els meus “elis eeeeeliiiiiisssss”, però suposo que en el fons ja s’hi conforma.
Tens raó, semblo una nena de 19 que s’escandalitza perquè li demanen el carnet a la discoteca…però és que quan veus tothom “gran” (que no vell, encara) i tu segueixes amb cara de nena… no sé, vull ser gran jo també! Bua! Prevec que jo seré com tu (si mai tinc marit) i li faré elis elis també!!
I ara que hauria de dir jo?
Possibilitat 1 – La gent és una falsa, i més si es dirigeixen a una dona. Per tant, no necessariament estàs igual als seus ull, però t’ho diuen. Per tant, si has canviat.
Possibilitat 2 – La gent segueix sent falsa però en el teu cas diuen la veritat. P2.1 – T’has fet més retocs que la Cher. P2.2 – Has pactat amb el diable.
La possibilitat 1 no treu que malgrat hagis canviat, ara estiguis molt millor.
La possibilitat 2 no treu que malgrat has canviat, estiguis ara millor que abans.
Ara que ho dius, l’altre dia pensava que no havies canviat massa en els darrers anys, però que ara estaves molt millor.
Segueixo les teves reflexions:
1. No, encara no tenim arrugues ni res, ara toca dir la veritat 😦
2. Tot i que ho sembli no he passat mai pel quiròfan… més aviat pot ser que la meva manca de cura per la bellesa sigui la causant de tenir una aparença més jove (sense maquillatge, sense portar el cabell perfecte, sense portar roba elegant…)
Jo trobo que sí, que ara estic molt millor (collons, he descobert la ratlla dels ulls i la planxa!!!!)
Ja m’he liat!!
Com? HAHAHAHAHHA, Tomàs, et falta un cargol! 🙂
I tant que has canviat! T’has fet molt més guapa i no t’ho diuen per enveja! 😉
Senyora de la trentena! 😀
Oi, oi que sí??? 😀 Visca l’Albaaaa!!!!! (una altra opció seria que als quinze anys tenia ja cara de dona.. però gràcies al teu comentari veig que no és això!!) MUUUUAKS
Doncs ho sento, parròquia; però no m’ha fet falta fer cap pacte amb el diable. Em va eliminar en el primer càsting. Jo sóc dels que em deien: “guapo, guapo no ets, però sí interessant”. De jove costa pair això. A mesura que madures, et serveix per resignar-te i ara, quan veus els que eren guapos-guapos, t’estarrufes… tant que ahir, en veure’m reflectit, em vaig preguntar si el pacte l’havia fet amb el clombuterol.
Ai mareta, veig que tots hem de deixar estar els comentaris de la gent i viure tan feliços!! Això del “guapo, guapo no ets” també m’ho han dit (no directament però més o menys) i senta fatal, però després penses “mira, doncs si tal està amb mi és perquè dec ser divertida, intel·ligent o alguna cosa així, així que ja m’està bé!!
Deixa’t estar de clombuterol, és el Nadal… i mentre els pantalons et cordin la resta és igual!
com saps que em corden els pantalons? Ja semblo una prenyada entre el tercer i quart mes de gestació — no pas per la panxa!– : no sap què posar-se. He de dur un jersei perquè amagui la vergonya del botó dels pantalons. Sort del cinturó, sinó sembla l’obertura del mar Roig que va fer Moisès.
Ah, per cert, hi ha guapos i guapes que són intel·ligents, simpàtics, humils, que al final els tens una tírria, que et fan sentir més miserable. Em ve al cap un episodi de “Jet lag” que anava d’això. No cal dir que la guapa tirriosa era la Mònica López.