Us he de confessar una cosa. El meu millor amic NO és Guillem d’Anglaterra. De fet es diu… no us en diré el nom que té Facebook, l’única cosa que necessiteu saber és que és una mica pijo. El pobre no ho fa expressament, de fet tampoc no ho és tant. Havent sopat va dir d’anar a fer un “copeo” a casa un amic. Cap problema, sóc la mar d’extravertida, jo (ha ha!). Només un dubte…això del “copeo” és…? Ah, “botellón”, d’acord.
Arribem a la casa en qüestió. No m’agrada gaire relacionar-me amb gent pija, jo que sóc de família més normal, i a dins m’esperen les meves pitjors pors i inseguretats. Gent que em sona i no sé com es diu. Gent que parla en castellà (és que quan estic cansada em costa TANT parlar en castellà…). Gent que va mooolt ben vestida (sempre em passa igual, el dia que no m’agrada com vaig m’he de relacionar amb tot de gent nova, necessito sentir-me moolt guapa per tenir una mica de seguretat, sóc així de rebuscada, jo). En conclusió, un desastre.
Però l’al·lèrgia a l’entorn triga una mica més en manifestar-se que l’al·lèrgia a aquell anell de plata que tot just aquell dia havia acabat i que els meus dits lluïen tot orgullosos. Jo que sóc tan normal i no m’agrada relacionar-me amb pijos vaig intentar ser bona persona i no prejutjar el personal, i ho vaig aconseguir… fins que ens vam fixar en el pis on èrem. Realment tot plegat era una mica estrany. Es veia a hores lluny que en aquella casa de revista no s’hi vivia. A mi no m’entrava al cap que una persona de la meva edat tingués un pis en aquella zona així que creia que era la casa dels pares i que simplement eren molt endreçats i minimalistes. Però no, era una altra cosa: “és un pis d’estudi”. Perdó, un què? Ah, un pis on només s’hi va a estudiar… un pis amb tres habitacions buides i un menjador gegant on només s’hi va a estudiar, un pis en una de les zones no precisament barates de Barcelona on només s’hi va a estudiar. No m’ho crec. No, no és que no m’ho cregui, és que no m’ho vull creure. Amb això sí que no puc… de cop i volta tot em pica, l’al·lèrgia a la pijeria es manifesta. Aquets amb tants luxes i hi ha gent que malviu a la T2.
Al dia següent, havent dormit cinc hores em llevo i em trec tots els pèls que em sobren de les celles, em depilo el bigoti, i tota la resta del cos. Em dutxo, m’asseco bé els cabells, me’ls planxo i em maquillo. Em poso el meu vestit més pijo i les botes més pij… bé, les meves botes, què hi farem. Estic absolutament preparada per al segon round. Ara sí que em sentiré guapa i per tant segura (gairebé com un anunci de compreses). Si em pregunten no seré la filla d’un “fill de bar” sinó d’un cardiòleg. Si em pregunten no seré la filla d’una fornera sinó de la filla de la filla d’un empresari. Si em pregunten en castellà contestaré en la llengua de l’Imperi i si se’ls acut treure la política a la conversa… em mossegaré la llengua. M’infiltraré entre ells sense que notin que jo sóc normal.
Després de tanta preparació, però, penso que no sé per què m’escandalitzo tant. D’acord, jo no tindré un pis per estudiar però sí que tinc una casa a la muntanya… que es podria aprofitar molt més. Jo no tinc un pis només per estudiar però sí que visc en un dels barris més pijos de Barcelona, jo, que em creia dels pobres, jo que em creia normal, jo que em pensava que no era pija. Paf, com una bufetada a la cara m’arriba la crua realitat: un és més o menys pijo segons amb qui es compari. Allò que tant critico també ho puc criticar de mi mateixa. Ho he de reconèixer, com aquella pel·lícula de Bigas Luna: “Yo soy La Pija”.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Un altre premi, en aquesta ocasió doble, per qui aconsegueixi arribar fins aquí. Desijo que us agradi: original i còpia. I si no enteneu el perquè de tot plegat llegiu la lletra de la cançó o escolteu la versió catalana que és bastant fidel.
Reflexionem-hi 
Leave a comment? apa, no se si deixar un comment o una foto teva de quan tenies 15 pletòrics anys… PIJA
Gràcies, gràcies! Me n’alegro de ser sempre la Ieta Hippie!!! MUUUUUUUUAKS, merci per passar per aquí!
Aquesta vegada m’he guanyat el premi!!!! (haig de confessar-te que l’última edició no vaig acabar de llegir-la, segurament perquè ja hem parlat del tema moltes vegades?? :s
Estic amb tu que depèn amb qui et comparis ets més o menys pija, i això és aplicable amb qualsevol adjectiu!!
Germaneta, jo sé de primera mà que no ets pija!! Només amb el pernil… Tu ja m’entens!! 😉
El bròquil s’està florint… tu ja m’enteens!! Sí senyora, ho reconec: més val un tros de fuet a un mal pernil!!!! Gràcies per arribar fins al final! UN PETÓ!!
I tant que tot és relatiu. Mira, si vols t’ho poso fàcil perquè et sentis “pijíssima” i t’explico els meus antecedents perquè no sóc descendenta ni de cardiòleg ni de fornera:
Tots els meus avantpassats, fins on ens arriba la memòria, han estat pagesos que han suat la cansalada al Baix Llobregat, al Maresme i fins i tot a Mallorca; amb el carnet acabat d’estrenar conduia la Pegaso de mon pare més pinxa que si menés un Lamborgini; les meves botes favorites són de la marca Valverde del Camino (de muntar); el perfum més suggerent per a mi es l’olor de molsa, i el final d’un diumenge feliç és arribar a casa plena d’esgarrinxades per culpa dels rosers i amb les ungles plenes de terra.
Ho veus, dona, com sempre hi ha qui vola més rasant?
Per cert, per si he de fer el compte de les coses que em fan pija, a banda d’haver anat a un col·legi de monges, tu diries que la caseta del camp compta com a segona residència? No és gaire minimalista perquè és plena d’aixades (al Maresme en diuen magalles), però hi fem unes calçotades de PM 😀
Compta, comptaaa!! Ha,ha, m’ha agradat la descripció de la teva “normalitat”, ara jo també la vull fer!!
El meu pare va nèixer en un bar i als 8 anys ja treballava, la seva família són tooots pagesos (feien oli, els meus) excepte el meu avi, que es va escapar del poble (era una mica gamberro) i va muntar el bar. La meva mare és filla d’un republicà que va haver d’usar nom fals una bona temporada perquè s’havia escapat d’un camp de concentració i el buscaven, i fins i tot havia de robar les sabates per a la seva dona perquè no tenia ni “cartilla de racionamiento” (pobre home, va fer-ho un cop i va agafar les dues del mateix peu, haha) La meva mare de petita (em sembla que diu als 12 anys) va deixar d’anar a l’escola per posar-se a treballar en un forn.
Visc per sobre la Diagonal però em perdo pel carrer si no és que sóc per sota, la meva roba preferida és de Promod (si pot ser per rebaixes), no em dóna la gana de canviar el mòbil fins que no s’engega, sóc feliç sortint per zones on la gent no s’arregla com si anés de casament i no m’agrada gastar-me més de 15 euros per sopar.
Hola, en llegir el post i després els comentaris hi ha hagut un moment que no sabia si estava en un Bloc o en un Bar després de prendre 3 còctels i altres tantes cerveses. Ho dic pel nivell de confessions.
Ara el bloc ja no es dirà Reflexionem-hi, es podrà dir per exemple: Entra-hi i confessat.
En qualsevol ciutat hi ha grups, tribus o com li vulguem dir. La dels pijos i megapijos n’és una com n’hi ha d’altres.
Per cert, m’hagués encantat quan estudiava tenir un pis com aquest per poder “estudiar”. El que passa és que segurament pocs llibres i apunts hi haguessin entrat en el pis.
T’he de deixar, el capità del meu iot em diu que estem entrant a la dàrsena de Cozumel i que em necessita. Prenc el còctel, em poso les ulleres de sol i vaig cap al pont.
Tens raó, és un petit confessionari això i tampoc no caldria… m’he de conscienciar per no fer-ho! Vaig esborrar mil fotos d’internet i ara ensenyo les entranyes…!
Sí, sí, si jo tincgués un pis així faria de tot menys estudiar!! Quina mandra… jo necessitava veure pringats com jo estudiant tots juntets en una biblioteca…així jo no em sentia l’única desgraciada que havia d’estudiar!
Apa, vés cap al pont, i vigila no et cremis amb el sol!!
Jo no he estudiat mai, però m’ho passaria tan be en un pis d’estudi… potser a la propera vida.
Oi? Ara mirar la tele, ara convidar els amics, ara portar una noia, ara descansar al sofà, ara… fer veure que estudio, haha!
No voldria desviar el tema. No cal que confessi que com vaig descobrir aquesta cançó de Pulp, però a mi em recorda una de més antiga, també molt pija, em sap greu esguerrar el nivell tant de l’article com dels comentaris:
Quan deixaré d’associar naps amb cols?
Potser sí…és la versió en masculí! Però una cosa és creure’s un Dandi i l’altra viure en un altre planeta com viu la de “Common people”! Saps que sempre havia cantat “amor, sal ya de este PROBADOR” hahaa, avui he sentit que no diu ben bé això!