Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.
Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)
Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.
Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
“En lapao sonà lo meu primer vagit”
Magí Camps | 10/05/13
Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.
El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.
Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.
Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.
La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.
Reflexionem-hi 
Tot plegat és indignant. Els polítics fan qualsevol cosa per tocar-nos la moral (per no dir els collons) i afeblir-nos. Però, com ja he comentat en algun altre bloc, això no fa més que enfortir el nostre sentiment nacional i ens fa voler protegir i utilitzar més que mai el català.
“Bravo!!” 😀 Clap, clap, clap! Amén.
Us heu descuidat parlar de LAPOLLA: Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón
El PP ja ho va dir que faria tot el possible per aturar-nos, i no mentia. Ha posat totes les estructures d’Estat en peu de “guerra” i cada dia tenim alguna notícia que fa fàstic. Exemples n’hi ha múltiples i els coneixem.
Passaran encara més coses, algunes ens les esperem i altres ni les sospitem. No s’aturaran, sinó és en Wert, serà en Monago, o Feijoo o Margallo… tots tenen una missió i sabem quina és.
Per tant, hem de tenir la mateixa convicció en el nostre Procés que ells mostren en la seva Espanya.
Podria dir que són molt amables per donar-nos tants arguments a favor de marxar, però la veritat és que em provoquen un mal de panxa que, buf, no tinc prou omeoprazol a la farmaciola.
Cucut! Hi ha algú per aquí?