I els ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva

S’’apropa el concert del segle, per primer cop els meus peus trepitjaran el Liceu, em vestiré amb les millors gales i deixaré de pensar en com serà per començar a viure’’l. Molt bé, no pretenc semblar una adolescent a punt d’’entrar corrent al Sant Jordi per escoltar els Back Street Boys (què deuen escoltar les adolescents d’’avui?) però és que és així exactament com em sento.

La meva història d’’amor amb els Antònia Font és recent, i probablement per això és així d’’intensa: ja se sap que l’’enamorament inicial és el que fa veure més papallones. I aquest amor, per què? Si és un grup estrany, fan música més estranya encara i les lletres són estranyes de mena!? Als inicis, la pintura abstracta va agradar molta gent?

És evident que Antònia Font no fa cançons convencionals, però quin és el resultat? Les seves combinacions de sons són originals, sí, però també belles. A qui no se li han posat els pèls de punta escoltant Batiskafo Katiuskas? I les lletres? Incomprensibles? No pas, almenys no totes. Tot és qüestió d’una mica de voluntat d’’entendre’’ls. Us donaré unes quantes pautes de collita pròpia, susceptibles de ser millorades pels vostres comentaris:

– Substituirem sempre extraterrestres per turistes (escolteu Extraterrestres, L’’univers és una festa…).
– Substituirem astronautes, robots, satèl·•lits pel JO poètic (és a dir la veu de Joan Miquel Oliver) molt sovint sol o enamorat. (UF, hi ha tants exemples…)
– De la mateixa manera intentarem trobar el veritable significat de qualsevol paraula aparentment inadequada. (Tots es motors: “ja torn a ser un satèl•·lit que fa voltes en línia recta” serà que està desorientat sense el seu “centre de gravetat”, és a dir, la seva mossa?)
– Estarem disposats a sentir formulacions originals per parlar de temes ben banals (Bamboo: “m’he clavat un fil de coco dins un ull” Doncs clar! Què ha de dir un tauronet a la seva mama? A mi els nebots em diuen “Maria, em fa mal el dit”, versió humana del mateix nen).
– Acceptarem que a nosaltres també ens queden més properes les màquines que les flors del prat. (Quina imatge més bona per parlar dels sentiments la del títol d’aquest fotolog, dins Alegria, el Bon Dia d’’Antònia Font)
– Destriarem entre milers d’elements quotidians l’oració principal per descobrir el veritable sentit de la cançó. (a Wa Yeah!: Si els poetes antics cantaven a la natura per parlar de l’’amor, per què no podem cantar a un llapis d’Ikea? Fixeu-vos: “Jo cant (…a tot el que diu) quan dius: tu podries ser meu”)

I tot aquest univers de vocables, per què el volem? Us proposo que agafeu alguna cançó de la ràdio: “Te quiero para toooda la vida, te quiero para toooda la vida…” No sé, crec que això ja ho tenim molt sentit. L’’art figuratiu sempre serà. Per mi l’’estranyesa dels Antònia Font només és la marca de la seva genialitat. Permeteu-me que faci una comparació també una mica estranya. Per mi que una cançó de Joan Miquel Oliver és com el quadre de les sopes Capbell d’Andy Warhol, per maco, per popular, per abstracte, per original.

el 30 marzo 2008